Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

31.1.06

Acabar gener 


Per a l'A. V., família i amics

Comences a imaginar cada moment del dia, cada hàbit, cada costum, sense aquella persona. Enumeres tot el que ja no podrà fer i tal vegada tampoc havia arribat a fer encara. Repasses tota la gent que la trobarà a faltar i les diverses intensitats de l’enyor i del dolor. I et deixes coses.

Sempre hi haurà un moment del seu dia que desconeixies, un costum que n’ignoraves, un desig que només ell sabia que tenia, un amic isolat que encara no sap que és mort i que potser no ho sabrà fins d’aquí un temps, quan li truqui un dia per saber què passa que no diu res. I gent que patirà més del que preveus per la seva desaparició, perquè sentien més del que et mostraven.

Un munt de pauses eternes, de coses a mig fer. Amb vint-i-quatre anys fas plans, t’apuntes coses a l’agenda amb quinze, vint, trenta dies d’antelació, planeges les vacances mesos abans, saps on aniràs per Setmana Santa encara que no hagi arribat el Carnestoltes.

Gener és un mes de propòsits, de desigs, de mirades cap endavant, i més quan tot està per fer i la teva vida és un full en blanc. Qui t’havia de dir que no el veuries acabar.



29.1.06

Alt-eracions 


—Bon dia.
—Bon dia.
—Vostè dirà.
—Diré: Em vull donar d’alta.
—D’alta?
—Sí.
—De què?
—D’aquí.
D’aquí, on?
—Coi, d’aquí. On és, vostè?
—Aquí, aquí.
—Doncs!
—Doncs, què?
—Doni-me’n d’alta.
—Però com?
—Això és cosa seva.
—I seva, i seva.
—Sí, sí, però jo sóc el client.
—El client...
—Sí.
—De què?
—D’aquí, d’aquí.
—Sí, ja, i jo estic aquí i tal.
—Exacte.
—Ja...
—I doncs?
—Un moment, ara vinc.
—I jo m’espero.
—Això espero.
—Vagi, vagi.
—Vaig i vinc.
—Aquí estaré.

(...)

—No pot ser.
—Com!?
—Coses de dalt.
—De dalt...
—Sí.
—Em pren per boig?
—I ara, això mai.
—I els altres clients, doncs?
—Què?
—Que com se n’han donat d’alta.
—No ho sé, jo.
—Doncs jo no ho he de saber...
—Empat!
—Què?
—Res, feia broma.
—A sobre! No em vol donar d’alta i a més se’n fot de mi.
—No el puc donar d’alta.
—Per què no?
—Ordres de dalt, ja li ho he dit.
—Sí, ja. I què faig?
—Què vol dir?
—Per ser client seu, què faig?
—No ho sé. A mi què m’explica!
—I a qui ho he d’explicar?
—A mi no.
—Doncs vull parlar amb els de dalt.
—No pot ser.
—No pot ser?
—No. No hi té dret.
—No hi tinc dret?
—No.
—I per tenir-hi, què he de fer?
—Donar-se d’alta.

Il·lustracions de: Paul Doeman.



26.1.06

De secrets i inquietuds 

Construir una novel·la sobre un secret és difícil. I Ishiguro se n’ha sortit a mitges. Se n’ha sortit a mitges perquè el millor de No em deixis mai no és el secret, el que més impacta al lector no és descobrir què hi ha rere de tots aquells eufemismes i veritats mig dites de la primera part del llibre. El que inquieta al lector és una altra cosa.

A més, el secret no és tan secret, perquè un lector mínimament intuïtiu el pot anar descobrint si és capaç d’aturar-se un moment i lligar caps. No és difícil. I el pitjor que li pot passar a un autor que construeix una trama al voltant d’un secret és que el lector li descobreixi la trampa abans d’hora.

