Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

27.4.06

El crostó 


Ahir al matí, a l’hora d’esmorzar, el copilot em va mostrar la llauna buida de les galetes amb cara de gana i vaig captar que em tocava a mi anar a aconseguir alguna cosa per sucar al cafè amb llet. Pronuncio vaigalaflecaitorno i baixo les escales de tres en tres cap al carrer.

A l’entrada de l’edifici hi havia el nostre president d’escala vocacional i vitalici fuetejant els paletes (que han tornat, sí, però ara fan veure que no em coneixen perquè saben que he esbombat els detalls de la nostra relació en un llibre —qualsevol dia em porten a la salsarosa!?—), que carregaven sacs de ciment i altres estris per procedir a reformar l’escala d’una punyetera vegada.

Sempre que veig el president em sorprenc a mi mateixa: començo a tenir tot de reaccions estranyes per esquivar-lo. Ahir la tàctica va ser baixar els darrers esglaons d’esquena i sortir al carrer fent marxa enrere. No va funcionar.

Quan intentava fer girar el pom de la porta amb el braç dret retorçat a l’alçada dels ronyons, el president se’m va acostar amb l’inevitable crostó de pa entre les dents.

(Parèntesi: sempre que veig aquell crostó amb les vores estovades per l’acció de la saliva presidencial, pateixo una regressió al meu passat maresmenc, quan en sortir del parvulari —no, en aquella època no anàvem ni a llars d’infants ni a escoles d’educació infantil— passàvem per la fleca dels Lloveres i la Rosario em donava un bastó de pa perquè el rosegués fins a casa.)

Així que veig el president, veig el crostó, pateixo la regressió i estic amb el braç dret recargolat intentant obrir la porta:

President: Ei, bon dia.
Crostó: ...iaaaa! (Cal dir que les darreres lletres del president sempre acaben entre la molla de pa.)
Tina: Eh? Eh? És a mi?
P: Què fas obrint la porta d’esquena, dona?
C: ...onaaaaaa!
T: Qui, jo? És a mi? (Em giro per obrir la porta com una persona normal però és massa tard.)
P: Em va bé trobar-te perquè t’he d’explicar un parell de coses sobre la reforma de l’escala...
C: ...alaaaaaa!
T: És breu?
P: Sí, sí. Només una cosa sobre els cables que hi ha al sostre del principal, i sobre com col·locarem les bústies, i que hem tingut una idea molt bona per il·luminar cada replà, i que encara hem de decidir de quin color volem que pintin el pati de llums, i després una coseta, re, una rucada, sobre els darrers esglaons que porten al terrat que no sé si valdria la pena fer-los de marbre com els altres o els deixem tal com estan, amb aquelles rajoles que...

Sé que és lleig, però en sentir-li la lletania vaig acabar de girar el pom de la porta, ara ja amb la mà esquerra i de cara, i vaig sortir al carrer corrent. La fleca és a cinc minuts de casa, però per arribar-hi vaig fer tota la volta possible (feia temps que no travessava a peu els túnels del Garraf), amb l’esperança que el president-crostó hagués desaparegut en tornar.

I sí, el president ja no hi era, quan vaig tornar a mitjanit amb una bossa de magdalenes penjant-me dels dits, però tot i així sentia una presència estranya a l’entrada... Damunt dels sacs de ciment, abandonat, hi havia el crostó que encara tenia entre les molles les darreres lletres del rosegador presidencial: ...iiiiiiinaaaaaaa!


NOTA: No té res a veure amb el text, però no em puc estar de dir-vos que avui al Quadern d'El País hi ha un article d'una vella coneguda nostra, la Teresa Amat, que versa sobre com ha tractat la revista Serra d'Or, al llarg dels anys, l'escriptor Josep Pla, atès que diumenge va fer vint-i-cinc anys de la seva mort. No us el perdeu, és molt recomanable, però només el trobareu a la versió impresa.



25.4.06

Qui vol mentir, gran memòria ha de tenir 


L'aterratge forçós a la realitat ha estat dur. És època de memòries d'entitats de tota mena i toca corregir balanços, plans estratègics, llistes d'objectius, de fites, d'èxits... Tot surt bé, tot rutlla, a jutjar pel que resen aquesta mena de publicacions on el disseny acaba d'encobrir-ho tot amb un paper de cel·lofana que no sempre aconsegueix amagar el buit immens que li toca embolicar.

