Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

30.6.05

Contra la desconscienciació 


Tenim l’honor d’oferir-vos una exclusiva: avui fa un any que va néixer la Companyia Adulta de Conscienciació dels Adolescents (CACA). Al telèfon, el seu fundador i màxim responsable: «Tenim tres objectius clars que es poden desprendre ja del nostre nom: 1) conscienciar els adolescents [nota de la corresponsal: després ja veureu per què no ens diu de què es pretén conscienciar els adolescents]; 2) sentir-nos menys sols, per això ens diem Companyia i no Associació; i 3) poder utilitzar expressions com ara dinamització, realitzar, expectatives, objectius, dur a terme, contactar, infraestructures, en termes generals, psicosocial, etcètera, cada dia i en tota mena de suports.»

Després d’una agradable conversa de més d’una hora amb l’ànima de la CACA, podem començar a copsar-ne l’esperit: «Hi ha una necessitat de conscienciar els adolescents; ningú no sap de què, però sí que cal fer-los més conscients. És una expressió que està en boca de tothom. Estàvem farts de sentir-ho dir arreu: al metro, a plaça, als mitjans, a les platges, als cinemes, als sex-shops. Tots hi estem d’acord, només que cadascú afegeix un concepte diferent després del verb conscienciar

Heus aquí la clau, l’essència, la base de la CACA: el verb conscienciar, sense complements: «A banda de la preocupació pels adolescents i per la nostra solitud, ens uneix també una passió lingüística per un determinat tipus de paraules que a vegades ni tan sols trobem als diccionaris, però que emprem ben sovint. Quan vam anar al registre a donar-nos d’alta, ens volíem dir “Companyionatge Adultístic de Consciencificació dels Adolescentètics”, perquè des del primer moment volíem que tothom veiés quines eren les nostres intencions. Però la burocràcia és com és i no la canviarem ara; se’ns va exigir que féssim servir paraules que sortissin al diccionari. I aquí va néixer el nostre tercer objectiu, que en un principi no formava part dels estatuts de la CACA.»

De tota manera, la gent de la CACA té clares les seves prioritats: «No volem perdre de vista el nostre objectiu primordial: els adolescents i la seva consciència. Som una eina útil per a la societat, i ho sabem. Estem aquí per ajudar en el que faci falta, només cal que se’ns doni el complement del verb que ens ha fet néixer i ens mobilitzarem ràpidament i efectiva.»

El funcionament és senzill: «Qualsevol persona que en un moment determinat pronunciï una frase com “Els adolescents haurien de ser més conscients de...” o “És que els adolescents d’avui dia no s’adonen que...” pot demanar els serveis de la CACA. És fàcil i es pot fer des d’un telèfon mòbil: tan sols cal enviar al número 000 el missatge #CACA+de què#, i en lloc de de què escriure el complement del verb conscienciar que els preocupa (amb un màxim de 300 caràcters). Després, hauran d’esperar que la Companyia els contacti.»

Un cop es rep el missatge, que en argot de la Companyia es diu Alarma-caca, «es desplega tota una campanya de conscienciació que va des de l’elaboració de tríptics, adhesius, mascotes-gadget, pins i samarretes, fins a xerrades als instituts, festes temàtiques a les discoteques de moda, conferències a les biblioteques municipals i fins i tot campanyes promocionals a la premsa, la ràdio i la televisió. Comptem amb el suport de moltes entitats públiques i privades que s’han compromès a oferir-nos les seves infraestructures per a totes les causes nobles que ens arribin a través de l’Alarma-caca.»

Però la gent de la CACA no pretén endur-se cap medalla, tot es fa de manera altruista: «Avui fa un any que ens van instituir i hem dut a terme unes quantes campanyes amb més o menys èxit, però ho fem des de l’ombra, el mèrit se l’emporten les entitats que col·laboren amb nosaltres. Encara hem de millorar molts aspectes, per això cada Alarma-caca és un pas més cap al perfeccionament del nostre sistema de conscienciació dels adolescents. Mai no direm quines campanyes han estat engegades per nosaltres, som discrets i, a més, tenim clars els nostres objectius. A llarg termini, la gent serà capaç d’identificar quines campanyes han sortit de la CACA, no tenim pressa.»

Per acabar, la pregunta és obligada: «No, no em pregunti això. Jo no sé de què han de prendre consciència (prefereixo dir conscienciar, tot sigui dit) els adolescents, només sé que n’han de tenir més, en general, de consciència, i a la CACA sabem com fer-ho i no volem quedar-nos de braços plegats mentre els adolescents, que són la societat del futur (aquesta frase ens torna bojos, sempre que la diem ens cau una mica de bavalla), es desconsciencien cada dia una mica més.» No cal dir que el verb desconscienciar-se és una creació de la CACA: «Lluitem contra la desconscienciació, aquesta paraula no hauria d'arribar a sortir mai en cap diccionari, i està en les nostres mans. Els adolescents són la societat del futur, deixi-m'ho dir una altra vegada, sisplauuuuuu...»



29.6.05

Moments publicitaris 


Avui hi ha poques ganes d'encadenar lletres, escassa reserva d'inventiva, la ironia és plena de pols, els replans estan buits d'anècdotes, la llibreta del viatge ianqui està amagada sota una pila de papers i el de la bastida ni xiula ni res. I tota neurona és poca per concentrar-se en la feina (no parlarem del temps, que ja n'hi ha que ho fan millor).

Així que sortiré de la línia habitual de L'aeroplà (no me la feu descriure, no) i us recomanaré una web de decoració d'interiors, tot imitant (amb permís) el que se sol fer a Ca la Flaneuse.

A Pixelgirl presents trobareu tot el que us cal per redecorar el vostre ordinador: fons de pantalla i icones de tots els estils i tècniques, des d'il·lustracions amb aire manga o naïf fins a fotografies o fotomuntatges de tota mena.

Aquí en teniu dues mostres, però no us quedeu amb això, entreu-hi, n'hi ha un munt i per a tots els gustos. I n'hi afegeixen sovint.

Aviat tornaré a la programació habitual, si no és que començo a emetre reposicions, que fa molt d'estiu. Feu zàping o, millor, apagueu tota pantalla.



27.6.05

Els meus aprenents de violí 


Déu ens lliuri d'un mal veí, i d'un aprenent de violí.
Dita popular

Deixo descansar la sèrie del paleta uns dies, que veig que n'hi ha que s'hi enganxen massa i altres que n'abominen la ficció i fins i tot n'hi ha uns quants que li auguren un futur novel·lat. Romanços.

