Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

26.9.06

(Pretesos) cantants 


Des que sembla que mig món vol ser (pretès) cantant i l’altre mig assegura haver-se embolicat amb algú famós que alhora se n’ha fet per haver-se embolicat amb algú famós que alhora se n’ha fet per etcètera, veig que s’està escampant com la pesta una afirmació que, a banda que fa tuf de mentida, em fa l’efecte que no és traslladable a (gairebé) cap altre ofici.

Avui dia, els periodistes (aquesta espècie també es multiplica a marxes forçades i alguns subjectes que se’n consideren s’haurien de plantejar l’opció de vestir-se amb unes cometes per estalviar-se les possibles reaccions dels que es prenen seriosament la feina) que per accident o per encàrrec topen amb un (pretès) cantant no triguen mai més de dos minuts (o deu línies) a fer la pregunta que fa sortir de l’armari l’afirmació que us comentava al primer paràgraf:

«Periodista»: Des de quan cantes?
«Cantant»: Des de petit [N’hi ha que són més categòrics i diuen: «Des de sempre», i tot seguit —i és aquí on volia arribar— gosen pronunciar:], des que vaig aprendre a parlar.

Sembla que cantar des de petit sigui una mena de valor afegit que automàticament ens ha de fer pensar que estem davant d’un autèntic (pretès) cantant. I és que, com ja sabeu els que no sou (pretesos) cantants (en queda algun?), si no ets (pretès) cantant, tampoc no cantes de petit, oi que no? O sóc l’única que quan al parvulari ens feien cantar El gegant del pi el recitava sense entonació i —si més no en el meu cas— intentant carregar-me’n les rimes perquè de gran tampoc volia ser poeta?

Proveu de traslladar-ho a qualsevol altra professió que no tingui a veure amb les arts ni amb els esports: Des de quan obres cossos en canal (a un forense)? Des de quan parles de vostè (a un teleoperador de Vodafone)? Des de quan omples les bústies de paperassa (a un repartidor de correu comercial)? Des de quan balles samba (a un exalcalde de Barcelona)? Oi que no funciona? No és difícil esbrinar-ne el perquè.

N’hi ha que de l’afició en volen fer professió i això, en el cas dels cantants, sembla que avui dia no és impossible, només cal fer unes hores de cua amb la mama de bracet, afirmar i recontraafirmar que si no aconsegueixes guanyar-te la vida cantant seràs un fracassat, cantar alguna bella melodia dels orejadevangogh o cantodelloco o sueñodemorfeo o diariodepatricia (atenció, pregunta: s’ha fet algun estudi de màrqueting o sintaxi generativa sobre el perquè de l’«èxit» de grups (pretesament) musicals amb noms construïts per: substantiu + preposició + article + substantiu?) posant-hi allargaments de síl·labes i uouoooos de collita pròpia, dir que has passat la nit al cotxe, en un contenidor o dins de qualsevol altre receptacle llastimós, repetir fins a l’extenuació que estàs molt nerviós i que per això estàs afònic i no et saps la lletra ni del parenostre ni com es diu ta mare ni on és la dreta i l’esquerra, i sobretot celebrar qualsevol petita fita amb uns quants salts, plors i crits rematats amb un «no m’ho puc creure» (delator de la teva manca de confiança en tu mateix, tot s’ha de dir) inintel·ligible perquè t’estàs tapant la cara, plena de llàgrimes i mocs, amb les dues mans.

No és fàcil, no ho proveu a casa si no hi ha cap menor d’edat que us ho supervisi. Però és que avui dia ser (pretès) cantant és molt dur, què us penseu, i si no fos per la tele, l’única sortida per aconseguir-ho seria anar a classes de cant i solfeig en un conservatori qualsevol envoltats de gent qualificada que es guanya la vida ensenyant música, quin horror.



21.9.06

Ma mare és una superheroïna 


A ma mare la van dibuixar dins d’una vinyeta amb un traç gruixut i un feix de superpoders sota el braç. De primer, corria amunt i avall per les historietes, de pàgina en pàgina, de volum en volum, i anava tan de pressa com li ho permetia el dibuixant, que feia mans i mànigues per tenir els escenaris a punt, els diàlegs embastats i el vestuari mínimament esbossat perquè ella pogués fer la seva sense sentir-se del tot incompleta.