Una memòria és com una neteja de cutis a l'entitat. Un píling anual. S'exfolia tot el que no interessa que se sàpiga, s'infla tot el que s'ha aconseguit (o assolit, o dut a terme, o realitzat), hi afegeixes una introducció, unes conclusions, unes quantes gràfiques... Sacseges i... Voilà: la memòria anual de l'entitat, a punt per vendre la moto a qui convingui i aconseguir subvencions a dojo.

Per descomptat, no totes les memòries (ni totes les entitats que en fan) són preses de pèl, però quan en llegeixes unes quantes de seguides acabes per no empassar-te ni una xifra, ni un tant per cent, ni una referència, res.

I és que els que pareixen aquesta mena de documents no mengen cues de pansa ni per accident, perquè si no..., com és que només fan memòria de les coses bones, del que ha sortit bé? Per què no s'afegeix un apartat que es digui, per exemple, Necessitem millorar o Objectius frustrats i comencem a mostrar totes les cartes? No, aquest apartat ja existeix, però camuflat sota el títol de Propòsits per a l'any vinent (o alguna cosa per l'estil), que no és altra cosa que el que no s'ha aconseguit fins ara disfressat d'objectiu nou de trinca, encara que en realitat l'arrosseguem d'any en any.

Les memòries, doncs, són un exercici de desmemòria, però lluny de l'autobiografia inventada que defensava des d'aquí fa uns dies. No inventen, no creen, no ficcionegen, sinó que exageren, menteixen, tergiversen, però tot rere uns epígrafs de gran sonoritat amb noms i cognoms de quatre o més síl·labes.

Fer una memòria és penjar-te medalles allà on tens taques, i com més guardons lluus a la solapa, més màcules amagues.

Així que, com us deia al principi, l'aterratge ha estat dur, després d'uns dies d'immersió en un altre món que tampoc no és el que vol semblar. Ara bé, em quedo amb la tranquil·litat de la correcció i la traducció a l'ombra (tot i que no sé si he passat de trepitjar la penombra, aquests dies), ja que en veure la llum de lluny ja m'he quedat ben enlluernada i tot just avui he recuperat la visió gràcies, precisament, a les memòries que em toca corregir per guanyar-me la vida, i que són una bona dosi de realitat tot i que només diguin mentides.



23.4.06

Gràcies 



En plena ressaca santjordiera, no em puc estar d'agrair-vos a tots les visites i els comentaris que he rebut avui en carn i ossos (i no en la virtualitat habitual!). M'hauria agradat dedicar-vos a tots una estona més, però la situació m'ha superat i hi ha hagut estones d'autèntic col·lapse mental, coses del directe i la inexperiència!

I sobretot sobretot sobretot vull aprofitar aquesta pujada d'adrenalina d'avui per emetre un agraïment públic i majúscul a la senyora editora de Labreu, l'Ester Andorrà, l'autèntica alma mater de tots aquests projectes fets realitat que avui reposaven en una fusta damunt de dos cavallets de préstec al número quinze del passeig de Gràcia.



20.4.06

He sortit a fer un volt i he vist el rei 


He sortit a fer un volt (i a la presentació d'un assaig històric sobre el barri) i he vist el rei. Ja està.

Què voleu que us digui més? Que havien evacuat tots els esquèiters de la plaça dels Àngels? Que els carrers Elisabets, Joaquim Costa, Pintor Fortuny i rodalia eren plens de mossos, patrulles, policies i cotxes oficials? Que aquest vespre estava prohibit passar per davant del MACBA? Que el rei es passeja pel món envoltat d'homes uniformats amb cara d'anar restrets i no pronunciar gaires paraules esdrúixoles? Que el cotxe reial gairebé em repela les puntes de les botes en travessar el passatge dels Àngels? Que hi havia una colla de lloques amb càmeres digitals esperant que passés samajestat per immortalitzar-lo a cop de flaix i quan l'han vist s'han fotut a cridar i saltar com no feien des del darrer concert del duodinámico? Que a un senyor vestit de blau marí, armat amb porra i pistola, no se li poden fer preguntes si no és que ets guiri i duus un mapa de la ciutat entre els dits? Que quan m'acostava a la frontera de la Rambla m'he creuat amb el senyor Clos i senyora que passejaven tranquil·lament vora Canaletes?

