Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

28.7.06

I si no ens veiem, bones vacances 


Avui que tothom tanca temes, gasta saliva i bits acomiadant-se i treu la pols de les maletes que esperaven silents a dalt de l’armari dels mals endreços, trenco el meu silenci estiuenc abans que sigui complet (una setmana més i plego de tot —no només del blog— fins al setembre!).

He passat tot el matí escrivint i llegint la frase «I si no ens veiem, bones vacances», i també sentint-la i dient-la a través de l’auricular. M’he sentit lloro de repetició dient una vegada i una altra quins dies tanquem, on anem de vacances i que oi, sí, quina calor que fa enguany, que no es pot aguantar, i sí, sí, per sort tenim AC al despatx, perquè estem sota sostre i si no ja hauríem engrossit la xifra de morts de calor (quina mort més terrible) d’aquest estiu.

I contra tot pronòstic, m’ha reconfortat la repetició, la col·lecció de tòpics. Per primer cop m’he sentit a gust, com a casa, aixoplugada dins de frases com ara «ai, sí, ja em fan falta, ja, les vacances» o «el juliol sempre és un mes boig, sembla que s’acabi el món».

Així que abans que s’acabi el món de veritat amb l’operació sortida (i vinga llocs comuns!), us engalto un «i si no ens veiem, bones vacances», ara que ja hi estic ficada i li estic trobant el gust.

I si no s’acaba (el món, vull dir), al setembre ens retrobem per aquí, que de vaga no en gastem, ni a terra ni a l’aire ni enlloc (tot i que, ara que hi penso, vaga i vacances tenen el mateix origen etimològic, eh —algun pobre periodista d’aquests que estan de guàrdia a l’estiu i han de remoure cel i terra per trobar temes encara en farà un titular, d’això!?).



11.7.06

De vacances 


Dissabte vaig veure el mar més estona de l'habitual i ara els meus dits es pensen que ja han arribat les vacances. Així que no teclejaran més per aquí fins passat festes, o sigui: fins a finals d'agost o principis de setembre.

Cau Ferrat, Sitges

Bon estiu, passatgers, i si en feu: bones vacances!



6.7.06

Les germanes Comdiu 


Les germanes Comdiu ja fa deu anys que van al teatre juntes, des que la Maria Mercè es va quedar vídua d’en Manel i segons la Maria Teresa, que sempre ha viscut sola, va deixar de dur la llufa penjada a l’esquena —«És ben innocentot el teu marit, eh, Ceditas».

La Tere i la Ceditas van dos dimecres al mes al teatre, que els agrada més que el cinema perquè els noms dels actors són més fàcils de recordar (i de pronunciar), i si tot i així no te’n recordes sempre pots dir que és aquell que a la sèrie del migdia té un bar o el que a la sèrie de la nit regenta una casa rural.

Si els fas triar entre el Josep M. Pou i el Joan Pera, els provoques un curtcircuit mental que els fa treure escumeta per les comissures. Però el que sí que tenen clar és que la Vilarasau és una actriuassa i plora com ningú, perquè se li nota que és mare, tot i que les germanes Comdiu no tenen fills i per tant tot el que saben de la maternitat és gràcies a la Vilarasau i la Minguillón, cinquanta i cinquanta.

Si els cognoms poguessin dur altres signes de puntuació a banda del guionet, les germanes Comdiu s’hi haurien d’afegir un interrogant al final, perquè les dues terceres parts de les frases que pronuncien acaben en punxa. No se’n poden anar a dormir amb un dubte entre els dits, i si convé truquen al zero-deu tantes vegades com calgui.

Fins fa poc més d’un any, la Tere i la Ceditas només anaven al Goya i al Borràs, perquè hi feien teatre del que s’entén ràpid. Però la Tere, que és inquieta de mena i fa tants cursos com li permet el sou, va veure que al centre cívic del barri en feien un de com veure teatre que incloïa anades al teatre amb la professora fent-los d’intèrpret. Li va costar convèncer la Ceditas, que mai ha entès la dèria d’aprendre coses que té sa germana, si després no li serveix per a res, ja que treballa mitja jornada d’administrativa en una empresa de transports.

El curs els va obrir les portes de la resta de teatres de Barcelona i ja han trepitjat el Poliorama, el Romea i fins i tot el Lliure, i el dia que van anar al TNC es van mudar massa i quan van veure que anaven a la Sala Tallers i que les butaques eren més d’estar per casa que les del Goya, es van endur un bon parell de decepcions.

Enguany s’han tornat a apuntar al centre cívic, al nivell avançat de «Com veure teatre» (que la Tere diu que hauria de dur un interrogant al final, perquè si no li sembla que és una comparació i no una pregunta, i la professora ja està tipa d’aclarir-li-ho i fins i tot li ha donat el telèfon de la delegació del Consorci al barri perquè hi truqui i els ho demani) i ara cada dimecres van a suar la cansalada per les sales de la ciutat. I no suen per la calor, sinó perquè cada vegada els ho posen més difícil per entendre la trama.

