L'aeroplà del Raval

Ganxet sota les pedres

2009-04-09T17:02:00.004+02:00

A partir d'avui sóc aquí, un cop per setmana.

Ja n’hi ha prou

2007-04-02T10:14:00.000+02:00

El president ha dit que prou. No abandona només l’immoble, sinó també el barri, i la ciutat. El perdrem de vista en quatre dies, fins i tot deixa la comarca. La comunitat està consternada, o això vull pensar jo, que sí que ho estic. De cop i volta tot deixa de tenir sentit, per prendre’n un de nou. És el que anomenem canvi. Toca canviar. Ho he entès. I obro en conseqüència.

«És ara o mai», em diu el president, «les oportunitats només se’t presenten un cop a la vida. Renovar-se o morir. No vull perdre aquest tren.» Empatxada de tòpics, el deixo al replà, amb la paraula a la boca, i em tanco a la cabina de l’aeroplà.

Com a les pel·lícules, una veu en off va repetint les darreres paraules de l’ara expresident d’escala. La càmera gira al meu voltant, surt fum del motor, el quadre de comandament fa pampallugues. Surto de l’aeroplà, me n’allunyo uns quants metres, me’l miro per tots els costats, i des de fora sembla el de sempre, ni tan sols es veu el fum. Però de la cabina estant res és el mateix.

Ho consulto amb el coixí, una, dues, tres..., quaranta vegades. Fa més d’un mes que ho debato amb ell, amb mi, amb el copilot, i la conclusió sempre és la mateixa: quaranta mesos són suficients. Val més aterrar a temps que estavellar-se.

Penso en els passatgers, en tots, i no m’hi caben al cap, necessito que el copilot m’hi ajudi. Els abraço mentalment, fa quaranta dies —què dic, quaranta mesos!— que els dono les gràcies just abans d’adormir-me. Quaranta mesos de vols més o menys periòdics m’han passat per davant dels ulls, talment un powerpoint, durant totes aquestes nits. I ho he desat tot a la carpeta «Digne de recordar». Això ja ho tinc.

Apago el motor. Surto. Deixo les claus al seient de pilot encara calent. El copilot no vol mirar. Tanco de cop. Miro l’única còpia de les claus a través del vidre frontal. Acarono l’hèlix i encara té esma de fer una altra volta sobre el seu eix. S’ha acabat això de sobrevolar el barri, ara toca caminar, tornar a tocar de peus a terra.

Giro cua, camino darrere el copilot tot allunyant-nos de la pista. De sobte, un ventet familiar ens despentina. Mirem enrere i veiem l’aeroplà que s’enlaira sol fins a fondre’s en l’horitzó. Les lletres de «FI» apareixen damunt dels nostres caps, recolzades en l’skyline del Raval. Mirem a càmera d’esquitllèbit i ens somriem. Ja n’hi ha prou de volar.

Addenda:
Gràcies, Subal.
Gràcies, EA.
Benvingut, Pedrals.
Gràcies un altre cop, Perdedor.
GRÀCIES, un cop més, Vilaweb.
Gràcies, jotajotai, fins i tot (o sobretot) per la batalleta.
Gràcies, Xavi Caballé.
Gràcies, Pere.
Gràcies, Toni. I un altre cop.
Gràcies, David.
Gràcies, Jaume.
Gràcies, Vilapou.
Gràcies, Francesc.
Moltes gràcies, Martí.
Gràcies, Tirant al Cap.
Gràcies, Marta.
Gràcies, Llibreter.
Moltes gràcies, Formaire!
Moltíssimes gràcies, Mercè!
Gràcies, l'efecte Jauss!
Gràcies, Su!
Gràcies a tu també, Sani.
Gràcies, Flaneuse!

«Bida»

2007-03-30T17:33:00.000+02:00

De vegades des d’un document de text inofensiu que «només» demana una lectura atenta i dues dotzenes de consultes al diccionari t’arriba tota una lliçó de vida de les que et deixen amb la vista perduda, els dits sobrevolant el teclat indecisos i el cap i el cor lluny de la pantalla. I tornes a descobrir que l’ortografia no és tan important, que tan sols és un formalisme per fer-nos entendre, i que de vegades cal deixar-la de banda per donar pas a les paraules que no surten als diccionaris ni a les gramàtiques però que formen part del vocabulari de la vida. I tot això que dic us pot semblar de figaflor, però se me’n fot, perquè, després d’una setmana de llegir textos que em parlaven del passat dels pares i els avis (no dels meus, sinó d’uns d’anònims que de dilluns a avui divendres han acabat sent com de la família), he decidit que si m’han d’explicar la vida com me l’han transmesa aquests cinc dies, accepto corregir bes i ves i accents oberts i tancats fins que em jubili. Que em diguin on he de signar, va.

El senyor Enguàrdia

2007-03-27T11:45:00.000+02:00

Quan sents que algú baixa les escales de dues en dues fent el rebombori propi d’un exèrcit en peu de guerra, és el senyor Enguàrdia que surt al carrer. Viu a l’àtic, un sisè real (un desè mental), i puja i baixa el centenar generós de graons que el separen del carrer una vintena de cops al dia. Quin sap on va, qui sap d’on ve, només es tracta d’anar, de venir, de fer veure que vas i véns, que tens coses a fer, que el món no giraria sense tu. Perquè és aquesta l’actitud del senyor Enguàrdia, la de ser indispensable, la de no poder perdre ni un segon del seu temps perquè urgeix la seva presència a dalt si és a baix, o a baix si és a dalt. I vinga a pujar les escales de dues en dues, com si als graons senars hi hagués mines antipersones.

Em fascina la seva posició corporal, amb el pit ben enfora, el braços (e)rectes arran del cos, les cames una mica obertes i ben clavades a terra, la mirada clara, neta, predisposada a detectar qualsevol anomalia i activar el servei mental d’emergència. Serra les dents, prem els punys, diria que fins i tot tensa els dits dels peus, i sembla que les orelles tinguin vida pròpia i oscil·lin endavant i enrere a la recerca del so sospitós que farà que el senyor Enguàrdia arrenqui a córrer amb grans gambades, en una marxa elegant, enèrgica i apressada vers la zona en conflicte.

És inevitable trobar-te’l en un replà d’escala dia sí dia també, i és divertit intentar aturar-li les passes donant-li conversa: s’impacienta, respon amb monosíl·labs, mira el rellotge, repica amb els ditets a les cuixes, se li dispara una cama i en sacseja els bessó, posa morrets i rebufa insistentment; sembla que en qualsevol moment li hagi de començar a sortir fum del cap, els ulls sortir-li de les òrbites i el cos desmuntar-se-li en mil bocins de metall.

No sé imaginar-me’l a casa seva si no és dormint (no més de set hores seguides) en un llit de llençols blancs i aspres, sense coixí i amb una sola manta d’aquelles de ratlles que surten a les pel·lícules bèl·liques, panxa amunt, el cos hieràtic, amb una respiració compassada, com si comptés els xais per parells, un dos un dos. També sé veure’l a la cuina, preparant-se el ranxo per ingerir-lo a peu dret, directe de la cassola, i bevent a galet de la garrafa de vuit litres, aixecant-la amb una mà.

I encara puc visualitzar-lo al menjador, auster: una butaca, un televisor petit sense comandament (per fer exercici en canviar de canal), un transistor a la tauleta on també desa els diaris i el telèfon penjant de la paret, per mantenir breus converses a peu dret. Però no l’hi veig pas assegut, a la butaca, sinó recolzant-hi els braços per fer flexions, que cal estar preparat pel que pugui passar: potser mentre ell mira el noticiari a baix al carrer el necessiten, i s’ha d’estar en forma, no perdre el temps reposant, que la vida són quatre dies i dos els passem pujant i baixant escales, de dues en dues, un dos un dos.

De lloros

2007-03-26T17:25:00.001+02:00

«El més difícil del món és dormir quan no es té son.» El pare em parafraseja Pla per telèfon. Rellegeix El quadern gris per enèsima vegada, no vol malgastar una tarda de diumenge en una (re)lectura que no sigui de fiar.

A la nit, com per vaticini paternal, assisteixo al que pot començar a ser un clàssic, la nit del lloro. I em pregunto perquè algú va batejar així una nit d’insomni, si és que aquest ocell no dorm, si té el son lleuger, o tal vegada és que passar-hi la nit no és el més aconsellable quan es pretén descansar.

M’hauria jugat una bossa de pipes que l’expressió no sortia al diccionari del IEC, i no l’hauria perduda, perquè a banda de xerrar com un lloro (ves que no vingui d’aquí, la nit de l’ídem), no recullen cap altra expressió amb l’animalot (els altres diccionaris, insensats i poc curosos amb la llengua nostrada, sí que la recullen, ai las).

Però el dilluns la gent no té el cos per a apostes, i menys quan els han pispat una hora i el lloro nacional surt a totes les portades repetint (com un què! com un què!?) que plega, enmig de sermons i consignes lapidàries.

(Eufe)mística

2007-03-23T12:25:00.000+01:00

«Què és un home per donar tanta importància als hiverns que ha viscut,
encara que el corbin com una intensa nevada?»
Ant Negre, xaman i visionari sioux

Empasso assortiments de misticismes tot el sant dia, mentre a fora l’hivern es resisteix a marxar, per a divertiment dels homes d’un temps i d’un país. Digerir divagacions sobre revelacions i aparicions amb el fred impregnat als ossos m’està fent aixecar el vol sense necessitat d’aeroplà.

I en l’estat més predisposat a la revelació, el somni, el subconscient em juga males passades i em fa travessar les nits amb fe febrosa, ulls en blanc, mans en posició de pregària i els genolls pelats enganxats a l’asfalt.

Si hagués de triar, tal vegada seria sikh, i la paraula esdevindria el meu únic temple, per mitjà de repetir-la fins que les paraules fossin síl·labes inconnexes, i aquestes lletres esparses; sense imatges, sense icones, sense cossos en creu ni ulls de ceràmica que et vigilen mentre fas inventari de les teves circumstàncies.

La paraula com a única religió, no la Paraula.

Wallovits: blanc nuclear

2007-03-19T12:30:00.000+01:00

El cognom d’en Julio podria ser ben bé el d’una marca de detergent d’aquells que et garanteixen un blancor absoluta, enlluernadora, gairebé abismal. Dedicar-se al cinema amb un cognom així és arriscat, i per tant té mèrit. Que el nom fa la cosa, t’hi posis com t’hi posis.

La primera pel·lícula que va fer en Julio va ser a quatre mans, amb un amic que tenia un cognom prohibitiu però menys pur —precisament avui la passen per la uhaquéfa—, potser per això se’n va sortir, potser per això la crítica va caure als seus (quatre) peus.

No sé què n’ha dit la crítica de la segona d’en Julio (no he gosat mirar-ho, els dilluns tendeixo a cuidar-me en excés), però se m’acuden mitja dotzena d’adjectius que estic segura que s’han emprat per titllar-la: al·legòrica, metafòrica, reflexiva, literària, abstracta i absurda —qualificatius que no tinc clar que sempre siguin aduladors.

El cas és que en Julio es va proposar de fer un film que fes honor al seu cognom: blanc, buit, vacu, desocupat, vacant i nihilista —i aquests adjectius sí que tinc clar que són clarament pejoratius en el cas que ens ocupa. I he de dir que ho ha aconseguit: amb prou feines sobrepassa els cent minuts de cinta, però surts del cinema amb la sensació d’haver-ne passat tres-cents, pel cap baix, guaitant pel balcó d’un àtic altíssim, amb una mà que et subjecta el clatell perquè no deixis de mirar avall tot i el vertigen, el mareig, la nàusea, el vòmit i el regust amarg al paladar.

És molt difícil fer una pel·lícula tan buida de sentit i que alhora pretén estar-ne tan plena. En Julio ha llegit molt i vol que es noti: és d’aquells que no només utilitza els seus referents culturals per crear (cada cop fa més oi escriure aquest verb), sinó que vol que sàpigues quins referents culturals té, i per això gairebé seria capaç d’asseure’s al teu costat al cinema i anar-te xiuxiuejant «això és Kafka», «això és Melville», «això és Beckett», amb un to de veu nerviós, ansiós i alhora orgullós.

Però el cas és que la pel·lícula és només una finestra, un balcó, un terrat abocat al buit, al no-res més insultant i eixordador, per silenciós, insípid, inodor. Té la virtut de regalar-te més de cent minuts d’introspecció, de reflexió, de balanç mental, i mentre els ulls segueixen atents a la pantalla, el cap se te’n va i aprofites per posar en ordre pensaments endarrerits, sentiments posposats i idees bandejades. En aquest sentit sí que és reflexiva, la pel·lícula, perquè et permet endreçar-te el terrat mentre tens la vista distreta veient imatges sense solta i l’oïda discriminant diàlegs pretensiosos i absurds. O sigui: un rentat de cervell a un preu mòdic, més barat que anar al psicoanalista.

Wallovits, doncs, és garantia de netedat mental, proveu-ho, us deixarà la matèria grisa del color dels llençols als hotels de quatre estrelles.

AFEGIT (26 de març de 2007): GLUPS!

Una nova història semblant

2007-03-09T13:01:00.000+01:00

Hi havia una vegada un senyor lleig i esquifit amb un cervell gegant ple d’històries semblants però que passaven per noves als ulls dels altres. Tenia un do. Però com tot bon profeta, la seva terra no li reconeixia les virtuts i les seves històries tenien més bona acollida en territori estranger. Tot i així, el senyor lleig i esquifit no es movia del seu país i seguia creant històries semblants i alhora noves any rere any. Vivia tranquil.

Un mal dia, però, va decidir recórrer món i provar de situar les seves històries en altres indrets, i voltant voltant va arribar a un petit gran poble que el va seduir des del primer moment. S’hi va estar uns dies, per comprovar que s’hi sentia a gust de debò, i va provar de crear-hi noves històries semblants. El seu do continuava intacte! Va resoldre quedar-s’hi.

Però els habitants del petit gran poble adoraven les històries del senyor lleig i esquifit i quan el veien passejar pels seus carrers l’aturaven, el saludaven, el convidaven a mil festes i li demanaven quan escriuria una nova història semblant ambientada en el seu petit gran poble d’adopció. El van fer fill predilecte, li van dedicar un carrer, una plaça, una avinguda, un còctel. Li van donar medalles, condecoracions, escultures commemoratives. I totes les personalitats del petit gran poble el van anar a veure i li van fer les mateixes noves preguntes semblants.

Els diaris del petit gran poble elucubraven sobre les seves noves històries semblants i l’encertaven de ple, i el senyor lleig i esquifit de cervell gegant se’l gratava desesperat a la recerca de noves històries semblants que cap periòdic local no pogués vaticinar. Cada nou elogi, cada medalla que afegia a la col·lecció, li empetitia un gram el cervell. Fins i tot l’alcalde l’havia anat a veure una nit, sense avisar, i li havia fet uns quants suggeriments per a la trama de la que seria la primera nova història semblant que ubicaria en aquell petit gran poble.

Va arribar el dia de l’estrena, i tots els habitants del petit gran poble van anar a escoltar la nova història semblant del senyor lleig i esquifit de cervell gegant, però no era ni nova ni semblant, ni parlava del seu petit gran poble com ells haurien volgut que ho fes. L’endemà els diaris en van anar plens, la gent no parlava de res més, l’alcalde va haver de sortir a tranquil·litzar la població, i el senyor lleig i esquifit se’n va tornar cap a casa seva amb una nova història diferent al cervell.

Ella, hacs i efes

2007-03-06T16:59:00.000+01:00

Tan inofensiu que semblava ser anar a la carnisseria a proveir-se un cop per quinzena. S’ha acabat, arreu s’ha d’anar armat, si més no de paciència. La botiga buida, no he de demanar qui és l’últim i comprovar que ningú ja no respon aquesta mena de preguntes (ni joves ni grans). Directe al mostrador. Tan directe que encara no sé què demanaré primer —procuro fer-ho per ordre, perquè la carnissera no s’hagi de desplaçar amunt i avall del local, de la part de carnisseria a la de xarcuteria, i se’m cansi. Primer pollastre: cuixes desossades, per fer a la planxa (els ho has de dir tot, que si no, en lloc de pollastre potser em darien un estruç viu i ben plomat).

Mentre estic pensant si demanar hamburguesa de vedella o directament la carn picada, arriba Ella. Definició d’Ella: elm de cabell estil reinasofía amb tantes metxes que de pèls negres n’hi queden quatre i l’apuntador; jersei fúcsia de punt un pèl pelut, amb botonets de perles falses, d’aquells que les senyores com Ella porten sense res a sota (tret dels sostenidors estil arnés del Rei Artús); faldilla de tub (que es diu així perquè per posar-te-la t’han d’intubar ja que un cop te la poses has de descartar respirar) de color negre amb un tall generós (deixa veure un tros de l’arnés); mitges de color carn (a saber de la carn de qui, diria que de la Celia Cruz); sabatilles de pelfa de la botiga del xino, de les que abans d’estrenar-les ja s’han fet malbé.

Queda clar que Ella viu a prop de la carnisseria, estava fent el dinar i s’ha adonat que li faltava no sé què (i segur que és de les que se’n riu de les que anem a comprar amb una llista, ehem) i ha baixat un moment a la botiga, deixant el foc encès, la tele posada i el marit en stand by.

Decideixo que hamburguesa i carn picada, la casa és gran, però...

Ella: Tens tranxetes?
Carnissera: Sí.
Ella: Ah.

Aquest «Ah» l’arrossega, l’estira com un xiclet, i me l’enrosca al coll, mirant-me fixament als ulls tot dient-me, en llenguatge no verbal (la Ka de Kipling és una principiant al seu costat): «Si pregunto si tenen tranxetes i porto sabatilles és que tinc la paella al foc, la tele engegada i el marit esvaït de gana. Deixa’m passar.»

Tina: Dues hamburgueses i un quart de carn picada.
Ella: Hhhhhhhhh. (És que no ha dit res ni ha fet cap soroll però se m’ha fet tan present que.)

He continuat llegint la meva llista, reordenant-la en funció de la disposició dels productes al mostrador, prenent-me el meu temps i amb les hacs d’Ella escalfant l’ambient. I ja que les hacs no funcionaven, ha decidit provar amb les efes; ha posat morrets de petó de iaia i ha inflat els pectorals tot i la faldilla de tub.

Ella: Fffffffff. (Aquesta onomatopeia s’ha d’acompanyar sempre amb el gest de mirar l’hora al rellotge, encara que te l’hagis tret per cuinar i te l’hagis deixat damunt del marbre de la cuina, prop de la paella reescalfada, lluny del marit vorejant la frontera de la inanició i la tele amb el TN a mig fer.)

Les efes no han pogut evitar que comprés croquetes casolanes (de casa de qui, no se sap), una pizza de formatge de cabra i pernil, salsitxes de la fira del llibre més esmentada als cercles literarifinancers de la nostra ciutat, pernil del país (veí) i formatge manxego tendre. Amb calma, donant conversa a la carnissera, amb les efes eriçant-me els pèls del clatell. La dependenta, farta de l’amnèsica dels tranxetes (he deduït), m’ha seguit el joc i m’ha tallat el pernil amb una precisió de rellotger, com qui maneja un incunable pretèrit envoltat dels hereus de l’autor.

Quan ja tot el local era ple d’efes i hacs i una de les sabatilles d’Ella havia començat a erosionar la rajola sobre la qual repicava amb fúria, he fet gala de la meva experiència teatral per proferir:

Tina: Ah, que només vol tranxetes? Haver-ho dit abans, dona, que l’hauria deixada passar!
Ella: ______. (Aquest cop ni hacs.)
Carnissera: I tant! Com és que no ens ho ha dit? Bé, esperi’s un moment, que passo la targeta i estic per vostè.

La paella ja devia estar carbonitzada, el marit inconscient i la tele amb el Toni Nadal parlant d'anticiclons, quan Ella ha arribat a casa amb els tranxetes entre els dits i un rajolí d'hacs i efes regalimant-li galta avall.

El senyor Antídot

2007-03-05T13:53:00.000+01:00

Avui dia, els únics que utilitzen la palleta per beure altres begudes que el granissat són: els nens, per decisió expressa i professa de les mares, que temen que es bategin amb la beguda, generalment un suc o un pretès suc amb gas; les senyores amb intencions pornofestives a les barres dels bars foscos i plens de fum, i els avis que o per manca de pols ferm o per incapacitat d’englotir llargs glops de líquid s’estimen més el valor segur de xuclar per la palleta.

La setmana passada, en un triple acte poètic, vaig coincidir amb un exemplar del tercer grup, que a més de beure amb palleta, consumia un beuratge que —com va apuntar una bona observadora que tenia al costat— avui dia només beuen, per imposició del guió, els actors i figurants d’El cor de la ciutat, i sempre se’n deixen més de la meitat: cacaolat.

En aquests actes poètics que se celebren en el barri més postmodern i pixat de la ciutat, les taules no fan joc amb les cadires i a més sovint toca compartir-les amb desconeguts. Així que l’observadora, el copilot i servidora vam escampar els colzes i les ampolles respectives en una taula de quatre, que per sort i sorpresa nostra no ballava, amb el senyor Antídot, el cacaolat i la palleta. «Sllllllllllllllrt!», glopet a glopet, anava escurant el cacau sense perdre de vista tot el seu voltant amb uns ulls com unes taronges, que sobresortien encara més quan xuclava.

El senyor Antídot és d’aquella mena de persones que només cal que els miris tres segons seguits als ulls perquè t’expliquin la vida. Crec que vaig ser jo qui va convidar-lo a fer-ho en observar-lo enganxat a la palleta. I tot i que tenia més pinta de matar el temps fent solitaris, mots encreuats o escalfant un banc d’una plaça envoltat de coetanis, va resultar que era un poeta tardà —tardà perquè va començar a escriure poesia en jubilar-se, «que abans treballava i no tenia temps per perdre (sic)».

Ara que té temps, el senyor Antídot escriu poemes al revers dels papers del banc i fecsa-endesa, després els passa a màquina i els fotocopia, i els envia a tots els concursos poètics que coneix. Si no fos perquè es passa els matins fent fotocòpies, n'escriuria més, de versos, però les bases dels concursos demanen còpies quintuplicades a tort i a dret i ell va de cul amb patracols de fulls que repeteixen les seves rimes absents.

El senyor Antídot practica la poesia de l’intro (però sense tenir tecla intro, «más difícil todavía»), ço és: un cop la frase és prou llarga per ser un vers però prou breu per no semblar una ratlla prosaica, passa a la línia següent i continua escrivint. És prolífic i ens ho mostra fent un gest amb el polze i l’índex que pretén descriure el gruix de les carpetes de poemes que fa cada any. «Ahir en vaig escriure tres», i treu de la butxaca un sobre reaprofitat de propaganda electoral amb tres fulls mecanografiats que reparteix entre l’observadora, el copilot i servidora.

Quan calcula que ja els hem llegit, els recull i els torna a desar, orgullós de la quantitat, que no de la qualitat, de la seva obra. «Però de moment no he guanyat diners, només medalles i llibres», diu més emprenyat que decebut, un home acostumat a pencar per tirar endavant i que ara es passa el dia gargotejant, teclejant i fotocopiant per no veure’n ni cinc.

Quan vas a aquesta mena d’actes poètics, és altament probable que ensopeguis amb algú que escriu (poesia, en el pitjor dels casos) i que et parla de la seva obra amb un misticisme poc creïble i infinitament esgotador. Per això el senyor Antídot, el seu cacaolat i la seva canyeta van ser efusivament adoptats per l’observadora, el copilot i servidora com la millor companyia per a la vetllada, per la seva pragmàtica sinceritat poètica (cursiva posada per no ferir les susceptibilitats dels possibles lectors poetes que dubto tenir).

El corrector tallabraços

2007-03-01T16:38:00.000+01:00

Entre filòsof de la sospita i repel·lent de torn, hi ha un tipus de corrector que confon la feina de corregir —és a dir, fer que el text sigui comprensible i correcte fent-hi només els canvis estrictament necessaris— amb la de deixar en pilotes la consciència lingüística de l’autor, a qui no tracta ni com a col·lega ni com a client, sinó com a víctima, víctima seva.

Corregir esdevé, per a ell, l’oportunitat d’or per treure a la llum els defectes dels altres i descarregar frustracions acumulades, i la seva actitud intervencionista al més pur estil talibà el porta a salivar quan la pàgina queda tota tacada de vermell i no hi ha ni una sola línia del text intacta.

Ho posa tot en dubte, fins i tot el que és inqüestionable, i adapta el text al seu gust (que no criteri) sense tenir en compte ni el registre, ni el destinatari, ni l’autor ni res que no sigui ell i la seva mania d’intervenir en tota filera de lletres que se li planti davant del bolígraf vermell.

Sense fer cap diagnòstic, esmola el bisturí i talla tot el que li sobra. Li fa mal el braç? Tallem-lo, i fora problema. Ni radiografies ni recuperació ni un trist «miri, és que potser dorm en una mala posició i per això es lleva cada dia amb el braç adolorit». Res, cop de bisturí, braç fora, i un d’ortopèdic engaltat sense miraments ni preparació psicològica prèvia.

Evidentment, al pacient li queden seqüeles, i un dia et ve un autor i et diu que ja sap que se li ha de tallar el braç, però que si li ho pots fer de manera que el monyó sigui bufó i amb una anestèsia generosa. I quan li dius que no, que amb una postura correcta i uns exercicis de recuperació el seu braç es pot salvar, no s’ho pot creure i et pren per tou, permissiu i poc professional.

El poder laxant dels serveis d'atenció al client

2007-02-26T12:19:00.000+01:00

El poder laxant dels serveis d’atenció al client per via telefònica és cada dia més esfereïdor. Algun metge incompetent n’hauria de fer un estudi (s’entén que els competents tenen altra feina que calcular tants per cent). Des del «Buenos-días-le-atiende-Begoña-en-qué-puedo-ayudarle» ja se’m comencen a remoure les tripes, i la cosa va en augment quan sento el primer «no-me-consta-doña-Cristina». Tant és així que quan vaig restreta truco a Ya.com o Vodafone (les meves preferides) i desfilo cap a Can Roca amb un somriure triomfador: sé que en sortiré més feliç. El problema ve quan hi he de trucar per problemes tècnics reals i, en canvi, tinc la flora intestinal al dia.

Begoña: Buenos días, le atiende Begoña, ¿en qué puedo ayudarle?
Tina: Hola, no em funciona el wifi.
B: Disculpe, no la he entendido.
T: Hola, no me funciona el wifi. (Noteu que el canvi d’idioma només afecta un parell de lletres que s'intercanvien les posicions: em passa a ser me.)
B: ¿Sería tan amable de decirme su DNI?
Tina: Sí.
B: ...
T: ...
B: ¿Perdone?
T: ¿Sí?
B: ¿Su DNI?
T: Ah, sí: XXXXXXXX, y la letra X, de Xilófono.
B: ¿Es usted Cristina Vallès?
T: Sí, la misma que viste y calza. (Quan truco a aquests llocs aprofito per treure la pols a la meva col·lecció de refranys en espanyol.)
B: De acuerdo, doña Cristina, dígame, si es tan amable, si es usted la titular de la línea. (El tractament d'Infanta és el primer cop de puny a les entranyes.)
T: Sí, se lo digo: sí lo soy, doña Begoña.
B: De acuerdo. ¿Qué es lo que le pasa, doña Cristina?
T: No me funciona el wifi, doña Begoña.
B: De acuerdo, doña Cristina, dígame, si es tan amable, qué tipo de módem tiene usted.
T: Sí lo soy. El módem XXX, con X de xilófono, doña Begoña.
B: De acuerdo, doña Cristina, dígame, si es tan amable, si están todas las luces del módem encendidas.
T: Sí lo soy. Y sí lo están, doña Begoña.
B: Un momento, doña Cristina.
T: De acuerdo, doña Begoña.

(...)

El «momento» dura més de deu minuts, així que me’n vaig al lavabo, poso el «manos libres» i assajo uns passos de ball amb el fil musical de la companyia. M’agrada com llisquen les sabates sobre les rajoles del bany, i com ressona la meva veu...

B: ¿Doña Cristina?
T: ¿Doña Begoña?
B: ¿Está ahí?
T: ¿Estoy ahí?
B: ¿Hola?
T: ¡Hola!
B: Doña Cristina, me informan que hay una avería en su zona.
T: Doña Begoña, ¿en qué zona estoy?
B: Gracias por utilizar el servicio de atención al cliente de…

José Coronado hauria de protagonitzar els anuncis d’aquesta gent, ni Activia ni romanços. «Està ocupaaaat!» Sempre acabo posant-me intestinalment al dia a la seva salut.

Reptes professionals televisats

2007-02-16T10:47:00.001+01:00

Sempre que conviden un cuiner a un programa de la tele acaben enfrontant-lo a una tauleta amb quatre ingredients difícils de combinar perquè faci una demostració de les seves aptituds culinàries. A un cantant, el fan cantar. A un polític, el fan xerrar, callar i donar explicacions impossibles. I para de comptar, gosaria dir que la resta de professions que passen per la pantalla no corren aquest risc de ser posats a prova en públic i sovint sense avís previ.