Bandejo també l'opció de reprendre les notes sobre els quinze dies passats en terra ianqui, no em feu dir per què. Tot i que amenaço de tornar-hi, ni que sigui per justificar l'espai que ocupava la llibreta a la bossa de viatge i les estones passades gargotejant en els llocs més inversemblants i en els moment menys oportuns. (Això ha quedat molt grafoman, però més que a vel·leïtats literàries responia al desig de no oblidar alguns detalls i noms propis.)

Enceto una tercera via, la del veïnat, que dóna molt de si i encara no l'he explotada gaire. M'hi ha abocat una trobada reveladora amb la vicepresidenta d'escala la matinada de dissabte a diumenge. Tant ella com jo pujàvem les escales de bracet dels mansos respectius i ens vam enredar en una mena de conversa que de seguida va derivar a monòleg (seu i ben seu), que va passar de puntetes per tots els temes que preocupen avui dia a una persona amb un mínim de sensibilitat i experiència (llegeixi's amb afectuosa ironia): des de la quisca que s'acumula a les baranes de l'escala fins a les dots artístiques de la dona de l'exalcalde de Marbella (la meva contertúlia venia de sentir el semeenamoraelalma al Palau de la Música), passant pels usos i costums dels sud-americans que viuen al tercer tercera (els fans del Rei Àfrrrrrica) i els horaris laborals de tots els inquilins de l'escala (se'ls sap tots i sense necessitat de llibreteta!?).

El cas és que aquesta mitja horeta llarga de connexió amb la realitat veïnal m'ha fet veure que tinc les muses ben a prop, que només cal que trepitgi el replà o baixi quatre esglaons per topar de nassos amb material susceptible de ser esgarrat, estripat, esquinçat i recosit i sargit, i després servit en safata als passatgers, vestida d'hostessa, si cal.

Així que, si res no ho impedeix, estreno avui una mena d'homenatge al 13 Rue Percebe que, com tot aquí, serà intermitent i de ben segur inacabat. La vicepresidenta n'és la culpable, i el president de l'escala promet de ser-ne la propera víctima. I com que hi ha inquilins que no sé ni quina cara fan, és possible que els substitueixi per antics veïns d'altres immobles (vaig tenir la fortuna de viure en un edifici ple de iaies al bell cim de Vallcarca durant tres anys i, tot i que no ho vaig apuntar en cap llibreta, recordo fil per randa totes belles anècdotes --amb inundacions i ambulàncies incloses-- que les senyores inquilines em regalaren generosament per agrair-me que organitzés festes silencioses i de poca assistència i en hores diürnes al meu pis cada dos per tres: gràcies a mi durant unes hores a la setmana deixaven de queixar-se del preu de l'oli, el reuma, la pensió minsa i els carrers costeruts del barri).

Ah: qui em digui que la vicepresidenta és un tòpic i que si llegís tot el que va dir Wittgenstein sobre la certesa (del jo, dels altres, jo què sé!?) no escriuria aquestes coses serà castigat a explicar-li les teories del filòsof vienès a la senyora en qüestió, que viu al segon tercera i és real de cap a peus, de les metxes rosses i caobes fins a les ungles de color vermell-La Paloma.



23.6.05

Trio amb el paleta 


Coca de llardons per a tres: paleta, copilot i jo asseguts a la bastida amb les cames penjant al buit. El cava en fresc al balcó. Petards no n'hem tirat perquè al copilot li fan por. Quan fosquegi, abans no s'acabi la seva jornada laboral, el paleta ens ha promès que farem un trio de bengales i ell xiularà alguna cançó de l'estiu.

Al copilot no li agrada el paleta, i viceversa. Duelo de titanes. El paleta avui va sense samarreta perquè diu que així no li queda la marca de moreno ídem. El copilot sí que en duu, tot i que adverteixo que té ganes de treure-se-la. Els deixo fer mentre els serveixo més cava.

El paleta pregunta quin llibre faig ara, i li dic que un d'un premi Nobel hongarès. Queda ben parat, detall que m'entendreix: és difícil trobar homes joves i ben fornits (sí, el meu paleta és jove, no arriba als trenta, i té una mica de pèl al pit, el just i necessari) que s'impressionin per un premi avui dia.

Ens acomiadem amb la promesa de bengala i trio. El cava ens ha pujat al cap i, mentre retornem als nostres teclats, el que fa tres grimpa per la bastida. Jo xiulo mamiquéseráloquetieneelnegro des del balcó amb l'ampolla de cava buida entre les mans.



21.6.05

Conversa amb el paleta, 2 


Amb el cove de roba molla em disposo a contribuir al paisatge característic del barri: el balcó ple de roba estesa. Obro els porticons i topo amb una altra realitat que perillosament s'acosta a l'estatus de tradició: la bastida, i cavalcant-la... El meu paleta.

- ¿Te ayudo?

- Si m'aguantes les pinces...

Ahir al matí vaig trobar la Nadja de Breton entre les plantes, però intueixo que és tema tabú i callo mentre estenc; ell manté oberta la bossa de les pinces mentre allarga el coll per veure la prestatgeria d'on la vaig treure.

Veig que té la necessitat d'omplir el silenci (del Raval estant aquesta paraula sempre ha d'anar en cursiva) i li demano que xiuli alguna cosa. Em mira amb una complicitat mal fingida i tot emulant Astaire dalt de la bastida em regala els primers acords de I want to live in America. No sé si són imaginacions meves, si és culpa del sol o si és intencionat l'ullet que em fa mentre em demostra una vegada més que és un virtuós amb els llavis.



20.6.05

Carolina del Nord: el paradís perdut (o inventat) 


Als Estats Units, si els fa falta alguna cosa i no la troben se la inventen, com si res, sense pensar-s'hi gaire. Això em va quedar clar el segon dia de ser a Carolina del Nord. Havent dinat, se'ns va proposar d'anar a un concert de rockabilly a l'aire lliure, a uns vint minuts d'on érem (en cotxe, evidentíssimament), i no ens hi vam poder negar... La gràcia, però, no era la música, sinó el lloc. No en recordo el nom (no me'l vaig apuntar a temps), però sí que no oblidaré mai que era un poble inventat. Feia menys de cinc anys que se l'havien tret de la màniga, alegrement.