Per sort, Ishiguro no inverteix tots els seus esforços a encobrir el secret perquè l’impacte en descobrir-lo sigui més fort, sinó que es pren el seu temps per construir els tres personatges principals (Kathy, Tommy i Ruth), que es van dibuixant amb una precisió d’orfebre anècdota rere anècdota.

No em deixis mai no és només, doncs, el que amaga aquest secret, sinó un retrat de personatges acurat, inquietant i que atrapa el lector, no pel secret en si sinó per la reacció que s’espera dels personatges un cop preguin consciència del que implica aquest secret.

Sento repetir tant la paraula secret, però és que mentre escric i reviso això tinc por de no deixar anar més informació del compte i esguerrar-vos-en la lectura; jo no sóc Ishiguro!

La putada (no, no puc fer servir una paraula més suau) és que el que conté aquest secret ha fet que alguns crítics hagin classificat No em deixis mai dins del gènere de la ciència-ficció. I l’han cagada, dient-ho en plata. El mateix autor ho nega. Fins i tot l’emparenten amb Blade Runner, pel·lícula que Ishiguro afirma no haver vist (i servidora només ha aconseguit veure’n els primers deu minuts, i després sempre ha caigut en un son profund i la mar de terapèutic). Sí, el secret es podria relacionar amb les novel·les de ciència-ficció, però és que no és el més important del llibre, el que de debò és l’esquelet de la narració és l’efecte, les conseqüències, que el secret provoca en la vida, el pensament i l’actitud dels tres protagonistes. I això no és ciència-ficció, malauradament; ni tampoc cal tenir aquest secret planant sobre els nostres destins per encarar la vida d’aquesta manera.

Tot i així, penso que potser no hauria calgut que Ishiguro ens amagués el secret fins a mitja novel·la, perquè el relat hauria estat igual d’inquietant. El que inquieta és l’actitud vital de la Kathy, en Tommy i la Ruth, el seu conformisme. Un conformisme que no és ciència-ficció, i suposo que als qui tracten amb adolescents avui dia els sonarà aquesta actitud d’acceptar el que et ve, de resignar-te amb el que la vida et dóna, sigui el que sigui, t’agradi o no.

La Kathy, en Tommy i la Ruth s’han criat en un ambient de sobreprotecció, allunyats de la realitat i de la seva realitat, desconeixent el seu futur. I no tenen cap interès per saber què els espera, què passarà amb ells, etc. Van sabent la seva veritat a glopades i no s’enutgen, no es revolten, no fugen, res. I això és el que inquieta, el que et fa passar pàgina amb ànsia, esperant que prenguin alguna decisió. No us diré si la prenen, perquè llavors sí que us n’esguerro la lectura (més que si us desvelo el secret, de debò).

I, insisteixo, tant de bo aquesta actitud fos només fruit de la ciència-ficció, i no de la mena d’educació (familiar i escolar) que es rep avui dia. Això és el que retrata Ishiguro de manera al·legòrica, a parer meu. I inquieta, inquieta perquè no ens ve de nou, perquè els adolescents d’ara no estan tan lluny de la Kathy, en Tommy i la Ruth, per desgràcia.


Més informació:
Article d'Eva Piquer a l'Avui
Club de lectura sobre el llibre a De 4 a 7 (Catalunya Ràdio)
Sobre Kazuo Ishiguro



