Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

27.2.06

Até logo 


Tanco uns dies, tornaré a mitjan març.

Mentrestant, us deixo una recomanació per a aquest dijous, si es dóna el cas que us agrada la poesia, i les sorpreses:





24.2.06

Silenci 

A lA. D., quatre dies després.

Ni una paraula per dir-te no tinc, he escombrat sota el sofà, he mirat darrere la nevera, on sempre trobo algun objecte perdut, en aquell calaix del bany que no obrim mai, a la caixa d’eines, a l’armari on desem la roba de casa, entre les carpetes velles plenes de papers per endreçar. Tot un dia buscant i res.

Ni una paraula per a tu. Te n’hauré de fer una a mida, quan sàpiga quina és la que més t’escau, però de moment només et puc donar silenci. Silenci vestit de tristesa, però silenci, pentinat amb enyorança, maquillat d’impotència, calçat amb solitud, però silenci.

Un silenci perfumat, això sí, amb l’estima que sento per tu, que m’has robat les paraules, que m’has sumit en aquest silenci que et dedico, perquè és l’únic que tinc per donar-te ara que no hi ets.

Un silenci que espero anar cobrint de paraules a mesura que me les vagis tornant amb els teus records, que trobo arreu aquests dies, fins i tot quan no els busco, i on sempre apareixes somrient.



23.2.06

Carta de l'Amàlia 


Hola, reis,

Londres és meravellós, i sempre hi fa bon temps. Perdoneu que no us enviï cap postal del Big Ben ni d’una cabina telefònica vermella, encara no n'he vist, he estat ocupada intentant conèixer gent, buscant un hotel i comprant-me roba de marca (hi ha un carrer llarguíssim ple de botigues, quina bogeria!).

De moment, segueixo sense tenir un lloc on dormir, no he vist ni tan sols cap pensió, però he trobat uns bancs molt confortables i allà hi passo les nits mentre miro d’instal·lar-me en aquesta meravellosa ciutat on no fa ni fred ni calor. Qui deia que a Londres sempre plou? Des que hi sóc: ni una gota.

He practicat una mica l’anglès amb algun passavolant, però ningú no té prou temps per donar-me conversa, els londinencs van sempre per feina, i carregats de bosses i maletes, i miren molt el rellotge.

Hi ha una mena de noies, al Regne Unit, que sempre van amb vestit jaqueta de colors cridaners, com ara blau elèctric o vermell passió, i no sé si és la roba o què, però aquestes nenes sempre somriuen més del compte, et parlen de vostè, i et demanen si necessites res. Una amabilitat exagerada a la qual m’estic acostumant.

Hi ha uns lavabos públics la mar de grans prop del banc on passo les nits, i quan no puc dormir me n’hi vaig a assajar de parlar i somriure alhora: «Necessita res, senyora?», «Necessete res, senyere?», «Nicissiti ris, sinyiri?».... No me’n surto! Deu ser un tret diferencial dels britànics, no m’ho explico.

El proper cop que vegi una senyoreta-vestit-jaqueta-estrident, li demanaré que em recomani algun hotelet. Començo a estar tipa de dormir al banc, més que res perquè no hi ha manera d’intimar amb ningú ja que mai som els mateixos, i a vegades ve una gent amb uns maletots que m’ocupen mig banc i em fan dormir en posició fetal.

Per cert, no he vist cap parc ni cap museu, no entenc a quin barri de Londres he anat a petar. Diumenge vaig estar buscant allò de la gent que xerra pels descosits amb els peus damunt d’un diari i res, aquí ningú no engega discursos ja. Un altre tòpic que m’he carregat aquests dies.

Ah, i una bona notícia: per esmorzar cada dia menjo pa amb tomàquet amb embotit. Sí, reis, el gust per la cuina ha arribat al Regne Unit! És una meravella. Ja ho veieu, si no fos pel contratemps de l’hotel, això seria perfecte.

Molts petons,

La vostra Amàlia

PD: Per cert, Tina, Londres és ple d’avions, i gairebé tothom parla català!



20.2.06

El meu home-home 


Tothom té el seu home-home. No te’l tries tu, és ell qui et tria. O bé algú superior (o inferior) que te l’assigna. Tampoc te n’adones de seguida, que és ell i no un altre el teu home-home. Calen unes quantes repeticions abans no ho vegis clar. Hi has de coincidir més d’una dotzena de vegades, potser; fins al dia que hi topes més de dues vegades en una hora i saps del cert que és ell i no un altre el teu home-home. Hi deu haver qui en tingui més d’un, també, però no és el meu cas perquè no tinc tant de temps lliure.

