Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

31.1.07

La comprensió lectora en perill d'extinció 


Diu que s'ha de fomentar la lectura, i el consum de llibres. I jo em pixo de riure. Amb la plaga d'analfabetisme funcional que s'escampa com la pesta, em sembla que és ciència-ficció parlar de fomentar la lectura de llibres, senyors.

Però si la gent no sap llegir! I no parlo de llibres sinó de documents més valuosos i vitals, com ara contractes, pressupostos, cartes, factures, correus electrònics, manuals d'instruccions, etcètera.

La comprensió lectora hauria de ser una assignatura obligatòria des de petrès fins al darrer curs universitari (en castellà, en català o en bantu, tant és això), i que la gent aprengui a desxifrar els missatges que rep, a espavilar, a llegir entre línies, i si no els entenen a la primera, que rellegeixin abans de començar a fer preguntes òbvies o suposicions errònies, que el temps no el regalen amb les llaunes de blat de moro dolç d'aquell gegant verd, que va car, coi.

I després, només després, ja llegiran Dant o el club ídem, que això tant és, al capdavall. De què serveix que un alumne llegeixi El mecanoscrit del segon origen si després no sap omplir un formulari amb les seves dades personals perquè és incapaç d'interpretar les instruccions abans de posar-s'hi? Ja m'ho responc jo: de res.

Nota aclaridora: és més barat i més sa perbocar aquests quatre paràgrafs que prendre'm un vàlium.



26.1.07

La calma de l'escriptor 


Un nobel diu que escriure és tancar-te en una habitació, aïllar-te i mirar cap endins, dintre teu, transcriure el que hi ha en el teu interior, però no com un dictat, sinó fent-ho universal, perquè el lector s’hi llegeixi ell mateix, el seu interior, i la lectura esdevingui també per a ell una mirada cap endins, un tancar-se en un mateix i descobrir-se, descobrir un món dintre seu.

Deia això, el nobel, entre moltes d’altres coses, i jo el llegia amb tots els sentits, fent que sí amb el cap com un autòmat, pensant alhora en quina habitació de casa em podria tancar a escriure, lluny de tot el que no fos jo mateixa. El llegia com qui està a punt de descobrir qui és l’assassí després de mil dues-centes pàgines de novel·la negra, amb l’ai al cor, aguantant-me el pipi, fins i tot, sense poder apartar els ulls del text per por que en tornar-hi ja no hi hagués les mateixes lletres, les mateixes paraules.

I jo no sé si per escriure em cal tancar-me en una habitació silenciosa o bé em cal seure a la taula d’un bar, envoltada de gent, només sé que llegint el nobel n’he tingut enveja, perquè ell (esclar) ja sap com necessita escriure, ell ja ha descobert que li cal una habitació tancada, aïllar-se, mirar-se cap endins i anar treballant les paraules amb calma, perseverança, tossuderia.

Jo encara no sé on em cal col·locar aquesta calma, aquesta perseverança, aquesta tossuderia, no sé si vull la porta tancada o oberta, si el soroll del carrer em molesta o m’hi ajuda. De vegades tinc la calma però no persevero, a voltes em llevo tossuda però no trobo les paraules..., sempre em falta alguna cosa, i sé que la que falta me l’he de fabricar jo mateixa, a còpia d’insistir, de buscar-la, de fer-la possible.

La calma no truca a la porta i et diu que ja pots començar a escriure, que es quedarà un dies amb tu. L’habitació no es tanca sola. La porta no cal que sigui un tros de fusta amb un pany. M’ho dic, m’ho repeteixo, ho escric aquí, i torno a fer que sí amb el cap com un autòmat.

El nobel diu també que escriu perquè està emprenyat, amb tu, amb mi, amb tothom, i perquè vol ser llegit, i perquè vol ser feliç, i per molts altres perquès. I jo busco a les pàgines grogues la secció de tatuatges per escriure’m un tros del seu discurs al braç esquerre, per llevar-me cada matí rellegint els seus motius per escriure. Però em fan por les agulles i no puc manllevar els motius dels altres, n’he de trobar els meus.

Escric perquè escrivint això, fent-t’ho arribar, trobo la calma.



25.1.07

Ets 


El meu cafè i la meva til·la. La meva aspirina i la meva malaltia. El meu nord i el meu google. Una amanida fresca i un guisat ben condimentat.

Els meus peücs i les meves sandàlies. El meu barri i el meu llit. El meu mercat i el meu caprabo. Un bon destí i un llarg viatge.

El meu llapis i el meu teclat. La meva ràdio i la meva música. La meva pel·lícula i el meu llibre. Un verb transitiu i un adjectiu qualificatiu.