25.1.06

Bucle 


No avancem, no retrocedim, fem voltes sobre un punt i tot recomença una vegada i una altra. Ara ve el paleta, ara el del gas, ara el de l'aigua, ara el president d'escala, ara els de l'Ajuntament, i sant tornem-hi que no ha estat res. Soroll, trucades, cartes, paperassa, converses al replà, rètols a l'entrada, bastides... L'escala sempre bruta, encara sense restaurar, cables arreu, tubs, fustes, pols, i veure-li el cul pelut al paleta dia sí dia no, amb aquell ajudant que té que només li serveix per sintonitzar-li radioclub25-lamúsicaquevacontigo. I ara falta un paper, i ara la cèdula d'habitabilitat, i ara hem de llogar els comptadors, i ara el del gas que ve a mirar si no sé què, i ara que no, que no hi cap, que hi posarem no sé quin altre trasto de la marca X i el model Y, i ara l'altre que diu que això de l'aigua si no ho fem tots alhora no ho acabarem mai. I no entenc res. Ni ho vull entendre. Des del 2003 així. Pagant per unes reformes que encara no he vist. Parlant d'unes reformes que encara no he vist. Somiant en les putes reformes que ni han començat, perquè primer cal fer no sé què que ho ha de dir no sé qui amb el permís del de més enllà que vindrà el dia aquell a l'hora que tu vas dir que t'aniria bé que vingués. I demà de nou a una no hi haurà aigua. I ara tallem la llum, només serà un moment, només serà un moment. I ara fotem un forat a la paret i per tant posem la ràdio més alta, i les Ketchup amb el cop de pic i la runa que cau sonen millor que mai. I ara ai perdona que això és el timbre i no la llum. Pols blanca a les soles de les sabates des de ja no sé quan. I el president d'escala, vocacional tot ell, que s'hi desviu i està entestat a explicar-te fil per randa tot el procés, que és un bucle, un puto bucle, i ell es repeteix i tenyim les parets brutes i velles de l'escala sense reformar de déjà vus a dotzenes, perquè el pobre home recita les mateixes consignes, que ja ho deu dir dormint. Gairebé sis-centes mil de les antigues pessetes pagades trinco trinco des de fa tres anys per unes reformes que no hem vist, que no han començat, que no encertem a veure ni en somnis. I els monòlegs de la vicepresidenta al replà, i la del quart que es queixa, i se't queixa a tu que se te'n refot i a més no tens ni puta idea de per quin pas del coi de bucle anem, perquè és veure el president i desconnectar-te tota, adoptar un estat vegetatiu a l'esglaó que toqui i anar assentint cada minut i mig, sense parar, sí... sí... sí... I encara gosa vaticinar una data final. No em fotis riure. Marxarem d'aquí i encara parlarem del cony de sanefa de l'escala, del ferro de la barana, de la fusta de les bústies i del marbre dels esglaons. Mentida, tot mentida. On són els més de tres mil euros, eh. Un dia atracaré al paleta, li diré: eh tu no m'ensenyis el cul i torna'm els calés. Els calés, per danys i perjudicis, perquè no m'agrada el teu cul ni tampoc radioclub25, perquè estic de l'aserejé i la shakira i la versió màquina de tots els èxits de roxette fins a un lloc que no et diré perquè no t'ho mereixes. Un dia, un dia.



22.1.06

L'Anatomia 05/06 i el 35 de Paper de Vidre 

Cada any he parlat de l'Anatomia, i enguany també. I atès que hi vaig anar amb una llibreteta i em vaig dedicar a escriure tot el que s'hi deia tant al peu de la lletra com vaig poder, la reflexió (personalíssima) sobre la sessió anatòmica 05/06 l'he publicada en el número 35 (enllaç directe al pdf) de la revista Paper de Vidre, que inaugura el 2006 amb un format nou gentilesa de la casa, i amb la incorporació d'unes icones força útils per facilitar la navegació amunt i avall de la revista.

No cal dir que la revista compta amb col·laboracions molt més interessants com ara un especial sobre Ramon Barnils ara que farà cinc anys que es va morir; una minientrevista a Roger Mas, que acaba de treure un disc; un escrit inèdit de Pau Riba, «Nosaltres els terroristes» (us el recomano especialment!); articles sobre literatura, sobre cinema, sobre filosofia... I, esclar, textos de creació («Ragtime» de Jordi Nopca no us l'hauríeu de deixar perdre, queda dit).

Fins i tot pot ser que aprengueu a travessar una paret, agafeu mania a Houellebeqc, us vinguin ganes de veure alguna pel·li de Casavettes, d'assaborir la tristesa en dos actes, d'anar a vendre formatge fresc a Girona...

