El president ha dit que prou. No abandona només l’immoble, sinó també el barri, i la ciutat. El perdrem de vista en quatre dies, fins i tot deixa la comarca. La comunitat està consternada, o això vull pensar jo, que sí que ho estic. De cop i volta tot deixa de tenir sentit, per prendre’n un de nou. És el que anomenem canvi. Toca canviar. Ho he entès. I obro en conseqüència.

«És ara o mai», em diu el president, «les oportunitats només se’t presenten un cop a la vida. Renovar-se o morir. No vull perdre aquest tren.» Empatxada de tòpics, el deixo al replà, amb la paraula a la boca, i em tanco a la cabina de l’aeroplà.

Com a les pel·lícules, una veu en off va repetint les darreres paraules de l’ara expresident d’escala. La càmera gira al meu voltant, surt fum del motor, el quadre de comandament fa pampallugues. Surto de l’aeroplà, me n’allunyo uns quants metres, me’l miro per tots els costats, i des de fora sembla el de sempre, ni tan sols es veu el fum. Però de la cabina estant res és el mateix.

Ho consulto amb el coixí, una, dues, tres..., quaranta vegades. Fa més d’un mes que ho debato amb ell, amb mi, amb el copilot, i la conclusió sempre és la mateixa: quaranta mesos són suficients. Val més aterrar a temps que estavellar-se.

Penso en els passatgers, en tots, i no m’hi caben al cap, necessito que el copilot m’hi ajudi. Els abraço mentalment, fa quaranta dies —què dic, quaranta mesos!— que els dono les gràcies just abans d’adormir-me. Quaranta mesos de vols més o menys periòdics m’han passat per davant dels ulls, talment un powerpoint, durant totes aquestes nits. I ho he desat tot a la carpeta «Digne de recordar». Això ja ho tinc.

Apago el motor. Surto. Deixo les claus al seient de pilot encara calent. El copilot no vol mirar. Tanco de cop. Miro l’única còpia de les claus a través del vidre frontal. Acarono l’hèlix i encara té esma de fer una altra volta sobre el seu eix. S’ha acabat això de sobrevolar el barri, ara toca caminar, tornar a tocar de peus a terra.

Giro cua, camino darrere el copilot tot allunyant-nos de la pista. De sobte, un ventet familiar ens despentina. Mirem enrere i veiem l’aeroplà que s’enlaira sol fins a fondre’s en l’horitzó. Les lletres de «FI» apareixen damunt dels nostres caps, recolzades en l’skyline del Raval. Mirem a càmera d’esquitllèbit i ens somriem. Ja n’hi ha prou de volar.

Addenda:
Gràcies, Subal.
Gràcies, EA.
Benvingut, Pedrals.
Gràcies un altre cop, Perdedor.
GRÀCIES, un cop més, Vilaweb.
Gràcies, jotajotai, fins i tot (o sobretot) per la batalleta.
Gràcies, Xavi Caballé.
Gràcies, Pere.
Gràcies, Toni. I un altre cop.
Gràcies, David.
Gràcies, Jaume.
Gràcies, Vilapou.
Gràcies, Francesc.
Moltes gràcies, Martí.
Gràcies, Tirant al Cap.
Gràcies, Marta.
Gràcies, Llibreter.
Moltes gràcies, Formaire!
Moltíssimes gràcies, Mercè!
Gràcies, l'efecte Jauss!
Gràcies, Su!
Gràcies a tu també, Sani.
Gràcies, Flaneuse!