Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

28.1.05

Més miracles 


Ho intentes tantes vegades i no te'n surts que arriba un punt que cada cop que t'entossudeixes a tornar-hi ho fas amb por i un excés de prevenció que gairebé et bloqueja. Però ho fas. I el bloqueig corporal actua en contra.

Ja, típic primer paràgraf per enganxar el personal, prou ambigu perquè pensin que parlaré de sexe. I després resultarà que parlo de llegir, com sempre.

Doncs el que us deia, que ho proves un munt de vegades i no sempre surt bé. Has d'estar d'humor, abans que res, i després s'han de donar tota la sèrie de factors que t'ajudin a disfrutar i a acabar la cosa amb un cert d'èxit.

Entesos, parlo clar. És que marejava la perdiu perquè se m'han tornat a avançar, però aquest cop no vull donar el tema per tancat, jo també hi vull dir la meva.

Ahir vaig tornar a anar al teatre. De tant en tant ho faig, hi torno, però amb la cella aixecada i la mirada crítica en línia. M'ho miro tot de reüll, foto mala cara, no m'agrada res, torno a veure la mateixa merda (sempre molt ben decorada) i surto resant el ja ho deia jo típic. Torno a exagerar, sí, en realitat no hi vaig tant de mala gana i ni veig la mateixa merda; tampoc és això.

Però sí que em passa que vaig al teatre i si és una sala gran trobo que la majoria de vegades s'han deixat els quartos en el vestuari i la posada en escena i els actors estan com deixats de la mà de Déu, dient el text amb aquell to que els foten al disc dur quan passen per l'Institut del Teatre. I sí, hi ha excepcions, però massa poques.

I si és una sala petita, tot és tan experimental, tan transgressor, tan alternatiu i tan volgudament diferent de la resta que em surt fum del cap als deu minuts de seure en aquelles butaques tan incòmodes (que aquest seria un altre tema). I de fons sempre aquelles rialletes dels entesos que sembla que diguin "jo he entès aquesta referència implícita a Wittgenstein i tu no".

Doncs no hi vagis, direu. Potser no t'agrada el teatre. Mentida. Sí que m'agrada. He vist obres que m'han fet riure o plorar tant o més que quan llegeixo o vaig al cine, poques, però les he vistes... Existeixen. Per això, tot i les males experiències, hi acabo tornant, perquè de tant en tant sona la flauta, i quan sonaaaa...!

I ahir va sonar. Al Romea. Amb el Joel Joan i la Clara Segura, dirigits pel Javier Daulte, que també és l'autor del text, Ets aquí? (Espero que l'editin!). Ara em podria embolicar a fer-vos una dissecció de la cosa fins que només en quedin les espines, però prefereixo que llegiu aquesta crítica de la versió argentina de l'obra i en canvieu el nom dels actors, i ja la teniu. Jo només afegiré que ahir em vaig desbloquejar, em vaig relaxar i vaig disfrutar dels 95 minuts d'obra oblidant que era al teatre, que les butaques eren incòmodes i que al Romea fotia un fred terrible (així que si hi aneu --hi ha temps fins al 20 de febrer-- abrigueu-vos bé!).

NOTA: Jo d'entesa en teatre queda clar que res. Simple espectadora eventual, així que els que hi aneu sovint, no em feu ni cas: oblideu aquest text ja, HOP!



27.1.05

Miracle 


Al meu cap, una llosa: parlar-vos de La vida és un miracle, del Kusturica. Avui toca. És el que passa quan tens molts temes de què parlar, que te'n fas una llista (en el millors dels casos), i els vas fent a poc a poc, i quan arribes als últims ja ho fas amb ben poc entusiasme; i això en el cas de la darrera pel·lícula del Kusturica és una llàstima.

La crítica ha dit que no calien dues hores i mitja de pel·lícula, que s'ha passat. Però és que Kusturica és excés, és generositat il·limitada, és sobredosi, és opulència. Les pel·lícules d'aquest home són per veure-les dues o tres vegades abans de poder parlar-ne amb propietat, ja que cada escena, cada pla, cada segon filmat és ple de detalls impossibles de captar per un espectador normal, i més si es veu en versió original i s'ha d'anar llegint els subtítols. Si em permeteu que faci una comparació poc acadèmica, La vida és un miracle, en alguns moments, em recorda les històries de Rue 13 de Percebe, sembla que la pantalla es divideixi en vinyetes i hi passen tantes coses a la vegada que és possible que l'espectador del costat hagi vist una història completament diferent de la que has vist tu.

Ara no em vull enredar a explicar-vos l'argument del film, ja que seria fer-li un mal favor a Kusturica, perquè tot i que la trama és important, si la despullem de l'excés d'imatges, de la sobrecàrrega de detalls i de la música extremament optimista i hiperactiva i histèrica, es queda en un no-res que no fa justícia a les dues hores i mitja de cinema pur. Perquè deu ser per això que segons qui s'embafa amb aquesta pel·lícula, perquè és cine cine, del potent, en estat pur, sense barreges que l'aigualeixin. Escenes que et foten el cor a cent, moments que t'arrenquen riallades descontrolades, caos cinematògrafic que et fa aixecar de la butaca i aplaudir com un imbècil (cosa que no s'ha de fer mai en una sala de cinema on no hi ha ningú de l'equip que ha fet possible la pel·li, alerta!). I la música que et fa tornar boig.

Sí, potser és bogeria la paraula que defineix millor aquesta darrera creació de Kusturica. Una bogeria. Una catarsi, també. Fins i tot un orgasme (o més d'un!), sí. Kusturica, ja em perdonareu, ejacula cine, escup cine, sua cine, emana cine, plora cine, pixa cine. Des del primer segon fins a l'últim, a cent.