El meu mentrestant i el meu després. La meva son i la meva vigília. El meu calendari i el meu rellotge. Un telèfon en línia i una adreça segura.

El meu antivirus i el meu spam. El meu dilluns i el meu diumenge. La meva manta i el meu ventilador. Un glop de vi i un got de llet.

El meu malson i la meva calma. El meu aeroplà i el meu tros de terra. El meu pilot i el meu copilot. Un racó fosc i un espai obert.



23.1.07

L'abc de la hipnosi 


La senyoreta Bucle m'ha tingut segrestada uns quants dies, teixint una teranyina de trucades al meu voltant, marcant el meu número de telèfon dia i nit. Entre trucada i trucada, una jove veu anònima va trucar demanant per la Càndida, però vaig haver de penjar de pressa perquè trucaven per l'altra línia (era Madame B, esclar).

Recuperada del segrest, en un autobús qualsevol de la ciutat, una noia asteca em va hipnotitzar de la manera més senzilla: es va posar nivea al palmell i es va començar a fregar les mans en cercles perfectes. Els ulls se'm van quedar enganxats en aquells dits foscos untats de crema i la hipnosi va durar uns quants dies.

Asteca, Bucle i Càndida (futur, present i passat de les meves hipnosis) se m'han aparegut en somnis. Madame A em deia que no podia agafar l'auricular perquè tenia els dits relliscosos. Madame B m'explicava del dret i del revés com s'hidratava ella les mans. Madame C em demanava que li truqués encara que embrutés les tecles de nivea.

Anit no vaig somniar en res més que en unes mans resseques, un pot buit de nivea i un mòbil sense bateria. Fi de la hipnosi, i del bucle.



12.1.07

La senyoreta Bucle 


Quan acaba d’explicar-t’ho torna a començar, no ben bé des del principi, sinó pel mig o per gairebé el final, i llavors va endavant i enrere i acaba tornant-te a dir tot el que ja t’havia dit, però en un altre ordre. I si no l’atures hi torna, sempre canviant-ne l’ordre, i posant l’èmfasi en una part diferent de la història, perquè al final (si n’hi ha) n’hagis retingut tots els detalls fins al punt de poder-los repetir del dret i del revés, com ella.

La senyoreta Bucle et vol convertir a la seva religió, la seva secta, la de la repetició, i desplega la seva teranyina de paraules al teu voltant, perquè te les acabis bevent totes totes, a glops llargs i pesants, dels que repeteixen i et fan venir glopades amargues en el moment més inoportú.

Ella parla en espiral, la seva llengua es recargola i t’hipnotitza, no hi ha collons d’etzibar-li que allò ja t’ho ha dit abans, sucumbeixes a escoltar una vegada i una altra la mateixa cantarella de dades amb tonades diverses, no hi ha sortida. El monòleg laberíntic de la senyoreta Bucle t’empresona i només ella sap quan et deixarà anar.

Però arriba aquell moment en què, no saps ni com, ella calla, et mira fixament i espera la teva reacció. Només pots fer una cosa: donar-li la raó, encara que no la tingui, i no pas amb un «sí» borrós, sinó amb un to de veu fort i repetint alguna de les dades que li has sentit dir fins a l’extenuació.

No és fàcil convèncer-la. Si no ho aconsegueixes, la història tornarà a començar. Et continua mirant fixament, i com més allarguis el silenci, pitjor: es fregarà les potetes i es preguntarà si ha de teixir una altra teranyina de paraules al teu voltant.

No et desfàs de la senyoreta Bucle a la primera, però quan ho aconsegueixes, tens un triomf a explicar (corrent el risc de caure en una espiral narrativa semblant), i el proper cop que hi coincideixis (tard o d’hora hi tornaràs a ensopegar, amb ella o amb algú altre de la seva secta) la reconeixeràs, sabràs com actuar, i podràs desempallegar-te de la seva teranyina amb més facilitat o bé afrontar la situació laberíntica amb més esportivitat.

El problema és que pots acabar convertint-te en una senyoreta Bucle sense adonar-te’n i anar empresonant les teves víctimes amb paraules fins al dia en què, de sobte, descobreixis que hi ha algú que t’escolta amb cara de mosca atrapada, que s’espolsa les teves frases amb angúnia i que et dóna la raó amb una pressa desesperada. Potser ja ets una senyoreta Bucle.



9.1.07

Sessions Carpanta, u* 


El Carpanta se m'apareix arreu. Avui, a l'autobús. Hem xocat i la conversa ha fluït sola. La batuta la duia ell, jo només em limitava a omplir els espais de silenci amb paraules-crossa, a deixar-lo parlar.