No sé per què no podrien convidar un escriptor i fer-lo seure en un racó de la taula amb un full i un llapis, a pèl, i filmar-lo mentre es concentra per vèncer la pàgina en blanc. O un traductor, assegut davant d’un portàtil sense connexió a Internet, i amb un document de banca o un sonet xecspirià esperant ser traduït. O un corrector, plantat davant del guió del programa amb un bolígraf vermell a la mà.

Ah, però no cal anar a la tele per trobar-te davant d’aquests reptes professionals de tant en tant. Tard o d’hora t’arriba aquella feina que ningú t'explica com s'ha de fer, aquell client que no sap què vol i pretén que li endevinis el pensament, aquella traducció irrealitzable, aquella novel·la que demana un intervencionisme corrector salvatge. I no hi ha càmeres gravant, per sort... O per desgràcia?

El dia del client

2007-02-14T18:26:00.000+01:00

El dimecres és el dia del client al súper i per les cues que s’hi fan sembla que hi regalin qui sap què. M’agrada fer cua i veure què compren els meus veïns, i acabo elaborant mentalment possibles receptes amb els ingredients que posen a la cinta transportadora de la caixa.

El president i la primera dama van al súper a la mateixa hora que nosaltres, i mentre fan cua al peix ens fan brometes en veu ben alta que fora d’aquell context no em farien cap mena de gràcia, però allà dins els propino uns somriures que competeixen amb els fluorescents que pengen del sostre.

No sé què posen a l’ambientador que em torno la persona més amable del món i puc mantenir llargues converses sobre pernil dolç o compreses alades sense perdre la paciència.

Des de les conserves, sento les conyetes del president i alhora ajudo un senyor a trobar cogombrets amb gust d’anxova sense tenir ni la més mínima temptació de demanar-li per què els vol.

Passa el noi que representa que t’ha de dir on són les coses si no les trobes i ni s’adona que se’ns cremen les pestanyes de tant llegir etiquetes. Porta els cascos posats i balla salsa. «Reserva’m un ball», li diria. M’estic esverant per moments, boja de felicitat entre prestatges ben ordenats i ofertes destacades amb colors vius.

El senyor dels cogombrets crec que em vol adoptar, li porto el carro i passegem junts fins als iogurts, allà ens separem, ell vol vi barat i jo me’n vaig cap a les garrafes d’aigua: ens separa una set diferent.

Fent saltets amb la garrafa en braços busco el copilot, que se’m deu haver desmaiat a la secció de les fruites i les verdures intentant trobar la tecla dels alvocats a la bàscula digital. Cridaria «La dos!» des de l’altra punta del local, però em continc, i gairebé caic en les xarxes d’un parell de «tres al preu de dos», però a l’últim moment els driblo i me’n sento orgullosa.

Rescato el copilot, pesem els alvocats i anem cap a la cua. Davant nostre, una senyora ha comprat espaguetis frescos, tires de bacó, crema de llet i formatge ratllat: «fàcil», he bavejat. «Que aprofitin els espaguetis a la carbonara», li diria, però ja ens toca, ja ens toca!, i ve el moment més adrenalínic, el d’omplir les bosses a velocitat supersònica perquè el de darrere nostre fa sorollets amb la boca. Si la vida fos un súper el dia del client...!

Salutació de cuir vell

2007-02-12T11:32:00.000+01:00

De cuir vell, la seva cara és una de les fixes al meu tros de carrer. Amb unes ulleres d’informàtic dels anys vuitanta, vigila el seu pam de vorera i saluda els veïns tot deixant entreveure una cremallera de dents grogues rere uns llavis com cigars. La seva salutació és discreta, un lleugeríssim cop de cap i un petit aixecament de celles, i no per timidesa, no vol molestar.

De tant en tant es passa la mà pels cabells, una mata espessa i negra que fa pensar en el Felipe González dels primers anys de presidència. La camisa de quadres li corda just, i els pantalons grisos li tapen les sabates, de les quals només se’n pot veure la punta, de color negre desgastat.

No sempre és a la porta de la botiga, de vegades té visita, algun amic que se li asseu en una cadira, davant del mostrador, i observa com despatxa, alhora que també somriu als clients: ració doble d’amabilitat pakistanesa.

Només ell entén la distribució dels productes al seu local, on les salses de tomàquet estan al costat dels cordons de sabata, i les galetes amb les pastilles de sabó, i el més visible són les garrafes d’aigua i les bosses de patates i succedanis, i una mena de barretes energètiques de sèsam i mel que té en un dispensador just al costat de la caixa.

Se sap tots els preus de memòria, i et canta les xifres com si et donés la combinació guanyadora de la loto. La seva felicitat de comerciant s’encomana, i tot i els prestatges plens de pols, el terra brut i el fluorescent que fa pampallugues, et transporta a un estat d’agradable comoditat dins del desordre imperant.

Els quiosquers i ell són les meves dues salutacions fixes diàries, nimis cops de cap que m’empenyen de camí al dia rere dia, com els crits encoratjadors dels espectadors que segueixen una cursa ciclista. No sé si el pakistanès del meu carrer escriu poesia, però encara que no ho faci, hi ha dies que li cridaria «mushaira!» només pel gest prosaic de saludar-me.

Mitjons

2007-02-09T09:57:00.000+01:00

Des de fa uns dies, vida rima amb estabornida, derrama amb drama i pitjor amb mitjó —i no m’han posat el pitjor mitjó possible, però sí el pitjor que he vist fins ara. Rimes consonants, ben travades, que no deixen lloc al dubte, i marquen un ritme concís, fort i sonor dels dies.

I em pregunto si no seria millor una rima assonant, més suau, més lliure, més dèbil, que em recités els dies amb una certa nebulosa. I arriscar-me a dur bons mitjons sense gaudir-los del tot, només passavolant.

Em debato entre assonant i consonant, i trio sempre la segona opció, i que vinguin els mitjons que vulguin, que jo tinc els peus a punt de vestir-los i treure’n tot el partit possible, fins a foradar-los, desgastar-los i deixar-los plens de boles.

Uns bolquers i un astronauta

2007-02-07T10:56:00.000+01:00

En els tallers de redacció que he arribat a patir en vida, tard o d’hora sempre arribava l’exercici que consistia a construir una història amb dos objectes o idees aparentment difícils de fer lligar.

Recordo el dia que la professora Conxita, que xalava de debò omplint-nos de vermell les redaccions («Hi falta sensibilitat», «Hi falta dramatisme», «No és sincer», etcètera) i que em semblava que ens volia convertir en guionistes de serials per a tevetrès, ens va demanar que escriguéssim un relat en què hi sortissin un tractor i una biblioteca. Tothom va arrufar el nas i a mi se’m va caure una petita bava de plaer per la comissura.

Em vaig inventar la història d’una bibliotecària que treballava a la facultat de ciències agrònomes i que es desplaçava pels enormes i nombrosos prestatges de la biblioteca amb un tractor amb unes pinces per col·locar els llibres al seu lloc. Crec que encara la conservo en alguna carpeta... La cosa acabava fatal, amb una tempesta terrible, la iaia que perdia els estreps i començava a empaitar els alumnes amb el tractor, i aixafava joves i llibres sense cap mena de mirament. Els comentaris de la Conxita van ser: «Vols dir que llegeixen tant els aprenents de pagès?» i, en el desenllaç, «Massa sanguinari».

En llegir aquesta redacció, m’he recordat de la Conxita: sembla que l’hagi encarregada ella, aquesta notícia: «Per demà, vull que feu de periodistes i escriviu una notícia, de no més de sis-centes paraules, en què hi surtin un astronauta i uns bolquers.» I he imaginat els comentaris en vermell que hi deixaria: «Vols dir que els astronautes tenen sentiments?» o «Costa de creure que l’astronauta gelosa no s’aturés en cap àrea de servei ni per anar de cos»!?

Vel·leïtats a la barra

2007-02-02T13:36:00.000+01:00

M’he fet implantar unes ventoses als colzes per poder-los tenir recolzats a la barra del bar durant hores. Uns escuradents em mantenen obertes les parpelles, i uns petits dispositius fabricats amb comptagotes em van remullant les ninetes regularment. La cervesa la ingereixo amb una canyeta, fent petits glops de manera periòdica, i gràcies a una sonda faig les meves necessitats líquides d’una manera més o menys digna sense haver-me d’aixecar del tamboret.

«Faig llàstima», em dic mentre em veig constantment reflectit al tros de mirall que queda lliure entre el calisay i el melody. «Faig llàstima», ho escric en una pàgina en blanc de la meva llibreta de mà, la que duc a la butxaca de la camisa per si la inspiració m’enganxa bevent —que és altament probable, no perquè m’inspiri sovint, sinó perquè tres quartes parts del dia les passo literalment enganxat a la barra d’aquest bar, amb els morros a la palleta blanca amb ratlles vermelles.

L’amo del bar em fia perquè encara m’admira, és el meu primer i últim fan. Sap que sóc escriptor, em diu, i que algun dia guanyaré un premi i en els agraïments em recordaré d’ell. I jo li etzibo que no sé si ho sóc, i que si mai guanyo res segur que no l’esmentaré en el meu discurs, perquè només és el tio que em serveix els quintos i em mira amb pena mentre eixuga les gerres amb un drap que un dia va ser blanc.

Però no guanyaré mai res, perquè no escric, perquè la llibreta que duc a la butxaca de la camisa és plena de merda, de la meva merda, i dubto que ningú estigui tan desesperat com per convertir-la en matèria guardonada amb un nom propi d’un autor trilingüe i multidisciplinari (que dirien ara) de fa segles...

... De sobte, algú em toca l’espatlla, em diu que fa més de vint minuts que remeno el cafè amb la cullera, que se m’ha caigut la llibreta a terra, i que si m’ha vingut a destorbar és perquè li ha semblat que m’havia adormit a mig esmorzar, i perquè són dos euros amb vuitanta, el croissant i el cafè amb llet.

Ja he tornat a somniar que era un autor inèdit i maleït en un bar ronyós d’un barri brut i literari a parts iguals. És un malson recurrent, malson perquè no m'agrada seure en tamborets, perquè el gust de la cervesa cada cop em disgusta més i perquè si un dia Jean Genet es va inspirar en aquest racó de món és perquè ja duia la inspiració de casa, no perquè cada cantonada pixada del barri de moda de la ciutat destil·li alta poesia.

Pago els dos euros amb vuitanta, recullo la llibreta plena de notes d’altri i passo pel WC abans de sortir cap a la feina, que en tinc i molta, i no puc perdre el temps amb els colzes damunt d'una barra d’una cafeteria ultramoderna i recontralluent.

La comprensió lectora en perill d'extinció

2007-01-31T17:47:00.000+01:00

Diu que s'ha de fomentar la lectura, i el consum de llibres. I jo em pixo de riure. Amb la plaga d'analfabetisme funcional que s'escampa com la pesta, em sembla que és ciència-ficció parlar de fomentar la lectura de llibres, senyors.

Però si la gent no sap llegir! I no parlo de llibres sinó de documents més valuosos i vitals, com ara contractes, pressupostos, cartes, factures, correus electrònics, manuals d'instruccions, etcètera.

La comprensió lectora hauria de ser una assignatura obligatòria des de petrès fins al darrer curs universitari (en castellà, en català o en bantu, tant és això), i que la gent aprengui a desxifrar els missatges que rep, a espavilar, a llegir entre línies, i si no els entenen a la primera, que rellegeixin abans de començar a fer preguntes òbvies o suposicions errònies, que el temps no el regalen amb les llaunes de blat de moro dolç d'aquell gegant verd, que va car, coi.

I després, només després, ja llegiran Dant o el club ídem, que això tant és, al capdavall. De què serveix que un alumne llegeixi El mecanoscrit del segon origen si després no sap omplir un formulari amb les seves dades personals perquè és incapaç d'interpretar les instruccions abans de posar-s'hi? Ja m'ho responc jo: de res.

Nota aclaridora: és més barat i més sa perbocar aquests quatre paràgrafs que prendre'm un vàlium.

La calma de l'escriptor

2007-01-26T10:43:00.000+01:00

Un nobel diu que escriure és tancar-te en una habitació, aïllar-te i mirar cap endins, dintre teu, transcriure el que hi ha en el teu interior, però no com un dictat, sinó fent-ho universal, perquè el lector s’hi llegeixi ell mateix, el seu interior, i la lectura esdevingui també per a ell una mirada cap endins, un tancar-se en un mateix i descobrir-se, descobrir un món dintre seu.

Deia això, el nobel, entre moltes d’altres coses, i jo el llegia amb tots els sentits, fent que sí amb el cap com un autòmat, pensant alhora en quina habitació de casa em podria tancar a escriure, lluny de tot el que no fos jo mateixa. El llegia com qui està a punt de descobrir qui és l’assassí després de mil dues-centes pàgines de novel·la negra, amb l’ai al cor, aguantant-me el pipi, fins i tot, sense poder apartar els ulls del text per por que en tornar-hi ja no hi hagués les mateixes lletres, les mateixes paraules.

I jo no sé si per escriure em cal tancar-me en una habitació silenciosa o bé em cal seure a la taula d’un bar, envoltada de gent, només sé que llegint el nobel n’he tingut enveja, perquè ell (esclar) ja sap com necessita escriure, ell ja ha descobert que li cal una habitació tancada, aïllar-se, mirar-se cap endins i anar treballant les paraules amb calma, perseverança, tossuderia.

Jo encara no sé on em cal col·locar aquesta calma, aquesta perseverança, aquesta tossuderia, no sé si vull la porta tancada o oberta, si el soroll del carrer em molesta o m’hi ajuda. De vegades tinc la calma però no persevero, a voltes em llevo tossuda però no trobo les paraules..., sempre em falta alguna cosa, i sé que la que falta me l’he de fabricar jo mateixa, a còpia d’insistir, de buscar-la, de fer-la possible.

La calma no truca a la porta i et diu que ja pots començar a escriure, que es quedarà un dies amb tu. L’habitació no es tanca sola. La porta no cal que sigui un tros de fusta amb un pany. M’ho dic, m’ho repeteixo, ho escric aquí, i torno a fer que sí amb el cap com un autòmat.

El nobel diu també que escriu perquè està emprenyat, amb tu, amb mi, amb tothom, i perquè vol ser llegit, i perquè vol ser feliç, i per molts altres perquès. I jo busco a les pàgines grogues la secció de tatuatges per escriure’m un tros del seu discurs al braç esquerre, per llevar-me cada matí rellegint els seus motius per escriure. Però em fan por les agulles i no puc manllevar els motius dels altres, n’he de trobar els meus.

Escric perquè escrivint això, fent-t’ho arribar, trobo la calma.

Ets

2007-01-25T09:59:00.000+01:00

El meu cafè i la meva til·la. La meva aspirina i la meva malaltia. El meu nord i el meu google. Una amanida fresca i un guisat ben condimentat.

Els meus peücs i les meves sandàlies. El meu barri i el meu llit. El meu mercat i el meu caprabo. Un bon destí i un llarg viatge.

El meu llapis i el meu teclat. La meva ràdio i la meva música. La meva pel·lícula i el meu llibre. Un verb transitiu i un adjectiu qualificatiu.

El meu mentrestant i el meu després. La meva son i la meva vigília. El meu calendari i el meu rellotge. Un telèfon en línia i una adreça segura.

El meu antivirus i el meu spam. El meu dilluns i el meu diumenge. La meva manta i el meu ventilador. Un glop de vi i un got de llet.

El meu malson i la meva calma. El meu aeroplà i el meu tros de terra. El meu pilot i el meu copilot. Un racó fosc i un espai obert.

L'abc de la hipnosi

2007-01-23T18:35:00.000+01:00

La senyoreta Bucle m'ha tingut segrestada uns quants dies, teixint una teranyina de trucades al meu voltant, marcant el meu número de telèfon dia i nit. Entre trucada i trucada, una jove veu anònima va trucar demanant per la Càndida, però vaig haver de penjar de pressa perquè trucaven per l'altra línia (era Madame B, esclar).

Recuperada del segrest, en un autobús qualsevol de la ciutat, una noia asteca em va hipnotitzar de la manera més senzilla: es va posar nivea al palmell i es va començar a fregar les mans en cercles perfectes. Els ulls se'm van quedar enganxats en aquells dits foscos untats de crema i la hipnosi va durar uns quants dies.

Asteca, Bucle i Càndida (futur, present i passat de les meves hipnosis) se m'han aparegut en somnis. Madame A em deia que no podia agafar l'auricular perquè tenia els dits relliscosos. Madame B m'explicava del dret i del revés com s'hidratava ella les mans. Madame C em demanava que li truqués encara que embrutés les tecles de nivea.

Anit no vaig somniar en res més que en unes mans resseques, un pot buit de nivea i un mòbil sense bateria. Fi de la hipnosi, i del bucle.

La senyoreta Bucle

2007-01-12T13:48:00.000+01:00

Quan acaba d’explicar-t’ho torna a començar, no ben bé des del principi, sinó pel mig o per gairebé el final, i llavors va endavant i enrere i acaba tornant-te a dir tot el que ja t’havia dit, però en un altre ordre. I si no l’atures hi torna, sempre canviant-ne l’ordre, i posant l’èmfasi en una part diferent de la història, perquè al final (si n’hi ha) n’hagis retingut tots els detalls fins al punt de poder-los repetir del dret i del revés, com ella.

La senyoreta Bucle et vol convertir a la seva religió, la seva secta, la de la repetició, i desplega la seva teranyina de paraules al teu voltant, perquè te les acabis bevent totes totes, a glops llargs i pesants, dels que repeteixen i et fan venir glopades amargues en el moment més inoportú.

Ella parla en espiral, la seva llengua es recargola i t’hipnotitza, no hi ha collons d’etzibar-li que allò ja t’ho ha dit abans, sucumbeixes a escoltar una vegada i una altra la mateixa cantarella de dades amb tonades diverses, no hi ha sortida. El monòleg laberíntic de la senyoreta Bucle t’empresona i només ella sap quan et deixarà anar.

Però arriba aquell moment en què, no saps ni com, ella calla, et mira fixament i espera la teva reacció. Només pots fer una cosa: donar-li la raó, encara que no la tingui, i no pas amb un «sí» borrós, sinó amb un to de veu fort i repetint alguna de les dades que li has sentit dir fins a l’extenuació.

No és fàcil convèncer-la. Si no ho aconsegueixes, la història tornarà a començar. Et continua mirant fixament, i com més allarguis el silenci, pitjor: es fregarà les potetes i es preguntarà si ha de teixir una altra teranyina de paraules al teu voltant.

No et desfàs de la senyoreta Bucle a la primera, però quan ho aconsegueixes, tens un triomf a explicar (corrent el risc de caure en una espiral narrativa semblant), i el proper cop que hi coincideixis (tard o d’hora hi tornaràs a ensopegar, amb ella o amb algú altre de la seva secta) la reconeixeràs, sabràs com actuar, i podràs desempallegar-te de la seva teranyina amb més facilitat o bé afrontar la situació laberíntica amb més esportivitat.

El problema és que pots acabar convertint-te en una senyoreta Bucle sense adonar-te’n i anar empresonant les teves víctimes amb paraules fins al dia en què, de sobte, descobreixis que hi ha algú que t’escolta amb cara de mosca atrapada, que s’espolsa les teves frases amb angúnia i que et dóna la raó amb una pressa desesperada. Potser ja ets una senyoreta Bucle.

Sessions Carpanta, u*

2007-01-09T17:50:00.000+01:00

El Carpanta se m'apareix arreu. Avui, a l'autobús. Hem xocat i la conversa ha fluït sola. La batuta la duia ell, jo només em limitava a omplir els espais de silenci amb paraules-crossa, a deixar-lo parlar.

El Carpanta deu sortir de casa cap a quarts de deu i estrena la conversa amb la primera persona que troba, sigui qui sigui, una conversa que li durarà el que queda del dia (hola, Ishiguro!) encara que l'interlocutor canviï al ritme d'un semàfor de l'Eixample.

Ell va fent, va enllaçant temes i no demana gaire a canvi: només te l'has de mirar, posar-hi bona cara i de tant en tant emetre algun so perquè vegi que estàs al cas del que diu. No és difícil, i a ell el fa feliç fins a bavejar (no és cap exageració ni cap llicència poètica: el senyor baveja mentre parla).

Així que a dos centímetres del Carpanta, amb les nostres ulleres a punt de fer un brindis per les diòptries respectives, me l'he escoltat i mirat atentament durant quatre parades amb els seus respectius semàfors.

Monòleg interior per la vena, el senyor Carpanta, és (Joyce pur, dirien els intel·lectuals d'americana de pana). No sé a qui li he passat el relleu d'interlocutor, i m'he quedat amb les ganes de saber com acaba la història de l'interruptor espatllat...

*Del destí depèn si n'hi haurà dos, tres...

El sobre

2007-01-08T18:04:00.000+01:00

A mig matí m’han regalat vint minuts de treva i m’he enviat a fer un cafè a un forn de l’Eixample, on la majoria de clients passaven dels setanta i tots anaven indefectiblement acompanyats d’un sobre gros recolzat en una cadira, com si fos un membre més de la família. I dic família perquè eren tot parelles o bé de marits i mullers o bé de pares i fills; pocs eren els que anaven sols, i m’he assegut prop d’un d’ells.

La temperatura del local era per sortir-ne gratinat, però el senyor solitari no s’havia tret ni l’abric ni la gorra, i seia, amb el sobre reposant a la cadira del davant, cap cot i amb la cullera entre els dits. Feia estona que s’havia acabat el tallat, perquè en el gotet buit ja hi havia la marca resseca de l’escuma de la llet. La seva mirada travessava el vidre tacat del got i anava a raure al sobre, que semblava que l’increpés des del seient, amb aquell blanc insultant i el logo antiquat d’una clínica dels voltants estampat en un racó del paper.

Els meus vint minuts de llibertat s’han aturat, els altres clients s’han apagat, la màquina del cafè ha emmudit, i el sobre ha adquirit vida pròpia i ha començat a bufetejar l’home de la gorra, que entomava els cops amb una resignació cristiana. Tothom feia com si res, com si fos habitual que els sobres peguin els avis, però jo no podia remenar el meu cafè mentre a la taula del costat s’estava apallissant algú.

M’he aixecat pensant que el sobre es cohibiria en veure’m, però com que encara tenia una mà lliure, n’he començat a rebre bufes jo també. L’avi i jo ens hem mirat, ell trist i abatut, jo sorpresa i emprenyada, i amb quatre mans —unes més tremoloses que les altres— n’hi ha hagut prou per fer una bola de paper considerablement voluminosa i enviar-la d’un xut a l’altra banda del local.

Després, el senyor solitari m’ha donat la mà i les gràcies amb un trèmolo de veu esfereïdor i ha sortit del forn xutant la pilota de paper carrer avall. La màquina ha reprès la conversa, les veus, l’activitat, i jo he esgotat la meva treva bevent d’un glop un cafè fred i amarg amb tot el sucre al fons de la tassa.

El senyor Gairebé

2007-01-05T13:47:00.000+01:00

Si la comunitat de veïns està gairebé d’acord en alguna cosa és sempre gràcies al senyor Gairebé, que és qui, com ja ho vaticina el seu cognom, no està mai d’acord en res i fa que sempre surti aquest adverbi a les conclusions finals, les que el President Vocacional i Vitalici recita amb el pit inflat i el plural majestàtic al paladar.

No hi ha cap senyora Gairebé, i la comunitat no sap si ha arribat a existir-ne mai cap, però circulen dues hipòtesis enfrontades. Una és que el senyor Gairebé de jove (tots —sense el gairebé— coincidim a no aconseguir imaginar-lo de jove) va festejar amb alguna mossa amb qui finalment no es devien posar d’acord amb el lloc on anar a sopar després del cinema o amb la data del casament, si és que van aconseguir arribar més lluny tot i les discrepàncies contínues del jove senyor Gairebé. L’altra, apuntada pel senyor Oitant, és que gairebé hi ha una senyora Gairebé, o sigui: encara queden unes quantes «gestions pertinents» perquè hi sigui, però de candidata, n’hi ha.

El senyor Gairebé no et deixa acabar mai cap frase, me l’imagino trucant al 010:
—Em podria donar el telèfon de l’OCU? (El senyor Gairebé és dels que saben a qui s’han de queixar de cada cosa.)
—Sí, prengui’n nota, sisplau, és el 93...
—No hi estic d’acord, hauria de ser un 900!? Ho consultaré a un advocat i faré les gestions pertinents. —I penjaria indignadíssim.

Si el senyor Gairebé muntés un grup de música és dirien: El senyor Gairebé i les Gestions Pertinents. Segur. M’hi jugo un pèsol.

L'any de les revelacions

2007-01-04T13:06:00.000+01:00

El darrer dia de l’any, quan tothom ja havia trobat la manera de menjar el raïm amb companyia (de la mena que fos), vaig veure el senyor Carpanta entrar sol en un portal del carrer Riera Alta amb Carme, i obria amb clau. Darrerament, l’he tornat a veure força pel barri, se li ha instal·lat als ulls una mirada entelada cap al passat, arrossega més els peus i les paraules, va més despentinat, el vestit jaqueta li torna a cordar perfectament fins al punt que li va una mica balder, i ja no gosa parlar amb els desconeguts amb la mateixa frescor d’abans.

El primer dia de l’any, no va trucar ningú per felicitar el 2007 a la senyora Càndida. Un altre signe del pas del temps. Hauria preferit que em tornés a despertar aquella confosa veu de caverna, que m’hagués fet repetir dues vegades que la Càndida no viu aquí. La Càndida potser ja no esperava aquesta trucada, però jo sí.

També he sabut que la Reina Mare del Raval no és tan reina com pretén, que és un pèl corcó, que organitza festes d’aniversari a casa seva i hi convida tots els nens i els gossos miniatura del barri, i que es dedica a la pedicura i la pintura amb la mateixa gràcia i dedicació.

I he descobert que ara que l’han tancada, La Paloma és més oberta que mai, i si travesses la plaça dels Àngels a un ritme de passeig tard o d’hora se t’apareix un manso amb una dotzena de pírcings a la llengua i la cara gravada de sanefes i motius rèptils i t’endossa tant si vols com si no un feix de flàiers lluents i il·legibles que et prometen copes de franc.

L’última ha estat aquest matí: ja sé per què el quiosquer de Cromanyó no somriu, només té una dent, a la part de baix, al mig, una mica cap a l’esquerra, sola, groga, torta, ratada. No sabeu com entendreix un somriure d’una dent sola: tant que pot ser que li desitgi bon any fins al juny només per veure-la a ella, la dent, cada matí quan ell, el quiosquer, em dóna el diari.

Així he estrenat aquest any, que sembla que serà el de les revelacions, perquè he descobert més coses en aquests quatre dies que en tot el 2006.

Propòsit acomplert

2007-01-02T16:32:00.000+01:00

Ha passat un any i com a mínim puc dir que he acomplert un dels propòsits del 2006, aquest. Al final, no ha estat una llibreta, sinó un document d'Excel, però pel cas ve a ser el mateix, i les conclusions són:

1. El 46,81 % dels llibres que compro en un any els llegeixo el mateix any.
2. el 51,22 % dels llibres que llegeixo en un any els he comprat aquell any.
3. El fet de portar un control dels llibres que llegia en alguna ocasió m'ha esperonat a llegir més.
4. El fet de portar un control dels llibres que comprava m'ha estalviat algunes compres compulsives de llibres.
5. El propòsit ha estat acomplert però un any després no li veig la utilitat.

Deso l'Excel a la carpeta d'inclassificats, i a partir d'ara m'estic de llistar títols i em dedico a llegir, que això de calcular tants per cent no m'aporta res de bo. Abans, com a curiositat, quatre dades (per treure una mica més de rendiment a la cosa):

1. El primer llibre que vaig comprar el 2006 va ser Cómo me reí, de César Aira (i l'he llegit durant el 2006). El darrer, Tòquio blues, d'Haruki Murakami (que encara no he llegit).
2. El primer llibre que vaig llegir el 2006 va ser El hombre malo estaba allí, de Manuel Hidalgo (me'l van deixar, no el vaig comprar), i l'últim ha estat Un home de paraula, d'Imma Monsó (comprat el 2006, esclar).
3. He començat el 2007 llegint Incerta glòria, de Joan Sales (un pecat no haver-lo llegit encara!). Encara no he comprat cap llibre.
4. Els quatre millors llibres del 2006 són: La terra retirada, Mercè Ibarz; Las catalinarias, Amélie Nothomb; Entre dos silencis, d'Aurora Bertrana, i Un home de paraula, d'Imma Monsó (l'ordre és cronòlogic de lectura, no pas de preferència).

I el 2007 espero llegir més, sobretot dimecres a la nit.

El quiosquer de Cromanyó

2006-12-14T10:15:00.000+01:00

L’home que cada matí en dóna el diari sense que li digui quin en vull (o sigui: el quiosquer) em recorda dia sí dia també l’edat de la humanitat. Quan prova de somriure m’ensenya els ullals, quan s’acotxa per agafar un exemplar gruny, quan recula cap a dins del quiosc frega el terra amb una fúria de cànid.

El diari es fa petit a les seves mans i sempre el rebrega una mica en el trajecte que va del prestatge a mi. Entre els seus dits sembla de joguina, entre els meus creix fins a tenir la mida de les notícies del dia.