Que exagero? Ell també. I és això el que fa que surtis de la sala col·locat, al·lucinat, esverat, encès. Acollonit! Acollonit perquè a veure qui s'atreveix ara a tornar al cinema, a veure qui és el guapo que té el valor de pagar una entrada, seure a la sala i pretendre veure cine de nou i disfrutar-lo. Jo no. Encara he de veure el miracle de l'Emir dues vegades més, després ja en parlarem.

Ara veig que potser no és cert això de la llista que deia al principi, que es perd gas i tal; perquè ha estat evocar la pel·lícula que vaig veure dissabte passat, escriure un parell de cops aquest cognom que pocs pronuncien bé ('custurítza') i reprendre l'entusiasme del primer dia, dels primers segons de mono de cine, quan has vist ja la darrera filera de lletres dels crèdits i et poses l'abric i la bufanda amb resignació, perquè en vols més, més, MÉS.



25.1.05

Un còmic per als no amants del còmic 


Encara tinc pendent parlar-vos d'una pel·lícula, d'un còmic i d'una exposició, però aquesta última la dono per mig feta, perquè se m'han avançat i veig que no tinc res més a dir-hi. Així que me'n queden dos.

Deixo la pel·lícula per un dia que el seu títol em convenci una mica més que avui, perquè amb el fred que fot avui això de dir que la vida és un miracle és més humor negre que altra cosa. I a mi el fred no em fa riure, ni em diverteix, ni res. I no parlem de la neu, cosa més inútil i emprenyadora no he vist mai. Així que farem esperar els possibles curiosos per la darrera proesa cinematogràfica del senyor Kusturica.

Anem amb el còmic, doncs. Us alerto, però, que no sóc gens lectora de còmics, no hi entenc ni un borrall, i les poques vegades que he entrat a una botiga especialitzada (com la que hi ha al carrer Xuclà) m'he dedicat a mirar els gadgets i a intentar esbrinar qui són sense èxit.

Malgrat això, us parlaré d'un còmic que vaig descobrir diumenge a la taula final de l'exposició sobre Bruguera que fan al CCCB. No és cap novetat, té uns quants anys, però si algú és tan llec en aquest art com jo, espero que em permeti que li presenti el bueno de Cuttlas, el còmic per als no amants del còmic. Així mateix.



És aquest que us saluda amb el barret des de dalt del cavall. El vaig estar llegint durant mitja hora llarga el diumenge i no vaig poder evitar riure sonorament unes quantes vegades, mentre al meu costat feia tres quarts del mateix un aspirant a adolescent que crec que acabava de descobrir Zipi y Zape (parella de còmics que, tot sigui dit, no he pogut suportar mai; però si em feu triar entre coses manga i ells, suposo que optaria per aquests últims, més que res perquè com a mínim els entendria).

Però parlàvem del Cuttlas. Les seves historietes solen durar una pàgina i comencen amb ell sol en una vinyeta contemplant el cel o bé rumiant. A la vinyeta següent apareix un altre personatge (com per exemple la Mabel, la seva nòvia) i li planteja alguna pregunta o li comenta alguna cosa que fa que la imaginació de l'homenet sense cara ni mans ni peus ni res s'activi i voli ben amunt en tot el que queda d'historieta. A alguns us pot haver sonat perquè es veu que va aparèixer força temps a El País de las Tentaciones i a la revista de còmics Víbora. Però a més ha publicat les seves històries en quatre volums.

Cuttlas va néixer el 1983 a Saragossa, de la mà d'un tal Calpurnio, i ja ha mort dues vegades, una a l'oest i l'altra a l'espai, així que és possible que tard o d'hora torni a ressuscitar. De moment, ens ha deixat els quatre llibres que us deia (l'últim, que és el que vaig llegir, del 2002), uns quants curts, pel·lícules i sèries de televisió i sembla que fins i tot algun gadget, tot i que no sé si en això últim el Calpurnio hi té alguna cosa a veure... Us el deixo aquí i feu-ne el que vulgueu.



24.1.05

Un altre dilluns, potser el pitjor 

Un altre dilluns i per tant una altra petita llista d'alegries per al cos (cap inclòs). Això ja fa olor de secció, però no ens enganyem, una flor no fa estiu. Anem per feina, que avui la primera bona notícia té una data de caducitat gairebé immediata.

1. Avui a dos quarts de nou del vespre a la Sala Apolo reposen la pel·lícula In the mood for love, de Wong Kar Wai, amb la meravellosa Maggie Cheung, els seus vestits de coll alt i tall a la cuixa i aquella música... Els que la vulgueu reveure o els que encara no l'hagueu descobert, penseu que l'entrada (que em sembla que val 4 euros) anirà a parar als afectats del tsunami (com no podia ser d'una altra manera; per cert, arran d'això us recomano l'article d'avui de Trallero a La Vanguardia).

2. Toni Catany exposa a la Galeria Trama, al carrer Petritxol, 8, de Barcelona. Els que no conegueu aquest fotògraf de Llucmajor, passeu per aquí i aneu fent boca.

3. A la Galeria Punto Arte, al carrer d'Enric Granados, 118, de Barcelona, hi ha una exposició col·lectiva que dura fins aquest divendres en la qual podreu veure alguns gravats de Roser Sales, de qui ja vaig parlar fa uns mesos en aquesta mateixa pàgina. A més, en aquesta mateixa galeria estan preparant una col·lecció de llibres d'artista (per cert, que són una variant artística dels llibres pop up) relacionada amb l'Any del Llibre i la Lectura i que sembla que es presentarà a l'abril.

4. Malgrat aquest trio de motius per agafar el dilluns per les banyes, sembla que arriba una onada de fred terrible (ahir a TV3 la línia que marca la progressió de la temperatura al llarg de la setmana baixava fins al logo de la cadena..., sembla que hi disfrutin!?) que podria provocar, juntament amb uns quants factors més, que avui fos un dels pitjors dies de l'any, si hem de fer cas de Cliff Arnalls, investigador de psicologia de la Universitat de Cardiff.