No, no hi ha res més a dir. He sortit a fer un volt i he vist el rei, i què, després he vist la Reina Mare del Raval* (a la presentació del llibre de què us volia parlar en realitat) i m'he tornat a reconciliar amb el món. Perquè... algú sap si és de malastrugança creuar-se amb un monarca que va dins d'un cotxe negre?

*La Reina Mare del Raval (l'he batejada jo, així, ella no ho sap pas) és una senyora gran que corre pel barri i que sempre va conjuntada, amb barret i tot (d'aquí el nom). Us en deixo una instantània furtiva d'ahir, però aquesta dama es mereix un article per a ella sola un altre dia. Heus-la aquí amb una mena de turbant, la càmera preparada i la paraula a la punta de la llengua, perquè és una senyorassa que sap omplir tots els silencis que troba i que, segons em va semblar sentir-li dir ahir, ha escrit algun llibre sobre el Raval, però està esperant que algú l'hi passi a l'ordinador (sic).


NOTA: Aquest divendres, 21 d'abril, m'entrevisten, a les 13 h, a Hola Barcelona, a BTV, en una taula presantjordi amb un autor novell (servidora), un de consagrat (David Castillo) i un de mediàtic (Ismael Prados).



19.4.06

Grrrrrr (màrqueting agressiu) 


Imagineu-me mostrant els ullals, amb les celles tenses, els punys tancats, els braços enganxats al cos però ben tibats, mirada injectada en sang, vestit jaqueta, maquillatge bèl·lic, sabates de taló d'agulla (entesos, m'estic embalant, no puc parar), el cabell engominat cap enrere, mitges de reixeta, ungles llargues i esmaltades, una carpeta de pell sota l'aixella (depilada, aquesta, amb el mètode més dolorós que existeixi), un mòbil última generació a l'orella, un rellotge que marca els mil·lisegons i el peu esquerre picant rítmicament el terra amb la punta volent fer notar a qui em miri que sóc una dona ocupada i no puc perdre el temps amb foteses.

Ho heu aconseguit? Em veieu? I què, i què? Faig por, faig por, FAIG POR!!

...


Sabia que m'embalaria, perdó.

Volia fer-vos notar que aquests darrers dies, a marxes forçades, estic aprenent un niu en tècniques de màrqueting directe, indirecte, circumstàncial i de règim verbal. Estic a un pas del quierohablardemilibro del dolç Umbral (dolç, sí, perquè recordeu que jo segueixo amb les ungles llargues, els ullals esmolats, les mitges amb alguna carrera, ja --coi d'ungles--, etcètera).

I amb aquesta fila tan agressiva i la necessària dosi de cafeïna a la sang, us engalto una mica més de propaganda per al dia del llibre, que s'acosta indefectiblement. Vinga:

(Cliqueu damunt de la imatge per veure-la més gran, si és que la voleu veure més gran, esclar.)

Queda dit, de 17 a 19 h em tindreu allà amb el bolígraf a la mà, si no veniu ja li guixaré la cara al Pedrals, no sé..., tot i que si no vaig guarnida com avui potser que em limiti a rosegar-ne el caputxó mentre us espero, o encara rebré.



18.4.06

Els anònims del present 

Hi ha coses que els fills de papà no entendran mai. La importància de la gent anònima que forma part del teu passat n'és una. Per a ells tothom va pel món amb un arbre genealògic clavat a l'esquena, com una llufa. Fill del tal, nebot del qual, nét del Pasqual. En canvi, al barri, tothom actua com si tots fóssim iguals. Com a molt portem targetes de visita on hi diu a què ens dediquem: paleta electricista lampista guixaire persianer transportista.

Màrius Serra. Farsa. Barcelona: Planeta, 2006, p. 147.