Ahir les germanes Comdiu eren al Romea, assegudes a la meva dreta, i es van passar les dues hores de funció amb la boca oberta i la mà a l’orella perquè els actors no cridaven prou. La Ceditas és una mica sorda, perquè amb l’innocentot es va acostumar a no parar gaire atenció al que deia i encara no s’ha tret el vici de deixar d’escoltar les frases a la meitat, així que la Tere, ja sense necessitar que sa germana li ho demani, li completa les parts de diàleg que ella no sent. Fan un bon tàndem, diuen sempre, i no podrien anar al teatre l’una sense l’altra, perquè la Tere no veu gaire bé de lluny i tot i que sí que pot seguir la funció sense problemes, el que no pot és reconèixer els actors, i la Ceditas és la que s’ocupa d’anar-li dient qui és qui.

A la mitja part, quan tothom corria cap al bar per fer un glop fresc, les Comdiu es van quedar assegudes al seu lloc, amb la vista enganxada al teló i la boca encara oberta. La Ceditas, que era la que estava més a prop meu, repetia: «Segur que ho has sentit bé? Segur que ho has sentit bé?», i la Tere: «Sí, sí. I qui m’has dit que és, la protagonista? No hi caic». Estaven a punt de curtcircuit, així que me les vaig mirar el temps suficient perquè sabessin que les estava sentint i em van cosir a preguntes que jo tampoc no vaig saber respondre. «L’any passat, com que hi anàvem amb la professora, al teatre, el disfrutàvem més. Però ara sempre en sortim amb mal de cap, i amb la temptació de tornar al Borràs la setmana que ve.»

Al final, em vaig llençar a prometre’ls que a la segona part ho entendrien tot, que sovint passa que la primera és un jeroglífic que només pots desxifrar si et quedes a la segona i no defalleixes abans d’hora. Semblava que les havia mig convençut i van decidir quedar-se fins al final, però el cert és que la troca es va embolicar més en la darrera hora d’espectacle i les Comdiu em van anar dedicant llambregades de dubte i inquietud que em van enfonsar al seient.

En acabar la funció, les tres vam aplaudir per inèrcia, i només vam gosar dedicar-nos una última mirada amb els llavis en forma d’interrogant, i estic segura que avui a primera hora a la professora de teatre del centre cívic l’han tret del llit amb una trucada a dues bandes.



4.7.06

Ressaca de combinat de barris 


Les incursions al meu segon barri continuen sent experimentals, de cella aixecada i mà damunt la cremallera de la bossa, i alhora amb la sensació d’estar participant en un concurs de moda sense haver-ne emplenat cap sol·licitud.

Ahir vaig travessar la frontera molt ben acompanyada (i per partida doble!) i a més per la nostra cinquena avinguda. No ho faré més, mama. A mesura que més homes verds m’anaven dient que podia passar, més temptacions tenia d’aturar-me davant de cada aparador per retocar-me el pentinat o posar-me bé la samarreta, o d’asseure’m en un banc de trencadís a mirar si duia les ungles dels peus prou netes i els vidres de les ulleres prou transparents per continuar pujant.

Com més amunt, més saben combinar els colors, els vianants, i més cabells molls amb aigua de dutxa de gimnàs de tres lletres. Com més avances, més metall, i del més noble, ja sigui sobre rodes o penjant del coll. Com més t’enfiles, MÉS.

Per sort, quan ja et sembla que no podràs resistir ni un segon més el color blanc trencat dels vestits de núvia que es multipliquen per les cantonades (sempre protegits per vidres netíssims i xifres més pròpies d’hipoteca que de promeses tèxtils), arribes a l’oasi del barri que un cop l’any es disfressa, ple de places petites i una mica brutes, gent agradablement desconjuntada i cares lluents de suor. Allà, recuperes forces per poder tornar a casa a l’hora de sopar.

I decideixes tornar en metro, convençuda que així la travessa serà menys dura, però un mascle ben depilat ha decidit envernissar-se d’aftershave en plena andana i a dos mil·límetres del teu nas, que des que s’ha vist reflectit en mig centenar aparadors està irascible.

Entres al comboi fent olor d’home net amb sou més incentius i afaitat cinc estrelles, i talment una peça del tetris encaixes a la perfecció entre una mare de família que està elaborant mentalment el menú del vespre (no sap si fer el lluç a la planxa o arrebossat) i un adolescent que se sacseja al ritme d’un ipod que li vol molt de mal.

Creuar la frontera sobre rodes és més ràpid però no menys anguniós. M’agrada l’olor de la meva suor, però no la de la teva, i no les vull barrejar, no vull, perquè ni et prens la molèstia d’esbossar cent grams de somriure quan les nostres mirades coincideixen més de dos segons, tot i els dos cossos que ens separen.

Entesos, em guanyes en escot, en bronzo i en centímetres de taló, i la teva bossa és més petita i lluent que la meva i et fa joc amb les sabates, però és que en aquestes butxaques penjants de cuir de colors impossibles no hi caben més que els llibres d’Alianza Cien, i jo continuo passejant el Perec, ensenyant-li la meva ciutat, perquè s’adoni que no és tan diferent de la seva, que totes s’assemblen. I tu, a qui li ensenyes la ciutat? A Vuiton se li’n refot, ja ho saps?



Creative Commons License