Arnalls diu (ho he tret de Vilaweb) que el gener sol ser el pitjor mes de l'any, perquè les rebaixes fan empitjorar l'economia familiar, fot un fred que pela, i la llista de propòsits lluny d'animar-nos ens enfonsa encara més en la nostra decepció. I si hi afegim que el dilluns ja és de per si un mal dia, i que aquest és el darrer dilluns de gener, i per tant ja ens queda lluny la dolçor dels dies nadalencs, el resultat és que avui, 24 de gener, podria ser el pitjor dia de l'any. I que hi hagi gent que investigui aquestes coses...




23.1.05

L'origen dels pop up 



Mentre se sent encara el ressò dels focs que han anunciat la fi de la festa major del barri de Sant Antoni, intento pair i ordenar tot el que he viscut, vist, llegit i descobert o recuperat aquest cap de setmana, que en teoria havia de ser més laboral que altra cosa, però que ha acabat sent un còctel força interessant (amb migranya inclosa, però).

Crec que tot plegat em donarà per tota la setmana, ja que inclou llibres, còmics, exposicions i cinema. Així que anem a pams i no cremem tots els cartutxs en un sol dia, encara que l'olor de pólvora s'escoli entre les escletxes de la finestra de l'estudi, que no acaba de tancar bé.

Fins avui, per a mi un pop up era una cosa emprenyadora i normalment poc interessant que surt com un bolet quan entres en alguna web. Però avui he descobert que no sempre ha estat així, que abans que apareguessin els ordinadors per fer-nos la vida més fàcil (?) els pop ups tenien alguna cosa a veure amb els llibres.

Sorpresos? Espereu-vos. Un dels precursors dels llibres pop up, o llibres mòbils, o llibres desplegables, o llibres joguina, etcètera, fou Ramon Llull (1233-1316). Que m'expliqui, oi? Sí. El filòsof i escriptor mallorquí va il·lustrar les seves teories filosòfiques amb rodes giratòries de paper. A la biblioteca d'El Escorial es conserva una antologia de la seva obra i pensament sota el títol d’Ars Magna, un manuscrit del segle XVI que incorpora figures rotatòries que intenten explicar l’existència de Déu a través de la numerologia.

Un llibre pop up, per entendre'ns, és el que necessita un enginyer de paper per fer-se realitat. Sí, hi ha una professió encara més desconeguda que la dels il·lustradors o els correctors i que també intervé d'alguna manera en el procés editorial: la de l'enginyer de paper, que, per cert, deu estar fart de les conyes que s'arriben a fer sobre la papiroflèxia, una disciplina injustament menystinguda a mig camí entre l'art i l'enginyeria.

Si us en poso un exemple potser m'entendreu millor. Els que sou més o menys de la meva generació segur que us recordeu d'un llibre desplegable i mòbil que fou (i em consta que encara ho és) tot un èxit de vendes. Es deia La casa embrujada (The Haunted House) i era de Jan Pienkowski.

Hi ha diversos tipus de llibres desplegables o pop up, però ara no us els enumeraré, que no acabaríem. A més, estic convençuda que a l'exposició sobre llibres pop up que faran aviat a l'espai de Caja Madrid que hi ha a la plaça Catalunya us ho explicaran i exemplificaran millor.

Per acabar, doncs, només us vull parlar d'un llibre desplegable molt senzill però interessant que he descobert avui a la llibreria Laie del CCCB, quan sortia de l'exposició del Món de Gao (avui n'era l'últim dia!) i de la Factoria Bruguera (acabada d'inaugurar i molt recomanable). Es tracta del Animalario universal del profesor Revillod, una petita i estranya meravella procedent de Mèxic que evidentment ha estat premiada per la seva qualitat. Un recull de setze il·lustracions d'espècies animals, una per pàgina, dividides en tres parts que es poden combinar i d'aquesta manera hi podem arribar a veure una infinitat de combinacions animals diferents (tant d'il·lustracions com de les definicions de darrere de cada dibuix). Una obra aparentment científica però no per això allunyada de l'humor i el joc amb el lector-observador. I contra tot pronòstic, no val cap fortuna: per prop de 12 euros rebreu a canvi un bestiari de 4.096 espècies diferents.




21.1.05

De sons i blogs 


Hi ha blogs que suposo que per ubicar el lector i donar una idea de qui els escriu informen de què està llegint l'autor en aquell moment o bé, fins i tot, què escoltava mentre escrivia el post en qüestió. Que diguin quin llibre tenen entre mans em sembla bé, sempre que es vegi que el llibre va canviant si més no cada setmana, ja que si no denotaria una velocitat de lectura preocupant, i més si es tracta d'algú que se suposa que està interessat per la lletra.

Ara, a mi el que em fa una certa gràcia (i alhora m'intriga) és que diguin quina cançó escoltaven, ja que això vol dir que han trigat com a molt set o vuit minuts a escriure el post, cosa que sovint no em costa de creure, sincerament. Suposo que el que intenten dir amb aquella mena de colofó és que aquella cançó (normalment d'un grup de Sòria que canta en anglès de Manchester i té un nom llarg i absurd del tipus The Silly Aunt and her Clever Dog Sitting in the White and Blue Sofa and Reading an Old Bulgarian Newspaper) els agrada especialment, i els agrada fins al punt de considerar que els defineix, que diu molt d'ells, que si coneixes aquella cançó els coneixes a ells i si a sobre a tu també t'agrada ja et pots considerar col·lega seu per sempre més.

I és que la mena de blogs que posen aquesta petita llegenda musical final són regentats per joves bloguers amb ganes de compartir i conquerir gustos, cosa que no em sembla bé ni malament, alerta. Tan sols dic que em sobta que només posin una cançó, que en podrien posar dues o tres, que en total potser serien uns vint minuts, que ja és un temps més raonable per escriure un post llegible.