El meu home-home regenta un bar antic en una de les cantonades del meu carrer, un bar que ha servit de plató per a algunes escenes de pel·lícules ambientades en els anys trenta i quaranta de la ciutat. Un bar amb un cap de toro que el presideix i tot de mascles ociosos jugant a cartes, al dòmino i a valorar de l’u al deu les femelles que passen per aquella cantonada i miren a través dels vidres entelats del local.

Vaig començar a sospitar que era el meu home-home el dia que vam coincidir a la carnisseria i em va dir que el tall que es pela li agrada volta i volta i menjat a corre-cuita; no hi havia doble sentit, només necessitat d’omplir el silencis de la màquina de tallar embotit i els cops de ganivets secs de la carnissera. Després, vaig anar a comprar-ne una de quart i me’l vaig trobar adquirint un rodó tallat. I ja no hi havia cap dubte, era el meu home-home, el que se m’ha assignat per a la meva temporada ravalenca.

Cada temporada té el seu home-home (o la seva dona-dona), aquella persona que et trobes fins a la sopa, amb qui coincideixes una mitjana de cinc i sis cops per setmana, a qui mires fixament als ulls cada cop que us creueu, a qui un dia, no saps per què, comences a saludar, de qui sospites que té el do de la ubiqüitat perquè te la trobes en dos llocs diferents amb poc més de cinc minuts de diferència i el primer cop t’havia semblat que anava en sentit contrari al teu.

Durant un temps vaig sospitar que el meu home-home o home duplicat tenia un bessó, que se m’havia beneït amb el privilegi de tenir un home-home-home-home, però no. El bar de la cantonada només té un amo, només té un toro, només té unes mans que fan el cafè i omplen les gerres de cervesa. Senzillament, m’ha tocat un home-home inquiet que se m’apareix per duplicat cada cop que trepitjo el carrer. És massa d’hora perquè ens saludem, però intueixo que ens hi acostem, sobretot després de la confessió carnissera i de trobar-me’l dissabte, a altes hores de la matinada, dues vegades en l’interval de deu minuts, un cop a Joaquim Costa amb Tigre i un altre a Ferlandina tocant a la plaça del Pes de la Palla.

El meu home-home ara fa tallats i cafès amb un raig de conyac, comenta els resultats dels equips de primera i segona, posa un sis i mig a la veïna que ve de plaça i sospita que l’homenet de trenta que entra ara mateix al bar amb un càmera i una carpeta està buscant localitzacions per a l’enèsima pel·lícula sobre els primers anys barcelonins de postguerra. I no sap que la seva dona-dona, a qui aviat saludarà mitja dotzena de cops a la setmana com a mínim, parla d’ell en un espai allunyat i potser antagònic del seu local de vidres bruts, cristalleria de duralex i cap de toro com a carta de presentació.



17.2.06

Tututu-tú, tututu-tú 


Tututu-tú, tututu-tú. La crida de la selva. El batec de la bèstia. De dilluns a diumenge. Tututu-tú, tututu-tú. Ja fa un temps que la nostra sang bombeja a aquest ritme pels matins. El ritme, la crida, el compàs, ens arriba a través del ciment, procedent de la seu selvàtica del tercer segona. Tututu-tú, tututu-tú. Teclegem entre lianes. Esmorzem cocos i bananes. Tututu-tú, tututu-tú. Els nostres malucs tenen vida pròpia. La bèstia, a través de la paret, ens imposa un ball salvatge, cada dia. Tututu-tú. Bailad, bailad, malditos. L’Amàlia ara ens ensenya dansa del ventre, el seu avió surt demà cap a terres més civilitzades. Tututu-tú, tututu-tú. Hem encarregat al sastre roba interior de cuir i fulles de parra. Assagem crits plens de vocals al balcó. Tututu-tú, tututu-tú. Són molts mesos d’imposició ritmicoselvàtica, i ens rendim. Ballarem el ball que toqui. Tututu-tú, tututu-tú. Cap CD de la nostra col·lecció de grans èxits d’aquí i d’allà pot competir contra la consigna bàrbara del tercer segona. Mostrem la bandera blanca, ens descivilitzem, visca la barbàrie. Tututu-tú, tututu-tú. Fora sabates, els peus nus damunt del parquet; ja hem demanat pressupost a la cadena Los Tigres per fer-nos un terra de palla i sorra. Tututu-tú, tututu-tú. No tornarem a cal barber. No ens depilarem ni afaitarem. La rentadora ja no ens cal per res. Tututu-tú, tututu-tú. Els malucs porten les regnes de la nostra nova vida. Enganxem l’orella a la paret, addictes incurables del ritme, mentre ens deixem créixer les ungles, totes, i aprenem a parlar amb signes i gemecs. Tututu-tú, tututu-tú. Cada vegada més lliures del pes del progrés, més esclaus del so que transpira el ciment. Abandonem la nostra cabana i desfilem ballant en fila cap al guru de la tribu, el xaman del tercer segona. Tututu-tú, tututu-tú. Ens hi lliurem, som seus. Visca la barbàrie, som profetes de la nova selvàtica. Tututu-tú, tututu-tú. Ballem, ballem, la vida és ball, és maluc que tremola, és coco i és banana, és liana, és tututu-tú, tututu-tú.