Ben aviat, però, ma mare va començar a sentir que els colors se li esmorteïen, que les línies se li difuminaven, que a les seves intervencions els mancava un bull, i va decidir fer el salt del paper a la vida real. Les vinyetes se li havien fet petites, els superpoders se li marcien de no fer-los servir, li calia un nou escenari per moure’s al seu ritme, vertiginós, i poder triar els colors, vius, i els coprotagonistes de les seves historietes.

Un cop de carn i ossos, va començar a destacar en tot: no necessitava proposar-se grans fites per fer gala de la seva força, de la seva empenta, de la seva rapidesa, de la seva sorprenent capacitat de fer més de mitja dotzena de coses alhora sense que cap sortís malament ni es quedés a mitges, i de la seva envejable memòria.

A poc a poc, va aprendre a dissimular, a fer veure que era humana, a mesurar els seus poders i mantenir-los ocults, per emprar-los només quan ningú no la veia. La vida real li garantia el que la de còmics no li havia sabut donar: les emocions, les desil·lusions, les alegries, els disgustos, tot un seguit d’imprevistos que activaven les seves energies suprahumanes i la feien brillar amb tota la força possible.

Ma mare era una heroïna nascuda del paper amb un valor afegit que els seus antics companys de vinyetes no tenien: els sentiments, i d’aquests també en tenia un pou sense fons, un superàvit permanent que es preocupava de repartir a tort i a dret, no només entre els coprotagonistes de la seva vida de carn i ossos, sinó també entre els secundaris, els extres, els figurants, els passavolants, tots sense excepció.

I ara que ja fa més de cinquanta anys que està entre nosaltres, continua sentint-se (i continuem sentint-la) superheroïna, de casa nostra, del barri, del poble, dels nostres dies... Tots confiem en la seva energia per superar qualsevol situació, per això els dies que sembla que vulgui tornar a ser un dibuix borrós, difuminat, mal pintat o de traços dèbils, tremolem per por de perdre la màgia dels seus superpoders.



14.9.06

Grosso modo 


Em sembla que mentre dormia m’han implantat unes lents microscòpiques als ulls. Avui dia ja no estem segurs enlloc i bé podria ser que un cirurgià ocular s’hagués escolat a casa en un moment de descuit, per exemple quan estem entrant els milers de bosses del supermercat, que les podem pujar totes alhora els quatre pisos i mig però en arribar al nostre replà no sé per què sempre les anem entrant de dues en dues. I mentrestant el metge aquest es deu haver amagat a l’armari dels abrics, que com que ara no l’obrim és el millor amagatall de la casa.

El cas és que estic convençuda que mentre dormia algú m’ha anestesiat la vista, m’hi ha endossat les lents que us deia i se n’ha tornat cap a la seva clínica privada sense fer soroll, o això o el iogurt de kiwi i encenalls de fusta (altrament dit muesli) estava més caducat de l’habitual. Amb aquesta mania d’estampar dates a tots els productes, fins i tot als ous (quina feinada ensenyar a les gallines a fer servir el letraset!), quan menjo una poma sense data acabo fent-ho a mossegadetes lil·liputenques per por de trobar-m’hi una comuna de cucs instal·lada entre pell i pinyol.

Ai, us deia això del microscopi que tinc ara per ulls, és que no me n’adono i obro incisos i em perdo i ja no sé on sóc, i això abans no passava, és culpa de la tele i les noves tecnologies, que ens han fotut la pressa al cos i ens han acostumat a fer cinquanta-quatre coses alhora i no acabar-ne cap. Abans no passava: abans la gent quan t’explicava una cosa començava pel principi, després venia el nus i després el desenllaç, pasito a pasito a Bazar Perpiñán, i ara en canvi la gent et comença a explicar una cosa i no saps mai com acaba, com a les telenovel·les, que no tenen mai un final tancat per si de cas el benetijornet de torn té deu minuts lliures i vol allargar-les una temporadeta més.