Si jo us hagués de fer una llista dels sons (ja no dic música, que seria apuntar massa alt) que he escoltat mentre escrivia aquest post, hauria d'incloure dues trucades de telèfon fix, un missatge al mòbil, un parell de miols de gat que vol jugar i no li foten cas, l'intèrfon (el carter), un "Butaaaaaaaaaaaano!" amb accent pakistanès, soroll d'obres, un gos rondinaire que deuen haver "tancat" al balcó i fa mitja hora que borda com un boig i fa bordar tots els altres gossos del carrer, una ambulància i, de fons, molt de fons, l'última banda sonora que ha parit el Kusturica, que diu que la vida és un miracle. I el silenci també, Emir.



20.1.05

Vull deixar de fumar i no puc 


Fa un parell de dies el Bohemi comentava amb quina mena de cerques al Google li arriben visitants al Club. Avui m'he entretingut a mirar-ho a l'Aeroplà i he descobert que algú que vol deixar de fumar ha cercat "Vull deixar de fumar i no puc" i ha anat a parar aquí.

La frase m'ha semblat desesperada i no he pogut vèncer la temptació d'aprofitar aquest espai que el déu Blogger m'ha donat per adreçar-me a aquest fumador fora de si. Li vull explicar com va deixar de fumar una senyora que conec de retruc, la Nuri, que ara té més de vuitanta anys, diria, i gaudeix d'una salut envejable (tant mental com física, cal remarcar-ho).

El dia que la senyora Nuri va decidir deixar de fumar no va fer res especial. No va llençar tots els paquets de tabac a la brossa, no va amagar tots els cendrers a l'armari que menys obria de casa, no va desar tots els encenedors al calaix dels mals endreços de la consola del passadís. No. Al contrari.

Cendrers, encenedors i paquets de tabac van passar a decorar casa seva més que mai. A cada taula, a cada prestatge, a cada racó de ca la Nuri hi havia algun d'aquests tres objectes que li recordaven que era fumadora. Tenia paquets encetats al menjador, a la cuina, al lavabo, al despatx, al dormitori. Els encenedors se li multiplicaven a les butxaques de tots els abrics, damunt de la tauleta de davant del sofà, al costat del despertador, entre el raspall de dents i el perfum, enmig dels pots d'espècies... I els cendrers, tots amb alguna burilla temptadora, li havien envaït literalment els mobles.

La senyora Nuri es passejava per casa i veia la seva addicció al tabac pertot. La veia i la vencia, ja que per més que ensopegués amb cendrers, encenedors i cigarretes a totes hores, no queia en la temptació.

I això que el seu marit, que aleshores encara vivia, també fumava i molt. Quan la Nuri va decidir que deixaria de fumar, no li va dir res al seu home. Bé, sí, li va dir que no la respectés, que ell podia seguir fumant, que podia (que gairebé havia de) fumar en presència seva. I així ho va fer, fins al seu últim dia. Però la Nuri, tot i el marit fumador, tot i l'exèrcit de cigarretes, encenedors i cendrers que l'envoltaven, tot i l'olor de tabac que li seguia empudegant les cortines i la moqueta, va deixar de fumar. Perquè ho volia.

I ara ja fa uns quants anys que no fuma, tot i que continua tenint la casa plena de cendrers, vidus, com ella, de cigarretes i marit. I si li demaneu foc, fica la mà a la butxaca i en treu un encenedor passat de moda però que encara funciona.



18.1.05

«El saben aquél...» 


Un francès, un anglès, un alemany i un espanyol decideixen construir un avió immens i se'n van a veure el senyor Airbus perquè els ajudi.

Primer hi va el francès i demana de fer la cabina dels pilots, que és el que fa que un avió funcioni. I el senyor Airbus ho accepta.

Després arriba l'anglès i diu que ell vol encarregar-se del cos de l'avió, on van els passatgers, que al capdavall són els destinataris finals de la cosa. I el senyor Airbus hi està d'acord.

Llavors és el torn de l'alemany i li comunica que ell desitja fer les ales, perquè un avió sense ales, per molt bona cabina de pilots que tingui, no pot volar. I el senyor Airbus diu que entesos.

I per últim, quan el senyor Airbus ja donava per tancada la construcció de l'avió i se n'anava cap a casa, es troba l'espanyol plorant al costat de la porta del seu despatx:

- Què et passa, espanyol?

- El francès, l'anglès i l'alemany han tornat a passar de mi, senyor Airbus, buaaa! Per què sempre surto mal parat als acudits? Buaaa!

El senyor Airbus sent una mica de llàstima i se l'enduu cap al despatx per rebre'l com ha fet amb els altres, i li diu:

- Espanyol, no pateixis, hi ha una feina per a tu, encara no hem trobat qui s'encarregui de fer les peces petites. Vols fer-ho tu?

NOTA: Premi de consolació als que diguin que les peces petites també són importants. Ha!




17.1.05

Quatre bones notícies per al dilluns 


Diuen que els que encara creuen en la setmana laboral de cinc dies els dilluns estan especialment decaiguts, malhumorats i poc inspirats. Aquí van, doncs, quatre bones notícies per donar sentit al dia més dur de la setmana per a la major part de la població.

1. El MNAC obre la seva biblioteca; una bona notícia per a tots els interessats per l'art i els aficionats a les biblioteques en general.

2. És dia de l'espectador al Renoir Floridablanca (i a tots els altres cinemes de V. O.), la sala de cinema que va rescatar el Raval de l'analfabetisme cinematogràfic, tot i que està al barri de Sant Antoni.

3. La Dulce ve a cantar al Palau de la Música demà i demà passat (dins d'aquella cosa del Festival del Mil·lenni que serveix, entre d'altres coses, perquè cada any el senyor Moustaki tingui una excusa per venir a Barcelona).