Un diumenge tranquil de lectura, lluny de la xarxa, despullada del vestit de pilot, trobo la millor manera de definir el que m'agrada del barri en les paraules d'un altre que fa més temps que jo que toca la tecla: l'anonimat que ens iguala quan ens creuem pel carrer. Aquelles cares sense nom que formen part del meu paisatge urbà, i amb qui hi intercanvio com a molt monosíl·labs, em donen compte del pas del temps i em fan sentir del lloc en reconèixer-les.

El dia que passejant pel barri no em soni cap cara, me n'hauré d'anar. Necessito l'home-home, les dones cargol, el Carpanta, la Reina Mare, el doble de Morgan Freeman, el senyor Cerillas, la quiosquera bilingüe, el gelater gallec, la farmacèutica tafanera, el perfumer generós, el pakistanès somrient que sempre saluda, l'avi-escombra de les sis en punt, l'arquitecte que sempre surt al balcó per parlar pel mòbil, el jove alemany en bicicleta que compra les pomes de dos en dos, la vicepresidenta-groupie de la pantoja, el president d'escala amb el crostó de pa entre les dents...

I no formen part del meu passat (com diu el personatge de la Farsa de Màrius Serra) sinó del present, i em fan falta perquè aquest sigui com ha de ser. Les cares del meu passat ara només les veig, com a molt, el cap de setmana, i algunes han canviat tant que no les reconec, o bé han desaparegut, o tal vegada s'han multiplicat.

Per això, suposo, en faig la crònica, o l'inventari, de tots aquests éssers que trobo quan surto a comprar, passejar o fer gestions, per no oblidar-los, per no perdre de vista el meu present i que se'm vesteixi de passat en un moment de baixar la guàrdia.


Afegit de la tarda

Ja ha sortit el número especial de Paper de Vidre,
amb motiu de la festa del quart aniversari de la revista.
Entrevistes i fotos dels artistes que han actuat (i actuaran)
a totes les festes papervidrienques. La festa se celebrarà
a la Jazz Cava de Terrassa el 3 de maig, a les 20.30 h.
Hi actuaran Òscar Intente, Sr. Polissó i San Josex,
i Labreu Edicions hi muntarà una paradeta per vendre
tots els llibres que ha editat fins ara. No hi falteu!




13.4.06

L'art d'esperar 


Diuen que la vida t'ho ensenya tot, i a mi en aquestes darreres setmanes m'ha ofert, de franc, un curs de postgrau especialitzat en l'espera, i he tingut l'oportunitat de fer-ne les pràctiques arreu (sales d'espera d'hospitals, urgències, consultes veterinàries, administracions de finques, punts d'informació de tots els subministraments vitals, fils musicals de telèfons d'atenció al client...).

Ara em toca esperar-ne les qualificacions, que intueixo que es faran... esperar!? Però de moment ja he après, experimentat i fins i tot avorrit que mai n'hi ha prou, d'esperar, i que la majoria de les coses bones arriben després d'un llarg període d'stand by, i les dolentes no avisen i t'envaeixen, t'ataquen, de sobte.

He passat més d'una dotzena de dies (que per a mi han estat mesos) començant totes les frases (en veu alta o interior) amb un quan afegint-hi després un faré tal cosa. I té gràcia, perquè a l'hora de la veritat no he fet mai el que deia que faria, sinó tota una altra cosa que he improvisat sobre la marxa.

I l'assignatura més complicada de totes és l'espera que porta a una altra espera. Esperar que arribi el dia tal i em diguin quants dies hauré d'esperar perquè passi allò. Esperar per saber quant hauré d'esperar més.

M'ha quedat clar que l'espera és un art i que qui ho fa millor n'obté més bones recompenses. Jo tot just en sóc una aprenent i porta una ela ben grossa penjada del clatell, però de moment ja han arribat algunes de les coses que he esperat pacientment (o no tant), i començo a veure que ha valgut la pena esperar, malgrat tot.



NOTA: I parlant d'esperar, ja es pot trobar el llibre de L'aeroplà del Raval en algunes llibreries de Barcelona (Laie, Documenta i La Central). La resta de la distribució es farà després de Setmana Santa. I el dia 23, Sant Jordi, Labreu Edicions posarà una parada a passeig de Gràcia, 15 (davant de la Borsa de Barcelona, lloc premonitori segons el meu sogre), i allà hi podreu comprar tots els llibres que ha publicat fins ara, L'Aeroplà inclòs (i sembla que m'hi faran signar llibres i tot!).