Un poble sencer: amb l'església, el parc, la botiga de flors, el supermercat, cal dentista, ca l'advocat, el bar de la plaça, les casetes d'alt nivell adquisitiu amb jardins espectaculars, les més modestes, etc. Carrers i carrers de cases de tot tipus, totes construïdes feia ben poc. Em recordava la típica urbanització dels afores d'una ciutat catalana però amb una diferència important: no només eren cases, havien pensat en tot el que una família normal sol necessitar i també ho havien construït, inventat. El taller per al cotxe, l'escola dels nens, el restaurant italià (La Vita Dolce, es deia), etcètera. Molt pràctic, perquè els ianquis això sí que ho tenen: s'ho saben muntar per tenir-ho tot a l'abast de la mà.

Així que al parc del poble, de gespa d'un verd insultant, unes senyores rosses repartien gots de ponx i hot dogs als assistents, mentre els marits seien en unes tumbones que s'havien dut de casa i que tothom tenia del mateix color i model i tot. Espaordidor. Afegiu-hi que tot eren famílies normals, que tots estaven entre els trenta i els quaranta-cinc anys com a molt, que tots somreien exageradament i que tots tenien criatures (la majoria havien aconseguit la típica parelleta!?) rosses i de galtes rossades que corrien amunt i avall pel parc descalces (sobredosi de bucolisme insuportable per a un europeu urbanita i de tendència pessimista). I el concert era l'excusa per reunir la comunitat fictícia i aparentment massa ben avinguda en una tarda de diumenge primaveral. Tot era perfecte, s'ho havien fet a mida, per què no havia de ser-ho?

Mentre la música sonava, anaven arribant noves famílies, la majoria en cotxe, i sempre sortien dos nens rossos i perfectes de la porta del darrere de l'immens 4x4. I se saludaven: ei, Bill, ei Lucy, ei, Maggie, ei, Bob... I se servien gots de ponx mentre desplegaven les tumbones idèntiques i els descordaven les bambes a les criatures, perquè anessin a campar amb els seus clons per aquell immens parc postís de verd ofensiu.

I a mesura que la perfecció ens envoltava, més ens ofegàvem el copilot i jo allà al mig, potser perquè no teníem tumbona ni got de ponx, sinó una ampolla d'aigua i el cul directament sobre la gespa, que era de debò i estava al seu punt, ni molla ni seca, i per no haver-hi ni tan sols hi havia formigues!?

El rockabilly ni el vam sentir, però la boca no la vam tancar de tant badar mirant aquell escampall de famílies perfectes en un poble inventat, un paradís fet a mida dels consumidors, on no hi havia ni un paper a terra, ni una trista caca de gos, ni un sense sostre, ni un cotxe mal aparcat, ni un crit, ni unes calces esteses en un balcó, res. Tot al seu lloc, tot de colors vius, tot net i polit, a punt per rodar-hi una pel·lícula del Burton, perquè a ulls d'uns barcelonins avesats a totes les gammes del gris, allò era un decorat i per més que ens hi vam fixar, que vam buscar, regirar, espiar i gairebé interrogar policialment amb la mirada a tots aquells bills, bobs, lucys i maggies, no vam saber trobar el darrere del decorat, el maquiavèlic tramoista culpable d'aquell malson perfecte.



19.6.05

Juke blog? 


La lletraferidura aviat la cobriran la majoria de les mútues privades del país, ja que és un mal que s'escampa alegrement pertot i sense treva ni excepció (i no se n'ha descobert cap vacuna, ara per ara). Segons com, tenir un espai com aquest és una inversió en salut. No, ningú parla de fer teràpia, però sí de prevenció, que fa un temps que està de moda la medicina preventiva.

Elevo el mal de lletra a categoria d'epidèmia perquè ara ja no hi ha només gent que llegeix i gent que escriu, no: ara hi ha gent que et diu què vol que escriguis, què vol llegir en el teu espai. (Nota als al·ludits: aquest no és cap dard enverinat cap a la vostra diana particular; és que avui m'he llevat realista i vull reflectir-ho aquí.)

Els pocs parents i amics que em quedaven sense saber què és això de L'aeroplà ja tenen clar què és un blog per culpa de/gràcies a (no ho tinc clar) BTV, i ara no tinc escapatòria, m'he d'acostumar sisplau per força a sentir a dir tard o d'hora la frase "això ho hauries d'explicar al blog". (Nota als parents i amics: no sou ni diana ni dard, sinó realitat de la dura, de la pura.)

Això ho hauries d'explicar al blog. Doncs aquí ho teniu i ben explicat. L'aeroplà no és un juke blog!?

De tota manera, escolto (i escoltaré?) encantada els suggeriments gens coercitius que se'm fan (i faran?) i, tot i que no els acostumo a satisfer gairebé mai si no és que em passen un sobre ben gruixut per sota la taula, arribarà un dia que potser faré cas a algú; i serà l'excepció que confirmi la norma.

I què té a veure la conya del juke box amb la lletraferidura? Aha, senyors i senyores al·ludits i al·ludides! (Ara sí, ara us envio el dard, dianes meves.) Si sou dels que m'heu dit més d'una vegada la frase maleïda, aneu amb compte, que sou carn de blog. D'aquí a quatre dies potser us tinc a la llista de copilots, temps al temps (i no sereu els primers, que ja tinc unes quantes víctimes!), i us diré de quins temes podeu parlar, no patiu!?



16.6.05

Conversa amb el paleta, 1* 


La (des)gràcia de llevar-se amb ràdio-despertador és similar a la de jugar a la 6/49: depèn de l'atzar que un dia et despertin unes declaracions del Carod, uns monosíl·labs del Pedrosa, una cançó de la Bonet o bé la frase "Avui comença el S...r", que, efectivament, ha estat la que m'ha servit avui per deduir que era l'hora d'arrencar.

Dit això, és comprensible que sense ni passar pel lavabo m'hagi dirigit encara amb els ulls tancats cap al balcó, l'hagi obert de bat a bat i hagi cridat: SILENCI!!! amb moltes is. I és també raonable que el paleta** que pujava per la bastida de l'edifici del costat s'hagi sentit al·ludit i m'hagi respost amb un yonohesido entendridor.

I quan dic de l'edifici del costat no exagero gens ni mica: si el senyor paleta fes un saltet des de la bastida se m'asseuria al sofà vermell, i si en fes dos (de salts) el tindria ara mateix al meu costat i escriuríem aquest post a quatre mans. Tot arribarà, perquè la feina se la pren amb calma, que és un home parsimoniós i força reflexiu.