Del meu portal al seu quiosc hi ha deu passes mal fetes —de quan s’avança amb lleganyes als talons—, i en aquest interval de temps i espai el quiosquer m’ensuma i, abans de veure’m, ja té el meu diari entre les urpes. I sempre em sorprèn tant que, tot i que veig que no cal, li dic quin diari vull i simulo sorprendre’m quan «m’assabento» que ja el té preparat.

L’euro que li dono esdevé moneda de fireta quan cau en el seu palmell de colós, i em fa dubtar de si és l’import correcte. Ell, però, també pressent la quantitat del tros de metall que li pessigolleja una ínfima part de la mà i sense ni mirar-lo se l’endu a la caixa, amb un lleu remugueig de satisfacció que se li escapa entre les dents.

Quan el tinc d’esquena, ja goso desitjar-li un bon dia, a l’espera de comprovar que me’l torna, però de moment no passem d’una mirada furtiva amb un cop de coll veloç, i el mig somriure caní que em fa abandonar la perifèria del quiosc amb la cua entre les cames i el diari sota el braç, rebregat pel quiosquer de Cromanyó.

Tres anys

2006-12-04T10:50:00.000+01:00

Avui fa tres anys que vaig començar a escriure aquí, però no sé què és el primer que vaig dir, perquè els arxius del primer any no els conservo tots, i el primer, que devia dir alguna cosa com «hola, ja estic aquí» però d’una manera molt llarga i dubitativa, el vaig esborrar, a causa d’aquesta fal·lera que tinc de fer net de tant en tant.

No sé si és un bon símptoma portar tres anys en el mateix lloc, corro el risc de fossilitzar-m’hi, i tinc clar que tres anys més no durarà. Sí sé que aquest no és el mateix lloc que vaig estrenar, que ha anat canviant tant en la forma com en el fons, i en el to, i que seguirà canviant —si no, malament.

Ni els passatgers són els mateixos (no tots) ni tampoc els copilots (ep, El Copilot, sí, aquest l’he fet fix), però les ganes, tot i pujar i baixar en funció de mil factors, continuen empenyent l’aeroplà com el primer dia, encara que amb un ritme més pausat i una mica més de distància —i això ho fan els meus anys, no els del blog.

Avui toca (i sento que toca) donar les gràcies a tots els que persistiu des del primer dia, o el segon o el tercer, els que entreu aquí de manera periòdica cercant qui sap què, i sembla que alguna vegada ho trobeu i per això hi torneu. Gràcies per tornar-hi i per dir de tant en tant la vostra en aquest racó de la xarxa que avui bufa tres espelmes i ho fa amb un vol satisfet, feliç i —encara— sorprès que continueu aquí.

Gràcies, Vilaweb!

Estar carbassa

2006-11-29T16:31:00.000+01:00

De vegades et podries perdre dins d’una crema de carbassa, la cullera que s’hi endinsa i no toca mai el fons, després s’hi submergeix el canell, tot el braç, l’espatlla, i et tapes el nas i t’hi capbusses tota. I quan ve el cambrer amb el segon plat només en resta l’abric, de tu. I de dins del bol, treus el ditet per avisar que per postres vols pastís de taronja, que aquest és el color dels dimecres, i que no t’hi posin un turonet de nata artificial, que el blanc és per als diumenges matiners.

En realitat, però, només hi has submergit la punta d’un dit, a la crema, i perquè has badat mirant la bufanda carbassa de la dona que dina sola. És fàcil fer un menú solitari amb una bufanda així al voltant del coll. Però sense llana taronja per salvavides, et calen les dues mans per agafar la cullera, i l'espessor de la crema gairebé t’obliga a mastegar cada cullerada, sense aconseguir bandejar del tot la temptació d’agafar el bol amb les dues mans i engolir glops sòlids de carbassa fent tot el soroll possible.

Ni t’hi capbusses ni fas soroll, ni la bufanda carbassa és garantia de res, però dur-te a la boca dues dotzenes de cullerades monòtones i idèntiques et fa perdre el senderi dels pensaments i de sobte et veus reflectida al fons del bol i la carbassa ja t’ha pujat al cap, embriagadora.

*Estar carbassa: estar tocat del bolet (Val.), segons l’Alcover-Moll.

Coses que no et diré mai

2006-11-27T16:54:00.000+01:00

A la presentadora de l’informatiu: per molt que allarguis la primera o de «tot el món» no m’esborronaré. Si cada dia m’entrenes perquè ja no m’impacti res...

A l’home que m’ha tret la llengua amb actitud lasciva aquest migdia a la Ronda: rentar-se les dents inclou raspallar-se la llengua.

A qui organitza sopars nadalencs: perd el mòbil, l’agenda i la llibreta de contactes del programa de correu, i serem centenars de milers de malànimes els qui t’ho agrairem un no dir.

Al quiosquer que confon El Punt amb La Razón: somriure és gratis i no tenir canvi de vint no és cap delicte.

A la infermera de la recepció de radiologia de Can Ruti: no tots els avis que vénen a fer-se radiografies són sords, i que no sàpiguen llegir la lletra del seu metge no vol dir que siguin analfabets.

Al client que m’envia calendaris cada desembre: enguany envia-me’ls de desembre a gener, ja que les traduccions gairebé sempre són «per ahir».

A la llibretera de davant de casa: no trobis mai el llibre que et demano, si no te n’hauré de demanar un altre de més difícil per poder venir-te a veure.

A la senyora reparadora d’aspiradores de mà: no vagis a l’otorrino, per l’amor de Déu, que els teus ocurrents problemes d’oïda ens han alegrat el dilluns.

Al venedor de perfums de la Ronda: la cara de preocupació que poses quan m’aconselles canviar de fragància m’entusiasma més que la millor interpretació de la Streep aquella.

A la cambrera en cap del bar de baix: aquest matí al terrat no t’hem abraçat perquè el perit no ho hauria sabut interpretar com cal, però d’ara endavant quan baixem a fer el tallat només tindrem ulls per a tu.

A l’administrador de finques de l’immoble de l’Eixample, no som nosaltres els que llencem compreses i tampons al pati de llums, i sí els que patim el soroll persistent del nou extractor del bar.

Al carter que no reparteix les cartes per les bústies dels veïns: gràcies a tu estic descobrint una altra vocació que fins ara havia tingut oculta en el subconscient per culpa dels teus companys de feina, que són uns competents.

Al passatger d’aquest aeroplà ple de pols: això més que un vol és una arrencada fallida d’un motor que necessita una itevé com el pa que menja. Corda’t el cinturó per si hi ha un aterratge forçós, o bé abandona el teu seient abans no sigui massa tard.

De cassoles i fums

2006-11-17T19:53:00.000+01:00

Que el títol no us faci pensar que parlaré de cuina, que errareu el tret. Les cassoles no han servit per coure menges suculentes sinó per protestar contra les romaneses de la Ronda. El fum no sortia de cap olla fent xup-xup sinó d’una cuina en flames, en un edifici senyorial. Cassoles al Raval i fum a l’Eixample. I després digues que la rutina t’absorbeix i que tots els dies són iguals, au.

Dilluns, nou del vespre. Copilot i servidora a punt de sopar. «Tanca la tele que tinc el cap espès.» «Un moment, que fan el temps.» «Va, què vols que diguin? El de sempre: canvi climàtic a tot el Principat. Tanca-la, va.» I la tanca. I...

CLONC CLONC CLONC!

Ve de fora. La guerra dels mons? Un malalt del bricolatge a deshora? No. Tot el carrer Sant Gil (i rodalia, sí) ha sortit al balcó, o directament al carrer, a fer soroll «contra les putes» (sic!). N’hi ha que s’han concentrat a la plaça del Pes de la Palla, que és prou a prop de casa com perquè en sentim, també, el soroll metàl·lic que la inunda en dolbysurround. La consigna: «PUTAS NO». Així, directe a la vena.

La dona del Presi no gosa arribar-se a la plaça (té por dels macarrons, diu —comentari patrocinat per Buitoni—), però sí que estomaca sense miraments la tapa d’una olla amb una espàtula desmanyotada. Al balcó de davant hi ha un senyor que podria ser mon pare tocant un xiulet d’aquells que sonen al Camp Nou, i el toca en pijama de calça curta, mirant a banda i banda cada vegada que bufa, per por que el vegi algú. Jo el veig, el miro fixament fins que se sent tan ridícul com s’hauria de sentir i s’amaga cap a casa, amb el xiulet cap cot.

El soroll és eixordador, crispa el personal i tot cristo surt al balcó per protestar per les putes o per les cassoles, tant és. Vint minuts després, s’acaba la cassolada.

L’endemà sant tornem-hi, mentre a dos carrers més enllà comencen les actuacions policials a dotzenes, a l’estil Corcuera. Cada porta esbotzada equival a una dosi de tranxilium per als picacassoles del vespre.

Dimecres ja se’n fan ressò els mitjans de comunicació i algunes veïnes en bata exageren, rondinen, acaparen els reporters i després presumeixen de les seves dots mediàtiques. La plaça del Pes de la Palla és un desert, i la Ronda també, i el copilot ja hi pot passejar sense que cap rossa (natural o no) li faci «tssst-tssst», així que es passa el dia desfilant-hi amunt i avall. Torna a casa a l’hora de la tercera cassolada de la setmana, la de celebració, més sonada que cap, llarga a matar. L’espàtula de la primera dama sóc jo.

Dijous, a l’oasi de l’Eixample, lluny dels riscos cassolencs, sento olor de cremat. Obro la finestra i la pudor s’intensifica. Surto al replà i el fum no em deixa veure les escales. Tota la vida pensant que mai cridaria «Foc!». El copilot es pensa que faig broma, però les meves habilitats facials el convencen que va de debò. Tota la vida pensant que mai sentiria «Tanca-ho tot, agafa les coses de valor i marxem!». Les coses de valor? Mentre les busco, el copilot lliga tots els cables del despatx, USB inclosos, un rere l’altre, per si hem de sortir per la finestra. Li recordo que estem en un àtic i es treu la màscara d’heroi.

Arrenquem a córrer escales avall, i truquem a tots els timbres (no es pot calar foc més sovint?). Cridem «Foc!» i ens cau la bava de gust. Cada cop hi ha més fum, però ni rastre de les flames. I arribem al carrer i allò és un bé de Déu de bombers fornits i una mica suadets, i mànegues llarguíssimes, em vénen ganes de desmaiar-me però em continc. Un avi ens pregunta què passa, i veig que el copilot està temptat d’imitar l’Acebes del Bruno Oro i inculpar ETA, però el freno amb un «No ho sabem» que provoca una mirada de decepció del vell, que sembla que em digui «miénteme, condéname... hasta que muera de dolor» amb les pupil·les cataràctiques. La gent vol sang, vol fetge, vol desgràcies (House està fent molt de mal). L’argentí del principal ho grava tot amb la càmera i no es pot treure el somriure orgàsmic que se li ha enganxat als llavis.

De sobte, recordo que he tancat la correcció sense desar els canvis i em ve al cap la Moliner: ella ja estaria convidant a gintònics a tots els mansos que vesteixen de blau marí. I la imitaria, però l’únic bar on ens podrien servir aquests beuratges s’està cremant. No ha estat intencionat, no ha pres mal ningú, no ha passat res que ens garanteixi unes línies a les pàgines de successos, aquest cop: la fregidora ha fet un pet, i no m’estranya, tot ho fregeixen, aquesta gent.

És clar que aquesta setmana hem viscut sota la voluntat de les plomes dels guionistes d’Hospital Central...

Convençuda

2006-11-16T15:25:00.000+01:00

Cada dia estic més convençuda que vull que els meus nervis tinguin copyright a les pàgines de crèdits dels llibres que m’han passat pels dits, enravenats per la pressa o la incompetència lingüística del personal. Ni correctora ni traductora, fora. Patidora.

Cada dia estic més convençuda que hi ha llibres que només els ha llegit una persona, i no pas relligats i amb una coberta acolorida, sinó en una vulgar arial d’estar per casa dins d’una pantalla observada amb atenció durant un mínim de vuit hores diàries.

Cada dia estic més convençuda que hi ha llibres que només els hauria de llegir una persona, l’autor, i en veu alta, al mig d’una plaça de gom a gom, per comprovar si no li cau la cara de vergonya en passar-li la seva criatura per la gola, versió moderna de Saturn.

Cada dia estic més convençuda que si pateixo pels llibres és perquè vull, perquè no sé fer altra cosa, i que la clau està a deixar-los fer el seu camí, amb les mancances a la vista —i què?—, que el temps ja els desarà a la lleixa que els pertoqui.

Una paraula

2006-11-10T10:28:00.000+01:00

Va entrar una paraula a casa i ja feia més d’un mes que la pronunciàvem entre dents, en un lleu xiuxiueig, perquè la realitat que contenia fos menys perceptible als ulls. Quan la paraula era al menjador, sopàvem a la cuina, quan hi ensopegàvem a l’ascensor o al quiosc de la cantonada, la saludàvem amb un «adéu» tímid i esporuguit.

Va entrar sense trucar, de cop, un dia que no l’esperàvem, i va dir que es quedaria un temps entre nosaltres, sense precisar gaire més. Ara ja la comencem a reconèixer, li toquem totes les lletres i som capaços de mirar-la directament als ulls. Però en secret, quan ella es distreu, ens preguntem els uns als altres si hem descobert quan se n’anirà.

En entrar ja ens va avisar que calia que la diguéssim sense por, amb el cap alt i l’esperança a les pestanyes, ben a prop de les pupil·les. Però l’hem intentada ignorar fins ara, i ahir se’ns va fer més evident, en majúscules, i vam sopar tots junts al menjador, amb ella de cap de taula.

I si volem que se’n vagi, cal enlairar la barbeta, pronunciar-la tots alhora, en qualsevol moment del dia, i tot i així no deixar de dir la resta de paraules que surten al diccionari: por, nas, felicitat, cullera, aniversari, pastanaga, futur... Totes.

Llimona i rumba

2006-11-07T12:47:00.000+01:00

Hi ha una mena de dones al meu barri —a gairebé tots— que fan olor de llimona artificial i soroll de rumba. Sovint les veus passar o només t’ho sembla perquè la velocitat amb què es desplacen fa que siguin tan sols miratges, el temps les carrega i les mou. No tenen ni un minut per adonar-se que són indispensables, i sovint gasten un somriure de pilot automàtic.

Llimona i rumba, una combinació que tot i que suggereix festa només és garantia de feina sense fi, horaris demencials i responsabilitats a dotzenes. L’acidesa del cítric potser sí que les retrata, com també el ritme frenètic del ball.

Mireu-los les mans, envernissades de l’aspror que els regala el detergent. Oloreu-los els dits, essència de lleixiu, netedat imposada. Però tot i així segueixen remenant els malucs al so de la música que duen dins, un ritme constant, alegre malgrat tot, de supervivent que malda per comprar calendaris al preu que sigui.

Llimona i rumba i avall que fa baixada, i amb una sabata i una espardenya aniran fent, deixant-ho tot com una patena, garantint-nos l’acidesa justa, el ritme latent del barri, dels barris.

L'avi votava doble

2006-11-01T17:06:00.000+01:00

Gràcies als panellets de pastisseria amb què em conformo cada any des que l’àvia ja no hi és, sempre acabo evocant-la, no només pastant-ne la massa a la taula del menjador petit, sinó en totes les vinyetes que la recordo, perquè els avis els conservo ben perfilats, en petites càpsules fetes de paper bo i tinta xinesa indeleble, allà on es guarden els tresors de la infantesa, en un cofre ocult que ningú més pot tocar.

Passo pàgines i la veig ara tallant-me les ungles dels peus amb la cura d’un orfebre, ara matant un conill feréstec rere el vidre fumat de la porta de la cuina, ara rient estirada al sofà amb les cames damunt d’una muntanya de coixins, ara remugant perquè l’edat no perdona i el passadís s’allarga amb el pas dels anys, ara cridant previsorament l’avi a sopar deu minuts abans que el tingui llest del tot, ara venint-nos a dir bona nit i enterrant-nos sota una tona de mantes velles i plenes de boles, ara abduïda per la tele per culpa d’una sèrie veneçolana plena de gent desgraciada amb noms esdrúixols, ara alienada davant d’una maripauhuguet que confonia amb vés a saber qui i a qui saludava amb una familiaritat preocupant, ara menjant puré de verdures amb molt poca traça i un pitet ridícul, ara mig adormida i encongida al llit enmig d’uns somnis que cap de nosaltres no sabíem desxifrar...

I enguany que a banda de panellets també hi ha urnes, recordo que l’àvia no votava, que era l’avi que ho feia dues vegades. Des del dia abans ja tenien els dos sobres preparats damunt de la consola, davant de l’exèrcit de néts retratats a les dues bandes de l’oceà, i sortien de casa a primera hora del matí i amb el vot a la mà, havent comprovat mitja dotzena de vegades si duien el «deneí».

L’àvia només sabia llegir els titulars en negreta de les revistes del cor, i si li donaves cinc minuts de treva era capaç d’escriure el seu nom, que sempre quedava incomplet a la meitat de l’última lletra, la ela, per la pressa de llençar el bolígraf, i així passava a dir-se «Isabé», que de fet era com ella es presentava a qui encara no la coneixia a aquelles alçades, amb un somriure de rata presumida i un escot atrevit malgrat tot.

L’àvia va deixar de votar perquè ja no tenia cap sentit anar al col·legi electoral si no era de bracet de l’home que votava doble, que l’adorava igual. L’àvia va deixar de votar i aviat van arribar el puré, el pitet cobrint-li l'escot i els somnis amb xerroteigs indesxifrables, i aquella mirada opaca que acollonia.

Assaig de vol per la pista

2006-10-31T13:25:00.000+01:00

L'olor d'absència d'olor enganxada al nas des de fa una setmana sembla que comença a perdre presència, per fi.

No hauria de ser així, però tant me fan totes les eleccions de demà, votaré d'esma perquè serà l'excusa per sortir a buscar els panellets i veure el sol una estona. Només m'amoïnen les cicatrius.

Ahir va ploure a l'autobús, a dins, i mentre tots els passatgers es queixaven al conductor pel mal estat de l'aparell d'aire condicionat, vaig estar a punt de fer el pena obrint els braços sota la pluja artificial per convertir-me en la miss samarreta mullada de l'empresa Casas, que gasta vehicles predemocràtics per passejar els maresmencs amunt i avall de l'autopista.

Avui he recordat que sé volar, que tinc un aeroplà aparcat des de fa dies acumulant pols i que potser que comprovi, com a mínim, que tot li funciona. Aquest és un assaig de vol per la pista, res més.

Candi, candi (2)

2006-10-20T10:11:00.000+02:00

I continua. Reunió clandestina de veïns al vestíbul. Si el Presi vol eleccions, li donarem eleccions. S’ho mereix. Unanimitat. Que ningú no s’hi vol enfrontar? Doncs ho decidim a sorts. «Piedra-papel-tijera» és el mètode proposat pel Conco del segon pis. Unanimitat.

Comença el joc. Les partides es fan eternes. El conco té un problema a les articulacions i no saps mai si el que fa és «piedra» o és «papel»: perd totes les partides. La parella de l’àtic compra pastes i beguda per a tothom i deixem l’escala feta un fàstic.

Conco for president, definitivament. Ell diu que no ho vol, que no s’ho mereix, que no hi està a l’alçada, però ja es comença a creure el paper. Li hem de preparar la campanya, encara que després tots votarem el Presi, i ell ho sap. Ho sap?

Ara toca pluja d’idees per trobar un eslògan, però el Conco ja en té un, es posa la mà al cor i diu: «ESTIMAR L’ESCALA, GOVERNAR BÉ». Aplaudiments sentits. Només ens falten les sigles i ja podem muntar el cara a cara (quina ídem farà el Presi quan ho sàpiga!). Com era d’esperar, el nou Candi ja ho té pensat: CLAR, Conco L’Alternativa Reaccionària.

Visques, al·leluies, eurekes i hip-hip-hurres a dojo... I just aleshores arriba el Presi. Primer enfrontament dels candidats. Silenci al vestíbul:

Conco: Candi, hauràs de treure el teu cartell del meu menjador. (Fred.)
Presi: Per què? (Acollonit.)
C: Jo sóc l’altre Candi. (To de James Bond.)
P: De debò? (Il·lusió desbordada.)
C: Sí. (Duresa extrema. O S’ha ficat en el paper o el paper se l’ha cruspit.)
P: I quin eslògan tens? (Fent salivera.)
C: Estimar l’escala, governar bé. (Amb la mà al cor, que no el cor a la mà.)
P: ... I les sigles???? (Bavejant.)
C: CLAR, Conco L’Alternativa Reaccionària. (Hieràtic.)

El Presi, visiblement trasbalsat, es llença a abraçar el Conco, qui defuig l’abraçada amb un gest de menyspreu que volem pensar que és fingit. Els dos candidats es miren en aquest cara a cara improvisat, i el Presi pren consciència de la situació:

P: Ningú no farà més per la nostra escala. Vota PViV, porfa.
C: Ens veiem a les urnes, Pres... Candi.
P: Ens veiem a les urnes, Candi.

Candi, candi (1)*

2006-10-19T10:54:00.000+02:00

El nostre vocacional i vitalici president d’escala no dorm bé des del diumenge passat. Una mica abans de les dotze de la nit es podien sentir les seves passes amunt i avall de l’edifici, i en mirar per l’espiell me’l vaig trobar acostant l’orella a totes les portes del replà per comprovar si hi havia algú despert. M’he de comprar unes sabatilles amb silenciador.

—Ei, ei, esteu desperts, oi? Obriu-me, sisplau! —cops de porta.
—No, no, Presi, és que m’he llevat perquè tenia pipi —he mentit.
—Presi no, Candi.
—Candi?
—Obriu la porta, va, porfaaa-aaa-aaa.

No em sé resistir davant d’un «porfa» elegantment allargat. Obro i me’l trobo tot mudat, amb un feix de folis sota el braç, celo i unes tisores.

—Puc penjar un cartell a casa vostra?
—No?
—Vaaaa, porf...
—Eh, eh, ja n’hi ha prou de «porfas», eh.
—Que no deies que l’allargo elegantment?
—Eh, com ho saps tu això?
—Collons, ho posa aquí dalt.
—Eh, eh, tu, Presi, torna a ficar-te dins del relat! Però, de què vas?
—Presi no, Candi. I m’hi torno a ficar amb una condició.
—Digues, Candi.
—El cartell.
—Quin cartell? Que no en tens prou amb el suro del vestíbul? Ja ens torna a tocar pagar més derrames? Hòstia, què ha petat, ara?
—No, no, durant els propers quinze dies no sóc el Presi i no puc penjar cartells al suro de l’entrada.
—Perdó?
—Candi... Ve de candidat.
—Puc veure el cartell?
—Oi tant.

«NINGÚ NO FARÀ MÉS PER LA NOSTRA ESCALA
VOTA PViV, PORFA
PViV – President Vocacional i Vitalici»

Si l’haguéssiu vist amb els meus ulls, tot mudat, la clenxa feta amb compàs i escaire, els ullets vidriosos d’emoció, sabates noves, el celo per estrenar, les tisoretes de punta rodona als dits, a punt de tallar, i un crostó de gala, també li hauríeu dit que sí, com el conco del segon i la vicepresidenta en funcions. I ara cada dia passa per casa per comprovar que cap vàndal no li hagi pintat un bigoti o una dent negra en aquell somriure de jpg pixeladíssim.

* Em temo que continuarà.

Rutina ansiolítica

2006-10-16T11:31:00.000+02:00

Aquell pam i mig encoloniat que arrossega la bossa de l’esmorzar amb el nas ple de mocs i els ulls encesos de plorar des de fa dues cantonades et cura el vertigen d’un dilluns que és dilluns de totes totes, sense trampes ni festius intersetmanals i a més amb planetes i campanyes per pair.

El gos que passeja una senyora enlleganyada saps que et saluda amb un cop de cap mentre busca el millor arbre per fer-hi el primer riuet, i aquell cop de cap caní t’espolsa la mica de son que encara et penja de les pestanyes.

Després hi ha el quiosquer, a qui li tremolen les cames quan t’hi acostes i pots llegir-li entre cella i cella un «què-em-demanarà-que-no-tindré?», i mentre te n’allunyes regalant-li una ullada directa a les retines, sense robar-li ni un titular de franc, t’ajuda a pair el primer cafè.

Fins i tot la verborrea presidencial de primera hora, quan has fet massa soroll baixant les escales i s’ha obert la porta del primer tercera com per casualitat, pot salvar-te contradictòriament d’un mal de cap que apunta maneres en un racó del teu crani, just allà on guardes els temes pendents.

I en arribar al despatx, esborrar cinc mil dotzenes d’spams et sembla d’allò més terapèutic, un bon exercici de neteja que et desfragmenta les neurones i et genera espai lliure sota serrell.

La rutina és el millor antídot per a segons quins estats d’ansietat, diuen, així que els habituals de l’itinerari matinal de casa a la feina passen a ser ansiolítics humans, dosis de rutina administrables per via visual, placebos urbans diaris.

«Hem de comprar una cortina»

2006-10-11T14:04:00.000+02:00

Desconec perquè les idees desgavellades, sense solta ni volta, se sol dir que són idees de bomber, i no conec cap bomber (i em sap greu, eh) a qui poder-li-ho preguntar. Potser perquè els bombers són els únics que poden entrar per la finestra a casa teva sense que automàticament truquis a la policia; perquè són els únics que et poden clavar bufes amb una manta sense que els denunciïs per violència domèstica (coi, que et peguen a casa teva, no?), o també perquè són els únics que et poden agafar en braços, mig despilotada, i travessar l’ampit més proper tot fent-te sentir una dona de pel·lícula sense que t’hi hagis de casar després. Proveu a fer qualsevol de les tres coses en casa d’altri sense ser bombers i ja em direu el què.

El cas, però, és que d’idees de bomber em sembla que en tenim tots de tant en tant. I fa uns dies en vam tenir una a dues ments, el copilot i servidora, tot perquè a l’hora en què escric aquestes línies el sol em socarrima la pell a través de l’única finestra decent i exterior de la nostra «delegació» a l’Eixample. O sigui, fa dies que omplim els típics buits que es generen mentre esperem l’ascensor, un cambrer, el metro o la tanda pronunciant la frase «Hem de comprar una cortina».

Així que no se’ns va acudir res millor que anar als grans magatzems d’escales automàtiques infinites amb la pretensió de resoldre en deu minuts un problema que sembla que ens acompanyarà durant anys.

Però anem a pams, perquè abans d’arribar a la planta corresponent vam començar a dubtar si no estàvem retrocedint en el temps a mesura que ens allunyàvem del carrer, ja que el poc que vèiem entre tram i tram d’escala ens enviava de pet als anys vuitanta, a l’època en què portar hombreres no era delicte i tothom duia els pantalons arremangats com si estigués a punt d’inundar-se el carrer per culpa d’una riera mal resolta (ullet que em permeto de fer als maresmencs que em consta que em llegeixen de tant en tant).

Flash-backs a banda, quan finalment vam arribar on tocava, vam ser conscients que amb un «Volem una cortina» no ens en sortiríem, així que vam començar a deambular com ànimes en pena entre fileres i fileres de mostres de cortines que semblava que en qualsevol moment adquiririen vida pròpia i ens empaitarien pels passadissos excessivament encerats de la planta de LLAR, que no podria tenir un nom més contradictori, ja que ni la Mosquera no s’hi hauria sentit com a casa, en un lloc tan lluent i carregat de colors.

El copilot s’estava gronxant, prop de la nàusea, en una cortina de vellut lila cardenalici mentre servidora se sostenia amb força a una barra de color or envellit artificialment acabada amb uns poms que em sembla que Nostradamus ja va vaticinar que tard o d’hora algun malànima sense entranyes dissenyaria, i aleshores va arribar El Comercial. Al·leluia. Al·leluia?

Feu la suma:
Vestit jaqueta estil «Amigos para siempre will you always be my friend»
+ una sitja de gomina abocada sense por en quatre manats de pèl escampats homogèniament (això sí) per un cuir cabellut amb afany de protagonisme
+ sabates encerades amb tanta dedicació com el terra
+ somriure de «Comissió! Comissió! Comissió!!!!!»
+ mirada «Sé el que busqueu i per trobar-ho us faré suar» o «Remember my name: Faaame!»

Què en surt? Digne del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, oi? Doncs, a més, parla!:

—Us puc ajudar?

No caigueu en la temptació, ans deslliureu-vos de qualsevol mal i digueu sempre «No, gràcies» sense mirar als ulls de l’interlocutor quan us facin aquesta pregunta, tret que us la faci un bomber mentre es cala foc a casa vostra, esclar.

Necessitaria haver fet un màster en cortines per poder reproduir els minuts de monòleg que vénen a continuació, però ara per ara a ESADE no tenen previst fer-ne cap, així que em salto la nostra «conversa» amb El Comercial i em llenço de cap al desenllaç.

[....]

El típic buit que es genera mentre esperàvem per arribar a la planta baixa, tornant d’esglaó en esglaó cap a l’any 2006, el vam omplir amb el des d’ara ja clàssic «Hem de comprar una cortina».