Què deia? El microscopi, el microscopi. De petita em van regalar un microscopi de joguina que era tan de joguina que no funcionava de cap manera, i un cop, en un moment d’extrema valentia impròpia de la meva persona, em vaig punxar el dit índex amb una agulla per poder veure la sang amb la lent miraculosa i l’únic que vaig veure va ser una taca vermella molt més grossa del normal que, aprensiva com sóc, em va fer perdre el color i alhora l’interès per aquella joguina tan de joguina.

I ara que ho penso el que em deuen haver implantat a mi no són lents microscòpiques, no, sinó d’augment, com els binocles, perquè a mi el que em passa és que ho veig tot més gros, com quan em passejava per casa amb els binocles que l’avi tenia per veure les cigonyes que niaven al campanar de Santa Maria i em semblava que el taller de rellotgeria del fons del passadís (els avis vivien en un passadís que anomenaven pis) estava just davant meu i saludava l’avi i ell no em sentia, perquè era lluny i perquè durant la guerra li va caure una bomba ben a prop que el va deixar mig sord.

Ja us ho he dit, no, que aquesta nit m’han...? El microscopi... Les lents d’augment, vaja. Haurem de fer la compra per Internet, avui dia ja no estem segurs enlloc, ja em direu per què ho he de veure tot tan gros jo ara... A veure si no m’oblido de deixar la porta oberta aquesta nit i que torni a venir el cirurgià i em retorni la meva mirada miop i poc ambiciosa, que la que ho vol veure tot més gros del normal no sóc jo, que sóc de bon conformar i estic avesada als espais petits, els llocs estrets, les racions mínimes i les pizzes mitjanes.



8.9.06

Amanida Cèsar 


L’amanida Cèsar diuen que se la va inventar el restaurador d’origen italià però establert a Mèxic César Cardini (de l’Hotel Caesar de Tijuana), que o bé tenia poca inventiva per als noms o bé l’ego no li cabia ni dins de la suite de luxe del seu hotel, però el cert és que el seu creador és el xef Livo Santini (també italià), que treballava a les ordres de Cardini.

Ja sigui del Cardini o del Santini (m’estalvio fer comentaris sobre els cognoms), és clar que l’amanida és un clàssic que se sol trobar a les cartes de molts restaurants, i ha esdevingut un primer plat força complet i amb moltes variants directament proporcionals a la generositat i la imaginació de qui la prepara.

Dit això, no us parlo de l’altrament coneguda com a «amanida dels aviadors» perquè sí, sinó perquè fa poc vaig assistir involuntàriament de públic a una escena eròtica relacionada amb aquest plat i des d’aleshores no puc pensar en aquesta recepta en termes estrictament culinaris.

Si bé és cert que, des que van seure a la taula del costat, el Cèsar i la Cesària (els anomenaré així per preservar-ne la identitat, que d’altra banda he de dir que desconec) ja duien escrit al front que el sopar era tan sols un preàmbul, un preescalfament, uns preliminars del que era el motiu central de la cita, no va ser fins que els van portar la carta que se’ns va fer evident, al copilot i servidora, que estàvem a punt de presenciar una mena d’episodi de La cuina de l’Isma però passat pel sedàs del Bigas Luna (dir Conrad Son seria massa).

No fa falta que us els descrigui físicament, confio cegament en la vostra imaginació i, per tant, només us en donaré quatre dades que us serviran per fer-ne un retrat robot amb carbonet digne d’emmarcar. En Cèsar té una mica més de trenta anys, és solter i sense compromís, deu anar al gimnàs vuit dies a la setmana i diria que es depila fins i tot els pèls que no té a la llengua. La Cesària també en té més de trenta, soltera i sense lligams, i està a punt de batre el rècord mundial de portar menys mil·límetres de roba per cobrir les parts íntimes de manera escadussera però encara prou digna per sortir al carrer i que només et violin amb la mirada dos centenars de vegades. Em sembla que amb això n’hi ha prou, però potser podria afegir, sense por d’equivocar-me, que tant l’un com l’altre tenen feina endarrerida i pressa per treure-se-la de sobre.