Així que, després d'explicar-li que el crit no anava per a ell, hem encetat una de les nostres converses esquitxades dels agradables sorolls rítmics dels seus companys de bastida. Tot ha començat quan ell ha allargat el coll uns centímetres i m'ha engegat:

- ¡Cuántos libros! ¿Haces colección?

Fa dos dies que ens tutegem, des que un dia ens va oferir uns quants bisos del puente-sobre-el-río-kwai (xiulats, que no ens estem de res) i vam acabar proposant-li que deixés la carrera de paleta per la de jukebox després de demanar-li tots els grans èxits (sortosament pocs) de la Rocío Durcal (també xiulats, perquè confiem plenament en la seva capacitat).

El cas és que li he dit alguna cosa relacionada amb la deformació professional, cosa que no sé si ha entès perquè m'ha repassat de dalt a baix tot cercant-me alguna anomalia física, i just després hem reprès el nostre agradable diàleg:

- ¿Haces libros? Yo hace mucho que no leo uno.

Li hauria respost que jo també feia temps que no construïa cap casa, però he estat sorprenentment amable i li he engegat:

- Si quieres te recomiendo uno.

Per un moment m'ha semblat que l'amic paleta se'm precipitava al buit, però després s'ho ha repensat (tal vegada animat per la manca de deformitats visibles en el meu cos empijamat) i ha dit un vale gairebé inaudible per l'orella humana.

He anat a la llibreria més propera i he tret un volum a l'atzar (una mena de revenja per la loteria de la ràdio-despertador): Nadja d'André Breton. He llegit el nom de l'autor i el títol de l'obra en veu alta i mon contertuli m'ha confessat que té una cosina que viu al carrer Bretón de los Herreros. M'ha semblat que era una invitació a una mena de joc lingüístic cosí segon de l'Scrabble i li he respost que "en casa del herrero, cuchillo de palo". I ell me l'ha tornada amb uns xiulets molt ben entonats (i que he tingut la delicadesa de ballar sense cap mena d'inhibició) que després m'ha informat que eren d'un dels últims singles de Jarabe de Palo. M'he rendit. Ho hem deixat en empat, perquè és tot un senyor, i fins i tot m'ha promès que abans no acabi el dia em tornarà a regalar uns minuts musicals, que triï entre Escobar i Estopa, que avui toca la E.

* Desitjant febrilment que el 2 no arribi a existir mai.

** Si em llegeix algun (familiar o amic de) paleta, que no em posi cap querella, que no generalitzo, jo parlo només d'aquell qui em decora els matins des de fa una setmana.



14.6.05

Tot contraprogramant el Sónar 


Al Castell de Montjuïc hi falta gent: els dies 18 i 19 de juny (aquest cap de setmana) hi fan l'Hamaka. Res a envejar al Sónar i a més de franc (i sostenible, diuen els organitzadors). No hi ha color. Ja hauríeu d'estar-hi fent cap. DJ assegurats. Varietat de paradetes. Gent de tota mena. Tot el que el Sónar us ofereix però en un entorn més agradable i sense pagar ni un cèntim. Qui necessita actuacions de Physical Sisters? Re, home, re. Tots cap a Montjuïc de pet. No se'n parli més. Hi sortireu guanyant. Ho faig per vosaltres, ja m'ho agraireu!



13.6.05

I Simposi Internacional del Sushi 


Els dies 9 i 10 de juny va tenir lloc el I Simposi Internacional del Sushi a Tòquio, a la Facultat de Ciències de la Restauració de la universitat local.

La idea d’aquest primer simposi (que els organitzadors no gosen dir si repetiran) era reunir uns quants il·lustres creadors d’aquesta preuada menja i discutir sobre quina n'ha estat l'evolució durant els últims deu anys, en què sembla que s’ha estès arreu del món i no només en restaurants japonesos o asiàtics.

Entre els convidats n'hi havia d'europeus i fins i tot de nord-americans, i s'esperava que parlessin de l'aportació de la cuina mediterrània (per exemple) al món del sushi o bé de la introducció natural d’aquest plat japonès en els dinners dels Estats Units.

Amb el subtítol Sushi sense peix cru?, es pretenia encetar un debat necessari i interessant sobre les infinites varietats que han nascut d'aquest plat arreu del món i lluny de les mans dels japonesos.

Va inaugurar l’acte el degà de la Facultat de Ciències de la Restauració de la Universitat de Tòquio, que va convidar a tots els presents a fer un tast de sushis d’arreu del món elaborats amb els ingredients més insospitats: maduixa, plàtan, espàrrecs de marge, formatge de cabra, calçots, frijoles, gorgonzola, falafel, xoriço, etc.

Durant el tast van sorgir les primeres discrepàncies: alguns dels assistents van rebutjar els pals de plàstic que l'organització havia disposat a les taules per fer el tast i es van treure els seus pals de fusta de la butxaca per provar aquelles petites profanacions del seu plat preferit. Altres, en canvi, es van desfer en lloances als pals de plàstic i van anar engolint l'ampli ventall de varietats de sushi sense dir ni ase ni bèstia sobre els nous sabors que el seu paladar anava experimentant, i omplint-se la boca amb la poca higiene dels pals de fusta, que un cop utilitzats ja no tornen a quedar igual de nets mai més.

A partir del tast, doncs, la resta d’intervencions van girar a l’entorn dels pals, i tots els participants i assistents al simposi es van pronunciar en un sentit o un altre, deixant en un segon terme el sushi.

A favor dels pals de fusta hi havia els més tradicionals, que asseguraven que el sushi no tenia el mateix gust si es menjava amb els de plàstic; i fins i tot es van atrevir a dir que si mai desapareixien els pals de fusta per culpa dels ecologistes, ells apostarien per menjar el sushi amb les mans, tot corrent el risc d’embrutar-se els dits amb salsa de soja o wasabi.

Els defensors del plàstic, en canvi, van acusar de tecnòfobs els del ram de la fusta i van assegurar que el gust del sushi no canviava gens si es menjava amb palets de plàstic i que a més aquests es podien posar al rentaplats sense córrer el perill de fer-los malbé, i en canvi els de fusta no. I fins i tot van gosar dir que havien menjat sushi amb forquilla, afirmació que va provocar una forta commoció entre el sector tradicional (alguns dels veterans van abandonar l'Aula Magna indignats i amb els pals de fusta com a arma defensiva per als qui gosessin demanar-los que es quedessin).

El simposi va acabar evidenciant, doncs, les diferències entre els menjadors de sushi tradicionals i els tecnòfils, i ningú no va fer referència a la disminució preocupant del protagonisme del peix cru com a ingredient principal del sushi.