10.4.06

Sort del Cercas 


Només si voleu veure Javier Cercas pixant en un carrer de Madrid, heu d'anar a veure Bienvenido a casa. Una eternitat de pel·lícula amb uns protagonistes molt fotogènics i uns secundaris deutors de sitcoms de tant de nivell com ara Aquí no hay quien viva.

Trueba diu que pretén fer un retrat de la vida en parella, del fet de conviure, dels primers anys de convivència. I Trueba viu en parella, amb la Gil. Però costa de creure que Bienvenido a casa sigui la plasmació a la pantalla de com veu ell el fet de conviure amb la persona que estimes.

Ni Pilar López Ayala (que surt guapíssima, però res més) ni Alejo Sauras (d'una bellesa clàssica insofrible als deu minuts de cinta) no fan la sensació de ser parella, com a molt companys de pis, i encara gràcies. No hi ha qui s'empassi la seva relació.

Són indigeribles els moments suposadament reflexius i profunds en què Sauras parla de l'amor, del misteri de l'amor i del fet de conviure (amb unes inevitables imatges en blanc i negre de diferents parts del cos de l'ex Juana la Loca, perquè Sauras és fotògraf).

I la redacció del diari on Sauras treballa fent fotos és un poti-poti de clixés i tòpics sense miraments. Tenim el redactor d'esports (Jorge Sanz fent de Jorge Sanz) que no s'ha llegit mai un llibre i només pensa a lligar i fer calés fàcilment. El crític de cinema (Echanove, dels pocs que se salven), cec, que fa reflexions profundes sobre la vida, perquè tot i que no hi veu és qui té les coses més clares (ooooh, que bonic). La periodista d'investigació (Ariadna Gil en hores baixes) arriscada i autosuficient que no necessita els homes per res i que deixa anar sentències lapidàries en contra del matrimoni, dels fills, etc. I després hi ha un Santiago Segura, que costa de reconèixer i que ni tan sols surt als crèdits (només a l'apartat d'agraïments), que fa de periodista del cor que pacta exclusives. Em deixo personatges, com el de Javivi (vergonya aliena en estat pur), però tant és, la cosa no millora.

I direu... Per què coi parles de la pel·lícula si no t'ha agradat gens? Doncs perquè veig que arreu en fan bones crítiques, que la publicitat és molt enganyosa (comèdia intel·ligent, diuen!) i perquè servidora hi va anar corrents, a veure-la, confiant en el Trueba de Soldados de Salamina, i el desengany, la decepció, ha estat tan gran que, amb la vocació de servei que de vegades em caracteritza, us ho voldria estalviar, si puc. O si més no, no hi aneu amb tantes expectatives com jo, i potser fins i tot us distreu.

Per cert, també hi surten Carlos Larrañaga i Concha Velasco (que potser és una altra de les que se salven, ni que sigui per comparació), i des del primer minut és previsible la relació que hi ha entre els dos, encara que Trueba n'estiri el misteri fins gairebé el final.

Sigui com sigui, si hi aneu, ja m'ho direu, sobretot aquells que ja viviu en parella, que no deveu ser pocs. I si hi veieu un àtom de comèdia intel·ligent, feu-me el favor de comentar-m'ho, que potser me'l vaig perdre mentre maldava per veure l'hora en la més absoluta foscor de la sala.



6.4.06

Nervis al canell 


Exercicis de canell, la cama esquerra que tremola rítmicament, visites continuades al lavabo, exploracions periòdiques davant del mirall, escuraments de gola cada dos per tres, reunions d'urgència davant de l'armari per triar l'estil adequat... Avui fins i tot m'he raspallat els cabells. Tot ha d'estar a punt, tot ha de sortir bé, avui és el gran dia.

No sé si tindré prou pàgines a la llibreta per prendre nota de tot el que passarà. I què passarà? Què passarà? Estic ansiosa, gairebé no he dinat, no hauria de beure més cafè, ara m'agradaria ser fumadora.