Perdre’s

2006-10-05T17:57:00.000+02:00

Quan fulleges una guia sobre una ciutat o un llibre de viatges ubicat en un entorn urbà, tard o d’hora l’autor acaba afirmant, per fer-te entendre que és un lloc que has de visitar, que és ideal per perdre-t’hi, i se suposa que és una qualitat positiva, una dada que t’ha de fer sortir de casa corrents de pet cap a l’aeroport més proper per plantar-te en aquell racó de món on representa que perdre-hi el senderi és un passatemps agradable.

No puc concebre el fet de perdre’s com una experiència plaent, potser perquè des de ben petita he tendit a perdre’m sovint i mai per gust o per fer passar una estona morta. Per a mi no saber per on paro, si he d’anar a la dreta o l’esquerra, si el mar és al nord o al sud, és una veritable tortura, una font de neguit que m’anul·la i em fa passar una estona traumàtica.

Si pogués, aniria sempre amb un mapa a les mans, fins i tot per anar a llocs coneguts, familiars, comuns en la meva quotidianitat. He arribat a perdre’m tornant a casa, al poble, després de les classes de solfeig (tots cometem errors de tant en tant), i no pas el primer dia que tornava del conservatori cap a casa, sinó cap a mig curs, quan ja estava més que avorrida d’arrossegar els peus per un itinerari aparentment senzill però en realitat ple de trampes, obstacles i imprevistos.

Fins i tot els camins que faig dia sí dia també em costa de reproduir-los mentalment i esbrinar si em ve de pas o no la xarcuteria, la tintoreria o la seu del districte. I anar en autobús per la ciutat em provoca taquicàrdia perquè mai arribo a tenir clar del tot on he de baixar i passo bona part del trajecte amb el ditet a un centímetre minso del botó de sol·licitar la parada.

En aquella època en què anava sovint a entrevistes de feina, em vaig haver de comprar una guia de l’àrea metropolitana que vaig anar omplint de post-its i anotacions i que obria una mitjana de deu vegades al minut per comprovar si aquell carrer continuava estan just després d’aquella rotonda, i a això calia afegir-hi els horaris dels busos, els metros i els trens, les combinacions de transports, els transbords, els possibles canvis de ruta per obres, un rosari de patiments sense fi que no s’acabava un cop havia fet l’entrevista, ja que aleshores tocava tornar, i no sempre era fàcil desfer el camí.

Per això, que els ocells es mengessin les molles de pa de la Gretel sempre m’ha semblat d’una crueltat insuperable, i em va semblar una despietada broma del destí que, el primer dia de feina com a comercial per a una empresa esperpèntica que va tenir la terrible idea de contractar-me com a representant dels seus dubtosos productes, al número ics del carrer zeta de la ciutat dels capgrossos no només no hi hagués el que esperava trobar-hi, sinó que no hi hagués res, i quan dic res, vull dir que només hi vaig trobar un solar buit amb quatre esquitxos de runa, sobre els quals vaig deixar el tríptic informatiu de rigor, per si als antics amos del negoci se’ls acudia tornar a passar per allà en un atac sobtat de nostàlgia empresarial.

NOTA: Si voleu rebre un avís cada vegada que es publiqui un nou número de Paper de Vidre i voleu estar al cas de les novetats papervidrenques, només heu d'escriure un missatge de correu electrònic en blanc a paperdevidre_-subscribe@yahoogroups.com i us donarem d'alta al butlletí de Paper de Vidre.

Tota la vida

2006-10-02T12:25:00.000+02:00

Tota la vida devorant novel·la negra, portant gavardina, cercant marques de pintallavis a les burilles de tots els cendrers, parlant de «l’hora dels fets», fent llistes de sospitosos, tot per saber qui l’ha mort. I de cop i volta, en un segon, se li capgira tot i només desitja saber qui o què el manté viu. I es demana si hi ha un gènere que versi sobre el fet d’estar viu, de mantenir-s’hi, on els detectius investiguin com sobreviu la gent.

Tota la vida llegint de dalt a baix la pàgina de necrològiques, cercant-hi noms coneguts, calculant l’esperança de vida, reconstruint històries familiars ajudat per l’antroponímia. I tot d’un plegat es demana per què a ningú no se li ha acudit de fer mai una pàgina al diari amb els qui es mantenen al peu del canó, des de quin any i qui se’n recorda d’ells ara que són vius.

NOTA: Els compradors habituals d'Enderrock, trobareu una cara coneguda en el número d'octubre.

(Pretesos) cantants

2006-09-26T18:13:00.000+02:00

Des que sembla que mig món vol ser (pretès) cantant i l’altre mig assegura haver-se embolicat amb algú famós que alhora se n’ha fet per haver-se embolicat amb algú famós que alhora se n’ha fet per etcètera, veig que s’està escampant com la pesta una afirmació que, a banda que fa tuf de mentida, em fa l’efecte que no és traslladable a (gairebé) cap altre ofici.

Avui dia, els periodistes (aquesta espècie també es multiplica a marxes forçades i alguns subjectes que se’n consideren s’haurien de plantejar l’opció de vestir-se amb unes cometes per estalviar-se les possibles reaccions dels que es prenen seriosament la feina) que per accident o per encàrrec topen amb un (pretès) cantant no triguen mai més de dos minuts (o deu línies) a fer la pregunta que fa sortir de l’armari l’afirmació que us comentava al primer paràgraf:

«Periodista»: Des de quan cantes?
«Cantant»: Des de petit [N’hi ha que són més categòrics i diuen: «Des de sempre», i tot seguit —i és aquí on volia arribar— gosen pronunciar:], des que vaig aprendre a parlar.

Sembla que cantar des de petit sigui una mena de valor afegit que automàticament ens ha de fer pensar que estem davant d’un autèntic (pretès) cantant. I és que, com ja sabeu els que no sou (pretesos) cantants (en queda algun?), si no ets (pretès) cantant, tampoc no cantes de petit, oi que no? O sóc l’única que quan al parvulari ens feien cantar El gegant del pi el recitava sense entonació i —si més no en el meu cas— intentant carregar-me’n les rimes perquè de gran tampoc volia ser poeta?

Proveu de traslladar-ho a qualsevol altra professió que no tingui a veure amb les arts ni amb els esports: Des de quan obres cossos en canal (a un forense)? Des de quan parles de vostè (a un teleoperador de Vodafone)? Des de quan omples les bústies de paperassa (a un repartidor de correu comercial)? Des de quan balles samba (a un exalcalde de Barcelona)? Oi que no funciona? No és difícil esbrinar-ne el perquè.

N’hi ha que de l’afició en volen fer professió i això, en el cas dels cantants, sembla que avui dia no és impossible, només cal fer unes hores de cua amb la mama de bracet, afirmar i recontraafirmar que si no aconsegueixes guanyar-te la vida cantant seràs un fracassat, cantar alguna bella melodia dels orejadevangogh o cantodelloco o sueñodemorfeo o diariodepatricia (atenció, pregunta: s’ha fet algun estudi de màrqueting o sintaxi generativa sobre el perquè de l’«èxit» de grups (pretesament) musicals amb noms construïts per: substantiu + preposició + article + substantiu?) posant-hi allargaments de síl·labes i uouoooos de collita pròpia, dir que has passat la nit al cotxe, en un contenidor o dins de qualsevol altre receptacle llastimós, repetir fins a l’extenuació que estàs molt nerviós i que per això estàs afònic i no et saps la lletra ni del parenostre ni com es diu ta mare ni on és la dreta i l’esquerra, i sobretot celebrar qualsevol petita fita amb uns quants salts, plors i crits rematats amb un «no m’ho puc creure» (delator de la teva manca de confiança en tu mateix, tot s’ha de dir) inintel·ligible perquè t’estàs tapant la cara, plena de llàgrimes i mocs, amb les dues mans.

No és fàcil, no ho proveu a casa si no hi ha cap menor d’edat que us ho supervisi. Però és que avui dia ser (pretès) cantant és molt dur, què us penseu, i si no fos per la tele, l’única sortida per aconseguir-ho seria anar a classes de cant i solfeig en un conservatori qualsevol envoltats de gent qualificada que es guanya la vida ensenyant música, quin horror.

Ma mare és una superheroïna

2006-09-21T10:57:00.000+02:00

A ma mare la van dibuixar dins d’una vinyeta amb un traç gruixut i un feix de superpoders sota el braç. De primer, corria amunt i avall per les historietes, de pàgina en pàgina, de volum en volum, i anava tan de pressa com li ho permetia el dibuixant, que feia mans i mànigues per tenir els escenaris a punt, els diàlegs embastats i el vestuari mínimament esbossat perquè ella pogués fer la seva sense sentir-se del tot incompleta.

Ben aviat, però, ma mare va començar a sentir que els colors se li esmorteïen, que les línies se li difuminaven, que a les seves intervencions els mancava un bull, i va decidir fer el salt del paper a la vida real. Les vinyetes se li havien fet petites, els superpoders se li marcien de no fer-los servir, li calia un nou escenari per moure’s al seu ritme, vertiginós, i poder triar els colors, vius, i els coprotagonistes de les seves historietes.

Un cop de carn i ossos, va començar a destacar en tot: no necessitava proposar-se grans fites per fer gala de la seva força, de la seva empenta, de la seva rapidesa, de la seva sorprenent capacitat de fer més de mitja dotzena de coses alhora sense que cap sortís malament ni es quedés a mitges, i de la seva envejable memòria.

A poc a poc, va aprendre a dissimular, a fer veure que era humana, a mesurar els seus poders i mantenir-los ocults, per emprar-los només quan ningú no la veia. La vida real li garantia el que la de còmics no li havia sabut donar: les emocions, les desil·lusions, les alegries, els disgustos, tot un seguit d’imprevistos que activaven les seves energies suprahumanes i la feien brillar amb tota la força possible.

Ma mare era una heroïna nascuda del paper amb un valor afegit que els seus antics companys de vinyetes no tenien: els sentiments, i d’aquests també en tenia un pou sense fons, un superàvit permanent que es preocupava de repartir a tort i a dret, no només entre els coprotagonistes de la seva vida de carn i ossos, sinó també entre els secundaris, els extres, els figurants, els passavolants, tots sense excepció.

I ara que ja fa més de cinquanta anys que està entre nosaltres, continua sentint-se (i continuem sentint-la) superheroïna, de casa nostra, del barri, del poble, dels nostres dies... Tots confiem en la seva energia per superar qualsevol situació, per això els dies que sembla que vulgui tornar a ser un dibuix borrós, difuminat, mal pintat o de traços dèbils, tremolem per por de perdre la màgia dels seus superpoders.

Grosso modo

2006-09-14T17:54:00.000+02:00

Em sembla que mentre dormia m’han implantat unes lents microscòpiques als ulls. Avui dia ja no estem segurs enlloc i bé podria ser que un cirurgià ocular s’hagués escolat a casa en un moment de descuit, per exemple quan estem entrant els milers de bosses del supermercat, que les podem pujar totes alhora els quatre pisos i mig però en arribar al nostre replà no sé per què sempre les anem entrant de dues en dues. I mentrestant el metge aquest es deu haver amagat a l’armari dels abrics, que com que ara no l’obrim és el millor amagatall de la casa.

El cas és que estic convençuda que mentre dormia algú m’ha anestesiat la vista, m’hi ha endossat les lents que us deia i se n’ha tornat cap a la seva clínica privada sense fer soroll, o això o el iogurt de kiwi i encenalls de fusta (altrament dit muesli) estava més caducat de l’habitual. Amb aquesta mania d’estampar dates a tots els productes, fins i tot als ous (quina feinada ensenyar a les gallines a fer servir el letraset!), quan menjo una poma sense data acabo fent-ho a mossegadetes lil·liputenques per por de trobar-m’hi una comuna de cucs instal·lada entre pell i pinyol.

Ai, us deia això del microscopi que tinc ara per ulls, és que no me n’adono i obro incisos i em perdo i ja no sé on sóc, i això abans no passava, és culpa de la tele i les noves tecnologies, que ens han fotut la pressa al cos i ens han acostumat a fer cinquanta-quatre coses alhora i no acabar-ne cap. Abans no passava: abans la gent quan t’explicava una cosa començava pel principi, després venia el nus i després el desenllaç, pasito a pasito a Bazar Perpiñán, i ara en canvi la gent et comença a explicar una cosa i no saps mai com acaba, com a les telenovel·les, que no tenen mai un final tancat per si de cas el benetijornet de torn té deu minuts lliures i vol allargar-les una temporadeta més.

Què deia? El microscopi, el microscopi. De petita em van regalar un microscopi de joguina que era tan de joguina que no funcionava de cap manera, i un cop, en un moment d’extrema valentia impròpia de la meva persona, em vaig punxar el dit índex amb una agulla per poder veure la sang amb la lent miraculosa i l’únic que vaig veure va ser una taca vermella molt més grossa del normal que, aprensiva com sóc, em va fer perdre el color i alhora l’interès per aquella joguina tan de joguina.

I ara que ho penso el que em deuen haver implantat a mi no són lents microscòpiques, no, sinó d’augment, com els binocles, perquè a mi el que em passa és que ho veig tot més gros, com quan em passejava per casa amb els binocles que l’avi tenia per veure les cigonyes que niaven al campanar de Santa Maria i em semblava que el taller de rellotgeria del fons del passadís (els avis vivien en un passadís que anomenaven pis) estava just davant meu i saludava l’avi i ell no em sentia, perquè era lluny i perquè durant la guerra li va caure una bomba ben a prop que el va deixar mig sord.

Ja us ho he dit, no, que aquesta nit m’han...? El microscopi... Les lents d’augment, vaja. Haurem de fer la compra per Internet, avui dia ja no estem segurs enlloc, ja em direu per què ho he de veure tot tan gros jo ara... A veure si no m’oblido de deixar la porta oberta aquesta nit i que torni a venir el cirurgià i em retorni la meva mirada miop i poc ambiciosa, que la que ho vol veure tot més gros del normal no sóc jo, que sóc de bon conformar i estic avesada als espais petits, els llocs estrets, les racions mínimes i les pizzes mitjanes.

Amanida Cèsar

2006-09-08T12:01:00.000+02:00

L’amanida Cèsar diuen que se la va inventar el restaurador d’origen italià però establert a Mèxic César Cardini (de l’Hotel Caesar de Tijuana), que o bé tenia poca inventiva per als noms o bé l’ego no li cabia ni dins de la suite de luxe del seu hotel, però el cert és que el seu creador és el xef Livo Santini (també italià), que treballava a les ordres de Cardini.

Ja sigui del Cardini o del Santini (m’estalvio fer comentaris sobre els cognoms), és clar que l’amanida és un clàssic que se sol trobar a les cartes de molts restaurants, i ha esdevingut un primer plat força complet i amb moltes variants directament proporcionals a la generositat i la imaginació de qui la prepara.

Dit això, no us parlo de l’altrament coneguda com a «amanida dels aviadors» perquè sí, sinó perquè fa poc vaig assistir involuntàriament de públic a una escena eròtica relacionada amb aquest plat i des d’aleshores no puc pensar en aquesta recepta en termes estrictament culinaris.

Si bé és cert que, des que van seure a la taula del costat, el Cèsar i la Cesària (els anomenaré així per preservar-ne la identitat, que d’altra banda he de dir que desconec) ja duien escrit al front que el sopar era tan sols un preàmbul, un preescalfament, uns preliminars del que era el motiu central de la cita, no va ser fins que els van portar la carta que se’ns va fer evident, al copilot i servidora, que estàvem a punt de presenciar una mena d’episodi de La cuina de l’Isma però passat pel sedàs del Bigas Luna (dir Conrad Son seria massa).

No fa falta que us els descrigui físicament, confio cegament en la vostra imaginació i, per tant, només us en donaré quatre dades que us serviran per fer-ne un retrat robot amb carbonet digne d’emmarcar. En Cèsar té una mica més de trenta anys, és solter i sense compromís, deu anar al gimnàs vuit dies a la setmana i diria que es depila fins i tot els pèls que no té a la llengua. La Cesària també en té més de trenta, soltera i sense lligams, i està a punt de batre el rècord mundial de portar menys mil·límetres de roba per cobrir les parts íntimes de manera escadussera però encara prou digna per sortir al carrer i que només et violin amb la mirada dos centenars de vegades. Em sembla que amb això n’hi ha prou, però potser podria afegir, sense por d’equivocar-me, que tant l’un com l’altre tenen feina endarrerida i pressa per treure-se-la de sobre.

Així que ja els tenim els dos mirant la carta:

Cèsar: Què voldràs?
Cesària: El que tu vulguis. (Passo de reproduir la part semiòtica de la conversa, espero que hagueu vist algun cop Td8 a altes hores de la matinada.)
C: M’encaaaanta l’amanida Cèsar.
Ca: Mmmmm, per què?
C: Perquè porta maionesa.
Ca: M’encaaaaanta la maionesa. (Servidora va estar a punt d’alertar-los sobre els perills de la salmonel·la, però va rebre a temps la puntadeta de peu del copilot, que si hagués tingut un comandament a distància a mà hauria apujat el volum sense apartar la vista de l’escena.)

Ve la cambrera i en Cèsar demana pels dos, perquè la Cesària sembla que ha patit una mena de curtcircuit a la neurona i només repeteix «el que tu vulguis» sense parar i amb moltes enes i emes (i ja sé que no hi ha ni enes ni emes a la frase, però no sé com s’ho fa, ella, que n’hi posa a dotzenes). No cal que us digui què demana de primer i per compartir.

Mentre el Santini o Cardini de torn prepara el plat protagonista, en Cèsar i la Cesària van bevent cervesa i fent-se preguntes metafísiques tals com «Quants anys tens?» o «De què treballes?» que són contestades amb més interrogants per part d’en Cèsar («Quants me’n posaries?», «A què creus que em dedico?») i per afirmacions poc aclaridores per part de la Cesària («El que tu vulguis», «El que tu vulguis»).

Quan en Cèsar està a punt de perdre la paciència, arriba l’amanida, amb la maionesa en un bol a part i un «ara us porto una cullera» que es rebatut per un «potser no caldrà» que ha activat la riallada histèrica i decibèlica de la Cesària, que se sosté el pitram mal cobert entre contraccions i sacsejos diversos. La cambrera els porta la cullera i toca el dos convençuda que aquell parell se’n foten d’ella. El copilot i servidora anem per les postres i tot i que tenim cullera no encertem a posar-la a la copa de gelat, perquè tenim la vista enganxada a l’amanida Cèsar més desitjada de la història de la gastronomia mundial:

Cèsar (agafant la cullereta i el bol): Quanta n’hi poso? (En sap la resposta, però la vol tornar a sentir.)
Cesària: La que tu vulguis.
C: Així? (Posa una cullerada.)
Ca (fent gala del seu extens vocabulari): Més. (Cal que us digui que aquesta ema s’ha allargat tant com les retransmissions de fórmula 1 que es fan els migdies dels caps de setmana a «la nostra»?)
C: Així? (Segona cullerada.)
Ca: Més.

I així fins que en Cèsar s’ha trobat repelant el bol a cop de cullereta per extreure’n fins a l’última gota de salsa mentre la Cesària tornava a riure i tots els vidres de la sala patien per la seva integritat física. Nosaltres hem demanat els cafès i la cambrera ens els ha portat acompanyats del compte, que ha estat una punyalada i no per la quantitat sinó perquè ens ha quedat clar que ens estava engegant ja que hi devia haver una altra parella esperant.

I mentre ens distrèiem comptant euros, la Cesària ha pres la iniciativa (ha anat de poc que no li regalem un aplaudiment eixordador i entusiasta pel seu cop d’efecte):

Cesària: Ja la remeno jo...
Cèsar: Aha...
Ca: ... l’amanida.
C: Sí, les dones remeneu millor.

Tant el Cèsar com el copilot, en aquells moments, han desitjat ser enciam, ser crostonet de pa, ser formatge, ser maionesa, ser una amanida Cèsar remenada per les mans d’una Cesària amb excedent d’emes i enes i dèficit de material tèxtil per tapar-se les perifèries de les vergonyes. I, esclar, mentre la Cesària remenava i remenava, el Cèsar ha abocat la cervesa per terra i la humitat s’ha fet visible al voltant de la taula, i ha arribat la cambrera, encara mosca, amb el motxo, i nosaltres hem aprofitat per tocar el dos, conscients que sobràvem (no a la cambrera), i la Cesària remenava i remenava fins a l’extenuació...

I l’enciam musti, el formatge ratllat ja inexistent i els crostons estovats no han impedit que aquella amanida Cèsar fos la millor que s’ha fet mai des que Santini o Cardini se la van treure de la màniga desconeixent-ne les propietats afrodisíaques.

Propera parada: fer-se gran

2006-09-06T13:28:00.000+02:00

Propera parada: fer-se gran. Compte, hi ha un espai buit entre el vagó de la joventut i l’andana de l’edat adulta, si poses malament el peu en baixar les conseqüències poden ser terribles.

És com allò de les barbes del veí, t’adones que el temps passa quan reps més targetons de boda a l’any del que era habitual i al teu voltant tot comencen a ser panxes que creixen, criatures que neixen i hipoteques que s’incrementen.

Els casoris, els embarassos i els pisos de propietat dels altres et fan adonar que ja han passat uns anys des que vas abandonar la facultat, et vas emancipar i vas deixar de donar explicacions per a segons què.

I si coincideix amb setembre, mes de propòsits i canvis (més que el gener), únic vestigi de l’etapa escolar que sembla que no canvia, tot esdevé més vertiginós del que hauria de ser, l’abisme s’eixampla i mirar cap endavant pot arribar a fer una certa basarda si no t’agafes a la barana, vigiles on poses el peu i camines ben convençuda.

Fer-se gran potser és començar a sentir-se còmoda repetint segons quins tòpics i defugint-ne d’altres, trobar l’equilibri entre ser tu mateixa, ser normal i no sentir-te mono de repetició.

Propera parada: fer-se gran i no deixar de ser la de sempre, de fer els transbords que calguin i de tenir sempre el bitllet a l’abast de la mà i ben visible.

NOTA: El llibre de L'aeroplà encara aixeca una mica de polseguera, i demà al matí sembla que planarà per Catalunya Ràdio. Dins del programa El matí de Catalunya Ràdio d'Antoni Bassas, a la nova secció Lecturàlia, Màrius Serra parlarà de L'aeroplà del Raval, entre d'altres llibres, entre les 10 i les 11 del matí. Qui vulgui, ho pot escoltar per Internet, i les freqüències per a les ràdios normals es poden consultar aquí.

«See you later, alligator. After a while, crocodile»

2006-09-04T13:41:00.000+02:00

Una nit de la setmana passada vaig somiar que hi havia un cocodril a la piscina de l’hotel on passava les vacances i quan la bèstia estava a punt de mossegar-me el nas em vaig despertar tota suada i amb uns crits que van accelerar el ritme cardíac d’un copilot desvetllat a la força.

Els rèptils no m’han fet mai cap gràcia i per això no podia deixar de cridar paraules gruixudes quan, fent zàping, ensopegava amb el caçador de cocodrils més famós del planeta.

Tot i això, llegir que avui se l’ha endut a l’altre barri un animal marí m’ha posat la pell de gallina, i m’ha recordat l’«amigo Félix» i com em va trasbalsar la seva desaparició el 1980 —amb només quatre anys al sarró—, el primer cop a la vida que vaig tastar la crueltat de la mort, que tornaria a desmuntar-me els nervis el 1984 quan en Xesco em va donar una empenta per fer-me una mica més gran de cop.

Imagino que avui, en saber la notícia, seran molts els qui patiran un xoc semblant: cada generació té els seus herois i els seus màrtirs d’infantesa i de joventut.

AFEGIT 1: Ara resulta que la notícia que jo enllaço de Vilaweb que informa de la mort del caçador de cocodrils m'enllaça a mi i diu que en lamento la mort... Faré un aclariment: la seva mort m'ha posat la pell de gallina perquè he recordat les de F. R. de la Fuente i X. Boix. A mi el senyor Irwin no em va provocar mai cap sentiment positiu (insisteixo: era veure'l a la TV i començar a renegar, i no només perquè els rèptils em fan un oi terrible), que quedi dit. Només em sap greu perquè hi ha més d'un que avui coneixerà per primer cop la mort de prop, però la veritat és que penso que l'Irwin donava a la canalla una imatge poc educativa de com tractar les bèsties. O sigui: subscric el que diu la Lola al 100 %.

AFEGIT 2: Si algú es vol queixar de Ryanair, amb pancarta o sense, ho pot fer aquí sota, a nosaltres no se'ns acabaran els bitllets, que aquí sempre es vola de franc!

Raval, el musical

2006-08-31T10:36:00.000+02:00

Viure en un barri de carrers estrets i superàvit de personalitats multiculturalment extravertides fa que de cop i volta et trobis protagonitzant un musical amb coreografia inclosa, i no entenc com no se n’ha adonat encara la Gonyalons, de la potencialitat del Raval per ser carn de cantarelles rimades sobre amors impossibles i altres temàtiques suadíssimes que la gent s’empassa sense rondinar si els les vens disfressades de musical amb nenets fibrats i noies poc vestides.

Això a l’Eixample no ho tenen, allà només sents els fils musicals de les botigues «tènuement» (eufemisme al canto!) esmorteïts pels motors dels cotxes i els autobusos. Al Raval, però, els cotxes poc que passen per segons quins carrers, d’autobusos no en gastem (tret que considereu que és un autobús aquella mena de furgoneta que s’han tret de la màniga els de la seu del districte i que malda per travessar el barri de nord a sud i de sud a nord carregada d’avis que no tenen pressa), i tenim un alt índex de durs d’orella que tot i així insisteixen a escoltar música i fer-la escoltar a tots els que comparteixen codi postal amb ells —«solidaritat musical» se’n diu.

Així, surts de casa sacsejant els malucs al ritme d’un rumba, baixes les escales trepitjant-li les síl·labes al Jagger, travesses el teu carrer empesa per una cúmbia, esquives tifes de gos (vols pensar que són de gos) recargolant el ventre amb l’ajut de la Shakira i saludes la senyorassa dels gats amb un «qué lástima pero adios» de la Venegas —ah, perquè si resulta que et saps la lletra del que surt pels balcons et sorprens taral·lejant a tot pulmó i fent duets amb els vianants més propers, sí!

Per això m’he fet un micro de cartró —amb filet incorporat perquè sigui més creïble (tot i que ara es porten els que es pengen al cap i fan que sembli que et surti un xupa-xup de darrere l’orella al qual no hi ha manera de fer-hi arribar la llengua)— i quan sento les primeres notes d’una tonada coneguda deixo de caminar, trec el micro de la bossa i em col·loco en posició de començar una coreografia (ço és: d’esquena al públic, mirant a terra i amb les cames obertes) i dono el millor de mi musicalment parlant, encoratjada, no cal dir-ho, pels filipins addictes al karaoke, que m’alegren la vida cada cop que travesso el carrer Sant Vicenç i que des que saben que canto pels descosits em saluden efusivament quan els enxampo en uns baixos oberts de bat a bat mastegant les síl·labes que els indica la pantalla i em conviden a participar a les seves llargues nits de competició karaokenca. Ja triguen a fer un cantamania a la plaça del Macba!?

L’hi diré a l’aeroplà

2006-08-29T13:09:00.000+02:00

Un dia vaig trobar un avi a la parada de l’autobús que va cometre tres infraccions incíviques en poc més d’un minut: va llençar un paper a terra, va escopir un gargall semisòlid i voluminós ben a propet de les meves xancles i va escriure les seves inicials al banc de la marquesina (M. L. G., per si a algú li interessa). Me’l vaig mirar i vaig pensar que li deia: «L’hi diré a l’aeroplà».

Un altre dia, mentre feia cua als lavabos del Museu del Prado, vaig topar amb tres senyores de cella única que s’assemblaven terriblement a «La maja vestida/desnuda» però en èpoques menys voluptuoses, totes tres anaven darrere meu i m’anaven fent petites empentetes perquè avancés una passa més cap a dins, ja que devien considerar que deixava massa espai lliure entre el meu cos i el de l’alemanyota alta i mal conjuntada que s’esperava davant meu. Em vaig girar i vaig suposar que els etzibava: «L’hi diré a l’aeroplà».

Una tarda vaig acabar de llegir un llibre que em va semblar una presa de pèl, una collonada, una manera de gastar paper força inútil i emprenyadora, una falsa promesa, una idea mal resolta, un avorriment gegantí, una pèrdua de temps horripilant, i vaig dir-li sense que em sentís: «L’hi diré a l’aeroplà».

Una matinada (i una altra i una altra i encara una altra) vaig sentir tots els grans èxits dels Rolling a un volum que Goya i Beethoven ho sentien des dels llimbs dels artistes i el tercer cop que vaig veure venir els «white horses» i el «brown sugar» vaig somiar que baixava al pis de baix i els deia a les dues nenetes erasmus: «L’hi diré a l’aeroplà».

Uns quants matins m’he trobat mantenint converses absurdes de temàtica meteorològica amb el trio de pintors que ens han refet la sanefa de l’escala, i ara sé que n’hi ha un que va patir una angina de pit i es va salvar de miracle, que l’altre sap imitar el so de la trompeta i que el tercer, tot i no aparentar-ne més de trenta-cinc, gasta la calma i la serenitat dels setanta llargs. I vaig imaginar que enmig d’un d’aquells diàlegs que el de l’angina convertia en monòlegs els confessava: «L’hi diré a l’aeroplà».

