Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

14.12.06

El quiosquer de Cromanyó 


L’home que cada matí en dóna el diari sense que li digui quin en vull (o sigui: el quiosquer) em recorda dia sí dia també l’edat de la humanitat. Quan prova de somriure m’ensenya els ullals, quan s’acotxa per agafar un exemplar gruny, quan recula cap a dins del quiosc frega el terra amb una fúria de cànid.

El diari es fa petit a les seves mans i sempre el rebrega una mica en el trajecte que va del prestatge a mi. Entre els seus dits sembla de joguina, entre els meus creix fins a tenir la mida de les notícies del dia.

Del meu portal al seu quiosc hi ha deu passes mal fetes —de quan s’avança amb lleganyes als talons—, i en aquest interval de temps i espai el quiosquer m’ensuma i, abans de veure’m, ja té el meu diari entre les urpes. I sempre em sorprèn tant que, tot i que veig que no cal, li dic quin diari vull i simulo sorprendre’m quan «m’assabento» que ja el té preparat.

L’euro que li dono esdevé moneda de fireta quan cau en el seu palmell de colós, i em fa dubtar de si és l’import correcte. Ell, però, també pressent la quantitat del tros de metall que li pessigolleja una ínfima part de la mà i sense ni mirar-lo se l’endu a la caixa, amb un lleu remugueig de satisfacció que se li escapa entre les dents.

Quan el tinc d’esquena, ja goso desitjar-li un bon dia, a l’espera de comprovar que me’l torna, però de moment no passem d’una mirada furtiva amb un cop de coll veloç, i el mig somriure caní que em fa abandonar la perifèria del quiosc amb la cua entre les cames i el diari sota el braç, rebregat pel quiosquer de Cromanyó.



4.12.06

Tres anys 


Avui fa tres anys que vaig començar a escriure aquí, però no sé què és el primer que vaig dir, perquè els arxius del primer any no els conservo tots, i el primer, que devia dir alguna cosa com «hola, ja estic aquí» però d’una manera molt llarga i dubitativa, el vaig esborrar, a causa d’aquesta fal·lera que tinc de fer net de tant en tant.

No sé si és un bon símptoma portar tres anys en el mateix lloc, corro el risc de fossilitzar-m’hi, i tinc clar que tres anys més no durarà. Sí sé que aquest no és el mateix lloc que vaig estrenar, que ha anat canviant tant en la forma com en el fons, i en el to, i que seguirà canviant —si no, malament.

Ni els passatgers són els mateixos (no tots) ni tampoc els copilots (ep, El Copilot, sí, aquest l’he fet fix), però les ganes, tot i pujar i baixar en funció de mil factors, continuen empenyent l’aeroplà com el primer dia, encara que amb un ritme més pausat i una mica més de distància —i això ho fan els meus anys, no els del blog.

Avui toca (i sento que toca) donar les gràcies a tots els que persistiu des del primer dia, o el segon o el tercer, els que entreu aquí de manera periòdica cercant qui sap què, i sembla que alguna vegada ho trobeu i per això hi torneu. Gràcies per tornar-hi i per dir de tant en tant la vostra en aquest racó de la xarxa que avui bufa tres espelmes i ho fa amb un vol satisfet, feliç i —encara— sorprès que continueu aquí.


Gràcies, Vilaweb!



Creative Commons License