NOTA: Els organitzadors del simposi han manifestat extraoficialment que si van posar pals de plàstic i no de fusta per fer el tast va ser per raons econòmiques.



9.6.05

Clyde Jones, el cérvol francès i el cocodril realista 


Sol de justícia (quina mena de sol és aquest?) d’havent dinat (participi que també poso en cursiva perquè els americans no dinen, mengen sandvitxos de com a mínim deu ingredients —per no notar el sabor de cap— i beuen sucs de com a mínim tres fruites una de les quals és obligatori que sigui tropical o bé de nom impronunciable o bé les dues coses alhora).

Deia: el sol pica fort i el dinar se centrifuga a la panxa. Fotries una migdiada però aquí se sopa a les set i a les nou ja t'envien al llit, així que t'espolses la son de sobre i t'apuntes a l'excursió que toqui.

Som a Carolina del Nord, concretament a Carrboro, on diu que abans hi habitava la comunitat negra de la zona, i ara hi viuen una mena de hippies ecologistes molt conscients del patiment del planeta però amb uns cotxes de la mida d’un pis del Raval i cases com les de la señorita Escarlata. (Nota paisatgística: per als que no sapigueu res de Carolina del Nord —com jo fins fa ben poc—, els paisatges serien els d'Allò que el vent s'endugué o Tomàquets verds fregits.)

Així que pugem en un cotxe-casa i anem cap a Pittsboro, que segons l’autòctona que condueix és un poble típic del sud. Mentre anem cap allà, ens diu que visitarem un tal Clyde Jones, una mena d'escultor de la fusta que se sospita que és borderline (parlo molt seriosament) i que viu de la caritat dels veïns en una casa feta una porqueria i envoltada de les seves obres.

Pel camí, anem veient l'autèntic sud en forma d'homes de cellajunta, pantaló texà de tirants i camioneta pick-up, i de casetes de fusta amb porxo i balancí. Una cosa diferencia les cases de Pittsboro de les dels altres pobles de Carolina del Nord: davant dels porxos, enmig dels jardins poc cuidats, gairebé sempre hi ha un cérvol, una mula o un cavall de fusta, obra d'en Clyde, regalada.

Després de veure una dotzena i mitja de porxos farcits de balancins, arribem a la "Casa Museu Clyde Jones". Ell ens espera assegut en un... En un...??? Tots alhora, vinga!!! BA-LAN-CÍ! Aha. Ens mira rere unes ulleres de sol al més pur estil Jack Nicholson a la gala dels Oscar. I aquesta idea ens perseguirà per sempre: Clyde és clavat al Nicholson, però sense calés (vegeu-ho).

Al voltant de casa seva hi ha ple d'ases, cèrvols, cavalls i gossos de fusta, i no estan gaire clares les diferències entre els uns i els altres. N'hi ha de blaus, roses, grocs, verds. Fins i tot, en un atac d'heroïcitat escultòrica, Clyde ha gosat fer un cocodril verd: increïble brot de realisme enmig de tanta abstracció llenyataire. Perquè les seves escultures són troncs gruixuts i prims enganxats amb claus intentant figurar alguna bèstia. Els cérvols (potser perquè és un animal força comú a la zona) són els més afortunats, encara que en pinti algun amb la bandera francesa (que cliquin aquí els incrèduls).

Fem un volt pel seu jardí ple d'esquelets de fusta i la càmera va com boja. Ell, mentrestant, entra a casa a buscar el seu llibre de visites, perquè ens ha sentit parlar en una llengua estranya i vol que quedi constància escrita de la visita d'uns extraterrestres al museu de l'horror zoològic. Tornem fins al balancí i ens demana, amb un anglès incomprensible del sud, que li escrivim alguna cosa en la nostra llengua. Hi accedim de gust i mentrestant ell no deixa de mastegar paraules per fer-nos saber que ha viatjat per tot el món i que s'ha exposat obra seva arreu. Fem que sí, que oh, que ah, que uau, que l'enhorabona, i ell ja es dóna per sopat.

Li demanem de fer-li una foto al seu balancí i ell s'hi arrepapa. Un segon de felicitat amb un sol clic. Duu els pantalons tacats de pintura, una gorra mig treta i si no fos perquè fa un segon ens ha recitat els països que ha visitat, es diria que ja fot la migdiada que nosaltres ens hem hagut de reprimir per anar-lo a veure. Darrere seu, tot de fotos i postals que la gent li envia, suposem. És l'estrella, l'artista de la zona. Aquells cellajunts de les pick-ups l'adoren, el veneren i li accepten els cérvols francesos de bon grat.

Ens n'acomiadem abans no ens encolomi el cocodril realista, més que res perquè ja és prou difícil passar els controls dels aeroports americans, on et magregen i et remenen la bossa, sense cap rèptil de llenya per mascota.



8.6.05

20 conclusions de les jornades 


Volia arribar a les vint conclusions, però a la que fa onze m'he quedat travada; si algú vol seguir, que voli aquí sota o en faci un post (perquè segur que serà un bloguer!?), que trobo que encara no s'ha parlat prou de blogs, aquests dies.

1. En Rovira no llegirà aquest post.
2. La merda no només surt publicada a la xarxa, en paper fa molts més anys que n'hi ha, des de Gutenberg.
3. Em compraré un vano.
4. Hem de fer riure (més).
5. En Piera ara obre la finestra i llegeix les muntanyes.
6. Hem de ser excepcionals.
7. Ens fan fora dels llocs.
8. A en Mesquida li fan mal els timpans.
9. A mà o a màquina? Jo sempre amb Dixan superconcentrat. Discussió estèril.
10. Malaltia o teràpia? Epidèmia.
11. La diferència entre blogs i dietaris (publicats, alerta) és purament econòmica. Si es cobrés pels blogs... (Completeu la frase.) I si no és cobrés per publicar un dietari... (Ídem.)

Als que no hi vau ser, a Sant Cugat, ni vau seguir la crònica del Sala, no entendreu gaire cosa, però no us en perdeu res.

Actualització

La Lola té deu conclusions més.



7.6.05

He dit 


He dit que ho faria i ho faig: aquí teniu el que he dit avui a la cosa santcugatenca. Les conclusions, reflexions i comentaris sobre l'experiència... un altre dia. És llarg perquè havia de durar 10 min.