Un vespre vaig trepitjar un xiclet verd i vaig afigurar-me que analitzava l’ADN de la saliva que hi hagués pogut quedar barrejada, en trobava el mastegador, el sorprenia al seu domicili a altes hores de la nit i li anunciava: «L’hi diré a l’aeroplà».

I encara l’últim diumenge, jugant-me la vida passejant per les Rambles, vaig llegir en un suro del filòsof més fluorescent de Ciutat Vella que de tots els animals domèstics preferia l’ameba i vaig convèncer-me que el millor era dir-li: «Ensenyi’m on domestiquen amebes, bon home, que encara l’hi diré a l’aeroplà».

La puta trista

2006-08-28T11:30:00.000+02:00

Des del moment que vaig començar a reconèixer-la d’entre totes les altres noies que «fan» la Ronda, vaig tenir clar que l’anomenaria «la Trista». La veia cada dia davant del pas zebra de Riera Alta, amb la bossa penjant-li just per sota l’aixella, ben agafada a l’estil de les iaies quan van a plaça i es pensen que el peruà que descarrega les caixes de fruita els voldrà fotre la pensió que porten sencera i trinco-trinco en un sobre amb el logotip de la caixa, perquè sigui fàcil d’identificar.

La Trista et mira sempre amb uns ulls d’un blau buidat d’expressió i afecte, encabits enmig d’unes faccions eslaves ben correntes que estan emmarcades per una cabellera pèl-roja llarga i mal cuidada. No és que les altres putes saltin d’alegria mentre esperen pescar clients, però la Trista no dissimula el seu desencís vital rere una màscara de maquillatge, cigarretes i paraules gruixudes, es limita a restar de peu, ben arrapada a la bossa —com una columna imaginària que la sosté durant tot el dia—, amb els ulls ben lluny, potser veient paisatges nevats, i la boca semioberta i inexpressiva.

No la veuràs mai amb una cua, a la Trista, perquè els cabells li calen per amagar unes orelles prominents que sembla que puguin sortir volant en qualsevol moment, i també per endolcir la duresa d’uns pòmuls marcats que li enfosqueixen el blau dels ulls. Té el coll llarg, la Trista, i és gairebé l’única part del cos que mou mentre «està a l’aguait», ja que la resta del cos roman hieràtica al costat del semàfor, vora els contenidors de plàstic, paper i vidre, lluny de les altres noies, que aprofiten l’espera per fer-la petar, fumar o escandalitzar les velles que maten la tarda assegudes en un banc de la Ronda.

La Trista vol passar desapercebuda i interroga els possibles clients amb la mirada, que de tan buida que és produeix vertigen si t’hi atures més de cinc segons; com a molt allarga el braç i toca l’espatlla d’algun mascle a qui ja ha ofert els seus serveis, per recordar-li que encara és allà. La majoria de noies de la Ronda vesteixen amb roba ajustada, per destacar les corbes generoses i mostrar el gènere sense embuts, però la Trista no té gaire carn per oferir i es cobreix els ossos amb unes faldilletes de volants que no amaguen unes cames llarguíssimes i fines que acaben en unes xancles vulgars, res de sabates de taló d’agulla com les seves companyes. Els peus plans a terra, les mans aferrades a la bossa, els ulls a l’infinit i anar esperant, amb un escot minso i caigut que no promet gaires fantasies.

Més d’una vegada he estat temptada de convidar-la a un plat de macarrons, a la Trista, però estic segura que ni em veu quan passo, perquè només detecta possibles clients i la competència, aquest seu esguard vacu. La convidaria a un plat de macarrons amb força tall, li faria repetir, l’obligaria a fer una becaina i fins i tot li deixaria dormir amb la bossa arran de la galta, talment un peluix, només per veure-la ajaguda i descansada una estona, amb els pòmuls menys destacats després de la ingesta, i amb la mirada amagada rere unes parpelles que no tanca gairebé mai.

I si no ens veiem, bones vacances

2006-07-28T14:31:00.000+02:00

Avui que tothom tanca temes, gasta saliva i bits acomiadant-se i treu la pols de les maletes que esperaven silents a dalt de l’armari dels mals endreços, trenco el meu silenci estiuenc abans que sigui complet (una setmana més i plego de tot —no només del blog— fins al setembre!).

He passat tot el matí escrivint i llegint la frase «I si no ens veiem, bones vacances», i també sentint-la i dient-la a través de l’auricular. M’he sentit lloro de repetició dient una vegada i una altra quins dies tanquem, on anem de vacances i que oi, sí, quina calor que fa enguany, que no es pot aguantar, i sí, sí, per sort tenim AC al despatx, perquè estem sota sostre i si no ja hauríem engrossit la xifra de morts de calor (quina mort més terrible) d’aquest estiu.

I contra tot pronòstic, m’ha reconfortat la repetició, la col·lecció de tòpics. Per primer cop m’he sentit a gust, com a casa, aixoplugada dins de frases com ara «ai, sí, ja em fan falta, ja, les vacances» o «el juliol sempre és un mes boig, sembla que s’acabi el món».

Així que abans que s’acabi el món de veritat amb l’operació sortida (i vinga llocs comuns!), us engalto un «i si no ens veiem, bones vacances», ara que ja hi estic ficada i li estic trobant el gust.

I si no s’acaba (el món, vull dir), al setembre ens retrobem per aquí, que de vaga no en gastem, ni a terra ni a l’aire ni enlloc (tot i que, ara que hi penso, vaga i vacances tenen el mateix origen etimològic, eh —algun pobre periodista d’aquests que estan de guàrdia a l’estiu i han de remoure cel i terra per trobar temes encara en farà un titular, d’això!?).

De vacances

2006-07-11T09:50:00.000+02:00

Dissabte vaig veure el mar més estona de l'habitual i ara els meus dits es pensen que ja han arribat les vacances. Així que no teclejaran més per aquí fins passat festes, o sigui: fins a finals d'agost o principis de setembre.

Cau Ferrat, Sitges

Bon estiu, passatgers, i si en feu: bones vacances!

Les germanes Comdiu

2006-07-06T12:45:00.000+02:00

Les germanes Comdiu ja fa deu anys que van al teatre juntes, des que la Maria Mercè es va quedar vídua d’en Manel i segons la Maria Teresa, que sempre ha viscut sola, va deixar de dur la llufa penjada a l’esquena —«És ben innocentot el teu marit, eh, Ceditas».

La Tere i la Ceditas van dos dimecres al mes al teatre, que els agrada més que el cinema perquè els noms dels actors són més fàcils de recordar (i de pronunciar), i si tot i així no te’n recordes sempre pots dir que és aquell que a la sèrie del migdia té un bar o el que a la sèrie de la nit regenta una casa rural.

Si els fas triar entre el Josep M. Pou i el Joan Pera, els provoques un curtcircuit mental que els fa treure escumeta per les comissures. Però el que sí que tenen clar és que la Vilarasau és una actriuassa i plora com ningú, perquè se li nota que és mare, tot i que les germanes Comdiu no tenen fills i per tant tot el que saben de la maternitat és gràcies a la Vilarasau i la Minguillón, cinquanta i cinquanta.

Si els cognoms poguessin dur altres signes de puntuació a banda del guionet, les germanes Comdiu s’hi haurien d’afegir un interrogant al final, perquè les dues terceres parts de les frases que pronuncien acaben en punxa. No se’n poden anar a dormir amb un dubte entre els dits, i si convé truquen al zero-deu tantes vegades com calgui.

Fins fa poc més d’un any, la Tere i la Ceditas només anaven al Goya i al Borràs, perquè hi feien teatre del que s’entén ràpid. Però la Tere, que és inquieta de mena i fa tants cursos com li permet el sou, va veure que al centre cívic del barri en feien un de com veure teatre que incloïa anades al teatre amb la professora fent-los d’intèrpret. Li va costar convèncer la Ceditas, que mai ha entès la dèria d’aprendre coses que té sa germana, si després no li serveix per a res, ja que treballa mitja jornada d’administrativa en una empresa de transports.

El curs els va obrir les portes de la resta de teatres de Barcelona i ja han trepitjat el Poliorama, el Romea i fins i tot el Lliure, i el dia que van anar al TNC es van mudar massa i quan van veure que anaven a la Sala Tallers i que les butaques eren més d’estar per casa que les del Goya, es van endur un bon parell de decepcions.

Enguany s’han tornat a apuntar al centre cívic, al nivell avançat de «Com veure teatre» (que la Tere diu que hauria de dur un interrogant al final, perquè si no li sembla que és una comparació i no una pregunta, i la professora ja està tipa d’aclarir-li-ho i fins i tot li ha donat el telèfon de la delegació del Consorci al barri perquè hi truqui i els ho demani) i ara cada dimecres van a suar la cansalada per les sales de la ciutat. I no suen per la calor, sinó perquè cada vegada els ho posen més difícil per entendre la trama.

Ahir les germanes Comdiu eren al Romea, assegudes a la meva dreta, i es van passar les dues hores de funció amb la boca oberta i la mà a l’orella perquè els actors no cridaven prou. La Ceditas és una mica sorda, perquè amb l’innocentot es va acostumar a no parar gaire atenció al que deia i encara no s’ha tret el vici de deixar d’escoltar les frases a la meitat, així que la Tere, ja sense necessitar que sa germana li ho demani, li completa les parts de diàleg que ella no sent. Fan un bon tàndem, diuen sempre, i no podrien anar al teatre l’una sense l’altra, perquè la Tere no veu gaire bé de lluny i tot i que sí que pot seguir la funció sense problemes, el que no pot és reconèixer els actors, i la Ceditas és la que s’ocupa d’anar-li dient qui és qui.

A la mitja part, quan tothom corria cap al bar per fer un glop fresc, les Comdiu es van quedar assegudes al seu lloc, amb la vista enganxada al teló i la boca encara oberta. La Ceditas, que era la que estava més a prop meu, repetia: «Segur que ho has sentit bé? Segur que ho has sentit bé?», i la Tere: «Sí, sí. I qui m’has dit que és, la protagonista? No hi caic». Estaven a punt de curtcircuit, així que me les vaig mirar el temps suficient perquè sabessin que les estava sentint i em van cosir a preguntes que jo tampoc no vaig saber respondre. «L’any passat, com que hi anàvem amb la professora, al teatre, el disfrutàvem més. Però ara sempre en sortim amb mal de cap, i amb la temptació de tornar al Borràs la setmana que ve.»

Al final, em vaig llençar a prometre’ls que a la segona part ho entendrien tot, que sovint passa que la primera és un jeroglífic que només pots desxifrar si et quedes a la segona i no defalleixes abans d’hora. Semblava que les havia mig convençut i van decidir quedar-se fins al final, però el cert és que la troca es va embolicar més en la darrera hora d’espectacle i les Comdiu em van anar dedicant llambregades de dubte i inquietud que em van enfonsar al seient.

En acabar la funció, les tres vam aplaudir per inèrcia, i només vam gosar dedicar-nos una última mirada amb els llavis en forma d’interrogant, i estic segura que avui a primera hora a la professora de teatre del centre cívic l’han tret del llit amb una trucada a dues bandes.

Ressaca de combinat de barris

2006-07-04T10:29:00.000+02:00

Les incursions al meu segon barri continuen sent experimentals, de cella aixecada i mà damunt la cremallera de la bossa, i alhora amb la sensació d’estar participant en un concurs de moda sense haver-ne emplenat cap sol·licitud.

Ahir vaig travessar la frontera molt ben acompanyada (i per partida doble!) i a més per la nostra cinquena avinguda. No ho faré més, mama. A mesura que més homes verds m’anaven dient que podia passar, més temptacions tenia d’aturar-me davant de cada aparador per retocar-me el pentinat o posar-me bé la samarreta, o d’asseure’m en un banc de trencadís a mirar si duia les ungles dels peus prou netes i els vidres de les ulleres prou transparents per continuar pujant.

Com més amunt, més saben combinar els colors, els vianants, i més cabells molls amb aigua de dutxa de gimnàs de tres lletres. Com més avances, més metall, i del més noble, ja sigui sobre rodes o penjant del coll. Com més t’enfiles, MÉS.

Per sort, quan ja et sembla que no podràs resistir ni un segon més el color blanc trencat dels vestits de núvia que es multipliquen per les cantonades (sempre protegits per vidres netíssims i xifres més pròpies d’hipoteca que de promeses tèxtils), arribes a l’oasi del barri que un cop l’any es disfressa, ple de places petites i una mica brutes, gent agradablement desconjuntada i cares lluents de suor. Allà, recuperes forces per poder tornar a casa a l’hora de sopar.

I decideixes tornar en metro, convençuda que així la travessa serà menys dura, però un mascle ben depilat ha decidit envernissar-se d’aftershave en plena andana i a dos mil·límetres del teu nas, que des que s’ha vist reflectit en mig centenar aparadors està irascible.

Entres al comboi fent olor d’home net amb sou més incentius i afaitat cinc estrelles, i talment una peça del tetris encaixes a la perfecció entre una mare de família que està elaborant mentalment el menú del vespre (no sap si fer el lluç a la planxa o arrebossat) i un adolescent que se sacseja al ritme d’un ipod que li vol molt de mal.

Creuar la frontera sobre rodes és més ràpid però no menys anguniós. M’agrada l’olor de la meva suor, però no la de la teva, i no les vull barrejar, no vull, perquè ni et prens la molèstia d’esbossar cent grams de somriure quan les nostres mirades coincideixen més de dos segons, tot i els dos cossos que ens separen.

Entesos, em guanyes en escot, en bronzo i en centímetres de taló, i la teva bossa és més petita i lluent que la meva i et fa joc amb les sabates, però és que en aquestes butxaques penjants de cuir de colors impossibles no hi caben més que els llibres d’Alianza Cien, i jo continuo passejant el Perec, ensenyant-li la meva ciutat, perquè s’adoni que no és tan diferent de la seva, que totes s’assemblen. I tu, a qui li ensenyes la ciutat? A Vuiton se li’n refot, ja ho saps?

Senyor Cap de Setmana

2006-06-30T11:45:00.000+02:00

Després d'enllestir la feina que m'ha tingut abduïda aquestes darreres setmanes, corro a posar-me al dia de les possibilitats d'aquest cap de setmana.

Avui tocaria anar a tallar-se les puntes a la pelada més crítica de la història. Quan comença l'estiu, va bé buidar-se el cap per dins i per fora, i si a més serveix per desfogar-se i rondinar una mica (en aquest país en què queixar-se és l'esport nacional, encara que després no ens fotin ni cas), millor.

Demà, després de ravalejar i gaudir del sol i dels Dies de Dansa, i una mica com a colofó final per a tants dies de traduir instruccions eroticofestives, tocaria anar a Martorell a sentir el Pedrals més eròtic a la Torre de les Hores. Preneu-ne nota, que promet (es veu que les organitzadores han preparat unes pocions afrodisíaques perquè la cosa acabi de la millor manera possible!):

Pedrals eròtic a la Torre de les Hores
Dissabte 1 de juliol a les 22.30 h
Carrer del Mur, 63 de Martorell

He somiat una lectora
que es delia més enllà:
els meus versos, seductora,
els llegia amb tanta boca
que al final els va besar.

Després, amb l’alè mullia
i amb els dits fregava els mots
per dur-se la poesia,
com a tinta d’ambrosia,
a altres llavis més remots.

Josep Pedrals

I diumenge, en plena Festa Major de Terrassa (la pàtria de Paper de Vidre!), aniria bé rematar el cap de setmana amb el concert dels TwoCats pel Gospel, a les 19 h a la plaça Vella, que em consta que serà sonat.

I així, dilluns, per molt dilluns que sigui, no ho serà tant, perquè haurem sentit l'estiu des de la planta dels peus fins a les puntes dels cabells (tallades o no) i tot just acaba de començar.

Senyor Cap de Setmana, vagi passant, si us plau, feia dies que l'esperàvem!

PD: A La segona perifèria proposen un cap de setmana una mica diferent.

A l'Avui d'avui

2006-06-28T09:45:00.000+02:00

Aquí a l'esquerra teniu l'article tal com surt avui al diari (hi podeu clicar a sobre per veure'l més gran), i aquí només el text.

Mesquida i servidora hem coincidit a dur un mocador... Escriure fa mal de coll?

Ja em perdonareu la poca substància de l'article d'avui (del meu, del meu, no del de l'Isern!), però és que fot gràcia sortir al diari amb foto i tot... I si a més parlen bé de tu (bé, del teu llibre), ja... Avui no dino, ja estic tipa!

Efa cinc

2006-06-27T09:27:00.000+02:00

Demà, al Cultura de l'AVUI, sortirà un article sobre L'aeroplà del Raval (entre d'altres temes), me n'acaben d'avisar ara des de darrere d'unes Totxanes. En podeu veure la portada com a aperitiu (marededéusenyor, quina cara d'hivern que hi faig!).

A banda d'això, una traducció pujadeta de to em té segrestada i no em deixa teclejar res que no parli de vibradors, lubricants i altres estris. Enfeinada i distreta, estic.

Així que la intenció és aparcar l'aeroplà uns dies, si més no fins que tasti l'olor d'aftersun d'un juliol prometedor, com tots.

Mentrestant, no perdeu el temps, apagueu l'ordinador i aneu a voltar per les terrasses del món, que és on s'ha d'estar a l'estiu, esperant trobades casuals (o no) i buidant ampolles del que sigui.

Bona entrada d'estiu, passatgers.

No hi ha color

2006-06-23T10:18:00.000+02:00

El Senyor Sònar ja no sona (ja no se sona), potser perquè l'estiu li garanteix la desaparació de l'al·lèrgia als plàtans de la Gran Via.

Seguim sense coincidir amb ningú a l'ascensor, tot i que quan hi pujo sola sempre sento veus de discussions amb accent argentí. Però mentre hi hagi coincidències a les terrasses ravalenques, tot rutlla.

Cada dia mantenim un mínim de vint minuts de conversa amb algun pintor o lampista i ja comença a ser una afició més, com passejar, llegir o fer un sudoku tot paint el dinar dominical.

El serigrafista (recomano vivament fer pronunciar aquesta paraula al vostre pintor de capçalera, sobretot si aquest és d'Albacete, té un bosc de pins al pit i li penja un santcristo del coll) sembla que està deprimit i no es veu en cor de refer-nos la sanefa.

La vicepresidenta (ara més fan de la Pantoja que mai) fa morros perquè hem votat no a la seva proposta de posar motius daurats a la barana.

El president mercadeja amb icsmens i codidavincis (borrosos i amb tossetes i esternuts de fons musical), i la dama d'honor continua obstinada amb el netol, tot i els deu dies canaris passats sota un sol africà que ens l'ha tornada de color granat fosc precisament.

I el meu home home segueix regentant el bar amb el cap de toro, amb parroquians sense dents que ja no poden xiular als monuments russos que es passegen amb minifaldilles de mentida i cansament del de veritat als ulls.

Entre ascensors desèrtics i escales plenes de pintors, no hi ha color.

El so de l'Eixample

2006-06-21T10:13:00.000+02:00

L’Eixample sona diferent, o potser hauria de dir l’Eixample se sona. Hi ha un so, a primera hora del matí, que no falla mai, però que no sempre dura el mateix. N’és el responsable un dels veïns del quart. Sóc incapaç de reproduir-lo amb lletres, així que m’aferro a la clàssica onomatopeia de tota la vida, la que hem vist sempre a les vinyetes: mooooooooooooooc.

El veí del quart, el senyor Sònar, fa honor al seu cognom cada matí, tot just llevar-se, imagino que davant del mirall. Després del riu de rigor, es planta davant de la seva imatge encara empijamada, agafa un bon tros de paper higiènic i som-hi: mooooooooooooooc.

Juraria que s’enlaira una mica mentre dura el so, és impossible que toqui de peus a terra durant el mooooooooooooooc. M’atreviria a dir que quan acaba de buidar-se el nas, s’ha desplaçat uns centímetres i ha de fer un parell de passes per tornar a estar davant del mirall, amb els ulls humits per l’esforç i el paper encara entre els dits.

De vegades, el so s’arriba a repetir fins a tres i quatre vegades, i des l’àtic ens arribem a preocupar per la salut del senyor Sònar. Fins i tot hem estat temptats de treure el cap pel celobert i encoratjar-lo al més pur estil cheerleader: Amb una ema! Amb una o! Amb una ce! Mooooooooooooooc!

De moment, no hi hem coincidit mai, a l’ascensor, però temem el dia que passi i que quan encara no haguem arribat ni al principal comenci a arrufar el nas, a fer snif, snif, i a treure’s un mocador de la butxaca tot posant els dits en pinça...

Personatges de ficció

2006-06-18T17:40:00.000+02:00

Últimament he coincidit amb molts personatges de ficció, perquè només així puc explicar-me els comportaments dels quals he estat testimoni en els darrers set dies. És l’única conclusió que encerto a trobar després de barrinar fins a l’extenuació.

Us en posaria exemples, però els protagonistes asseguren ser persones reals, us ho ben juro, i tot i que jo me’n faig creus, prefereixo respectar-ne la intimitat, no perquè ho senti així, sinó perquè en la majoria de casos preferiria no haver-hi de tornar a coincidir.

Només us puc dir, a tall de mitja conclusió, que un teclat pot arribar a ser una arma molt poderosa, sobretot en mans d’algú que ha perdut el sentit comú i que, a més, té un altíssim concepte d’ell mateix.

Hi ha qui rere les tecles és incendiari, grandiloqüent i ofensiu, però cara a cara amb prou feines aixeca la vista de terra, gasta un fil de veu i demana perdó per existir. I tot i que ja he arribat a la trentena, em continua sorprenent la doble cara d’aquests personatges que, per desgràcia, no són de ficció.

L’un, l’altre i el del pinzell

2006-06-13T16:41:00.000+02:00

Aquest migdia el granat fosc ha arribat a la nostra porta. El pintor, que podria ser perfectament un dels boys que acompanyaven la Carrá pels platós més rancis de les teles públiques del sud d’Europa fa més d’una dècada, ens ha dit que per pintar-la bé (la porta, no la Raffaela) calia tenir-la oberta un parell d’hores, que han estat les de dinar, esclar —perquè el noi ja sap que ara treballem fora, més que res perquè el dia que vam fer el trasllat a ell li va agafar per pintar els baixos de la barana i vam estar tot el dia saltant-li per damunt del llom amb piles de llibres com a «más difícil todavía».

Així que hem fet el dinar i dinat amb la porta oberta i el pintor al rebedor (un rebedor al Raval és l’espai just que necessita la porta per obrir-se si més no el 95 %), espectador mut del nostre àpat principal. No havíem dinat mai amb públic, però no ens ha costat gaire fer-nos a la idea que aquella era una oportunitat única per fer gala de les nostres dots interpretatives.

La cosa ha començat amb el registre de reportatge, intentant ser fidels a la realitat i mostrar les coses tal com són:

—De què és aquest pa?
—De nous.
—És bo.
—Sí.

De seguida ens hem adonat que així no anàvem enlloc, que el públic canviaria de canal (perdó, de porta) si no hi trobàvem una solució ja. Aleshores, hem optat per la via tomaquera, potser perquè les tallarines ens hi han fet pensar:

—Ahir vaig tornar a sentir els del quart mentre era al lavabo.
—Un altre cop?
—Sí, com sempre: ella cridant com una boja i ell mutis.
—Pobre!
—O no, o no...

Fins i tot el pot de titanlux feia badalls granats. De sobte, sense dir-nos res, hem convingut d’assajar la fórmula televisiva que a tall de plaga empudega totes les cadenes i provoca combinacions de logos abans impossibles: el zàping:

—De què és aquest pa?
—Els de quart sempre es discuteixen.
—Has trucat a ta mare?
—M’estic llegint un altre llibre de la Nothomb.
—Recorda que hem de comprar aigua.

Però aquesta solució, tot i que semblava que funcionava prou bé, era del tot inviable ja que el ritme frenètic que demana feia que no poguéssim menjar ni una trista tallarina. Hem comprès, aleshores, tots els programadors del món i ens hem resignat a dinar de mala gana, conscients, de sobte, de la nostra poca fusta televisiva:

—Les tallarines ja estan fredes.
—No es pot fer zàping amb la boca plena, què vols.
—Les escalfo amb un cop de microones?
—Deus voler dir «les esclafo», no?
—Ha, ha, ha!

El cinquè guió del diàleg no era del copilot ni meu, era del pintor, que reia pels descosits mentre amb el pinzell convertia el tercer habitant de la casa en un gat tricolor.

Aquest migdia, gràcies al granat fosc i que la Carrá ja no passeja els boys per les europes meridionals, hem estrenat la primera sit-com del món d’un sol capítol (només tenim una porta, què voleu... Tot i que sempre ens quedaran els spin-off): L’un, l’altre i el del pinzell!?

La gent no riu prou

2006-06-12T10:35:00.000+02:00

La gent no riu prou: conclusió a corre-cuita, mentre surto del cinema de veure una pretesa comèdia francesa d’alt voltatge. Ni tan sols m’ha fet somriure, i les cleques exagerades dels companys de sala m’han acabat d’amputar les ganes de riure. He sentit la temptació d’aixecar-me de la butaca, pujar-m’hi i cridar: «Això no fa riure, senyors!».

Com que la trama del film no em demanava gaire esforç mental, m’he dedicat a rumiar per què la gent riu tant amb aquests gags ruquets de malentesos ridículs agafats pels pèls, però pels pèls més difícils d’agafar, aquells de sota la barbeta que només es veuen a contrallum.

La gent no riu prou, m’he dit. I si no rius prou, qualsevol cosa que pretengui fer-te riure, encara que no estigui gaire elaborada, et fa trencar-te en riallades esverades i exagerades, perquè acumules tensió ja caducada per la manca del saludable exercici de la rialla.

I és que quina mania la de cercar en la ficció la dosi de comicitat que ens cal, si en la realitat, en la realitat més propera, lluny de pantalles, ones hertzianes i papers impresos, hi ha gags i malentesos dignes del millor Wilder!

Vuit hores diàries d'exili

2006-06-07T11:54:00.000+02:00

Des de fa un parell de dies, ja no estem les vint-i-quatre hores al Raval, sinó que en passem vuit a l'Eixample. Amb el copilot ens hem buscat un lloc tranquil per treballar-hi en silenci i d'aquesta manera separar físicament la feina de casa.

Aquesta és la primera setmana que eixamplegem en hores feineres i cal dir que al vespre tornem cap al Raval esperitats, amb mono de barri. L'Eixample té els carrers massa amples, els veïns no existeixen, només són portes tancades, i ni tan sols fan soroll. Pel carrer, només passa gent que va o ve de treballar, tothom mudat i capficat.

L'escala del despatx, tot i que l'edifici és de 1892, està nova, no hi calen paletes ni pintors, i no hi ha comunitat veïnal perquè tots estem de lloguer i la propietària ja es reuneix amb ella mateixa per prendre les decisions oportunes. I ja tenim ascensor, quina desgràcia!

Des del terrat, només es veu una Gran Via majestuosa on les persones són tan petites que no en pots captar cap detall. Per la finestra ens arriba el so del vent, un pardal que assaja càntics estiuencs i de vegades una veu llunyana i discreta d'algú que monologa des de la seva terrassa de pati interior d'illa.

A l'Eixample les façanes són perfectes, netes, decoratives, i els interiors d'illa ens mostren les intimitats que tothom simula que no veu (tendals passats de moda, roba estesa, bicicletes, escales de mà...), les mateixes intimitats que al Raval cobreixen les façanes imperfectes, brutes i malgrat tot tan decoratives.

Ens sentim apàtrides en un barri matemàticament dissenyat, on les botigues tenen noms comprensibles, molts anys a l'esquena i clients fidels que envelleixen en l'espai de dues illes i un grapat de xamfrans que els cobreixen totes les necessitats diàries des de fa una pila d'anys.

Votem sí

2006-06-03T18:43:00.000+02:00

A l'escala fem el nostre propi referèndum. El president se n'ha anat de vacances a les Canàries i ens ha deixat deures. Sembla que no tots tenim el mateix concepte de granat fosc i cal fer votacions per decidir si el color amb què han mig pintat la porta del principal primera és el granat fosc que tots tenim en ment per a les nostres portes.

El copilot i jo hem fet un rigorós examen de consciència i no hem trobat en cap racó dels nostres magins un concepte de granat fosc que contradigui el de la prova de color, així que hem votat un sí entusiasta (amb signe d'admiració incorporat, vegeu-ne la foto testimonial).

Encara queden dies per votar (la tornada de les Canàries està prevista per d'aquí a nou dies), però sembla que el sí guanyarà aclapadorament, potser perquè els veïns ja estan cansats de sentir parlar de colors, combinacions i gammes de granats i marrons, i s'estimen més acceptar el color en qüestió i passar pàgina, més que no pas aturar-se a rumiar quina tendència cromàtica els convenç més.

A més, la dama d'honor no podia ser menys i amb el bitllet d'avió entre els dits (quina manicura, quina manicura) encara ens va venir a visitar un per un per dir-nos que en tornar volia veure els poms i els espiells ben lluents, com nous. La vam veure marxar sorpresa que no fóssim compradors compulsius de Netol a garrafes, i demanant-se com coi netegem el metall de casa, si no disposem del líquid miraculós que anunciava aquell senyor de galta generosa i mirada satisfeta.