A llegir de gust, doncs!


Vilaweb se'n va fer ressò ahir, tot i el sidral de l'Estatut.



18.1.06

Inventari de pors infantils (o no tant) 


Un dels darrers llibres que he apuntat a la llibreta de «llegits» és El hombre malo estaba allí, de Manuel Hidalgo. Una recomanació fraternal entusiasta m'hi ha portat. La lectura d'aquest recull de relats em prometia records de la infantesa, sobretot de la viscuda a cals avis (horitzó d'expectatives superat, i amb escreix). Per això poso fil a l'agulla i intento retornar a aquest espai el ritme habitual d'abans de festes (que tampoc era vertiginós, ho reconec) fent-ne un breu comentari que els més optimistes podran batejar com a «ressenya», però serà culpa seva!?

El hombre malo estaba allí no és una novel·la que mereixi ser esmentada com a «artefacte literari» espectacular (tampoc crec que ho pretengui), ni tan sols sé si és una novel·la, perquè tot i que el protagonista de tots els relats és el mateix, el format s'acosta més al recull de contes, i el to, a l'autobiografia irònica. I no és només l'autobiografia de l'autor (el personatge també es diu Manuel Hidalgo, així que no us estic descobrint res), sinó que diria que és, per extensió, la de la gent que ha crescut entre els seixanta, els setanta i principis dels vuitanta.

Amb Hidalgo he recordat...

... Les visites a ca la comadrona perquè em posés la vacuna de torn i els sugus que em donava a canvi del patiment i la baixada de calces a contracor.

... La consulta del pediatre que estava en un pis de l'Eixample tot embolicat de paper pintat, cadires Lluís XIV, revistes del cor caducades, quadres de natures mortes i infermera-recepcionista amb edat de ser pensionista.

... La reacció de l'àvia cada vegada que trucaven a la porta o sonava el telèfon, que associava aquella invasió sonora al seu silenci íntim amb males notícies, desgràcies i maldecaps a quin més terrible.

... Quan el professor marxava un moment de classe i t'encarregava sortir a la pissarra a apuntar els que parlaven i l'aula esdevenia un mercat de regateig, suborn, estafa i coacció de la bona.

... Les classes de gimnàs dels dies de pluja fetes al soterrani de l'escola, amb el poltre, el cavall, el plint, el trampolí, el matalàs i tots els instruments de tortura pels quals la ment recargolada del desgraciat del professor de gimnàs (que en la seva vida privada devia ser un infeliç descomunal i ho pagàvem nosaltres) ens feia passar un cop i un altre amb tombarelles, salts mortals i altres virtuosismes que ara, per sort, només deuen fer els del Cirque du Soleil, i a més cobren (i no paguen) per fer-ho.

... L'olor d'humitat dels vestuaris de l'escola, i el merder de xandalls iguals amb noms diferents brodats a la màniga que s'hi muntava abans i després de l'hora de les tortures.

... El famós mite del tall de digestió que només sorgia a la platja i que servia a les mares per tenir-nos controlats una estona i no haver de passar tota la tarda buscant el nostre cap entre la multitud que suraven entre les ones. Fins a tres hores asseguda a la sorra fotent castells, xalets i museus d'art contemporani amb sorra de platja, cubell i pala, tot perquè havia de pair un plat de macarrons, un tall de carn arrebossada i un petitsuís, i això que mastegava i mastegava com una boja!?

... El primer mort que vaig veure, un oncle del meu pare, per error en voler anar al lavabo i equivocar-me de porta. Recordo estar descordant-me el cinturó mentre buscava l'interruptor i veure tan sols la punta del nas (d'un color blanc os) de l'«onclo-josep» sobresortint de la caixa. Hi vaig somiar durant un mes.