4. La Paquita i la Lolita cuinaran per a nosaltres aquest vespre des de la pantalla (flanquejades pel Pellicer, guarnit com sempre amb camisa blanca i americana negra, fent canvi de pla en cada punt i a part i llegint el teleprompter --o teleapuntador, que diu el Termcat-- com qui et pregunta si estudies o treballes en una barra de bar amb un gintònic a les mans).

Així doncs, biblioteca nova, cinema per quatre euros (com cada dilluns), fados d'alçada i cuina de tota la vida, quatre bons motius per encarar el dia.

Volia trobar-ne cinc però no me n'he sortit. Podria posar que la coral Twocats pel Gospel fan cinc anys, però això va ser ahir. També podria dir que per fi s'investigarà la síndrome de Sanfilippo a Espanya però com que acostumo a gastar (segons com) un to un pèl mofeta no hauria quedat gaire seriós, i aquesta malaltia, per incurable i per limitar l'esperança de vida entre els 12 i 16 anys, ho és molt, de seriosa.

Així que si a algú se li acut alguna altra bona notícia per començar la setmana, aquí baix té lloc per dir-ho, com sempre.



14.1.05

Desànim postanatòmic 


Després d’una sessió d’anatomia no gaire estimulant i de veure que em consideren un blog de societat, entre el costumisme, la premsa rosa i el pregoner de barri...

L'endemà d'una jornada de sobredosi de lletres catalanes com la d'ahir en què cadascú escombra cap a casa i no hi ha ni els balanços ni les profecies promeses, em fa l'efecte que o jo duc les ulleres brutes o els que ahir llegien els seus tres fulls assajats i sense espai per a improvisacions anaven sedats. Poques frases sensates per a una hora i quart de xerrera, diria. Així que em vaig dedicar a escoltar durant una horeta llarga, vaig observar el públic (la sala era ideal per fer-ho) i vaig veure que uns s'han fet més grans (vells, vaja), altres més grassos, o prims, alguns no foten bona cara, altres massa i tot, etcètera. I, com sempre que vaig a aquesta mena d'actes, vaig posar cara a alguns noms que coneixia només en lletres.

De cara a l'any vinent, si volen continuar amb la sessió anatòmica (no els animo pas a fer el contrari), els deixo un parell consells (per si algun responsable de la cosa ve a parar per aquí, que no se sap mai):

1. Que els doctors es deixin els guions a casa i xerrin de memòria (com a molt que duguin una llibreteta d'aquestes petites que ara s'han posat de moda --i que no sé mai com es diuen-- per si s'obliden del nom d'alguna novel·la o poemari) i que, de pas, sisplau, s'allunyin de la salmòdia i s'acostin més al rap, com féu el Serra en la primera entrega, o potser tampoc tant.

2. Les croquetes i les copes abans de la sessió, sisplau, que la panxa plena i l'escuma del cava fan miracles, i a la sala Gimbernat, ahir a les 19 h, hi havia massa gana i poca ebrietat.

Dit això, deixaré la lit cat per als entesos i reprendré la meva línia costumistoravalera.



11.1.05

De lectura o sexe 



Il·lustració d'Alex Pelayo

Llegir no és fàcil i n'hi ha que gairebé necessiten una temperatura concreta per fer-ho, i no parlo dels que devoren més llibres a l'estiu que a l'hivern, sinó dels que gairebé es posen el termòmetre abans d'emprendre la lectura. Dels que necessiten una llum concreta, un silenci sepulcral, un sofà buit i ample, un coixí que faci de faristol, una manta que els cobreixi les cames a l'hivern o un got d'alguna beguda refrescant a l'estiu, etcètera. Tot plegat, excuses.

Si vols llegir, no calen tants preparatius, ni tampoc tant de temps. Només les ganes, que elles soles ja s'ho faran per aillar-te dels factors externs que pretenen impedir que disfrutis d'un llibre (o revista o diari o...).

Els lectors experimentats saben trobar els moments i els llocs per dedicar al seu vici, i tant pot ser en un sofà com en un banc públic o un seient del metro o la cua de la xarcuteria o la de la INEM, o a la sala d'espera del metge o davant d'un pas zebra mentre la llum vermella està encesa.

Altra vegada se m'acut comparar el llegir amb el sexe... Eh que si hi ha ganes no calen llits amples i flonjos ni temperatures càlides ni músiques exòtiques ni elixirs afrodisíacs? Proveu de tornar a llegir els paràgrafs anteriors substituint la lectura pel sexe...

És clar que on hi hagi un sofà còmode (tant per a una cosa com per a l'altra), fora incomoditats, però de la mateixa manera que ens pot assaltar el desig sexual en un ascensor, un telefèric o un túnel de rentat de cotxes, ens hauria de passar el mateix amb el desig lector, si tenim una vida lectora (i sexual) sana i equilibrada, esclar.

Post avalat per Carmen Vijande.



10.1.05

150 paraules sobre el Nadal 


Avui n'hi ha que tornen a la feina; senyal que han fet vacances. Els altres només hem fet festa els dies estrictament festius. I encara n'hi ha d'altres que ni això, perquè treballen en centres comercials (i derivats) i els ha tocat atendre a tot Déu durant quinze dies que segons com han estat llarguíssims.

El cas és que avui els que no hem aturat la nostra activitat durant aquesta mena d'anestèsia general que és el Nadal ens alegrem (ni que sigui per fotre, per enveja, per rancúnia, perquè sí) que tot torni a ser com sempre. Els nens a escola, els professors també. El caos circulatori arreu a les nou del matí i a les cinc de la tarda. Tot a lloc.

Però hi ha una cosa que si més no a mi m'espatlla el retorn (la rentrée, que diuen alguns de la vella escola)...