Així que després de votar, mentre esperem els resultats i les declaracions dels guanyadors i els perdedors del referèndum, engrossirem les arques del senyor Netol i farem que brilli tot el que hagi de brillar, tot cantant l'himne anarquista i gaudint d'aquests nou dies d'absència de les autoritats locals.

Dipòsit ple

2006-06-01T11:43:00.000+02:00

Precisament ara que us vull explicar la presentació, no trobo la manera de començar, així que primer que res diré el que ja vaig dir ahir, però que no puc evitar repetir aquí avui, amb la ressaca del dia després:

Gràcies.
El combustible de L'aeroplà del Raval
sou vosaltres, els lectors,
i amb dies com el d'ahir
el dipòsit queda ben ple per força temps.

Dit això, el millor que podria fer seria tancar el post i dormir la mona, però intentaré donar més detalls per als que no vau venir (i sisplau, els que hi éreu, esteu convidats a matisar, afegir, corregir, contradir, etc.).

Aquí una altra foto de l'acte...

Evidentment, no puc reproduir tot el que es va dir ahir a l'Horiginal, i amb prou feines si podria repetir el que vaig dir jo, perquè us confesso que m'havia fet un miniguió en un paper, i el paper es va quedar a la bossa, i abans de pujar a l'escenari vaig donar la bossa al copilot perquè me la guardés!? Així que vaig improvisar del tot, perquè en aquells moments d'emoció continguda era impossible recordar què havia apuntat, a la tarda, en el paper salvador que finalment s'ha quedat plegadet en quatre parts aquí al costat meu, i que no goso ni obrir per no veure tot el que em vaig deixar de dir.

Cal dir, a més, que El Perdedor de Carn de Banqueta se m'ha avançat i ja n'ha fet una crònica, que us convido a llegir ipso facto, perquè jo no ho sabré fer millor. Així que amb aquest jòquer a la mà, em relaxo una mica i ja no m'obligo a fer-ne una relació, dels fets d'ahir. Ah, i ara veig que la Dju també hi ha dit la seva. Gràcies als dos!

Corro el risc de fer-me pesada si us torno a agrair a tots el que vau fer ahir, però m'és igual, perquè no me'n puc estar.

Abans que res, torno a agrair a l'Ester que confiés en les possibilitats de L'aeroplà en paper, sense ella això no hauria estat possible. I després de tants mesos de preparació, dedicació, til·les, quedades, reunions, proves d'impremta, visites a la ràdio i la tele, entrevistes i altres ensurts, li he de dir que malgrat tots els nervis que he passat per culpa/gràcies al llibre, ha valgut la pena, de totes totes.

Després, un agraïment gegant a en Màrius, perquè recordant ara tot el que va arribar a dir ahir del llibre (quina manera d'exprémer-lo!), em torno a posar vermella però també, ara en privat, m'estarrufo de mala manera. Quina sobredosi d'autoestima creativa que em vas regalar!

I tot i que confesso que el vaig conèixer una hora abans de la presentació, una abraçada d'agraïment per a en Max Besora, que va triar i llegir la mar de bé els textos i va contribuir a fer més amena la presentació.

A partir d'aquí, primer de tot un aplaudiment a tota la família present ahir entre el públic, que vau ser el meu referent visual quan mirava cap a les taules i envermellia amb els comentaris d'en Màrius.

I sobretot un aplaudiment a part, amb mans i peus, per al copilot, sense el qual no hi hauria cap aeroplà, perquè conduir-lo sola és impossible!

I un olé-olé a tots els amics que us vau prendre la molèstia de venir, escoltar, animar, petonejar-me i donar-me copets a l'esquena, no sabeu el que vau fer: estic orgullosa de tots vosaltres. I comentari a part per a la petita Berta, que va ser la nota de color de l'acte!

I tot i que alguns també són amics, ja, mereixen un comentari a part els blocaires que ahir corrien per allà, i que passo a enumerar perquè avui la casa és gran i això serà un festival d'enllaços i recontraenllaços:

Cucucaracha
Ima(t)ginari (rip)
Espais tacats
La segona perifèria
El funcionari feliç
Wuniatu
Carn de Banqueta
El cançoner de la Lola
La dona del temps (rip)
Les paraules i els dies (rip i sense enllaç, ja)
Entrellum
Paper de Vidre (no és un bloc, però vull que surti a la llista; ah, per cert, voteu, voteu!)
Viajes, papeles y otras rodalies
The blot
Fryslan
Formaire o aleppo

Espero no deixar-me'n cap, ja m'ho direu.

I, evidentment, agrair a tots els desconeguts que vau acabar d'omplir la sala, que vau fer caliu i alguns dels quals vaig conèixer després.

Va ser agradable veure-us a tots, va ser enriquidor parlar amb gairebé tothom, posar cares a noms, posar noms a cares, reveure gent que feia temps que no veia, ajuntar tots els amics en una sola nit, tenir la família a prop, i gaudir d'una vista meravellosa des de la tarima, amb la banda sonora d'un trio perfecte.

Afegit: M'havia deixat d'esmentar la gent de l'Horiginal, amb en Ferran i senyora al capdavant, una parella entranyable amb qui vaig acabar sopant ahir, un sopar a deshora però amb molt bona companyia i algun moment... hilarant!

Insistint, fent memòria...

2006-05-31T10:55:00.000+02:00

Fins al vespre!

L'alegria més gran 2

2006-05-29T12:46:00.000+02:00

Aquí teniu el vídeo que en Jaume Rodríguez, un alumne de Batxillerat Científic del Col·legi Nostra Senyora del Rosari, va fer per a l'acte de l'altre dia. Abans que m'ho pregunteu, la música és de Clint Mansell:

De passada, aprofito per dir-vos que tanquem l'Ima(t)ginari i que hem descobert una nova joguina, el Flickr. O sigui que de fotos en continuem fent!

I per avui res més, ja perdonareu la poca substància, però el vídeo compensa, eh...

El salmó esmorteït és molt senyor, el salmó esmorteït és molt senyor...

2006-05-25T17:56:00.000+02:00

Pintor, si pintas con amor,
Por qué desprecias mi color...

Ironies de la vida: mentre els pintors de brotxa gruixuda han substituït els omnipresents paletes i ens envaeixen l’escala, jo truco a pintors de brotxa prima i pell molt fina per fer-los propostes decents i rebre carretades de negatives a canvi (la mida sí que importa!?).

Ja van dos vespres que ens trobem per parlar de colors amb tota l’escala i mentre un parla de blanc trencat, l’altre diu que és blanc os i un tercer diu que és gris perla i embolica que fa fort. I pel que fa als marrons, la cosa baixa de nivell i ens movem entre el marró nocilla i el marró caca, directament, sense eufemismes.

Finalment sembla que ni blanc ni marró, sinó salmó esmorteït i granat fosc. I el copilot i jo fem que sí encara que se’ns ericin els pèls de tot el cos i part de l’estranger en veure les combinacions cromàtiques de què són capaços els nostres veïns.

Per deures, tinc fer una llista de tots els colors que em sé i després elaborar-me una opinió concreta per a cadascun, on s’és vist no saber opinar sobre el salmó esmorteït, com és que el granat fosc no em fa xerrar pels descosits? Estic perdent la sensibilitat o és que sóc daltònica com mon pare, que encara no té clar què és turquesa i què fúcsia?

De moment, ja he après quatre frases que passo a compartir amb aquell esperit de servei públic que de vegades em surt no sé ben bé d’on i que no se’n va ni amb la pomada més cara de la parafarmàcia:

(Instruccions d’ús: Substituïu les ics pel color que toqui.)

1. El xxxx és un color molt sofert.
No és que el color en qüestió faci patir, no, sinó que pot acumular tres dits de quisca i encara conserva una certa dignitat, i es veu que aquesta és una qualitat positiva si ets un color.

2. El xxxx fa sensació d’espai i de llum.
Aquesta frase només es pot fer servir amb colors clars; cal que sapigueu que un pis interior de trenta metres quadrats pot arribar a tenir-ne quaranta i unes quantes hores de llum natural si el pintem de color blanc pur, o verge, o natural, o com se digui (el blanc del tippex, vaja).

3. El xxxx dóna vida.
Vàlid per a tots els colors menys el negre, diuen. És curiós sentir dir a una senyora de dos-cents cinquanta anys que el granat fosc «dóna vida», no puc evitar imaginar-me-la fotent-se cullerades d’aquesta pintura cada matí i en dejú.

4. El xxxx és molt senyor.
No tinc ni la més mínima idea de què vol dir que «el salmó esmorteït és molt senyor», però no em vaig cansar de repetir-ho ahir al vespre (al final ja amb els ulls en blanc, un lleu balanceig que marcava les pauses entre síl·laba i síl·laba i les mans aferrades a la barana per no caure pel forat de l’escala cada vegada que deia «esmooooorteït»). Aquesta frase funciona amb tota la gamma cromàtica, fins i tot amb el rosa xiclet, el marró merda d’oca i el color de gos quan fuig, perquè quan ja l’havia repetida mig centenar de vegades («el saaaalmó esmoooooorteït és un color molt senyoooooorrrrrr», em va agafar per pronunciar amb insistència aquesta darrera erra perquè els fans del rei Àfrica es posessin de part meva) van donar per acabada la reunió; malgrat això, vaig continuar pronunciant-la, aferrada a la barana, fins que van ser tots al llit, crostó inclòs.

|| Afegit, 26 de maig ||

L'aeroplà del Raval (llibre) surt breument ressenyat a la revista Qué leer de juny (pàgines 28 i 139), gentilesa de JJI (gràcies!).

El 30 de juny em tallaré les puntes

2006-05-24T18:33:00.000+02:00

Que dic que el 30 de juny em tallaré les puntes, que les tinc una mica obertes, ja. Que tant us fa? Ja ho sé, però és que no aniré a la perruqueria sinó a la plaça Sant Jaume...

... Potser no treu cap enlloc, però com a mínim és original i tindrem el cap ventilat tot l'estiu!

(Cliqueu damunt la imatge i descobriu fins a on arriba la imaginació de la gent. Sorprenent!)

L'alegria més gran

2006-05-23T18:17:00.000+02:00

L’alegria més gran que m’ha donat L’aeroplà del Raval fins ara va tenir lloc divendres passat al Col·legi Nostra Senyora del Rosari (prop de la Sagrada Família), envoltada de nois i noies de catorze a disset anys, aproximadament.

He deixat passar uns dies des d’aleshores, perquè em pensava que aconseguiria parlar-ne d’una manera més calmada, més objectiva, però en veure que no és possible he decidit parlar-vos-en des de l’emoció, sense ironies ni altres conyes. De manera que he desat totes les meves armes habituals a l’armari i amb les mans nues i el record fresc m’hi poso. Som-hi.

Una bona amiga que és professora en aquest centre m’hi va convidar per parlar del llibre i el blog de L’aeroplà del Raval, i de passada també del fenomen dels blogs, la literatura i Internet, i tots els temes satèl·lits que s’hi relacionen. Ella havia fet una selecció de textos del llibre i els havia donat a llegir als seus alumnes, i aquests havien elaborat tota una tanda de preguntes per fer-me.

Em van portar a la sala d’actes (amb micro i tot!?) i després d’un vídeo magnífic que servia per presentar-me (us el volia ensenyar, però encara no el tinc), va començar la meva hora i escaig de felicitat. Cal dir que abans ja se m’havia dibuixat un somriure sense filtres en veure com es desfeien tots plegats perquè tot sortís bé.

Van pujar uns quants alumnes a l’escenari (sort que em van ajudar a omplir-lo una mica!) i van llegir uns quants fragments del llibre mentre a mi els llavis ja se m’eixamplaven fins al clatell de tanta satisfacció. Després de cada fragment venia una pregunta que hi estava relacionada. Quines preguntes, senyors i senyores, res a envejar al gremi dels periodistes, i no exagero! Crec que no es van deixar res, i servidora no va tenir pèls a la llengua.

La primera vegada a la vida que estic còmoda dalt d’un escenari, la primera vegada que no em tremola el pols mentre sostinc un micròfon, la primera vegada que no em bloquejo davant d’una colla d’interrogants.

Quina alegria més salvatge la de veure que entre el públic encara queden preguntes al tinter, quina sensació la de veure que t’han entès, que han sabut llegir entre línies, que és cert que el que escrius, vulguis o no, parla de tu, i que amb una recopilació de textos aquells nois i noies ja han sabut fer-se una idea de qui ets, sense més. Quina satisfacció la de veure que el que escrius et retrata, et representa, et serveix de pont per passar una estona parlant de l’hibridisme de gèneres, del jo literari, dels referents culturals, de la frontera entre realitat i ficció, etcètera.

I quina complaença morbosa la de veure que no ets l’única que està nerviosa, i no només això sinó que n’hi ha que s’hi posen per tu, tu que fins ara havies fet les preguntes des del pati de butaques i que per molts anys les puguis continuar fent. Quin agradable triomf quan els fas veure que entre ells i tu no hi ha tantes fronteres ni barreres, només uns anys i unes lectures, res que et permeti mirar-los amb altivesa encara que ho facis des de l’escenari de la sala d’actes de la teva felicitat.

Les cosines Tonell al teatre

2006-05-19T18:21:00.000+02:00

La senyora Tonell se’n va al teatre amb sa cosina, la cosina Tonell; rodanxones, cilíndriques, lluentes. S’hi arriben en metro, i esbufeguen de valent arrossegant les sabates ortopèdiques pels esglaons d’unes escales mecàniques que s’han declarat en vaga.

Es balancegen mentre avancen decidides, tan decidides com la inflor de cames els ho permet. La retenció de líquids està renyida amb la pressa del centre de la ciutat. S’agafen la bossa contra els pits amb força, temoroses d’una estrebada violenta que les deixi sense un duro i tal vegada esteses a terra, rodolant carrer avall.

Dues columnes ben guarnides, amb el mocadoret d’àncores de rigor, fan tard al teatre i acceleren el pas, cuixa contra cuixa, coïssor assegurada. Amb les ulleres de lluny mira el semàfor, la senyora Tonell; amb les de prop controla els sots i les tifes, la cosina Tonell: l’una per l’altra, l’altra per l’una.

Tota la vida juntes, per vestir sants, una col·lecció de tics compartits, una que comença una frase i l’altra l’acaba, una que cuina i l’altra que cus, una que porta els números i l’altra que xala anant a comprar.

L’obra l’ha triada la senyora Tonell, però ha estat la cosina qui ha comprat les entrades al caixer, entre suors i renecs de soltera missaire. Arriben just a temps i sense ni dir-se res ja saben que primer han de passar pel servei, que no retenim els líquids eternament.

La cosina porta una ampolleta de colònia fresca, per remullar-se la regatera i el clatell. I perfumades busquen les seves butaques. Aquest teatre té uns seients tovets, tovets que els agraden un no dir.

Asseure’s i sospirar profundament, aaaaaaaiiiiiii. Tota la fila de davant mirant-les com s’encabeixen justet, justet a les butaques. L’obra comença, hi surt aquell actor de la tele, aquell de la seva quinta que els agrada tant perquè és tot un senyor.

Però l’obra és massa moderna, no n’entenen ni un borrall, i la senyora Tonell no triga a pesar figues, primer discretament, després amb banda sonora pròpia, un so dièsel que només s’apaga quan la cosina fa petar la llengua tres cops seguits.

Finalment, les Tonell dormen com a lirones fins als aplaudiments finals, s’han tret les sabatetes ortopèdiques perquè tenien els peus inflats, i els mocadors d’àncores els han protegit la gola de l’aire condicionat.

L’obra s’acaba, l’actor saluda, i elles aplaudeixen devotes. Ni comenten l’obra mentre surten, directes, altre cop sense dir-s’ho, cap al servei. Mentre es renten les mans, la conclusió del dia:

—Les butaques d’aquest teatre...
—... són més còmodes que les de casa!
—Llàstima, però...
—... de l’aire condicionat!

I fan que sí amb el cap, mentre s’enduen la bossa als pits per sortir de nou al carrer, de camí cap al metro, rodanxones, cilíndriques, lluentes.

A les quatre de la matinada encara hi ha gent que se sap l'himne del Barça

2006-05-18T13:33:00.000+02:00

Quarts de set de la tarda, plaça Urquinaona, passos lents, pensarosos, després de portar els papers de la renda. És difícil fer càlculs i vigilar el semàfor alhora que esquives gent amb cara de pressa (quines celles que posen els assalariats!). De sobte, una furgoneta arrebossada de banderes blaugranes travessa la plaça fent tot el soroll possible: celles somrients, presses aturades i somriures de complicitat a dotzenes al meu voltant.

Les set, carrer Elisabets: ja he deixat de fer números, però continuo intentant caminar lent, esquivant ara patins i caquetes, o les dues coses alhora, i ara em creuo amb gent de cella més relaxada i vestiments més desconjuntats. Tot i així, la pressa segueix marcant el pas de la majoria. De sobte, un ramat d'adolescents guarnits de blaugrana entona l'oe-oe-oe i tot el carrer s'hi afegeix amb els llavis arquejats en un petit gest de complicitat feliç.

Quarts d'onze del vespre, casa nostra: porticons tancats, la pantalla de color verd gespa sense so (la banda sonora la posa el bar de baix), silenci moderat al carrer, cada veí al seu corral i el Barça en el de tots. Dos gols més tard, porticons oberts, balcons desinhibits, salts i crits en pijama, primer cop que mirem als ulls dels veïns de davant i ens somriem sincerament.

La una, les dues, les tres de la matinada, des del llit: tot el camp continua sent un clam i encara som la gent blaugrana, i tant és d'on venim, si del sud o del nord... Ni la més mínima temptació d'obrir la finestra i demanar silenci: encara el somriure als llavis, arran del coixí.

A la taula del costat

2006-05-17T16:48:00.000+02:00

Surts a dinar fora perquè és l’única manera que et toqui una mica l’aire en hores de sol, aquests dies que la llista de coses pendents s’engreixa dia rere dia.

Surts amb la idea de desconnectar mentre dines sense haver d’estar pendent dels fogons, les notícies de París, la rentadora i la salut del gat.

Surts per fer-la petar amb el copilot sense ordre ni concert —prohibit parlar de feina i de temes domèstics—, per veure una mica de vi, per decidir si de primer vols amanida de bonítol o verdures a la planxa, per demanar sisplau que et portin les setrilleres.

Surts i voltes i decideixes —decidiu— entrar aquí. Passin, ara els preparo la taula. Tens ganes de dir: «Tranquil·la, no tinc pressa», però sí que en tens, tot i que toca fer veure, durant un parell d’hores, que tens tot el temps del món.

I a la taula del costat...

I a la taula del costat hi ha...

I a la taula del costat hi ha quatre senyors mudats que...

I a la taula del costat hi ha quatre senyors mudats que es dediquen al màrqueting i a fer pela llarga, que suquen els renecs a l’allioli, que s’omplen la boca d’escalivada i tipus d’interès a parts iguals.

I a la taula del costat quatre pares de família decideixen discutir sobre com s’eduquen els fills, que si Estivill amunt, que si Estivill avall («D'Estivills, prefereixo el jutge abans que el metge»), que si un parell d’hòsties a temps. Res que no pugui dir qualsevol amb una copa de vi buida davant i la segona ampolla de negre de la casa a la meitat.

I a la taula del costat, el més sorollós dels quatre, el de la mitja melena pentinada cap enrere amb 500 ml de gomina extraforta, el de la barba de dos dies i les canes a les temples, el que esmenta els seus genitals en cada punt i seguit, va i diu La Frase: «La meva filla és tan perfecta que quan va néixer a la meva dona no li van haver de fer ni un punt».

Surts a dinar fora i, des de les olives de l’aperitiu fins al cafè sol com a colofó, tens l’orella a la taula del costat, i ara series capaç d’explicar fil per randa la vida i miracles del Senyor Pelsmeuscollons, que es fica el sucre sense mirar la tassa (quina seguretat) mentre els seus tres companys de taula es llencen mirades còmplices quan ell busca la cullereta i remena el cafè.

Surts a dinar fora i tornes pensant en la Senyora Pelsmeuscollons, sense cap punt als baixos però amb l’olor de la gomina fotuda al cervell, sense problemes econòmics però pagant el peatge de sentir esmentar els genitals del seu mascle una dotzena de vegades pel cap baix durant l’hora de sopar, mentre la Nena Perfecta separa els pèsols de la patata bullida i rep un calbot cada vegada que diu «merda».

Surts a dinar fora i t'enduus una altra biografia al sarró, sense voler-ho, com sempre, només perquè a la taula del costat... No parlaven de futbol!?

D'interrogants i planetes

2006-05-16T09:15:00.000+02:00

Dissabte vaig anar a una presentació d'un llibre de trenta-quatre noies que es pregunten si són extraterrestres. I és de lloar que s'ho preguntin i no que ho afirmin, tot sigui dit. Hi vaig anar armada amb un esprai per adormir marcians, però no em va fer falta, perquè o a més d'extraterrestres són mutants o la resposta a l'interrogant del títol és negativa.

Després de llegir-ne una mica més de la meitat aleatòriament, em veig capaç de respondre la pregunta que em fa la portada cada cop que la miro. No, no sou d'un altre planeta, no hi ha tanta diferència com algú (qui?) vol fer veure que hi ha.

[Paràgraf seriós, compte: Tal vegada la majoria de diferències de què som víctimes o botxins avui dia no són fruit d'una comparació sincera i objectiva, sinó d'una voluntat de marcar una frontera (per part de qui?) vés a saber per quins interessos.]

He llegit les presumptes marcianes (Dietrich, Vaggio, Reckoning,* Clementine i Blenk, sobretot) en paper i... O tinc sang de Mart o les nostres sensibilitats no estan a anys llums de distància.

Insisteixo, doncs, a celebrar els interrogants** del títol, i espero que tots els lectors de ¿De otro planeta? facin l'exercici de respondre la pregunta (sense copiar, eh?) amb la mateixa conclusió de fons.

*Ara sense enllaç perquè tot i que ella no és marciana, sí que hi ha éssers cromanyons que no han evolucionat adequadament (ESO dixit) i practiquen l'homofòbia com si del pàdel es tractés.

**Si fos llibretera, faria que els meus clients pronunciessin correctament el títol del llibre i si no no els el donaria. És més, des d'aquí animo a algú (qui?) a escriure un, posem per cas, Madame Bovary? o un ¿Don Quijote? o un ¿Rayuela? que obligui els lectors a fer l'entonació a l'hora de demanar-los, ja que en aquest cas l'interrogant sí que marcaria una diferència clara, objectiva.

Dues imatges: dues notícies

2006-05-15T12:17:00.000+02:00

Setmana brossiana a l'Ima(t)ginari

Reserveu-vos el vespre del 31 de maig, dimecres, si us ve de gust,
per assistir a la presentació de L'aeroplà del Raval, amb l'editora, Ester Andorrà,
un mestre de cerimònies d'alçada, Màrius Serra, i un lector d'alta volada,
Max Besora. Evidentment, no hi faltarà la paradeta de Labreu.
El lloc: L'Horiginal, esclar (a sota, vegeu plànol de com arribar-hi), a les 20.30 h.

(Cliqueu damunt de les imatges per veure-les millor.)

Història dels blogs (i 1)

2006-05-12T13:10:00.000+02:00

El primer blog es va escriure des d’una cova i versava només sobre les necessitats bàsiques de l’autor, les més primàries: caçar, menjar, fornicar, llegir, escriure... Se’n conserva, escrit en pedra, el darrer post: «El tonto de la tribu, el que sempre us dic que es passa el dia fregant dues pedres, sembla que ha descobert el foc. Ara anem tots de cul. He de tancar el blog.»

A l’edat mitjana, sembla que tots els blogs eren propietat dels senyors feudals, que contractaven trobadors en crisi poètica perquè els escrivissin. Però també hi havia gent de la plebs que escrivia i pagava un lloguer al seu senyor (una desena part de la collita) per utilitzar el seu blog. Aquí en tenim un exemple que ho demostra: «No tinc més garrofes per mantenir el blog i el senyor ja no em fia. He de plegar. A partir de demà, aquestes línies les escriurà un trobador en hores baixes, sigueu comprensius amb ell.»

En ple Renaixement, hi va haver molts autors de blogs i la majoria n’escrivien un mínim de cinc alhora i sobre temes molt variats però tots relacionats amb l’art i la ciència. Una mostra: «Tota la tarda picant pedra i quan gairebé havia aconseguit esculpir el nas del meu David va i el model es mou, quin desgraciat. Avui no li deixaré dormir amb mi.» Val a dir que era un blog signat amb pseudònim i tot i que en tenim pistes no encertem del tot a saber qui n’és l’autor.

Va arribar el Barroc i els blogs es van tornar ampul·losos, tant gràficament com pel que fa al contingut. Us en volíem reportar un fragment, però l’únic blog barroc que s’ha conservat, Des de l’ampit de la finestra t’esguardo amatent mentre tu sospires corpresa, es caracteritzava per no contenir ni un signe de puntuació i ens ha estat literalment impossible triar-ne un fragment, era o tot o res.

De blogs il·lustrats se’n conserven a dotzenes, però l’autora d’aquest rigorós estudi cau en un son profund i reparador cada vegada que n’intenta llegir un. Només podem dir que tots contenen un text de presentació llarguíssim i moltes anotacions a peu de pàgina, a banda que cada paraula conté un enllaç i fins i tot s’han trobat casos de paraules en què cada lletra duia a un blog diferent.

Amb el romanticisme va néixer l’època més desgraciada de la història dels blogs, la majoria duraven com a molt una setmana perquè els seus autors vivien entre laments i amenaces de tempestes (emocionals i meteorològiques) i sovint acabaven oblidant, entre copa i copa, que tenien un blog. Tampoc podem reproduir cap fragment il·lustratiu d’aquesta època perquè la majoria d’autors, just abans de parar del tot bojos per un amor no correspost o un lloguer impagat, cremaven les seves creacions en plena borratxera autodestructiva.

El realisme va ser un mal moviment per als blogs, els autors es van limitar a dir la veritat fil per randa, a descriure les seves vides amb el màxim de detall i sense alterar-ne res, i de seguida es van quedar sense lectors. Vegeu-ne un exemple: «M’he llevat a tres quarts i cinc de vuit i abans de fer pipí he mirat per la finestra del dormitori, la gran, la de les cortines blanques, per saber quin temps fa avui, però no tinc clar si plourà o no perquè el cel està encapotat però sembla que s’endevina la presència del sol entre alguns núvols. He anat a fer pipí dubtant de si posar-me l’abric llarg o no i encara no m’he decidit. Avui el cafè estava especialment aigualit, per cert, i encara em sento una mica adormit, però no prou com per deixar d’escriure aquí i explicar-vos amb tots els ets i uts com m’ha anat el dia. A les vuit del matí, ha arribat el carter...» Queda clar que els blogs realistes van ser els més avorrits de la història.

I després d’una època desgraciada i una altra d’avorrida, arriba el Modernisme i revoluciona el món dels blogs, de cap a peus. Viatges a París, absenta a dojo i poques ganes de pencar en una oficina són els tres eixos temàtics d’una època de creació bloguera pletòrica, variada, inconstant i alhora altament recomanable, però que aviat va ser espatllada pel Noucentisme, que entre d’altres coses va imposar que en comptes de blog s’havia de dir bitàcola o bé bloc.

L’avantguarda va ser un altre dels moments àlgids dels blogs i amb ella es va iniciar la diversificació temàtica i formal que ha anat evolucionant des d’aleshores ençà. Convé destacar, ja per acabar, un blog surrealista en què l’autor es dedicava a recollir-hi els seus somnis, en reproduïm un fragment per tancar el reportatge: «Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: “Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog: ‘Avui no recordo què he somiat, així que m’ho inventaré: he somiat que avui escrivia al blog...’...”...».

Clos, SA: solucions lúdiques per als nostres ensopits caps de setmana

2006-05-08T17:27:00.000+02:00

Quin goig, quina alegria, que agraïda estic que m'organitzin fins i tot el temps de lleure, que em diguin com m'he de divertir, de quina manera he de passar l'estona, amablement, en una mostra de generositat consistorial digna de medalla (olímpica o de creu de Sant Jordi, com vulgueu)!

Sort que aquest cap de setmana han fet volar avions pel cel, han tallat els carrers per fer córrer a tot cristo i els han tornat a tallar per passejar un bus turístic ple de guiris que guanyen milions.

Sort, perquè en arribar divendres el buit existencial m'omplia tota (sí, el buit m'omplia, i què?) i gairebé pateixo un atac d'angoixa en no saber com ocupar les quaranta-vuit hores que dura el cap de setmana, que si no arriba a ser per Red Bull, el Corte Inglés i Laporta Productions, hauria estat ben ensopit, i tant.

Si no arriba a ser per ells, deia, m'hauria limitat a passejar, anar al cinema, visitar una exposició, agafar l'autobús per anar a cals sogres i arribar-hi puntual, etcètera. Però per sort el simple fet de travessar la Gran Via va esdevenir tota una aventura, diumenge, sobretot a la tarda-vespre, quan tot de mans de cartró grogues (no és cap metàfora, no) m'apuntaven acusadorament mentre maldava per arribar a casa després d'una insulsa (a qui se li acut abandonar la ciutat el dia que l'ajuntament i els inventors de "la setmana de..." ens organitzen un diumenge ideal d'exercici físic i suor compartida?) jornada al camp (no, al Nou no, al camp de debò, al tros de la Josepa).