Així que ja els tenim els dos mirant la carta:

Cèsar: Què voldràs?
Cesària: El que tu vulguis. (Passo de reproduir la part semiòtica de la conversa, espero que hagueu vist algun cop Td8 a altes hores de la matinada.)
C: M’encaaaanta l’amanida Cèsar.
Ca: Mmmmm, per què?
C: Perquè porta maionesa.
Ca: M’encaaaaanta la maionesa. (Servidora va estar a punt d’alertar-los sobre els perills de la salmonel·la, però va rebre a temps la puntadeta de peu del copilot, que si hagués tingut un comandament a distància a mà hauria apujat el volum sense apartar la vista de l’escena.)

Ve la cambrera i en Cèsar demana pels dos, perquè la Cesària sembla que ha patit una mena de curtcircuit a la neurona i només repeteix «el que tu vulguis» sense parar i amb moltes enes i emes (i ja sé que no hi ha ni enes ni emes a la frase, però no sé com s’ho fa, ella, que n’hi posa a dotzenes). No cal que us digui què demana de primer i per compartir.

Mentre el Santini o Cardini de torn prepara el plat protagonista, en Cèsar i la Cesària van bevent cervesa i fent-se preguntes metafísiques tals com «Quants anys tens?» o «De què treballes?» que són contestades amb més interrogants per part d’en Cèsar («Quants me’n posaries?», «A què creus que em dedico?») i per afirmacions poc aclaridores per part de la Cesària («El que tu vulguis», «El que tu vulguis»).

Quan en Cèsar està a punt de perdre la paciència, arriba l’amanida, amb la maionesa en un bol a part i un «ara us porto una cullera» que es rebatut per un «potser no caldrà» que ha activat la riallada histèrica i decibèlica de la Cesària, que se sosté el pitram mal cobert entre contraccions i sacsejos diversos. La cambrera els porta la cullera i toca el dos convençuda que aquell parell se’n foten d’ella. El copilot i servidora anem per les postres i tot i que tenim cullera no encertem a posar-la a la copa de gelat, perquè tenim la vista enganxada a l’amanida Cèsar més desitjada de la història de la gastronomia mundial:

Cèsar (agafant la cullereta i el bol): Quanta n’hi poso? (En sap la resposta, però la vol tornar a sentir.)
Cesària: La que tu vulguis.
C: Així? (Posa una cullerada.)
Ca (fent gala del seu extens vocabulari): Més. (Cal que us digui que aquesta ema s’ha allargat tant com les retransmissions de fórmula 1 que es fan els migdies dels caps de setmana a «la nostra»?)
C: Així? (Segona cullerada.)
Ca: Més.

I així fins que en Cèsar s’ha trobat repelant el bol a cop de cullereta per extreure’n fins a l’última gota de salsa mentre la Cesària tornava a riure i tots els vidres de la sala patien per la seva integritat física. Nosaltres hem demanat els cafès i la cambrera ens els ha portat acompanyats del compte, que ha estat una punyalada i no per la quantitat sinó perquè ens ha quedat clar que ens estava engegant ja que hi devia haver una altra parella esperant.

I mentre ens distrèiem comptant euros, la Cesària ha pres la iniciativa (ha anat de poc que no li regalem un aplaudiment eixordador i entusiasta pel seu cop d’efecte):

Cesària: Ja la remeno jo...
Cèsar: Aha...
Ca: ... l’amanida.
C: Sí, les dones remeneu millor.

Tant el Cèsar com el copilot, en aquells moments, han desitjat ser enciam, ser crostonet de pa, ser formatge, ser maionesa, ser una amanida Cèsar remenada per les mans d’una Cesària amb excedent d’emes i enes i dèficit de material tèxtil per tapar-se les perifèries de les vergonyes. I, esclar, mentre la Cesària remenava i remenava, el Cèsar ha abocat la cervesa per terra i la humitat s’ha fet visible al voltant de la taula, i ha arribat la cambrera, encara mosca, amb el motxo, i nosaltres hem aprofitat per tocar el dos, conscients que sobràvem (no a la cambrera), i la Cesària remenava i remenava fins a l’extenuació...

I l’enciam musti, el formatge ratllat ja inexistent i els crostons estovats no han impedit que aquella amanida Cèsar fos la millor que s’ha fet mai des que Santini o Cardini se la van treure de la màniga desconeixent-ne les propietats afrodisíaques.