El Carpanta deu sortir de casa cap a quarts de deu i estrena la conversa amb la primera persona que troba, sigui qui sigui, una conversa que li durarà el que queda del dia (hola, Ishiguro!) encara que l'interlocutor canviï al ritme d'un semàfor de l'Eixample.

Ell va fent, va enllaçant temes i no demana gaire a canvi: només te l'has de mirar, posar-hi bona cara i de tant en tant emetre algun so perquè vegi que estàs al cas del que diu. No és difícil, i a ell el fa feliç fins a bavejar (no és cap exageració ni cap llicència poètica: el senyor baveja mentre parla).

Així que a dos centímetres del Carpanta, amb les nostres ulleres a punt de fer un brindis per les diòptries respectives, me l'he escoltat i mirat atentament durant quatre parades amb els seus respectius semàfors.

Monòleg interior per la vena, el senyor Carpanta, és (Joyce pur, dirien els intel·lectuals d'americana de pana). No sé a qui li he passat el relleu d'interlocutor, i m'he quedat amb les ganes de saber com acaba la història de l'interruptor espatllat...

*Del destí depèn si n'hi haurà dos, tres...



8.1.07

El sobre 


A mig matí m’han regalat vint minuts de treva i m’he enviat a fer un cafè a un forn de l’Eixample, on la majoria de clients passaven dels setanta i tots anaven indefectiblement acompanyats d’un sobre gros recolzat en una cadira, com si fos un membre més de la família. I dic família perquè eren tot parelles o bé de marits i mullers o bé de pares i fills; pocs eren els que anaven sols, i m’he assegut prop d’un d’ells.

La temperatura del local era per sortir-ne gratinat, però el senyor solitari no s’havia tret ni l’abric ni la gorra, i seia, amb el sobre reposant a la cadira del davant, cap cot i amb la cullera entre els dits. Feia estona que s’havia acabat el tallat, perquè en el gotet buit ja hi havia la marca resseca de l’escuma de la llet. La seva mirada travessava el vidre tacat del got i anava a raure al sobre, que semblava que l’increpés des del seient, amb aquell blanc insultant i el logo antiquat d’una clínica dels voltants estampat en un racó del paper.

Els meus vint minuts de llibertat s’han aturat, els altres clients s’han apagat, la màquina del cafè ha emmudit, i el sobre ha adquirit vida pròpia i ha començat a bufetejar l’home de la gorra, que entomava els cops amb una resignació cristiana. Tothom feia com si res, com si fos habitual que els sobres peguin els avis, però jo no podia remenar el meu cafè mentre a la taula del costat s’estava apallissant algú.

M’he aixecat pensant que el sobre es cohibiria en veure’m, però com que encara tenia una mà lliure, n’he començat a rebre bufes jo també. L’avi i jo ens hem mirat, ell trist i abatut, jo sorpresa i emprenyada, i amb quatre mans —unes més tremoloses que les altres— n’hi ha hagut prou per fer una bola de paper considerablement voluminosa i enviar-la d’un xut a l’altra banda del local.

Després, el senyor solitari m’ha donat la mà i les gràcies amb un trèmolo de veu esfereïdor i ha sortit del forn xutant la pilota de paper carrer avall. La màquina ha reprès la conversa, les veus, l’activitat, i jo he esgotat la meva treva bevent d’un glop un cafè fred i amarg amb tot el sucre al fons de la tassa.



5.1.07

El senyor Gairebé 


Si la comunitat de veïns està gairebé d’acord en alguna cosa és sempre gràcies al senyor Gairebé, que és qui, com ja ho vaticina el seu cognom, no està mai d’acord en res i fa que sempre surti aquest adverbi a les conclusions finals, les que el President Vocacional i Vitalici recita amb el pit inflat i el plural majestàtic al paladar.

No hi ha cap senyora Gairebé, i la comunitat no sap si ha arribat a existir-ne mai cap, però circulen dues hipòtesis enfrontades. Una és que el senyor Gairebé de jove (tots —sense el gairebé— coincidim a no aconseguir imaginar-lo de jove) va festejar amb alguna mossa amb qui finalment no es devien posar d’acord amb el lloc on anar a sopar després del cinema o amb la data del casament, si és que van aconseguir arribar més lluny tot i les discrepàncies contínues del jove senyor Gairebé. L’altra, apuntada pel senyor Oitant, és que gairebé hi ha una senyora Gairebé, o sigui: encara queden unes quantes «gestions pertinents» perquè hi sigui, però de candidata, n’hi ha.