Fa anys que una estudia (que no vol dir aprèn) idiomes i cada any, en tornar de vacances, quan tot just estic intentant oblidar-les (consti en acta que no sóc de les que odien el Nadal, però el dia 7 de gener no em pregunteu què en penso que rebreu una col·lecció de lladrucs scroogians), el professor d'anglès o italià o francès o alemany o rus o el que toqui em demana una redacció sobre les vacances de Nadal, normalment escrita en passat (passé composé, passato prossimo, etc.), i aquí és on tota la templança aconseguida i mantinguda amb penes i treballs durant els quinze dies de multituds i excessos se me'n va a prendre pel sac, perquè sóc incapaç d'arribar a les 150 paraules sense haver buscat algun renec al diccionari de torn.

Per això aquest any he decidit guardar-me una versió estàndard de redacció de Nadal per no haver de patir la por al full en blanc en tornar a l'acadèmia, mentre veig tots els companys de classe escrivint sense fre. Així, en tornar de festes, l'únic que hauré de fer serà traduir-la a l'idioma i temps verbal que toqui. No l'hi digueu al profe, eh.



8.1.05

Ja no se'n fan 


De vegades anar a comprar és córrer el risc que t'escupin a la cara que tens una edat, i ho diu una que encara no ha arribat a la trentena (tot i que cada dia s'hi acosta més). I el millor és que t'ho acostuma a engaltar una senyora dependenta d'aquelles d'ulleres penjant del coll amb una cadeneta d'or, rebeca d'angora, mitges de color carn, pentinat tofa i brusa d'estampat criminal i botons daurats. Una dona que podria no ja ser ta mare sinó ton àvia. Una dona que cada vespre quan arriba a casa fot els peus en remull en una palangana d'aigua i sal i els galindons sobresurten com periscopis a la recerca d'enemics russos. Una dona que diu e-mail una vegada al trimestre i se li fot un nus a la llengua abans d'arribar a la ela final. Ella és qui t'ho diu, amb cella aixecada, somriure mofeta, respiració resabuda sortint-li pel nas i so de ntsé-ntsé-ntsé per dir que no.

I és que és que no, i tu no ho saps perquè no estàs al dia, reina; però és que no. Que no i punt, aquí i a Roma. D'aquest model ja no se'n fan, no. Ningú no en vol, ja no es porta. I au. I tu insisteixes que no fa ni un any que en vas comprar un d'igual allà mateix, que va ser ella amb aquella brusa d'àncores i nusos mariners la que t'ho va vendre i et va dir el siguis servida i tot.

Ntsé, ntsé, ntsé. Ja no se'n fan. Aquest model va sortir molt bo, a casa el gastàvem tots, però ja fa més de mig any (fixa't tu quina eternitat) que n'han deixat de fer. Ja no es porta, ja no en vol ningú. Ara està de moda una altra cosa, més així, més aixà, més no sé què, més no sé com. Ja no se'n fan, ntsé, ntsé, ntsé.



7.1.05

Canvi d'imatge 


No han estat els Reis els qui m'han portat aquesta imatge nova per a la capçalera de l'Aeroplà, i ara! No en venen, de logos, al Toys'r'us. És de collita pròpia, idea i creació nostra.

Espero que us agradi tant com a mi la idea de clicar i volar, i també la incorporació del color pistatxo!



6.1.05

Una cosa sorprenent 


"Està a punt de passar una cosa sorprenent" és el que significa Miranfú segons la caputxeta a Manhattan de la Carmen Martín Gaite.

I això que havia de passar s'ha materialitzat en un blog, Miranfú, que no em puc estar de recomanar. Primer perquè és d'algú molt proper a mi (el més proper, vaja). Després perquè acaba de començar i necessita una empenteta en forma d'allau de visites. I també perquè em consta que hi ha molta il·lusió dipositada en aquest petit espai de la xarxa, moltes ganes de compartir idees i experiències sobre la professió, sobre webs interessants (una mica en la línia de zootoon) i també imatges i pel·lícules i tot el que es presenti.

Miranfú tot just va començar ahir, en plena nit de Reis, i no dubto que a poc a poc ens anirà provocant a tots les sorpreses que promet el seu nom.



5.1.05

Llibres i preservatius 


Aquest any patirem, amb això del llibre i la lectura. Ahir, fent un zàping innocent per fugir de la segona part de la teràpia per no fumar, vaig anar a parar a un debat sobre la lectura i la ciutat de Barcelona, a BTV. Aviso que només en vaig veure els primers deu minuts, perquè quan vaig sentir-ne un parell de frases ja vaig quedar servida:

1. Barcelona és una ciutat lectora.

2. És igual el que llegeixis, si llegeixes.

Dir que una ciutat llegeix o no llegeix basant-se en la quantitat de llibres que es venen (o de llibreries que hi ha) és com decidir si una ciutat folla o no en funció dels preservatius que es compren (avui tinc el dia comparador). Sort que n'hi va haver una que va dir que no és el mateix comprar un llibre que llegir-lo; cosa que convindria portar sabuda de casa, ja que si diferenciem llibre de lectura, bé hauríem de saber fer el mateix amb comprar llibres i llegir-ne.

Però a mi la que m'agrada és la segona afirmació. O sigui que el cas és llegir? Tan se val el què? Ja. Perdoneu, però a mi em recorda aquella gent que quan el metge els pregunta si fan exercici responen que caminen molt o que viuen en un quart sense ascensor.

Sigui com sigui, llegirem, tant com l'any passat i com el que ve. I si enmig dels homenatges quixotescos i dinàmiques diverses veiem algun acte o iniciativa que fa bona pinta (que no vol dir que al final la tingui), ens hi acostarem a veure què.

Compreu llibres i preservatius, doncs, i utilitzeu-los, cada any.



4.1.05

When you're strange...  


... no one remembers your name, deien els Doors. Ja no.