6.9.06

Propera parada: fer-se gran 


Propera parada: fer-se gran. Compte, hi ha un espai buit entre el vagó de la joventut i l’andana de l’edat adulta, si poses malament el peu en baixar les conseqüències poden ser terribles.

És com allò de les barbes del veí, t’adones que el temps passa quan reps més targetons de boda a l’any del que era habitual i al teu voltant tot comencen a ser panxes que creixen, criatures que neixen i hipoteques que s’incrementen.

Els casoris, els embarassos i els pisos de propietat dels altres et fan adonar que ja han passat uns anys des que vas abandonar la facultat, et vas emancipar i vas deixar de donar explicacions per a segons què.

I si coincideix amb setembre, mes de propòsits i canvis (més que el gener), únic vestigi de l’etapa escolar que sembla que no canvia, tot esdevé més vertiginós del que hauria de ser, l’abisme s’eixampla i mirar cap endavant pot arribar a fer una certa basarda si no t’agafes a la barana, vigiles on poses el peu i camines ben convençuda.

Fer-se gran potser és començar a sentir-se còmoda repetint segons quins tòpics i defugint-ne d’altres, trobar l’equilibri entre ser tu mateixa, ser normal i no sentir-te mono de repetició.

Propera parada: fer-se gran i no deixar de ser la de sempre, de fer els transbords que calguin i de tenir sempre el bitllet a l’abast de la mà i ben visible.

NOTA: El llibre de L'aeroplà encara aixeca una mica de polseguera, i demà al matí sembla que planarà per Catalunya Ràdio. Dins del programa El matí de Catalunya Ràdio d'Antoni Bassas, a la nova secció Lecturàlia, Màrius Serra parlarà de L'aeroplà del Raval, entre d'altres llibres, entre les 10 i les 11 del matí. Qui vulgui, ho pot escoltar per Internet, i les freqüències per a les ràdios normals es poden consultar aquí.



4.9.06

«See you later, alligator. After a while, crocodile» 


Una nit de la setmana passada vaig somiar que hi havia un cocodril a la piscina de l’hotel on passava les vacances i quan la bèstia estava a punt de mossegar-me el nas em vaig despertar tota suada i amb uns crits que van accelerar el ritme cardíac d’un copilot desvetllat a la força.

Els rèptils no m’han fet mai cap gràcia i per això no podia deixar de cridar paraules gruixudes quan, fent zàping, ensopegava amb el caçador de cocodrils més famós del planeta.

Tot i això, llegir que avui se l’ha endut a l’altre barri un animal marí m’ha posat la pell de gallina, i m’ha recordat l’«amigo Félix» i com em va trasbalsar la seva desaparició el 1980 —amb només quatre anys al sarró—, el primer cop a la vida que vaig tastar la crueltat de la mort, que tornaria a desmuntar-me els nervis el 1984 quan en Xesco em va donar una empenta per fer-me una mica més gran de cop.

Imagino que avui, en saber la notícia, seran molts els qui patiran un xoc semblant: cada generació té els seus herois i els seus màrtirs d’infantesa i de joventut.

AFEGIT 1: Ara resulta que la notícia que jo enllaço de Vilaweb que informa de la mort del caçador de cocodrils m'enllaça a mi i diu que en lamento la mort... Faré un aclariment: la seva mort m'ha posat la pell de gallina perquè he recordat les de F. R. de la Fuente i X. Boix. A mi el senyor Irwin no em va provocar mai cap sentiment positiu (insisteixo: era veure'l a la TV i començar a renegar, i no només perquè els rèptils em fan un oi terrible), que quedi dit. Només em sap greu perquè hi ha més d'un que avui coneixerà per primer cop la mort de prop, però la veritat és que penso que l'Irwin donava a la canalla una imatge poc educativa de com tractar les bèsties. O sigui: subscric el que diu la Lola al 100 %.

AFEGIT 2: Si algú es vol queixar de Ryanair, amb pancarta o sense, ho pot fer aquí sota, a nosaltres no se'ns acabaran els bitllets, que aquí sempre es vola de franc!



Creative Commons License