Jo això dels blogs ho vaig descobrir mig per casualitat, com totes les bones descobertes. Vaig començar enviant els escrits als amics, fins que me’ls van deixar penjar, gairebé per caritat, en un web local, Vallromanes.info, que ara crec que ha desaparegut, i em vaig acabar batejant la secció com a L'aeroplà del Raval, sense gaire convenciment, perquè els noms al principi sonen forçats i fins i tot sembla que van balders.

A poc a poc em vaig anar creient una mica el meu paper d’articulista d’estar per casa i escrivia amb més o menys convicció una vegada a la setmana, ara sobre un llibre, ara una pel·lícula, ara comento una notícia, i anar fent. Hi va haver gent que va cometre l’error d’encoratjar-me i jo m’hi vaig aferrar, esclar. Perquè una cosa és clara: si avui estic aquí, si L’aeroplà del Raval aguanta, és perquè hi ha gent que el llegeix, que el comenta, que el critica, que l’elogia, que en parla i me’n parla. Per això m’ha enganxat això del blog, perquè hi ha la immediatesa, que et llegeixen de seguida i et responen i comenten. I això enganxa, la carn és feble i l’ego també. Però els comentaris ja els reprendré després, anem a pams.

Més tard, l’espai setmanal a la web que us deia se’m va començar a fer petit, i un bon amic em va dir que hauria de fer un blog i em va passar els enllaços d’uns quants blogs en espanyol. Després, cercant al Google un llibre que havia traduït per saber si se n’havia parlat enlloc, vaig anar a petar a les Notes al Marge d’en Carles Miró, a qui ja coneixia per motius professionals però que no sabia que fes aquestes coses, i m’hi vaig enganxar. Va ser el primer blog en català que vaig visitar, després ja van venir tots els altres que vaig anar descobrint gràcies als enllaços i a la web de Bitàcoles.net (Les paraules i els dies, Un que passava, Flaneuse, Quaderns, Diària, Cromets, etcètera).

I avui diria que cada dia neixen un munt de blogs nous, molts dels quals no passen del post o article de presentació típic que sol dir alguna cosa com: «Hola, avui començo el blog i no sé gaire què hi diré, suposo que parlaré del que m’agrada fer, del que em passa i del que penso, una mica de tot.» I després vés a saber si hi tornen mai més.

Bé, deia que vaig trobar el blog del Carles (en pau descansi, el blog, no ell, que espero que no descansi gaire i que tard o d’hora hi torni encara que ja no siguin notes marginals) i no vaig trigar gaire a entrar a la pàgina de Blogger (un editor de blogs) i a començar a remenar-la fins que en va sortir L’Aeroplà en format de blog. Vaig activar-hi l’opció dels comentaris i de cop i volta vaig ser per primera vegada realment conscient que tenia lectors (al principi no gaires, ara ja uns quants més), tot i que no sé ben bé quants, perquè els comptadors et diuen quantes vegades entren al teu blog, però el nombre de visites, evidentment, no correspon al nombre de lectors.
I em pensava que això del blog no passaria d’aquí: jo escriuria un parell o tres de textos a la setmana, dos o tres persones en farien algun comentari més o menys amable i anar fent. Però a poc a poc les visites augmenten, els comentaris —segons quin tema toques— també, i comences a rebre correus electrònics plens d’elogis, comentaris, crítiques, algun insult i fins i tot propostes de feina i de les altres, ja m’enteneu. Gent que et llegeix des de vés a saber on, altres que et van descobrir buscant no sé què al Google, uns que diuen que obriran un blog perquè els ha agradat el teu i s’hi han animat, altres que en volen obrir un i et demanen que els assessoris perquè no s’hi aclareixen, etcètera.

I després ve una periodista (aquell dia sense camisa florejada, diria, potser perquè era febrer -Eva, no te m'enfadis-), t’entrevista juntament amb dos bloguers més, surts al diari amb foto i tot, en una web et classifiquen com a blog literari, en un altre diari també t’esmenten en un especial sobre blogs... I de cop i volta sembla que estem de moda, que som fins i tot un gènere literari, que ens mig dediquen unes jornades, que ens conviden a la ràdio, a la tele... I tot perquè t’agrada escriure quatre rucades amb una mica de conya i penjar-ho en una adreça web perquè ho llegeixi qui pugui i vulgui. No n’hem fet un gra massa? I ara que ningú s’ofengui, que no he vingut pas a fotre bombes, jo prou feina tinc a llegir-vos això, que ja us he dit abans que per escrit el que vulgueu, però l’oralitat de moment fluixeja (i no malpenseu, que no vaig amb segones).

Dels blogs a la literatura hi ha un bon camí a fer, i pocs són no els blogs sinó els posts que sobreviurien (literàriament parlant, no m’ho feu explicar més, que no hi ha temps) passats quinze dies o un mes. La immediatesa de què parlava fa una estona té pros i contres, i un dels contres és precisament el de la qualitat literària, que surt perjudicada arran del poc temps que passa, en general, des que escrius l’article fins que surt publicat al web. (Tot i que crec que són pocs, ara per ara, els bloguers que es preocupen per la qualitat literària dels seus textos; i ja no parlo de la qualitat lingüística perquè m'alteraria.) Els dietaris en paper no dic que siguin millors literàriament parlant, però com a mínim fan cara d’estar més madurats, encara que només sigui pel pas de temps i dels correctors d’estil de l’editorial que els publica, no ens enganyem.

Però deixo les anàlisis literàries dels blogs per als entesos. Només vull afegir, com em sembla que ja he llegit o sentit dir a algú altre, que jo encara estic sorpresa de tenir un dietari i fins i tot una poètica, però vaig ballant el ball que toca, i així anem fent tots plegats. I encara m’atreviria a dir que la història de la literatura deu anar plena de capítols similars, en què algú comença fent una mica el que pot i ja n’hi ha dos que se’l miren i se’l remiren i se’l prenen seriosament i fins i tot li construeixen una teoria de la cosa, i llavors n’hi ha dos més que s’ho creuen i quatre que l’imiten, etcètera. I de cop i volta neix un gènere, una tendència, una escola, i anar fent. Ja sé que trivialitzo, però suposo que enteneu per on vaig.

Per acabar, vull explicar una intimitat, i crec que sóc la primera a fer confessions íntimes en aquestes jornades sobre dietaris i blogs, cosa estranya perquè són parents dels diaris íntims.