Falten un parell d'hores, només un parell d'hores, i sortirem tots en processó, el camí ja formarà part de l'aventura. Seré capaç de caminar i escriure alhora? Fa dies que practico pel meu carrer, però encara no he trobat la manera de travessar un pas zebra sense treure-li un ull a algú amb el bolígraf.

A dos quarts de vuit comença l'esperadíssima reunió de la comunitat de veïns, sé que molts dels que ara miren el rellotge des del meu edifici desitgen de totes totes que s'anul·li, però jo ja m'he emmarcat l'ordre del dia per penjar-la al menjador quan el copilot es digni a batallar amb la blacandèquer.

Dues hores i la meva comunitat en ple es desplaçarà cap a una sala de reunions del carrer Balmes, perquè al vestíbul no hi cabem, perquè les nostres trobades duren un mínim de 120 minuts, perquè sí, perquè ens mereixen cadires amb braç per escriure-hi, llums de disseny, una tarima per al president (president! president!) i uns finestrals que donin a l'Eixample envoltant l'acte.

La reunió, però, no comença a la sala de Balmes, sinó durant l'ascensió del Raval a l'Eixample, entre semàfors, quioscs, prostitutes russes i botigues d'electrodomèstics de la ronda Sant Antoni. Les conxorxes es tramen abans d'entrar; els pactes se signen a l'asfalt; l'entesa sorgeix entre el brogit dels autobusos, els taxis i les postadolescents universitàries que abandonen la facultat de filologia amb posat d'Emma Bovary d'estar per casa.

I jo maldo per concentrar-me i fer alguna cosa de profit abans no arribi el millor moment del dia, però no puc deixar de fer exercicis de canell davant del primer full en blanc de la meva llibreta, on ja he escrit:

Dijous, 6 d'abril de 2006, reunió de la comunitat de veïns...



5.4.06

A favor de l'autobiografia inventada 


La matinada de dimarts, parlant d’ella amb un micro als morros i uns cascos escalfant-me les orelles, em vaig adonar que encara no n’he parlat, aquí, de la Nothomb. La vaig descobrir gràcies a la insistència d’un parell de bons blocaires i millors persones que dimarts també estaven desperts i lluny de casa a aquelles hores.

Parlar de la Nothomb és fer referència a la seva vida, inevitablement, i tot i així no és premsarosejar, perquè ella és la primera que omple pàgines amb la seva biografia, perquè sembla que troba en si mateixa el millor material per fer literatura. I tot i que quan es llença de ple a fer ficció (com a Cosmètica de l'enemic, Higiene de l'assassí o Atemptat, posem per cas) se'n surt la mar de bé i et fa llegir els llibres d'una tirada i amb l'esquena tensa, és la seva obra autobiogràfica la que m'interessa més.

I no és que m'interessi la seva vida, sinó la manera d'explicar-la, d'utilitzar-la per fer-ne literatura. Nothomb explica, posem per cas, que fins als dos anys i mig no va néixer perquè no havia experimentat el plaer (el plaer de la xocolata blanca que li va portar la seva àvia paterna de Bèlgica quan la va anar a veure per primer cop a Kobe; ho podeu llegir a Metafísica dels tubs), que fins aleshores només era un tub, que no parlava, no plorava, no es movia, no feia res de res, perquè no rebia cap estímul exterior que la fes néixer. I m'ho crec, m'ho empasso, tot i que si hi penso fredament sé que potser no és veritat.

Nothomb parla de l'anorèxia, la bulímia i l'alcoholèmia que va patir (o que diu que va patir), diu que als cinc anys escurava totes les copes de cava que trobava, diu que es va passar no sé quants anys sense menjar res, i no la poso en dubte. Parla d'una vida molt moguda, de patiments, malalties, xocs i desequilibris, però en cap moment en fa un drama, sinó que s'arma d'ironia, d'un sentit de l'humor efectivíssim, i em ven la moto que vol.

I no ho fa només als llibres. En directe la Nothomb segueix el joc, i repeteix una vegada i una altra les anècdotes que qui sap si són certes o fruit de les tres o quatre hores que passa cada dia davant d'un full en blanc. I això ens fascina. Ens aixeca la camisa i encara badem. L'autora ens continua venent la ficció fora del llibre.