El senyor Gairebé no et deixa acabar mai cap frase, me l’imagino trucant al 010:
—Em podria donar el telèfon de l’OCU? (El senyor Gairebé és dels que saben a qui s’han de queixar de cada cosa.)
—Sí, prengui’n nota, sisplau, és el 93...
—No hi estic d’acord, hauria de ser un 900!? Ho consultaré a un advocat i faré les gestions pertinents. —I penjaria indignadíssim.

Si el senyor Gairebé muntés un grup de música és dirien: El senyor Gairebé i les Gestions Pertinents. Segur. M’hi jugo un pèsol.



4.1.07

L'any de les revelacions 


El darrer dia de l’any, quan tothom ja havia trobat la manera de menjar el raïm amb companyia (de la mena que fos), vaig veure el senyor Carpanta entrar sol en un portal del carrer Riera Alta amb Carme, i obria amb clau. Darrerament, l’he tornat a veure força pel barri, se li ha instal·lat als ulls una mirada entelada cap al passat, arrossega més els peus i les paraules, va més despentinat, el vestit jaqueta li torna a cordar perfectament fins al punt que li va una mica balder, i ja no gosa parlar amb els desconeguts amb la mateixa frescor d’abans.

El primer dia de l’any, no va trucar ningú per felicitar el 2007 a la senyora Càndida. Un altre signe del pas del temps. Hauria preferit que em tornés a despertar aquella confosa veu de caverna, que m’hagués fet repetir dues vegades que la Càndida no viu aquí. La Càndida potser ja no esperava aquesta trucada, però jo sí.

També he sabut que la Reina Mare del Raval no és tan reina com pretén, que és un pèl corcó, que organitza festes d’aniversari a casa seva i hi convida tots els nens i els gossos miniatura del barri, i que es dedica a la pedicura i la pintura amb la mateixa gràcia i dedicació.

I he descobert que ara que l’han tancada, La Paloma és més oberta que mai, i si travesses la plaça dels Àngels a un ritme de passeig tard o d’hora se t’apareix un manso amb una dotzena de pírcings a la llengua i la cara gravada de sanefes i motius rèptils i t’endossa tant si vols com si no un feix de flàiers lluents i il·legibles que et prometen copes de franc.

L’última ha estat aquest matí: ja sé per què el quiosquer de Cromanyó no somriu, només té una dent, a la part de baix, al mig, una mica cap a l’esquerra, sola, groga, torta, ratada. No sabeu com entendreix un somriure d’una dent sola: tant que pot ser que li desitgi bon any fins al juny només per veure-la a ella, la dent, cada matí quan ell, el quiosquer, em dóna el diari.

Així he estrenat aquest any, que sembla que serà el de les revelacions, perquè he descobert més coses en aquests quatre dies que en tot el 2006.



2.1.07

Propòsit acomplert 


Ha passat un any i com a mínim puc dir que he acomplert un dels propòsits del 2006, aquest. Al final, no ha estat una llibreta, sinó un document d'Excel, però pel cas ve a ser el mateix, i les conclusions són:

1. El 46,81 % dels llibres que compro en un any els llegeixo el mateix any.
2. el 51,22 % dels llibres que llegeixo en un any els he comprat aquell any.
3. El fet de portar un control dels llibres que llegia en alguna ocasió m'ha esperonat a llegir més.
4. El fet de portar un control dels llibres que comprava m'ha estalviat algunes compres compulsives de llibres.
5. El propòsit ha estat acomplert però un any després no li veig la utilitat.

Deso l'Excel a la carpeta d'inclassificats, i a partir d'ara m'estic de llistar títols i em dedico a llegir, que això de calcular tants per cent no m'aporta res de bo. Abans, com a curiositat, quatre dades (per treure una mica més de rendiment a la cosa):

1. El primer llibre que vaig comprar el 2006 va ser Cómo me reí, de César Aira (i l'he llegit durant el 2006). El darrer, Tòquio blues, d'Haruki Murakami (que encara no he llegit).
2. El primer llibre que vaig llegir el 2006 va ser El hombre malo estaba allí, de Manuel Hidalgo (me'l van deixar, no el vaig comprar), i l'últim ha estat Un home de paraula, d'Imma Monsó (comprat el 2006, esclar).
3. He començat el 2007 llegint Incerta glòria, de Joan Sales (un pecat no haver-lo llegit encara!). Encara no he comprat cap llibre.
4. Els quatre millors llibres del 2006 són: La terra retirada, Mercè Ibarz; Las catalinarias, Amélie Nothomb; Entre dos silencis, d'Aurora Bertrana, i Un home de paraula, d'Imma Monsó (l'ordre és cronòlogic de lectura, no pas de preferència).

I el 2007 espero llegir més, sobretot dimecres a la nit.



Creative Commons License