I el que crec que no ha fet ningú fins ara (vull dir ningú en aquestes jornades, eh) és explicar com es fa un post, i no em refereixo a si es fa en word o directament en l’editor de textos, com deia abans. Sinó a què et porta a fer-ne un, què fa que parlis d’un tema i no d'un altre? Passió literària? No. Exhibicionisme? Sí. Ara m’explico; vull dir em confesso.

Jo suposo que quan escrius un dietari en paper, el que fas primerament és prendre nota de tot el que és susceptible de ser comentat o reelaborat després, sense acabar de polir-ho, simplement per recordar que segons quina posta de sol, copa de lambrusco o conversa del metro et van recordar aquell vers de Baudelaire o aquella ària de Puccini o aquella cançó de bressol que vas sentir cantar a una dona mamelluda quan vas perdre’t en aquella illa grega per provar de trobar les muses, etcètera.

Doncs gosaria dir que els bloguers no ho fem, això. Sí que prenem notes, sí que anem pel carrer i veiem segons què i pensem «d’això en parlaré al blog», però com que no hi ha editor, no hi ha intermediaris i qui ho publica és qui ho escriu, arribem a casa (o a la feina, alerta!) i ens hi posem quan tenim un moment, no ho deixem covar a la llibreta durant un temps prudencial o no.

Posem per cas que vas pel carrer i sents una conversa entre dos senyors que et fa gràcia, la retens o te la mig apuntes en el primer paper que trobes, que sol ser el tiquet de l’últim cop que vas anar al súper. (I no pas una preciosa moleskine plena d’anotacions en llengües no romàniques i retalls de diari esgrogueïts.) Arribes a casa, obres el word, escrius primer el que has sentit (amb les orelles, no parlo de sentiments). Després, hi afegeixes tocs de collita pròpia, fins que de la conversa que has escoltat en queda ben bé l’essència (perdoneu, abans d’acabar volia fer servir aquesta paraula, ja que em fan declarar la poètica, posem-nos una mica excelsos), hi poses una introducció graciosa o amb ganxo o amb doble sentit, amb la clara intenció d’atraure el lector (perquè el lector de blogs té menys paciència que el de dietaris o novel·les o poesia, per allò de la immediatesa: un altre contra, ja ho veieu; i sovint el primer paràgraf és del tot determinant!) i després ho remates amb una conclusió més o menys provocadora o que faci riure o que emprenyi el personal i llestos. Ho repasses, rellegeixes, remires. Obres l’editor del blog, hi aboques el text, passes una bona estona pensant-ne el títol i posant-hi algun enllaç a alguna pàgina web que sant Google t’ha proporcionat quan li has dit les paraules màgiques, ho publiques, fas ping (que és com avisar a les bases de dades de bitàcoles que has penjat un article o post nou) i au, ja ho tens. Com a molt l’endemà, en rellegir el post, trobes que hi ha una paraula que no s’hi adiu, o un ball de lletres que t’ha passat per alt, i tornes a entrar en el post i ho corregeixes. Però després aquell text, la majoria de vegades, es queda allà per sempre més així, i s’enriqueix o s’incendia amb els comentaris dels lectors.

I acabaré, ara sí, amb això dels comentaris, perquè veig que n’hi ha que s’emprenyen perquè hi ha blogs sense comentaris i d’altres que diuen que no se’n posen perquè no sé què de l’adolescència dels lectors. Jo alguna vegada m’he penedit d’haver-ne posat, però han estat més, en total, les alegries que les penes arran d’aquesta eina de comunicació (o si ho voleu feedback) amb els lectors. I jo sí que he esborrat comentaris, estic a favor de la censura (si més no en aquest sentit), perquè penso que els comentaris són responsabilitat meva (estan a la meva pàgina i jo hi signo amb noms i cognoms, no sóc cap blog anònim), així que si un comentari em sembla fora de to l’esborro. Si n’he esborrat cinc durant l’any i mig que fa que tinc el blog ja és molt, tot s’ha de dir. I consti que no he esborrat les crítiques, sinó les ofenses que sovint ni tan sols anaven adreçades a mi.

Dit això, dono per acabada la meva poètica amb la sensació d’haver-m’ho deixat tot al tinter, tot i que això que us llegeixo també ha estat escrit al word i tal vegada ho acabi penjant al blog, més que res perquè el pobre Sala no hagi de teclejar com un desesperat, que sempre m’han dit que llegeixo ràpid, i ahir el vaig mig seguir des de casa i feia patir, pobre noi. Per sort, ell no fa el blog de franc, que em consta que rebrà alguna cosa a canvi, no? Ves que no hagi inventat un altre gènere ell entre ahir i avui, el blog retribuït. (Potser que el fem sortir també i que ens expliqui la seva poètica!?)

Sobre el que us deia aquest matí de la tele: demà dimecres, a les 22 h, a BTV, a Saló de Lectura: Màrius Serra, Carles Miró i Tina Vallès. El tema a parlar amb l'Emili Manzano durant 40 min és... No cal que us el digui. Au, al cine.



À la page 


Això de à la page ho feien servir els meus pares fa anys quan volien dir que algú estava molt al dia, de moda. No sé si ara encara es fa servir, crec que fa temps que no els ho sento dir, potser perquè ja no hi ha ni page, de tanta moda i tendència que ens envaeix, i més des que de tant en tant els faig venir al Raval, que ells encara anomenen Barri Xino.

I parlo de la page aquesta perquè ara són els blogs, sembla, els que hi estan, i ja ens han acabat de penjar del tot (abans era amb cel·lo, ara ja amb una incisiva xinxeta!) l'etiqueta literària que a alguns ens va gran, a uns altres els pesa, d'altres se l'amaguen i encara n'hi ha que l'envolten de neó perquè es vegi bé de lluny. Va com va.

Així que estem al dia, de moda, in, o com vulgueu dir-ho (podríem fer un recull d'expressions per dir que alguna cosa està de/a la moda). Avui és la segona jornada del dietarisme i el nou dietarisme dels blogs (coi de títol) i a una servidora la fan sortir a dir coses cap allà les dotze. Faré el que podré.

Arran de les jornades, aquests dies sembla (jo no hi era, però m'he mig posat al dia i veig que hi ha hagut enrenou) que els bloguers o dietaristes o blocaires o dipaires o joquèsé han anat sortint pels mitjans, ràdio inclosa.

I per als que us penseu que la cosa acaba aquí, aneu equivocats. Demà encara hi ha sarau. Però anem a pams i primer el que és primer. Només avançar-vos que demà, dia de l'espectador als cinemes més comercials, és un bon dia per... això: anar al cinema. No poseu la tele que no hi faran res de bo. Demà us ho acabo d'explicar, si sobrevisc a l'excursió a Sant Cugat i als meus companys de diàleg.