No m’havien demanat mai com em dic per servir-me un cafè amb llet. No m’havien dit mai que de cafè amb llet ja no en tenien. No havia hagut de llegir mai una carta per demanar per esmorzar. Deu ser que no estic avesada a esmorzar fora de casa i que quan ho faig no goso sortir del clàssic cafè amb llet i croissant (o magdalena).

Avui he anat a esmorzar en territori estranger (o això m’ha semblat) i he tingut molta feina per aconseguir el meu esmorzar monòton i sense filigranes.

Normalment, el cafè amb llet ocupa el tercer lloc en l’apartat de cafès de qualsevol bar, després del cafè i del tallat. Ah, ja està tot dit: qualsevol bar. Avui no he anat a un bar qualsevol.

Una vintena (o més) de combinacions diferents de cafè, amb nata, vainilla, xocolata negra, xocolata blanca, canyella, caramel. De tot menys llet i prou. I al final, després dels cafès, tes i xocolates mesclats amb tot el que us pugueu imaginar, hi havia l’opció del cafè amb llet rebatejada amb un nom que no recordo però que combinava l’italià i l’anglès, diria. Ah, no havia vist mai que hi haguessin talles de cafè.

He esperat pacientment a la cua, i si no fos perquè a través del vidre anava veient autobusos de TMB i taxis grocs i negres, en cinc minuts m’hauria convençut que havia travessat mig món per anar a esmorzar. Davant meu hi havia un noi que sospito que se sentia tan en terra estranya com jo. Li ha tocat i ha demanat una flauta de pernil i una aigua. Apuntava alt! Que d’aigua no en tenien, se’ls havia acabat. El noi ha provat de demanar-la amb gas i tampoc. Després ha dit que llimonada, i no. Al final, suc de maracujà car com una mala cosa (això sí, com a mínim li n’han encolomat mig litre). I ha pagat l’oro i el moro per un entrepanet ridícul de pernil i la litrona de suc.

Em toca. Hola, un cafè amb llet i un croissant. Ho dic ràpid, sense pauses, i normalment no m’ho fan repetir i ni tan sols em contesten, se’n van i en dos minuts tinc l’esmorzar a taula. Però ara em trobo demanant-ho al mostrador i la noia de l’altra banda està molt a l’altra banda.

Que no, que de croissants normals no en tenen. Ah, doncs una magdalena. De què, diu. Com que de què? Normal. No, no n’hi ha. Que si gingebre, que si gerds, que si toffee. No, no. Doncs què tens més? Diu que croissants de mantega, que són «els més normals que tinc». Va, doncs aquests, posa-me’n un.

I ara el cafè amb llet. Que no, que no els en queden. Així m’ho ha dit. Que no n’hi queden? Si la majoria de combinacions de la cartellera contenen un d’aquests ingredients o derivats!? Diu que millor que agafi un moka no sé què o un latte no sé com, que si fa o no fa són el mateix. Sí, l’únic que en varia és el preu. Dos euros amb cinquanta per un cafè amb llet. Va, doncs el latte dallonses, vinga. Que si el vull petit, mitjà o gran. M’ensenya les mides dels gots quan veu la cara que li torno. Colló, hi ha algú capaç de fotre’s un litre i mig de cafè amb llet?! Petit, petit.

I llavors ve quan em pregunta com em dic. Me la miro pensant que potser li he sonat i que em demana el nom per saber si de debò hem anat juntes a l’institut o no. Ella hi insisteix. Sembla que s’ha emprenyat una mica i tot, com si fos normalíssim dir-li el nom. Hola, em dic Tina i vull un cafè amb llet i un croissant. Miro enrere, tot són estrangers. No havia dit mai el meu nom amb tan poc convenciment. Llavors em contesta que seran tres amb vuitanta. I després de cobrar-m’ho i sorprendre’s que no tingui la targeta vip i no la vulgui tenir, m’envia a un altre mostrador, on hi ha una clònica seva fent anar una màquina que m’ha fet pensar en Kafka i el professor Franz de Copenhague alhora (no m’havia passat mai).

La clon em somriu i em diu hola Tina, i un moment Tina, i aquí tens el croissant Tina i ara et fem el latte daixonses Tina. Em torno a girar i tots continuen sent estrangers. Per sort, a fora veig un home amb un Avui sota el braç (no m’havia alegrat mai tant de veure aquest diari!). I aquí tens el teu latte dallò Tina. Personalitza-te’l com vulguis Tina. Persoquè?!

Un got de plàstic tapat. Ni cullera ni sucre. Les culleres, també de plàstic, m’esperen a la zona de personalització de cafès o com es digui, on hi ha tot de salers amb pols de diferents colors, entre les quals només reconec el cacau i la canyella. Localitzo el sucre i me n’hi poso, convençuda que no n’he encertat la quantitat.

Amb la safata del meu esmorzar mig normal començo a buscar lloc per a dos, perquè que quedi clar que he vingut a aquest bar no qualsevol perquè hi he quedat amb algú, que si no, no (algú que torna de territori ianqui i que per tant troba normal quedar en aquesta mena de bars). I em toca seure de cara a galeria, en unes butaques de color morat al costat del vidre, perquè tothom vegi com esmorzo un croissant de mantega i un latte no sé com. Al meu costat, dos rossos molt rossos amb una guia de Barcelona en anglès pessiguen unes magdalenes que semblen ovnis i xarrupen d’uns gots com banyeres.

I mentre espero m’empudego de l’olor de vainilla que envaeix el local i enyoro el perfum de tabac dels bars qualssevol. Perquè aquí, en aquesta nau espacial de cafès sense gust de cafè, en aquest temple despersonalitzat on et repeteixen el nom i et fan sentir cada vegada més estranya, no es pot fumar, però no per la qualitat de vida ni per la salut de ningú, no. Hi ha un rètol que diu que està prohibit fumar perquè podria afectar la qualitat del cafè. Doncs jo diria que alguna de les clons ha transgredit les normes, perquè la qualitat del cafè està com a mínim afectada.