NOTA: Altres versions de la mateixa cosa, a La patata de la libertad i La decadencia del ingenio.

AFEGIT DEL 10 DE MAIG:
Aquí podeu trobar l'article de Teresa Amat sobre Josep Pla, aparegut al suplement Quadern d'El País, que us comentava fa uns dies. I aquí la versió completa de l'article.

L'escala que perd la memòria

2006-05-05T13:26:00.000+02:00

«Per les escales passen les ombres furtives de tots els que algun dia van ser aquí.» Quan Perec parla de l’escala, jo subratllo amb devoció. «Per ell, a cada replà, l’escala era un record, una emoció, alguna cosa antiquada i impalpable, alguna cosa que palpitava en algun lloc a la flama vacil·lant de la seva memòria.» (Georges Perec, La vida. Manual d’ús. Traducció d’Annie Bats i Ramon Lladó.)

Em commouen especialment aquestes reflexions quan els paletes han decidit fer d’una vegada per totes la reforma de l’escala, després de gairebé un any de marejar la perdiu.

Només fa tres anys que pujo i baixo aquests esglaons, però ja hi tinc un munt d’anècdotes incrustades, des de la primera visita, quan l’escala em deia que aquell no seria el meu pis, perquè el mal estat de l’entrada em feia preveure el pitjor.

A l’escala ens trobem per parlar de l’escala, hi improvisem reunions de tres o quatre assistents, i el president s’escura la gola i pronuncia fórmules gastades mentre se’ns seguen els dits pel pes de les bosses del súper. Van arribant veïns i el monòleg presidencial va agafant embranzida, mentre una ànima caritativa s’encarrega d’anar prement l’interruptor del llum que s’apaga cada cinc minuts. Cada vegada que ens quedem a les fosques, els sospirs vernissen els graons i entre tots construïm l’esperança que l’orador s’adoni que se li acaba el temps i que toca anar entonant el «I per acabar...».

A l’escala ens creuem, ens saludem, uns més breument que altres, i atenem els missatgers, venedors i altres éssers itinerants que sempre solen acabar les seves intervencions demanant quant falta perquè tinguem ascensor.

I a l’escala parlem de l’ansiat ascensor, i ella es remou i rondina, sacseja el llom i ens vol fer caure, per desagraïts. Qui és que aguanta el tipus des dels anys trenta del segle passat i es fa un tip d’escoltar converses repetides, tafaneries sense substància i discussions de parella que es resolen d’un replà a l’altre?

Ara els paletes enderroquen bocins de la història de l’edifici amb cada cop de pic. Ahir, sense anar més lluny, es van endur un record meu: el nostre sofà de tres places encastat de través en el primer replà, impotència folrada de vermell amb coixins a joc. I diria que la del segon va perdre una primera cita perfecta entre les runes.

Bufanda o Terrassa?

2006-05-03T11:33:00.000+02:00

A: Ei, aquest vespre anem al cine, no?
B: Què dius ara!? Si anem a Terrassa!
A: No se m’hi ha perdut res a Terrassa, a mi.
B: Doncs t’ho perdràs, si no véns.
A: El què?
B: No em puc creure que no ho sàpigues! Va, et donaré una pista... Lloc: la Jazz Cava. Què, hi caus?
A: No, no. Em vols fer anar a Terrassa per escoltar jazz? Un altre dia, vols?
B: Que no, que no.
A: Doncs què??
B: Ostres, sí que estàs poc informat, nen!
A: Collons, m’espantes!! Què és el que he de saber que passa avui...?
C: Eeeeei, eeeei. Aquesta nit festa grossa!
A: L’altre!
B: Ara m’agrades! Veus? En C sí que n’està al cas.
C: I esclar! I qui no? En parla tothom!
B: Bé, tothom tothom...
C: Collons, si els diaris en van plens!
A: No hi caic, no hi caic...
B: Home, els diaris... Vols dir que no exageres?
C: Gens ni mica, tio. Avui festa grossa!! Ja tinc la bufanda a punt!
A i B: La bufanda????
C: Síiiiiiiii! Baaaaarça, Baaaarça!
B: Collooooons, un altre que ve d’Arbeca... Quin parell!
A: Ah! El Barça, esclar!! Hòstia, B, i per què l’hem d’anar a veure a Terrassa?
C: A Terrassa?
B: Aneu a cagar. Jo me’n vaig a Terrassa, aquest vespre. Ja us ho fareu.
A: Deixa’l, tio, diu que se’n va a la Jazz Cava, però no hi ha manera que em digui què coi hi fan, allà, avui...
C: Bah...
B: Per un partit de re del Barça us deixareu perdre la festa de Terrassa?
C: Un partit de re? Eiiii, que avui podem guanyar la lliga!
B: Ja la vau guanyar l’any passat, tira, tira!
A: Escolta, B, em pots dir què cony fan a Terrassa avui que ens hem de perdre el partit del Barça i tot??
B: Ara no em dóna la gana. Emboliqueu-vos la bufanda, aneu al bar de sempre, foteu-vos fins al cul de cervesa i acabeu deixant-vos la veu a Canaletes. Jo me’n vaig a Terrassa a disfrutar de la bona música i la bona companyia i a celebrar els quatre anys d’uns bons amics, els de Paper de Vidre. I el Barça que guanyi, eh?, però ja ho veuré als diaris, que només saben anar plens d’aquestes coses...
A i C: Paper de Vidre!!! Tens raó!!!
B: Re, re, vosaltres al bar, que els de Paper de Vidre no fan bufandes!
A: Eiii, doncs en podrien fer, no?
C: Cony, A, anem a Terrassa, i de tornada ja repescarem la festa a Canaletes, no?
A: Va, sí! Qui hi actua?
B: Òscar Intente, Roger Puig i Sanjosex. Comença a les 20.30 h, i NOMÉS val 3 euros.
C i A: Uàaaaa! Som-hi!

NOTA: Aquest diàleg no és real. Avui és possible que s'adotzenin els embufandats a Canaletes, però mentrestant una colla de privilegiats serem a Terrassa escoltant bona música i celebrant el quart aniversari d'una revista que és més que una revista, perquè hi ha unes persones darrere que la fan per amor a l'art i es mereixen una festa com la d'avui. Vosaltres trieu: Bufanda o Terrassa? Jo ho tinc clar.

Odontologia veïnal

2006-05-02T10:23:00.000+02:00

«Els habitants d’un mateix edifici viuen a pocs centímetres els uns dels altres, un simple envà els separa, comparteixen espais idèntics repetits al llarg dels pisos, fan els mateixos gestos al mateix temps, obrir l’aixeta, estirar la cadena del vàter, encendre el llum, parar la taula, unes quantes desenes d’existències simultànies que es repeteixen de replà en replà, i d’edifici en edifici, i de carrer en carrer.»

Georges Perec, La vida. Manual d’ús
(Traducció d’Annie Bats i Ramon Lladó)

Faig l’exercici involuntari, tot rellegint Perec, d’imaginar tots els meus veïns, tots!, rentant-se les dents alhora que jo. El resultat: insomni, una veneta vermella enmig del blanc de cada ull, ulleres sota les ulleres.

La parella de l’àtic, germànica i embicicletada, és fàcil d’imaginar amb el fil dental, l’elixir bucal i tota la pesca. I segur que són dels que tanquen l’aixeta mentre es raspallen les dents.

Però l’alè d’all del conco de l’altre àtic —a qui se li endevina un passat militar pel pas ferm amb què baixa les escales i la vehemència que gasta per desitjar-te un bon dia— em fa deduir que en aquella casa el raspall està ben sec i el tap del dentifrici s’ha quedat enganxat al tub per l’efecte d’una pasta solidificada que un dia va tenir les propietats del fluor.

La velleta d’un dels segons tampoc és difícil d’imaginar: les dents postisses reposen cada nit en un got a la tauleta de nit, o damunt de la pica del lavabo. La cara se li encongeix, les galtes se li enfonsen, però les dents segueixen ben arrenglerades i ja no encaixen amb els seus maxil·lars, així que quan parla li repiquen com unes castanyoles i t’endinsen en un capítol d’intriga hitchcockiana en què el dubte de quan trigaran a caure a terra t’encongeix l’espinada qui sap si per empatia o perquè ja fas el gest d’acotar-te a recollir-les.

La vicepresidenta i addicta a la Pantoja a parts iguals estic convençuda que es raspalla les dents tacades del carmí del pintallavis tot remenant les anques i sense deixar de parlar. I mentre ho fa s’acosta a la seva imatge reflectida al mirall del lavabo i comprova si s’ha de repassar el rímel o si hi ha algun pèl del bigoti que hagi sortit airós del pas de les pinces.

La soltera que diu que en té trenta-pocs, però en té més de trenta-deu, té un raspall elèctric d’última generació i després de cada àpat passa deu minuts de rellotge amb l’aparell vibrant-li entre les dents, amb el convenciment que el canvi d’estat civil depèn tan sols de la blancor dental.

I el president, el president... Ha estat imaginar-ne el crostó abandonat a la pica del lavabo i perdre la son.

NOTA1: Avui sortim per partida doble, a Lamalla.net i al Diari de Barcelona.
NOTA2: Que no se us escapi aquest text del Jaime, precisament sobre les notes (i els traductors!?).

El crostó

2006-04-27T10:10:00.000+02:00

Ahir al matí, a l’hora d’esmorzar, el copilot em va mostrar la llauna buida de les galetes amb cara de gana i vaig captar que em tocava a mi anar a aconseguir alguna cosa per sucar al cafè amb llet. Pronuncio vaigalaflecaitorno i baixo les escales de tres en tres cap al carrer.

A l’entrada de l’edifici hi havia el nostre president d’escala vocacional i vitalici fuetejant els paletes (que han tornat, sí, però ara fan veure que no em coneixen perquè saben que he esbombat els detalls de la nostra relació en un llibre —qualsevol dia em porten a la salsarosa!?—), que carregaven sacs de ciment i altres estris per procedir a reformar l’escala d’una punyetera vegada.

Sempre que veig el president em sorprenc a mi mateixa: començo a tenir tot de reaccions estranyes per esquivar-lo. Ahir la tàctica va ser baixar els darrers esglaons d’esquena i sortir al carrer fent marxa enrere. No va funcionar.

Quan intentava fer girar el pom de la porta amb el braç dret retorçat a l’alçada dels ronyons, el president se’m va acostar amb l’inevitable crostó de pa entre les dents.

(Parèntesi: sempre que veig aquell crostó amb les vores estovades per l’acció de la saliva presidencial, pateixo una regressió al meu passat maresmenc, quan en sortir del parvulari —no, en aquella època no anàvem ni a llars d’infants ni a escoles d’educació infantil— passàvem per la fleca dels Lloveres i la Rosario em donava un bastó de pa perquè el rosegués fins a casa.)

Així que veig el president, veig el crostó, pateixo la regressió i estic amb el braç dret recargolat intentant obrir la porta:

President: Ei, bon dia.
Crostó: ...iaaaa! (Cal dir que les darreres lletres del president sempre acaben entre la molla de pa.)
Tina: Eh? Eh? És a mi?
P: Què fas obrint la porta d’esquena, dona?
C: ...onaaaaaa!
T: Qui, jo? És a mi? (Em giro per obrir la porta com una persona normal però és massa tard.)
P: Em va bé trobar-te perquè t’he d’explicar un parell de coses sobre la reforma de l’escala...
C: ...alaaaaaa!
T: És breu?
P: Sí, sí. Només una cosa sobre els cables que hi ha al sostre del principal, i sobre com col·locarem les bústies, i que hem tingut una idea molt bona per il·luminar cada replà, i que encara hem de decidir de quin color volem que pintin el pati de llums, i després una coseta, re, una rucada, sobre els darrers esglaons que porten al terrat que no sé si valdria la pena fer-los de marbre com els altres o els deixem tal com estan, amb aquelles rajoles que...

Sé que és lleig, però en sentir-li la lletania vaig acabar de girar el pom de la porta, ara ja amb la mà esquerra i de cara, i vaig sortir al carrer corrent. La fleca és a cinc minuts de casa, però per arribar-hi vaig fer tota la volta possible (feia temps que no travessava a peu els túnels del Garraf), amb l’esperança que el president-crostó hagués desaparegut en tornar.

I sí, el president ja no hi era, quan vaig tornar a mitjanit amb una bossa de magdalenes penjant-me dels dits, però tot i així sentia una presència estranya a l’entrada... Damunt dels sacs de ciment, abandonat, hi havia el crostó que encara tenia entre les molles les darreres lletres del rosegador presidencial: ...iiiiiiinaaaaaaa!

NOTA: No té res a veure amb el text, però no em puc estar de dir-vos que avui al Quadern d'El País hi ha un article d'una vella coneguda nostra, la Teresa Amat, que versa sobre com ha tractat la revista Serra d'Or, al llarg dels anys, l'escriptor Josep Pla, atès que diumenge va fer vint-i-cinc anys de la seva mort. No us el perdeu, és molt recomanable, però només el trobareu a la versió impresa.

Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir

2006-04-25T16:01:00.000+02:00

L'aterratge forçós a la realitat ha estat dur. És època de memòries d'entitats de tota mena i toca corregir balanços, plans estratègics, llistes d'objectius, de fites, d'èxits... Tot surt bé, tot rutlla, a jutjar pel que resen aquesta mena de publicacions on el disseny acaba d'encobrir-ho tot amb un paper de cel·lofana que no sempre aconsegueix amagar el buit immens que li toca embolicar.

Una memòria és com una neteja de cutis a l'entitat. Un píling anual. S'exfolia tot el que no interessa que se sàpiga, s'infla tot el que s'ha aconseguit (o assolit, o dut a terme, o realitzat), hi afegeixes una introducció, unes conclusions, unes quantes gràfiques... Sacseges i... Voilà: la memòria anual de l'entitat, a punt per vendre la moto a qui convingui i aconseguir subvencions a dojo.

Per descomptat, no totes les memòries (ni totes les entitats que en fan) són preses de pèl, però quan en llegeixes unes quantes de seguides acabes per no empassar-te ni una xifra, ni un tant per cent, ni una referència, res.

I és que els que pareixen aquesta mena de documents no mengen cues de pansa ni per accident, perquè si no..., com és que només fan memòria de les coses bones, del que ha sortit bé? Per què no s'afegeix un apartat que es digui, per exemple, Necessitem millorar o Objectius frustrats i comencem a mostrar totes les cartes? No, aquest apartat ja existeix, però camuflat sota el títol de Propòsits per a l'any vinent (o alguna cosa per l'estil), que no és altra cosa que el que no s'ha aconseguit fins ara disfressat d'objectiu nou de trinca, encara que en realitat l'arrosseguem d'any en any.

Les memòries, doncs, són un exercici de desmemòria, però lluny de l'autobiografia inventada que defensava des d'aquí fa uns dies. No inventen, no creen, no ficcionegen, sinó que exageren, menteixen, tergiversen, però tot rere uns epígrafs de gran sonoritat amb noms i cognoms de quatre o més síl·labes.

Fer una memòria és penjar-te medalles allà on tens taques, i com més guardons lluus a la solapa, més màcules amagues.

Així que, com us deia al principi, l'aterratge ha estat dur, després d'uns dies d'immersió en un altre món que tampoc no és el que vol semblar. Ara bé, em quedo amb la tranquil·litat de la correcció i la traducció a l'ombra (tot i que no sé si he passat de trepitjar la penombra, aquests dies), ja que en veure la llum de lluny ja m'he quedat ben enlluernada i tot just avui he recuperat la visió gràcies, precisament, a les memòries que em toca corregir per guanyar-me la vida, i que són una bona dosi de realitat tot i que només diguin mentides.

Gràcies

2006-04-23T23:08:00.000+02:00

En plena ressaca santjordiera, no em puc estar d'agrair-vos a tots les visites i els comentaris que he rebut avui en carn i ossos (i no en la virtualitat habitual!). M'hauria agradat dedicar-vos a tots una estona més, però la situació m'ha superat i hi ha hagut estones d'autèntic col·lapse mental, coses del directe i la inexperiència!

I sobretot sobretot sobretot vull aprofitar aquesta pujada d'adrenalina d'avui per emetre un agraïment públic i majúscul a la senyora editora de Labreu, l'Ester Andorrà, l'autèntica alma mater de tots aquests projectes fets realitat que avui reposaven en una fusta damunt de dos cavallets de préstec al número quinze del passeig de Gràcia.

He sortit a fer un volt i he vist el rei

2006-04-20T22:06:00.000+02:00

He sortit a fer un volt (i a la presentació d'un assaig històric sobre el barri) i he vist el rei. Ja està.

Què voleu que us digui més? Que havien evacuat tots els esquèiters de la plaça dels Àngels? Que els carrers Elisabets, Joaquim Costa, Pintor Fortuny i rodalia eren plens de mossos, patrulles, policies i cotxes oficials? Que aquest vespre estava prohibit passar per davant del MACBA? Que el rei es passeja pel món envoltat d'homes uniformats amb cara d'anar restrets i no pronunciar gaires paraules esdrúixoles? Que el cotxe reial gairebé em repela les puntes de les botes en travessar el passatge dels Àngels? Que hi havia una colla de lloques amb càmeres digitals esperant que passés samajestat per immortalitzar-lo a cop de flaix i quan l'han vist s'han fotut a cridar i saltar com no feien des del darrer concert del duodinámico? Que a un senyor vestit de blau marí, armat amb porra i pistola, no se li poden fer preguntes si no és que ets guiri i duus un mapa de la ciutat entre els dits? Que quan m'acostava a la frontera de la Rambla m'he creuat amb el senyor Clos i senyora que passejaven tranquil·lament vora Canaletes?

No, no hi ha res més a dir. He sortit a fer un volt i he vist el rei, i què, després he vist la Reina Mare del Raval* (a la presentació del llibre de què us volia parlar en realitat) i m'he tornat a reconciliar amb el món. Perquè... algú sap si és de malastrugança creuar-se amb un monarca que va dins d'un cotxe negre?

*La Reina Mare del Raval (l'he batejada jo, així, ella no ho sap pas) és una senyora gran que corre pel barri i que sempre va conjuntada, amb barret i tot (d'aquí el nom). Us en deixo una instantània furtiva d'ahir, però aquesta dama es mereix un article per a ella sola un altre dia. Heus-la aquí amb una mena de turbant, la càmera preparada i la paraula a la punta de la llengua, perquè és una senyorassa que sap omplir tots els silencis que troba i que, segons em va semblar sentir-li dir ahir, ha escrit algun llibre sobre el Raval, però està esperant que algú l'hi passi a l'ordinador (sic).

NOTA: Aquest divendres, 21 d'abril, m'entrevisten, a les 13 h, a Hola Barcelona, a BTV, en una taula presantjordi amb un autor novell (servidora), un de consagrat (David Castillo) i un de mediàtic (Ismael Prados).

Grrrrrr (màrqueting agressiu)

2006-04-19T16:17:00.000+02:00

Imagineu-me mostrant els ullals, amb les celles tenses, els punys tancats, els braços enganxats al cos però ben tibats, mirada injectada en sang, vestit jaqueta, maquillatge bèl·lic, sabates de taló d'agulla (entesos, m'estic embalant, no puc parar), el cabell engominat cap enrere, mitges de reixeta, ungles llargues i esmaltades, una carpeta de pell sota l'aixella (depilada, aquesta, amb el mètode més dolorós que existeixi), un mòbil última generació a l'orella, un rellotge que marca els mil·lisegons i el peu esquerre picant rítmicament el terra amb la punta volent fer notar a qui em miri que sóc una dona ocupada i no puc perdre el temps amb foteses.

Ho heu aconseguit? Em veieu? I què, i què? Faig por, faig por, FAIG POR!!

...

Sabia que m'embalaria, perdó.

Volia fer-vos notar que aquests darrers dies, a marxes forçades, estic aprenent un niu en tècniques de màrqueting directe, indirecte, circumstàncial i de règim verbal. Estic a un pas del quierohablardemilibro del dolç Umbral (dolç, sí, perquè recordeu que jo segueixo amb les ungles llargues, els ullals esmolats, les mitges amb alguna carrera, ja --coi d'ungles--, etcètera).

I amb aquesta fila tan agressiva i la necessària dosi de cafeïna a la sang, us engalto una mica més de propaganda per al dia del llibre, que s'acosta indefectiblement. Vinga:

(Cliqueu damunt de la imatge per veure-la més gran, si és que la voleu veure més gran, esclar.)

Queda dit, de 17 a 19 h em tindreu allà amb el bolígraf a la mà, si no veniu ja li guixaré la cara al Pedrals, no sé..., tot i que si no vaig guarnida com avui potser que em limiti a rosegar-ne el caputxó mentre us espero, o encara rebré.

Els anònims del present

2006-04-18T09:14:00.000+02:00

Hi ha coses que els fills de papà no entendran mai. La importància de la gent anònima que forma part del teu passat n'és una. Per a ells tothom va pel món amb un arbre genealògic clavat a l'esquena, com una llufa. Fill del tal, nebot del qual, nét del Pasqual. En canvi, al barri, tothom actua com si tots fóssim iguals. Com a molt portem targetes de visita on hi diu a què ens dediquem: paleta electricista lampista guixaire persianer transportista.

Màrius Serra. Farsa. Barcelona: Planeta, 2006, p. 147.

Un diumenge tranquil de lectura, lluny de la xarxa, despullada del vestit de pilot, trobo la millor manera de definir el que m'agrada del barri en les paraules d'un altre que fa més temps que jo que toca la tecla: l'anonimat que ens iguala quan ens creuem pel carrer. Aquelles cares sense nom que formen part del meu paisatge urbà, i amb qui hi intercanvio com a molt monosíl·labs, em donen compte del pas del temps i em fan sentir del lloc en reconèixer-les.

El dia que passejant pel barri no em soni cap cara, me n'hauré d'anar. Necessito l'home-home, les dones cargol, el Carpanta, la Reina Mare, el doble de Morgan Freeman, el senyor Cerillas, la quiosquera bilingüe, el gelater gallec, la farmacèutica tafanera, el perfumer generós, el pakistanès somrient que sempre saluda, l'avi-escombra de les sis en punt, l'arquitecte que sempre surt al balcó per parlar pel mòbil, el jove alemany en bicicleta que compra les pomes de dos en dos, la vicepresidenta-groupie de la pantoja, el president d'escala amb el crostó de pa entre les dents...

I no formen part del meu passat (com diu el personatge de la Farsa de Màrius Serra) sinó del present, i em fan falta perquè aquest sigui com ha de ser. Les cares del meu passat ara només les veig, com a molt, el cap de setmana, i algunes han canviat tant que no les reconec, o bé han desaparegut, o tal vegada s'han multiplicat.

Per això, suposo, en faig la crònica, o l'inventari, de tots aquests éssers que trobo quan surto a comprar, passejar o fer gestions, per no oblidar-los, per no perdre de vista el meu present i que se'm vesteixi de passat en un moment de baixar la guàrdia.

Afegit de la tarda

Ja ha sortit el número especial de Paper de Vidre,
amb motiu de la festa del quart aniversari de la revista.
Entrevistes i fotos dels artistes que han actuat (i actuaran)
a totes les festes papervidrienques. La festa se celebrarà
a la Jazz Cava de Terrassa el 3 de maig, a les 20.30 h.
Hi actuaran Òscar Intente, Sr. Polissó i San Josex,
i Labreu Edicions hi muntarà una paradeta per vendre
tots els llibres que ha editat fins ara. No hi falteu!

L'art d'esperar

2006-04-13T13:35:00.000+02:00

Diuen que la vida t'ho ensenya tot, i a mi en aquestes darreres setmanes m'ha ofert, de franc, un curs de postgrau especialitzat en l'espera, i he tingut l'oportunitat de fer-ne les pràctiques arreu (sales d'espera d'hospitals, urgències, consultes veterinàries, administracions de finques, punts d'informació de tots els subministraments vitals, fils musicals de telèfons d'atenció al client...).

Ara em toca esperar-ne les qualificacions, que intueixo que es faran... esperar!? Però de moment ja he après, experimentat i fins i tot avorrit que mai n'hi ha prou, d'esperar, i que la majoria de les coses bones arriben després d'un llarg període d'stand by, i les dolentes no avisen i t'envaeixen, t'ataquen, de sobte.

He passat més d'una dotzena de dies (que per a mi han estat mesos) començant totes les frases (en veu alta o interior) amb un quan afegint-hi després un faré tal cosa. I té gràcia, perquè a l'hora de la veritat no he fet mai el que deia que faria, sinó tota una altra cosa que he improvisat sobre la marxa.

I l'assignatura més complicada de totes és l'espera que porta a una altra espera. Esperar que arribi el dia tal i em diguin quants dies hauré d'esperar perquè passi allò. Esperar per saber quant hauré d'esperar més.

M'ha quedat clar que l'espera és un art i que qui ho fa millor n'obté més bones recompenses. Jo tot just en sóc una aprenent i porta una ela ben grossa penjada del clatell, però de moment ja han arribat algunes de les coses que he esperat pacientment (o no tant), i començo a veure que ha valgut la pena esperar, malgrat tot.

NOTA: I parlant d'esperar, ja es pot trobar el llibre de L'aeroplà del Raval en algunes llibreries de Barcelona (Laie, Documenta i La Central). La resta de la distribució es farà després de Setmana Santa. I el dia 23, Sant Jordi, Labreu Edicions posarà una parada a passeig de Gràcia, 15 (davant de la Borsa de Barcelona, lloc premonitori segons el meu sogre), i allà hi podreu comprar tots els llibres que ha publicat fins ara, L'Aeroplà inclòs (i sembla que m'hi faran signar llibres i tot!).

Sort del Cercas

2006-04-10T11:03:00.000+02:00

Només si voleu veure Javier Cercas pixant en un carrer de Madrid, heu d'anar a veure Bienvenido a casa. Una eternitat de pel·lícula amb uns protagonistes molt fotogènics i uns secundaris deutors de sitcoms de tant de nivell com ara Aquí no hay quien viva.

Trueba diu que pretén fer un retrat de la vida en parella, del fet de conviure, dels primers anys de convivència. I Trueba viu en parella, amb la Gil. Però costa de creure que Bienvenido a casa sigui la plasmació a la pantalla de com veu ell el fet de conviure amb la persona que estimes.

Ni Pilar López Ayala (que surt guapíssima, però res més) ni Alejo Sauras (d'una bellesa clàssica insofrible als deu minuts de cinta) no fan la sensació de ser parella, com a molt companys de pis, i encara gràcies. No hi ha qui s'empassi la seva relació.

Són indigeribles els moments suposadament reflexius i profunds en què Sauras parla de l'amor, del misteri de l'amor i del fet de conviure (amb unes inevitables imatges en blanc i negre de diferents parts del cos de l'ex Juana la Loca, perquè Sauras és fotògraf).

I la redacció del diari on Sauras treballa fent fotos és un poti-poti de clixés i tòpics sense miraments. Tenim el redactor d'esports (Jorge Sanz fent de Jorge Sanz) que no s'ha llegit mai un llibre i només pensa a lligar i fer calés fàcilment. El crític de cinema (Echanove, dels pocs que se salven), cec, que fa reflexions profundes sobre la vida, perquè tot i que no hi veu és qui té les coses més clares (ooooh, que bonic). La periodista d'investigació (Ariadna Gil en hores baixes) arriscada i autosuficient que no necessita els homes per res i que deixa anar sentències lapidàries en contra del matrimoni, dels fills, etc. I després hi ha un Santiago Segura, que costa de reconèixer i que ni tan sols surt als crèdits (només a l'apartat d'agraïments), que fa de periodista del cor que pacta exclusives. Em deixo personatges, com el de Javivi (vergonya aliena en estat pur), però tant és, la cosa no millora.

I direu... Per què coi parles de la pel·lícula si no t'ha agradat gens? Doncs perquè veig que arreu en fan bones crítiques, que la publicitat és molt enganyosa (comèdia intel·ligent, diuen!) i perquè servidora hi va anar corrents, a veure-la, confiant en el Trueba de Soldados de Salamina, i el desengany, la decepció, ha estat tan gran que, amb la vocació de servei que de vegades em caracteritza, us ho voldria estalviar, si puc. O si més no, no hi aneu amb tantes expectatives com jo, i potser fins i tot us distreu.

Per cert, també hi surten Carlos Larrañaga i Concha Velasco (que potser és una altra de les que se salven, ni que sigui per comparació), i des del primer minut és previsible la relació que hi ha entre els dos, encara que Trueba n'estiri el misteri fins gairebé el final.

Sigui com sigui, si hi aneu, ja m'ho direu, sobretot aquells que ja viviu en parella, que no deveu ser pocs. I si hi veieu un àtom de comèdia intel·ligent, feu-me el favor de comentar-m'ho, que potser me'l vaig perdre mentre maldava per veure l'hora en la més absoluta foscor de la sala.