... La por que em feien els gossos, fossin de la mida que fossin, i la mania que tenien els seus amos a dir «però-si-no-fa-res» mentre el coi de bitxo m'olorava l'entrecuix i feia la intenció d'aixecar les potes de davant per posar-me-les a les espatlles i procedir a canviar-me la cara a cop de llengua grossa i fastigosa.

... El got de conyac, la mandarina i el pa sec que deixàvem al balcó la nit de Reis juntament amb la sabatilla de quadres apelfada i un bol ple d'aigua per als camells (recordo que això del bol d'aigua em desconcertava, perquè amb prou feines entenia que els Reis --tan grassos, tan xarucs-- poguessin pujar fins al tercer pis de cals avis amb una corda o el que fos, però i els camells?, diria que és per això que quan l'avi deia «i l'aigua per als camells» jo en realitat pensava en girafes).

I un llarg etcètera que Hidalgo m'ha fet recordar a través del seu inventari de pors infantils, com ara la foscor, els sorolls de la nit, el càstig de quedar-se fins a les set a l'escola, el d'«escriu cent vegades "No menjaré xiclet a classe"», el de no menjar postres, el de no aixecar-se de taula fins que el plat estigués buit, la bola de carn semimastegada que se'm feia a la galta quan tocava menjar bistec, la botiga de llaminadures que hi havia a prop de l'escola i que no era ni un local sinó el rebedor de casa d'una senyora gran que es treia un sobresou venent-nos regalèssies i ossets de goma de sabors plastificats, el «no ho faré més», l'«això no es toca», l'hora de tornar a casa, el «abans de travessar, mira que no passin cotxes»... I més, molts més. Només en varien alguns matisos, però l'essència és la mateixa. I això que Hidalgo va néixer a finals dels cinquanta a Pamplona, i servidora a finals dels setanta a Barcelona.

«No comas trozos tan grandes, mastica, mastica bien, ten cuidado con las espinas, es malo leer mientras se come, se te va a subir la sangre a la cabeza, tápate más, no te acerques a la barandilla, no te asomes al balcón, no te subas a la silla, ponte la chaqueta que te vas a enfriar, no corras que te vas a caer, no sudes, no te metas en los charcos, no bebas agua después de la fruta, no tomes helado que se te corta la digestión, no cojas nada del suelo, no toques eso, lávate las manos que has andado con dinero, quédate donde no cubre, ven derecho a casa, no hables con nadie que no conozcas, no aceptes nada de lo que te den, no abras la puerta...».


No em digueu que no us sona res d'això. Prohibicions, prejudicis, pors, sobreprotecció, advertiments constants, negacions a tothora... Infantesa.


NOTA: Il·lustració de Robin Joseph.




9.1.06

El joc del fum 


Ha nascut un nou entreteniment al barri (i arreu): voltar pels carrers, de bar en bar, intentant endevinar si el proper local que trobarem és un espai amb fum o sense (al Raval la majoria de comerços i restaurants són petits i han de triar una opció o l'altra). Heu de ser com a mínim dos i anar-vos jugant qui paga la propera consumició amb cada endevinalla. Diversió assegurada. Ah, i s'ha d'entrar a tots els locals, tant si s'hi fuma com si no. Amb aquest joc taaan original descobrireu que:

1. La majoria dels locals del Raval opten per deixar fumar als seus clients.
2. Els locals que no deixen fumar estan més buits de gent i de fum que abans.
3. Els locals que deixen fumar estan més plens de gent i de fum que abans.

Enyoro, per cert, el prohibit fumar de tota la vida, i em fot negra això d'espai sense fum. Com pot ser un espai sense fum un lloc on es fregeixen patates fregides i falàfels a dojo!?

NOTA: Encara trigaré uns dies més a recuperar la normalitat aeroplaniana, però no em puc estar de fer un breu parèntesi per tocar aquest tema que encara no ha tocat ningú i del qual no es parla enlloc ni se'n fan reportatges ni res.



Creative Commons License