6.6.05

De memes* 

MEME MUSICAL

1. A l'atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:
Bill Evans Trio, Sunday at the Village Vanguard; BSO de Sobreviviré; Preisner’s Music (recopilatori de bandes sonores de Preisner); un the best of de la Billie Holiday; Lou Reed, Set the twilight reeling; PJ Harvey, To bring you my love; Zélia Duncan, Intimidade; Pixies, Doolittle; Nirvana, Bleach; Lhasa, La llorona.

2. Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
Fito Paez, Tercer mundo.

3. Quina és la quantitat total de música baixada al teu ordinador?
Des de fa temps, zero. M’alentia la connexió i em feia sentir malament.

4. L’últim CD que vas comprar?
El primer de Violent Femmes, que el tenia gravat en un casset ronyós.

5. Quina és l'última cançó que has escoltat abans de llegir aquest post?
All that jazz, del musical Chicago.

6. Cançó/ns que escoltes molt i que signifiquen molt per a tu:
Where you lead de Carole King; What's going on de Marvin Gaye; I've got you under my skin de Cole Porter i cantada per Ella Fitzgerald; Omaha de Counting Crows; Depois do perigo de Zélia Duncan; Haja o que houver de Madredeus; Even after all de Finley Quaye, tot el LP Transformer de Lou Reed, El bar de la esquina d'Albert Pla i El setè cel de Sisa.



MEME LLIBRESC

1. Quants llibres llegeixes durant l’any?
Si compto els que llegeixo per feina dec passar del centenar, però se suposa que he de dir quants en llegeixo perquè vull, així que imagino que si arribo a la trentena ja és molt (penseu que em passo la jornada laboral llegint!!).

2. Llibreria o biblioteca?
Intento combinar-ho però guanya la llibreria.

3. Últim llibre comprat:
Alice’s Adventures in Wonderland de Robert Sabuda.

4. Últim llibre acabat:
El mateix! I no passa sovint, que normalment compro els llibres i no els llegeixo fins passat un temps, que és la falera aquella de tenir-los a casa, a la pila de pendents, que no s'acaba mai.

5. Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
El telón de Kundera.

6. Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:
Si em feu aquesta pregunta demà, us en dic uns altres, em costa molt fer aquestes seleccions...
Una casa per compondre de Núria Perpinyà, Especies de espacios de Georges Perec, L’home que mira d’Alberto Moravia, El ángel gris d'Alejandro Dolina, Rayuela de Cortázar i Las paredes del acuario d'Armando Rabazo (del qual m'he recordat poc després de fer la selecció de cinc títols i ara no puc treure'n cap per posar-lo, així que en poso sis).

7. Cinc persones a qui vols passar aquests memes:
A l’Eulàlia de Barcelonetes, a en Ricard de Quadern de sons, a l’Esther d’Espais tacats, a en Jaime de La decadencia del ingenio i a en Xavi de Miranfú. No cal que feu els dos memes si no voleu, però un sí, eh?

*Un meme és una mena de qüestionari o joc que fa un bloguer perquè després el segueixin d'altres. Fa mesos en corria un que consistia a copiar el que deia la pàgina número xx (no en recordo la xifra) del llibre que estaves llegint en aquell moment, per exemple. A mi aquests dos me'ls ha passat la Flaneuse.



5.6.05

De llibres a NY 


Fer un post nou només per dir que ja he resolt el tema dels comentaris seria una mica ranci, i més després de tres setmanes sense dir res. Així que enceto ja la que amenaça de ser una llarga sèrie d'apunts sobre els quinze dies ianquis. Intentaré alternar-ho amb altres temes, però m'haureu de perdonar el monotematiquisme dels primers dies.

L'ordre cronològic seria massa previsible així que començaré gairebé pel final i després ja veurem per on seguim. Sí, torno a insistir amb els llibres pop-up, però és que he adquirit una joia digna d'esment (els que ja l'heu vista en podeu donar fe; i els que [encara] no, mireu-ne dos detalls).

Al número 18 de la West 18th de Nova York (prop de la Union Square) hi ha Books of Wonder, una llibreria especialitzada principalment en llibres infantils i juvenils però també en llibres il·lustrats i pop-ups, tant de primera mà com relíquies de l'any de la picor.

No va ser un descobriment inesperat, ja en duiem l'adreça apuntada a la llista de coses a fer (i a la mateixa alçada que veure l'Empire State o el Central Park, eh), arran de l'exposició sobre llibres pop-up que ja us vaig comentar fa dies. I la joia que ara tinc (no puc dir entre mans perquè estic teclejant) a l'abast de la mà era una adquisició també premeditada. Però tot i així, a la llibreria ens hi vam passar gairebé dues hores remenant rareses de tota mena, mida i preu, encara que la compra ja estigués decidida abans de travessar la porta giratòria de la llibreria-cafè.

Així que si teniu pensat passar per la ciutat dels gratacels, us recomano que us perdeu un parell d'horetes per aquesta tranquil·la i agradable llibreria del barri de Chelsea i aneu fullejant edicions diverses de l'Alícia o del Mag d'Oz o del Doctor Dolittle o de Peter Pan o de qualsevol clàssic o novetat del gènere infantil i juvenil (en teoria), i no patiu que allà els nens eren minoria!?



Reconnexió 


Sant tornem-hi. No estem al dia de res. Quinze dies sense notícies ni connexions ens avalen. Tenim mig cap a Manhattan i l'altre mig a Carolina del Nord (set dies a cada lloc). Un cabàs ple fent cua a la rentadora. Llibres i CD que han sobreviscut a dotze hores de viatge (entre vols, escales i esperes). I un munt de coses per explicar.

I mentrestant per aquí han passat coses, esclar. Encara no hem llegit cap diari ni hem vist cap TN. Ara ens retrobarem amb el Raval (hem estat a punt de rebatejar-nos l'Aeroplà de Greenwich Village o del Soho, però els preus dels pisos per allà no tenen res a envejar als d'aquí...) i amb el quiosc. I a poc a poc anirem desfent la troca que tenim al cap de dades, anècdotes, recomanacions, descobriments, crítiques, etcèteres.

Els comentaris sembla que han fet llufa, però el jet lag és incompatible amb el codi html, així que una mica de paciència (per als que no en tingueu, sempre us quedarà el correu electrònic: tinavalles arroba yahoo punt es).



Creative Commons License