Nervis al canell

2006-04-06T17:22:00.000+02:00

Exercicis de canell, la cama esquerra que tremola rítmicament, visites continuades al lavabo, exploracions periòdiques davant del mirall, escuraments de gola cada dos per tres, reunions d'urgència davant de l'armari per triar l'estil adequat... Avui fins i tot m'he raspallat els cabells. Tot ha d'estar a punt, tot ha de sortir bé, avui és el gran dia.

No sé si tindré prou pàgines a la llibreta per prendre nota de tot el que passarà. I què passarà? Què passarà? Estic ansiosa, gairebé no he dinat, no hauria de beure més cafè, ara m'agradaria ser fumadora.

Falten un parell d'hores, només un parell d'hores, i sortirem tots en processó, el camí ja formarà part de l'aventura. Seré capaç de caminar i escriure alhora? Fa dies que practico pel meu carrer, però encara no he trobat la manera de travessar un pas zebra sense treure-li un ull a algú amb el bolígraf.

A dos quarts de vuit comença l'esperadíssima reunió de la comunitat de veïns, sé que molts dels que ara miren el rellotge des del meu edifici desitgen de totes totes que s'anul·li, però jo ja m'he emmarcat l'ordre del dia per penjar-la al menjador quan el copilot es digni a batallar amb la blacandèquer.

Dues hores i la meva comunitat en ple es desplaçarà cap a una sala de reunions del carrer Balmes, perquè al vestíbul no hi cabem, perquè les nostres trobades duren un mínim de 120 minuts, perquè sí, perquè ens mereixen cadires amb braç per escriure-hi, llums de disseny, una tarima per al president (president! president!) i uns finestrals que donin a l'Eixample envoltant l'acte.

La reunió, però, no comença a la sala de Balmes, sinó durant l'ascensió del Raval a l'Eixample, entre semàfors, quioscs, prostitutes russes i botigues d'electrodomèstics de la ronda Sant Antoni. Les conxorxes es tramen abans d'entrar; els pactes se signen a l'asfalt; l'entesa sorgeix entre el brogit dels autobusos, els taxis i les postadolescents universitàries que abandonen la facultat de filologia amb posat d'Emma Bovary d'estar per casa.

I jo maldo per concentrar-me i fer alguna cosa de profit abans no arribi el millor moment del dia, però no puc deixar de fer exercicis de canell davant del primer full en blanc de la meva llibreta, on ja he escrit:

Dijous, 6 d'abril de 2006, reunió de la comunitat de veïns...

A favor de l'autobiografia inventada

2006-04-05T15:58:00.000+02:00

La matinada de dimarts, parlant d’ella amb un micro als morros i uns cascos escalfant-me les orelles, em vaig adonar que encara no n’he parlat, aquí, de la Nothomb. La vaig descobrir gràcies a la insistència d’un parell de bons blocaires i millors persones que dimarts també estaven desperts i lluny de casa a aquelles hores.

Parlar de la Nothomb és fer referència a la seva vida, inevitablement, i tot i així no és premsarosejar, perquè ella és la primera que omple pàgines amb la seva biografia, perquè sembla que troba en si mateixa el millor material per fer literatura. I tot i que quan es llença de ple a fer ficció (com a Cosmètica de l'enemic, Higiene de l'assassí o Atemptat, posem per cas) se'n surt la mar de bé i et fa llegir els llibres d'una tirada i amb l'esquena tensa, és la seva obra autobiogràfica la que m'interessa més.

I no és que m'interessi la seva vida, sinó la manera d'explicar-la, d'utilitzar-la per fer-ne literatura. Nothomb explica, posem per cas, que fins als dos anys i mig no va néixer perquè no havia experimentat el plaer (el plaer de la xocolata blanca que li va portar la seva àvia paterna de Bèlgica quan la va anar a veure per primer cop a Kobe; ho podeu llegir a Metafísica dels tubs), que fins aleshores només era un tub, que no parlava, no plorava, no es movia, no feia res de res, perquè no rebia cap estímul exterior que la fes néixer. I m'ho crec, m'ho empasso, tot i que si hi penso fredament sé que potser no és veritat.

Nothomb parla de l'anorèxia, la bulímia i l'alcoholèmia que va patir (o que diu que va patir), diu que als cinc anys escurava totes les copes de cava que trobava, diu que es va passar no sé quants anys sense menjar res, i no la poso en dubte. Parla d'una vida molt moguda, de patiments, malalties, xocs i desequilibris, però en cap moment en fa un drama, sinó que s'arma d'ironia, d'un sentit de l'humor efectivíssim, i em ven la moto que vol.

I no ho fa només als llibres. En directe la Nothomb segueix el joc, i repeteix una vegada i una altra les anècdotes que qui sap si són certes o fruit de les tres o quatre hores que passa cada dia davant d'un full en blanc. I això ens fascina. Ens aixeca la camisa i encara badem. L'autora ens continua venent la ficció fora del llibre.

I ens queda el dubte de fins a quin punt és cert tot el que ens conta d'ella, què ens hem de creure i què no, on exagera, on es queda curta, què ens amaga, què tergiversa... Però aquest dubte, aquesta semiconsciència d'estar llegint una autobiografia inventada (o no), no em revolta, no em provoca rebuig, sinó que m'enganxa encara més i em fa esperar-ne més, demanar-ne més.

La Nothomb que m'interessa, doncs, la que em ve de gust llegir, és la que em parla d'ella mateixa, la que parteix d'ella mateixa per després deixar anar lliure la imaginació, la mala bava, el sentit de l'humor, la ironia i el cinisme, i enredar-me ben enredada en una teranyina de ficció ben embolicada que jo m'empasso com si fos realitat, enganyada, deixant-me enganyar, perquè em sap enganyar, perquè m'enganya com a mi m'agrada que m'enganyin. I encara que exageri, encara que me'n deixi anar de l'alçada d'un campanar, jo avanço en la lectura sense ni aixecar la cella per fer notar que allò no pot ser, perquè de fet tant me fa.

I tant me fa perquè l'autobiografia inventada és l'única autobiografia que m'interessa, perquè aplaudeixo els qui la practiquen, perquè m'agrada practicar-la i perquè hauria de ser un gènere més, al costat de les avorridíssimes biografies i les enfarfegadores autobiografies reals. Deixem-vos estar de memòries i escrivim desmemòries, que com a mínim seran més entretingudes.

Vides exemplars del Raval: La dona cargol

2006-04-03T17:19:00.000+02:00

Tot i que el cargol sol aparèixer als contes infantils com aquell qui duu la casa al damunt, la dona cargol no és aquella que es passeja amb totes les seves pertinences a sobre. Al Raval, i em consta que a d'altres llocs, hi ha una mena de dones que tot el dia guaiten per qualsevol dels múltiples, que no abundants, forats de casa seva; només els cal un lleu estímul auditiu per fer-ho.

Si jo ara mateix deixo de teclejar i surto un segon al balcó per cridar «¡Al ladrón!», mentre la darrera síl·laba encara ressona en els timpans de les joves russes i romaneses que ensenyen el melic i remenen l’esquelet les vint-i-quatre hores del dia, ja veuríem aparèixer com a mínim mitja dotzena de caparronets curiosos, i la majoria canosos, dels orificis més ben situats del carrer. Procedeixo a comprovar-ho.

[...]

Bé, corregeixo: «¡Al ladrón!» ja no impressiona ni a les dones cargol. He hagut de fer gala del meu enginy i assajar una altra mena de consignes per arrencar-les del sofà:

— «¡Me violan!»: dos caps de dona cargol i un passejant que mira amunt (i jo que m’amago corrents).

— «¡Pitas gratis!»: quatre caps i una mirada recriminatòria d’un d’ells (de la dona cargol de l’edifici de davant, que a banda de sorda i cargol també és una vídua força necessitada i diria que ha entès «Tites gratis»).

— «¡Vístete, guarra!»: sis caps i un parell de càmeres fotogràfiques integrades en mòbils d’última generació.

— «¿Está muerto? ¿¿Está muerto??»: vuit caps i un xiuxiueig al ualquitalqui del mosso que en aquells moments passava a saludar amablement les nenes russes i romaneses.

— «¡Anda, mira, los de la tele!»: deu caps, un d’ells pentinant-se el monyo.

I aquí he aturat el meu experiment perquè la vídua necessitada ja m’estava amenaçant de trucar a la policia tot ensenyant-me el seu supletori que no sé si també té la funció de vibrador.

I és que les dones cargol són les encarregades de trucar a comissaria quan cal, i això ho sap tothom. És la seva funció social. Ni mossos ni guàrdies. Elles són l'autèntica garantia de la seguretat i la higiene a ciutat, encara que no surtin en cap ordenança.

Perquè les dones cargol, al contrari dels animals que els donen el nom, no s’amaguen quan els toques les banyes, sinó que treuen fins i tot el pit per damunt de l’ampit (O d’on penseu que ve la parauleta? D’antepectus, senyors meus) i donen el millor de si, que sol ser un crit esgargamellat que posa les coses a lloc amb una eficàcia més que contrastada.

Pay-per-fly

2006-03-31T18:31:00.000+02:00

Ha arribat l’hora, després d’uns dies de poca dedicació bloguera per causes majors; ara digues als que encara tenen la paciència de llegir-te que dilluns, si tot va bé, començaràs a promocionar la criatura.

No saps com dir-ho, oi? Havia de ser una sorpresa i te la van espatllar, tot i que tampoc no era tan difícil de descobrir, només calia navegar una mica i ser un pèl tafaner.

O sigui que ara has d’anunciar una cosa que ja saben, i hi has de posar energia, ganes, entusiasme i molta música de fons. Perquè el que anuncies té un preu, perquè per primer cop ofereixes alguna cosa amb PVP, ISBN, dipòsit legal, etc., i tota teva.

Som-hi, doncs. I estrenem l'eina musical, que l'ocasió s'ho mereix. Cliqueu al play i no us oblideu d'engegar els altaveus:

Gentilesa de Castpost

A partir del 13 d’abril...

(Percussió eixordadora!)

... podreu comprar...

(Trompetista, fot-li pulmons!)

El llibre de L’aeroplà del Raval!

Tat-txaaaaan!

(Hi ha algú amb les mans lliures que pugui aplaudir, si us plau?)

Sé que falta una setmana perquè arribi a les llibreries, però dilluns en fem una prepromoció radiofònica i servidora volia dir-ho primer aquí que enlloc, tot i que ja hi va haver qui s’hi va avançar sense encomanar-se a ningú.

L’ordre habitual seria:
1. El llibre arriba a les llibreries.
2. Se’n fa promoció arreu on es pugui.

Però Labreu Edicions aposta per un sistema agosarat de màrqueting que ja veurem com resulta: així que dilluns començarem a posar la mel als llavis dels possibles compradors/lectors, i s’hauran d’esperar fins divendres per fotre-se-la a cullerades, si els ve de gust.

Aquí queda anunciada aquesta sorpresa que ja no és sorpresa, aquest llibre que encara no és llibre. A mesura que vagi sabent en quines llibreries es vendrà, quines altres promocions en farem, etc., us n’informaré. Tot i que ja us avanço que la cosa serà discreta i de petit comitè, com servidora. I per saber-ne més, no deixeu de visitar l'editorial, esclar, i els punts de venda dels seus llibres.

Prometo tornar a l’activitat bloguera habitual en breu i no excedir-me gaire amb l’autobombo. Gràcies per llegir aquesta parrafada sense gaire teca però amb molta il·lusió, i gràcies sobretot perquè en part sou culpables d'aquest pas de la gratuïtat digital al paper relligat en venda.

|| Afegit de 4 d'abril ||
Vilaweb ja se n'ha fet una mica de ressò.

ATENCIÓ: El llibre definitivament serà a les llibreries després de Setmana Santa. A partir d'avui (13 d'abril), i de moment, ja el podeu trobar a La Central, Documenta i Laie.

Avís a novel·listes

2006-03-27T13:08:00.000+02:00

A les sales d'espera s'hi ha d'anar amb llibreta i llapis, són una mina. Només s'hi ha de parar l'orella. Hi ha casos com cabassos, i no surten a la tele ni ens han arribat per fonts poc fiables, els hem sentit en boca dels seus protagonistes. El tòpic es recontrareconfirma, la realitat supera la ficció. Per què t'has d'exprimir el cervell trenant trames impossibles si, per exemple, una setmana de la vida del teu veí d'espera dóna per a dues novel·les? Per què t'has anar a documentar per aconseguir un argument creïble, si el de l'habitació 245, durant vint minuts de conversa relaxada, te n'embasta un de sèrie negra sense cap esforç i amb un pijama de seda indiscretíssim que demana una pàgina i mitja per ser descrit?

Així que com que m'he llevat amb vocació de servei, faig saber als pocs novel·listes que perden el temps llegint aquestes línies en comptes d'estar teclejant com a bojos o assajant signatures per a d'aquí menys d'un mes, que facin el favor d'anar al metge (no, no els titllo de malalts), a un que trigui una mica, i que s'asseguin a la sala d'espera, prenguin paciència i posin cara de buscar contertulià. Els garanteixo que en sortiran amb el canell cansat de gargotejar. Ara, com tot, té el seu risc...

... A les sales d'espera s'hi ha d'anar amb llibreta, llapis i... cronòmetre, que hi ha gent que si no els dónes una hora límit no troben el moment de posar el punt i final; i n'hi ha que ni el punt i seguit, no posen. Per això recomano, si més no als més agosarats/desesperats, que encetin la conversa amb un «tens vint minuts per explicar-me la teva vida». Resultats garantits, feu-ne la prova; cada família té una trilogia com la dels Corleone amagada sota una capa d'aparent normalitat!

Primera reacció

2006-03-22T12:40:00.000+01:00

Pell de gallina, la primera reacció és pell de gallina, trucar als pares, posar la tele i no poder continuar asseguda a la pantalla si no és per llegir aquest comunicat mentre el sol em torra l'esquena en aquest matí de dimecres històric. Massa d'hora per celebrar res, tot i que la temptació de fotre un crit de visca és gran. Precaució és la consigna.

Paper de vidre: quartet de novetats

2006-03-20T19:33:00.000+01:00

Paper de vidre encara la primavera amb quatre novetats importants.

La primera és que estrena web: paperdevidre.net: la revista ja té domini propi i una pàgina sense propagandes ni pop-ups que destorbin. I és de collita pròpia, així que em toca fer-ne promoció, ara més que mai.

A banda de veure-hi la portada i els articles destacats del darrer número de la revista i de poder-vos-el descarregar, a sota teniu tots els altres números apareguts fins ara i a la dreta un apartat de notícies que anirem actualitzant.

I parlant de notícies (segona novetat), el proper 23 d'abril surt un número especial de Paper de vidre amb motiu de la festa (tercera novetat) que es farà el 3 de maig a la Jazz Cava de Terrassa, amb les actuacions següents:

· ÒSCAR INTENTE ens oferirà un fragment del seu espectacle poeticomusical Ca... lluny, reDéu...!;
· ROGER PUIG / SR. POLISSÓ, cantautor, cantarà acompanyat pel seu germà Aleix al violí;
· SANJOSEX, la seva actuació serà un fi de festa ben sonat.

I per últim, la quarta novetat, la més important, la que tots esperàvem: ha sortit el número 36 de la revista, la coberta de la qual és obra de l'artistíssima Cucucaracha de Cháchara.

Sobre els continguts, no us en diré res més que quatre noms propis: Jordi Puntí, Francesc Garriga, Gabriel Ferrater i Miquel Bauçà, la resta busqueu-la a paperdevidre.net. No sé què hi feu, aquí, encara... Aneu-hi!

Afegit, 21 de març: Vilaweb se'n torna a fer ressò.

Barri reservat per a filmació

2006-03-20T12:16:00.000+01:00

Fins fa pocs anys vivia en un poble que no excel·lia per res en especial, que jeia tranquil a la costa maresmenca i ni el port, que no arribava a ser port, no cridava l’atenció de ningú, i menys dels mitjans de comunicació.

Un dia, sí, hi van voler fer una mesquita i tots els clients de vidalsassoon anticaspa que residien al poble van sortir dels seus nínxols marmoris i es van passejar pels carrers del casc antic (el seu hàbitat natural) amb els ulls en blanc i la llengua enverinada, i fins i tot algunes mòmies van recollir signatures amb bolígrafs enteranyinats i llibretes esgrogueïdes.

I un altre dia hi va caure pedra, molta pedra, calamarsa en deien els homes del temps. I l’Antonieta, o la Conxita, van sortir a la tele, també: bé, elles no, les seves mans sostenint l’esquerra una nou i la dreta una pedra, perquè els telespectadors (ruquets de mena, sembla) les poguessin comparar i endur-se les mans al cap en veure que havien caigut pedres grosses com nous, al poble —que no és el mateix que dir «han caigut pedres grosses com nous».

Fa poc, quan jo ja no hi vivia, al poble on no passa mai res (perquè no surt mai als diaris) es van inventar una cursa per captar l’atenció dels mitjans: a la matinada d’un dels dies de la festa major tothom qui volgués estava convidat a córrer a pèl per la platja, que no és platja, del poble. L’endemà el cava corria com l’aigua, al poble, a l’hora del TN Migdia.

Antimesquites, fenòmens naturals excepcionals i gent en boles, aquests són els tres moments estel·lars del poble on no passa mai res.

Ara el meu barri surt als diaris i a la tele en qualsevol moment i pel motiu que vulguis: perquè una colla d’adolescents mal crescuts i addictes a l’essa-ema-essa s’han reunit per enriquir els de la Coca-cola i els de Don Simón a parts iguals; perquè no sé quin director neozelandès hi ve a rodar una pel·lícula que en realitat està ambientada a la Letònia medieval, però ves per on que el barri hi té un aire; perquè el fan servir de plató per anunciar-hi l’últim model d’Audi que ha sortit al mercat; perquè hi ha un paio que hi ha obert una botiga on infla globus i te’ls cobra a preu d’or; perquè està de moda i està de moda i està de moda; perquè aquí els vells els tenim en edificis sense ascensor, escales plenes de merda i amb instal·lacions elèctriques predemocràtiques; perquè ui que multicultural i multidivers i policromàtic i de moda i de moda i de moda que és; perquè un altre paio que devia necessitar blanquejar diners ha obert una galeria que no és galeria que és un cafè i no ho és i que podria ser un pub però no ben bé on exposa fotografies que no són fotografies i els cedés de chill out van que volen mentre les cambreres aprenen l’espanyol gràcies als clients, que no són clients que són col·legues, amb paciència i poca feina; perquè tot i que fot pudor de pixats està de moda i de moda i de moda; ara perquè sí, ara perquè no, i ara perquè toca, perquè és in, és on, és off, és out, és oh, oh, mo-da, mo-da, mo-da...

És estrany viure en un barri que surt cada dos per tres als mitjans, perquè ho és dinar veient la fleca on has comprat el pa a la pantalla, i ho és sopar amb el carrer per on has passejat aquesta tarda al televisor; i ho és encara més si véns d’un poble que no destacava per res, que passava desapercebut, que només era una parada de la renfe, un poble amb una platja postissa i un port que va fer riure. És estrany passejar esquivant càmeres i «espais reservats per a filmacions» si abans et senties les passes quan travessaves el teu carrer a qualsevol hora del dia.

Les llambordes assassines | Primeres impressions lisboetes

2006-03-16T09:53:00.000+01:00

First round!

El comandant ja ens avança que no hi fa tan bon temps com a Barcelona, però em manca aquesta referència meteorològica perquè n’he sortit de matinada, amb els carrers a mig fer.

Amb les maletes a l’hotel i la vista tenyida de gris, el resol fa que mig acluqui els ulls, que ja tenien prou feines a mantenir-se oberts a causa de les hores de son robades per a l’escapada lisboeta.

Lisboa per ara fa baixada, i constato que el paviment demana a crits una revisió urgent; molts turmells es deuen haver torçat per aquests verals. Tot i així, veig força portugueses abillades com el dia i amb uns talons que els fan remenar el cul mentre trepitgen les llambordes irregulars sense por. Observo el meu calçat d’esport i celebro haver-lo triat amb tant d’encert malgrat l’hora en què me l’he cordat als peus. No remeno el cul, però tampoc ensopego.

Miro més a terra que enlloc, perquè si em despisto apareixen unes escales, una baixada més pronunciada, un tros de vorera aixecat, unes obres que em fan desviar cap al mig del carrer, un cotxe mal aparcat. El verb passejar de moment és inconjugable, el trànsit és caòtic, el paviment me la té jugada i el plànol incomplet que tinc entre mans se’m replega de qualsevol manera a causa del vent que s’intensifica a mesura que vaig apropant-me a la costa.

Des de l’avió, havia imaginat una altra Lisboa, més propera als carrers dibuixats en aquest llençol de paper que se m’enganxa ara a la cara ara al pit. La feina és meva perquè els noms de les plaques i els del mapa coincideixin. I Lisboa ja no fa baixada, sinó que em vincla mentre ascendeixo i forço els bessons, els malucs i l’esquena. I trona.

Trona i llampega i per primer cop miro del tot enlaire sense saber on caurà el proper pas. Té, pluja de la bona, de la forta, de la que et deixa el cos xop en poc menys de cinc minuts; i vent, vent que dificulta la pujada, obliga el paraigües a ser reversible i et fa acotxar encara més mentre avances ja no saps cap a on: el plànol plegat de qualsevol manera i entaforat a la primera butxaca que t’has trobat tot palpant-te.

Un cafè ben carregat per veure l’aigua que cau rere un vidre entelat. Reanimo el mapa, mig xop, mig rebregat i esquinçat per la meitat, a l’alçada de la Praça do Marqués de Pombal, la frontera entre la Lisboa nova i la vella.

Examino la ruta que he de seguir, en memoritzo les coordenades, pago el cafè i em calço la caputxa de l’abric. Paraigües a la mà esquerra i plànol a la dreta, espasa i escut, i em llenço kamikazement al carrer. Obrigado és el meu crit de guerra. Gràcies, gràcies per aquesta prova de foc, gràcies per la pluja, pels llamps i els trons, pel vent, per tots els fenòmens naturals que tinc a l’abast de la mà per gaudir d’una experiència lisboeta particular. Sol? Passejar? Perdre’s? Ca, dona, ca, puja’t la cremallera, bandeja’t aquests somnis del cap encaputxat i ataca Lisboa amb coratge.

A l’horitzó, la tela blau marí del paraigües del Caprabo, però la vista fixada al sòl, per apreciar la varietat de les llambordes de Lisboa, tot calculat perquè el vianant no s’avorreixi; que n’arriben a saber els del consistori lisboeta, recoi. Gràcies, gràcies, obrigado per aquesta varietat ornamental que a més rellisca que fa goig; ara desitjaria dur talons per clavar-los a les escletxes de terra sense pavimentar, l’única manera segura d’avançar per aquests carrerons costeruts. El calçat esportiu em garanteix relliscades que per sort es resolen amb una estrebada al braç més proper, que no sempre és el del copilot. Obrigado a totes les mans anònimes que m’ajuden a fer camí per la ciutat de les llambordes homicides; obrigado als braços forts portuguesos de bigoti fosc que em van regalar un somriure humit mentre m’acompanyaven durant uns metres fins a recuperar l’equilibri perdut.

Second round!

La pluja se’n va a dinar en horari europeu i ens regala una estona de treva durant la qual aconseguim treure la càmera de la motxilla, identificar alguns dels llocs marcats amb una creu fosforescent al mapa, i fins i tot engolir el primer plat de bacallà cuinat per mans portuguesocelestials i degustat al costat de la taula on es veu que (fot-li merchandising) seia un tal Fernando a fer la copeta i a escriure versos en nom d’altri. Sortirà més car el bacallà si ens el fotem acompanyats de l’absència del poeta?

Mentre cullerejo el doce da avozinha que ens recomanà en paper cuixé el nobel portuguès que té la traductora a casa, no deixo de fer llambregades d’esquitllèbit a la finestra, per caçar possibles paraigües oberts d’altri que ens anunciïn la bona nova d’una altra pluja miraculosa.

Trec pit mentre assaboreixo la darrera cullerada de les postres i demano al cambrer els cafès que han de segellar aquest dinar de luxe merescut. Deso el paraigües a la motxilla i decidim anar al Castelo de São Jorge, ara que els núvols es contenen en una grisor que no fa tenir massa esperança de llum per al que queda del dia (obrigado, Ishiguro!).

Un cambrer, amable mentre sosté la meva targeta de crèdit, vol saber d’on venim i a on anem, i decideixo respondre-li des d’un prisma geogràfic: Barcelona i el Castelo. No tinc prou lletres al teclat per descriure l’expressió de sorpresa que ens regala quan sent un rere l’altre els fonemes que construeixen la paraula Castelo, fins a la o no ha pogut ni respirar ni inspirar, i gairebé no expira quan li hem reconfirmat que sí, que ara agafem el tramvia 28 i passarem la tarda entre les rotllanes de merlets que coronen la ciutat. Ens ha acompanyat fins a la porta amb expressió de dol, ha mirat el cel, se’ns ha acomiadat amb llàgrimes als ulls i ens ha donat una targeta del local per si mai hi volem tornar, tot i que quan ha pronunciat la sentència que ve darrere del si s’ha mig ennuegat i ha cobert la seva tristor amb el tovalló que li penjava del braç.

Last round!

Els tramvies lisboetes llisquen pels llocs més insospitats i et porten arreu on vulguis, però primer has de trobar-los, i per saber per on passa el 28 has d’anar mirant amunt de parada en parada, fins que el banderí metàl·lic groc et retorni les dues xifres que fa estona que et dansen entre celles. I mirant amunt, mirant amunt, he vist que del gris passava al negre, el cel, com si es disposés a regalar-nos un recital de fados.

Rock dur tocaven els llamps i els trons, vestits de cuir, mentre ascendíem el turó dalt del 28, intimant amb turistes i locals apinyats en aquella cabina groga i rovellada que seguia els fils elèctrics de memòria. Com a mínim hem estalviat als nostres peus una estona de llambordes amb set de sang catalana.

Si el trànsit a Lisboa és garantia d’una visita a urgències per a cardíacs, afegiu-hi els tramvies fent uns revolts vertiginosos, els portuguesos travessant per allà on els sembla i els turistes encantats al mig del pas. Sortim del 28 amb les faccions per ordenar, el caliu dels altres passatgers impregnant-nos les robes i els peus amb ganes de gresca després de mantenir-se quiets i ferms durant els deu minutets de trajecte —ja se’n penediran.

Diu que el 28 t’acosta al castell, doncs encara bo! Perquè des de la parada batejada irònicament com a Castelo fins a la fortificació que li dóna nom hi ha un bon tram de pujada de la que et fa vinclar tot formant un angle de noranta graus, una delícia si tens l’estómac ocupat paint bacallans i dolços a parts iguals.

I a mesura que els merlets es van fent més grans davant meu, el cel s’enfosqueix novament i el recital elèctric reprèn la partitura allà on l’havia deixada abans. Tothom baixa del castell a corre-cuita i s’aixopluga en el primer bar que troba, però la tossuderia i la pressa (la nostra escapada és de tres dies) ens fan accelerar el ritme d’avançada i reforçar el pas picant ben fort de peus damunt de les llambordes llustroses.

Fora de combat

No cal dir que ni caputxes ni paraigües ni vinclades de noranta graus ens van protegir de la pluja en diagonal que va caure sobre Lisboa l’estona que el meu consort i jo vam passejar pels dominis del castell. La boira ho va envernissar tot i la banda sonora va incloure temes més monòtons com ara el repic de les gotes sobre les fulles dels arbres, els passos accelerats d’algun turista fugitiu o el «compte, un toll!» que ens dedicàvem l’un a l’altre.

I si pujar al castell ja va ser una odissea, baixar-ne ens va fer sentir com els participants d’aquells concursos orientals que passaven per la cinc ara fa uns anys en què els feien baixar per un barranc abillats de groc i amb un casc al cap i la gràcia estava a veure’ls caure de cul i tornar-se a aixecar. Sumeu llambordes desiguals més paviment xop més tolls més paraigües en una mà i mà del consort a l’altra més llamps i trons més pressa més carrers plens de revolts i baixades, i ara intenteu no riure —no es pot.

Entre relliscada i relliscada, però, vam tenir temps d’apreciar novament el noble art de la col·locació de les llambordes, que no sempre es disposen de la mateixa manera, i vam començar a constatar que aquella seria la imatge que ens quedaria de Lisboa si el temps no canviava: un mosaic de mosaics de llambordes blanques i negres, en forma de flors, estrelles, creus, línies ondulades i motius semiheràldics. I un cel gris com a horitzó, rere el blau marí caprabesc que ens pretenia aixoplugar de l’aigua.

NOTA: I si us voleu fer una idea de les quaranta-vuit hores restants passades a la ciutat del poeta amb més identitats que la mà dreta del José Luis Moreno d’abans de Noche de fiesta, feu un Control+C i després dos Control+V i canvieu tan sols els circumstancials de lloc per Monestir dels Jerónimos, Torre de Belém, Padrão dels Descobrimentos, Casa do Alentejo, Chiado, Baixa, Bairro Alto, Alfama, Sé... I al final afegiu-hi que va sortir el sol quan matàvem el temps sobrer entre el check in i l’hora d’embarcament asseguts en una cafeteria anodina de l’aeroport lisboeta, lluny de les llambordes assassines d’empenyes i turmells catalanets.