I ens queda el dubte de fins a quin punt és cert tot el que ens conta d'ella, què ens hem de creure i què no, on exagera, on es queda curta, què ens amaga, què tergiversa... Però aquest dubte, aquesta semiconsciència d'estar llegint una autobiografia inventada (o no), no em revolta, no em provoca rebuig, sinó que m'enganxa encara més i em fa esperar-ne més, demanar-ne més.

La Nothomb que m'interessa, doncs, la que em ve de gust llegir, és la que em parla d'ella mateixa, la que parteix d'ella mateixa per després deixar anar lliure la imaginació, la mala bava, el sentit de l'humor, la ironia i el cinisme, i enredar-me ben enredada en una teranyina de ficció ben embolicada que jo m'empasso com si fos realitat, enganyada, deixant-me enganyar, perquè em sap enganyar, perquè m'enganya com a mi m'agrada que m'enganyin. I encara que exageri, encara que me'n deixi anar de l'alçada d'un campanar, jo avanço en la lectura sense ni aixecar la cella per fer notar que allò no pot ser, perquè de fet tant me fa.

I tant me fa perquè l'autobiografia inventada és l'única autobiografia que m'interessa, perquè aplaudeixo els qui la practiquen, perquè m'agrada practicar-la i perquè hauria de ser un gènere més, al costat de les avorridíssimes biografies i les enfarfegadores autobiografies reals. Deixem-vos estar de memòries i escrivim desmemòries, que com a mínim seran més entretingudes.



3.4.06

Vides exemplars del Raval: La dona cargol 


Tot i que el cargol sol aparèixer als contes infantils com aquell qui duu la casa al damunt, la dona cargol no és aquella que es passeja amb totes les seves pertinences a sobre. Al Raval, i em consta que a d'altres llocs, hi ha una mena de dones que tot el dia guaiten per qualsevol dels múltiples, que no abundants, forats de casa seva; només els cal un lleu estímul auditiu per fer-ho.

Si jo ara mateix deixo de teclejar i surto un segon al balcó per cridar «¡Al ladrón!», mentre la darrera síl·laba encara ressona en els timpans de les joves russes i romaneses que ensenyen el melic i remenen l’esquelet les vint-i-quatre hores del dia, ja veuríem aparèixer com a mínim mitja dotzena de caparronets curiosos, i la majoria canosos, dels orificis més ben situats del carrer. Procedeixo a comprovar-ho.

[...]

Bé, corregeixo: «¡Al ladrón!» ja no impressiona ni a les dones cargol. He hagut de fer gala del meu enginy i assajar una altra mena de consignes per arrencar-les del sofà:

— «¡Me violan!»: dos caps de dona cargol i un passejant que mira amunt (i jo que m’amago corrents).

— «¡Pitas gratis!»: quatre caps i una mirada recriminatòria d’un d’ells (de la dona cargol de l’edifici de davant, que a banda de sorda i cargol també és una vídua força necessitada i diria que ha entès «Tites gratis»).

— «¡Vístete, guarra!»: sis caps i un parell de càmeres fotogràfiques integrades en mòbils d’última generació.

— «¿Está muerto? ¿¿Está muerto??»: vuit caps i un xiuxiueig al ualquitalqui del mosso que en aquells moments passava a saludar amablement les nenes russes i romaneses.

— «¡Anda, mira, los de la tele!»: deu caps, un d’ells pentinant-se el monyo.

I aquí he aturat el meu experiment perquè la vídua necessitada ja m’estava amenaçant de trucar a la policia tot ensenyant-me el seu supletori que no sé si també té la funció de vibrador.

I és que les dones cargol són les encarregades de trucar a comissaria quan cal, i això ho sap tothom. És la seva funció social. Ni mossos ni guàrdies. Elles són l'autèntica garantia de la seguretat i la higiene a ciutat, encara que no surtin en cap ordenança.

Perquè les dones cargol, al contrari dels animals que els donen el nom, no s’amaguen quan els toques les banyes, sinó que treuen fins i tot el pit per damunt de l’ampit (O d’on penseu que ve la parauleta? D’antepectus, senyors meus) i donen el millor de si, que sol ser un crit esgargamellat que posa les coses a lloc amb una eficàcia més que contrastada.



Creative Commons License