Al final ha arribat la meva cita i ha anat al mostrador amb el cap ben alt i li ha demanat a la clon número u un te de no sé què amb vainilla, li ha dit el nom sense titubejar, li ha ensenyat la targeta vip abans de pagar, s’ha personalitzat la cosa amb com a mínim tres salers diferents i ha agafat una canya per xuclar el mig litre de líquid perfumat que li ha costat més de quatre euros.

No m’havia sentit mai tan estranya per demanar un cafè amb llet i un croissant.



Addiccions 


A la tres ja no en tenen prou amb la marató de cada any, ara s'han avesat (aviciat) a parlar de salut, a portar metges i pacients al plató, a treballar amb testimonis reals (quins deuen ser els testimonis irreals?), a parlar de la qualitat de vida, de malalts, d'afectats, de símptomes, de patologies, a convidar psicòlegs, sociòlegs, i tots els altres òlegs (i òlogues, i òlogues!) i anar omplint el plató de cadires d'experts que repeteixen frases apreses rere les càmeres o bé contradiuen el presentador, perquè els han sortit rebels.

Ahir, i sense que el Pellicer hi tingués res a veure (ell venia després amb un dels seus reportatges sobre sectes o no sé què), en horari de prime time, o sigui, després de sopar, van dedicar una hora ben bona a parlar sobre l'addicció al tabac (bé, a fumar, que el sociòleg rebel va precisar que el tabac és una planta inofensiva, i que el que crea addicció és fumar, i tal, per allò d'aquelles misterioses substàncies que afegeixen a les cigarretes, bla, bla, bla). Ens van titllar de fumadors, i van pressuposar que a més de ser fumadors volem deixar de ser-ho, i no pas perquè ho haguem decidit, sinó perquè ells ens hi han convençut. Au.

El senyor Calçada (que si mal no recordo abans es deia Calzada) ens va dedicar una hora llarga del seu valuós temps (i avui sembla que hi torna) per explicar-nos com va deixar de fumar. Només això, sí. I encara li fan falta més hores, eh, que, ui!, el tema dóna per molt més. Ah, i van venir tres actors fumadors a fer d'atrezzo, i fins i tot hi havia gràfiques i estadístiques i una noia en un altre plató recitant-les i canviant de pla cada dos per tres.

Però tot és culpa meva, que engego la tele i poso la tres i tinc el vici insà d'estrenar programes amb l'oculta esperança de trobar-hi algun al·licient. Aquesta sí que és una addicció malaltissa que caldria combatre. Que jo fumar no fumo, però d'addiccions, un munt. A veure quan em diuen des de la pantalla què he de fer per vèncer-les, eh. Jo, mentrestant, m'espero asseguda, sí.



3.1.05

Calendaris 


Toca canviar, substituir, llençar calendaris vells, i estrenar-ne, penjar-ne, obrir-ne de nous. Calendaris, en plural.

Un de petit prop de l'ordinador on s'hi vegin els primers sis mesos de l'any, per fer-nos una idea dels festius que vénen, d'en què cau segons quina data, etc.

Un de gros a la paret, en què cada pàgina és un mes, i amb prou espai sota cada xifra per poder-hi escriure conceptes clau que ens avisen de cites, efemèrides, que no hem d'oblidar. Aniversari Enric. Sopar traductors. Etcètera.

Dotze detalls de quadres de Klimmt a la brossa, dotze fotos de Nova York a la paret. Els noms dels mesos i dels dies de la setmana en un munt d'idiomes. "M'agrada més maig que gener".

És una situació (sensació) semblant a la del canvi d'hora que vivim un parell de cops l'any. De sobte ens trobem buscant rellotges pertot. I sempre ens en deixem un. El del vídeo o el de la cadena de música.

Sigui com sigui, el gener l'hem estrenat avui, passant pàgina a l'agenda i veient que tot continua igual, la setmana plena de coses a fer, algunes entre claudàtors perquè no caduquen o són optatives o no estan confirmades, o són eternes candidates a ser-hi: [Dentista], [Passaport]...



2.1.05

Càndida 


Dos mil cinc. Dia u, mig matí, lleganyes i ressaca per esmorzar. Telèfon, primera trucada de l'any:

- Si?
- Càaaaaandiiiiidaaaaaa? Boooon aaaany... (veu femenina d'ultratomba, tremolosa i panteixant)
- Perdoni, senyora, però s'equivoca.
- Què? Sí?
- Sí.
- Ah, bé, adéu.

Fi de la primera trucada de l'any, exactament igual que la primera de l'any passat. Una vella amiga de la Càndida que la truca cada dia u i no la troba. Però ella hi insisteix, any rere any, tossuda, tot i que cada vegada sigui més difícil distingir els números, tot i que sempre li diguin que s'equivoca.

Hi ha una Càndida al món a qui li han deixat de felicitar l'any nou des d'en fa dos. Així que des d'aquí, no em puc estar de dir (per si de cas):

Senyora Càndida, estigui on estigui, la seva amiga (tan si es diu Erèndida com si no) li felicita l'any nou, encara que no se'n recordi del seu número, encara que no sàpiga (o no recordi) que vostè ja no viu al Raval, encara que vostè ja faci temps que té el nom gravat en marbre.

I ara a passar tres-cents seixanta-cinc dies com sigui, perquè arribi el dia u de gener de l'any que ve i l'amiga de la Càndida pugui tornar a trucar, i que per molts anys ho faci i que jo la pugui sentir, amb aquella veu del més enllà, que em fa pensar que potser és ella la que ja no està entre nosaltres, i que la senyora Càndida tan sols ha canviat de telèfon perquè estava tipa de rebre trucades del passat. L'any que ve, si hi torna, ja l'hi demanaré.



Creative Commons License