NOTA: Per las civilitzats, recomanem una original crítica literària: El libro gordo del suicidio, de Cucucaracha de Cháchara.



16.2.06

Ronques, Amàlia 


Amàlia, es diu la veïna. I a les nits ronca. «No, que respiro fons.» I un be negre, ronques, xata. I no hi ha qui et tregui del lavabo. Saps si se n’aniran les taques de rímel de la tovallola de les mans? Cal que deixis sempre un polsim de coloret a la pica? Tipa estic de sentir-te dir cada matí «un tallat curt de cafè, sisplau» quan entres a la cuina. No, no et puc trucar un taxi.

Amàlia, es diu, i es pinta les ungles amb una parsimònia de funcionari. Les dels peus, amb el trosset de cotó fluix entre dit i dit, bufant suaument després de cada passada. Dues capes de pintura, evidentment. «Saps que reforça molt les ungles?» No, no ho sabia, explica-m’ho millor, va, que tinc tot el matí per escoltar les teves teories sobre pedicura.

Ara hauria de dir «tres» a la pregunta de quants adults sou a casa que l’enquestaire consistorial em fa cada setmana. Sí, sí, en som tres. La funda nova del sofà l’ha estrenada ella, dormint-hi, roncant-hi, i ara fa olor d’Eau de Rochas, deliciós. És seure-hi i que et comenci a rodar el cap, sobretot si l’ensumes en dejú.

Us presento l’Amàlia, una muntanya russa en forma de donassa. Vuitanta quilos d’imprevistos. «És que aquestes arracades són d’or del bo i pesen, eh.» Un metre seixanta reperfumat fins a l’extenuació dels qui l’envoltem. Els qui l’envoltem? És ella que es fot al mig com el dijous.

L’Amàlia deixa anar paraules en francès, somriu sense ensenyar les dents, creua les cames cada cop que s’asseu, fins i tot a la tassa del vàter. Ho sé perquè no tanca mai cap porta, ni cap aixeta, ni cap pot, ni cap nevera, ni cap res. Tot obert, vint-i-quatre hores. Vida regalada.

«On tens els aftereight?» A la vitrina, no et fot. Amàlia, en aquest pis no hi ha lloc per a cristalleries ni coberteries ni res que acabi en -eria i demani treure-hi la pols sovint o desar-ho en un estoig de vellut amb tanca daurada. Fes-te tu el dry martini. I no posis aquests morrets cada vegada que dius soufflé.

Saps que a Londres ja hi ha taxis roses, Amàlia? I a les cinc hi prenen te —algú hi deu haver que encara en prengui, dic jo, en un saló silenciós i ple de retalls d’històries mínimes en forma de canelobres, porcellanes, paper pintat, moqueta, marcs daurats i llebres dissecades.

A Londres t’atiparien de xocolata, et banyarien en vermut blanc sec i et trucarien tots els taxis que volguessis. Podries prendre’t el tallat en cristall de Bohèmia i passar mitja vida davant del mirall arrebossant-te amb cremes i pols de tota la gamma dels taronges.

Que el copilot faci les gestions oportunes amb Ryanair i que aquestes ungles tan fortes trepitgin Heathrow en menys de vint-i-quatre hores, perquè ronques, Amàlia, no respires fort, tu ronques, i ronques en el meu sofà, empudegat de Rochas. A creuar les cames i a somriure sense dents a Londres, Amàlia, on tenen taxis roses com les teves ungles.



13.2.06

Veïna nova al replà 


Tenim veïna nova al tercer quarta, tot i que al nostre edifici només hi ha tres portes per replà. Tot el matí que tragina caixes i les deixa al mig del pas. Ara se n’ha anat a IKEA perquè diu que li falten prestatges per desar-hi la roba i armaris per encabir-hi els llibres. Es pensa que Gran Via 2 és al número dos de la Gran Via i no li ho neguis, que s’emprenya.

Quan tornava de comprar el diari m’ha dit que no l’esperi per sopar, i quan li he dit que no ho pensava fer m’ha etzibat que hem de parlar, que la nostra relació fa temps que no és el que era.

El president de l’escala ja ha «pres mesures» (frueix i baveja fent anar aquesta mena d’expressions) i diu que és ben segur que aquesta dona s’ha escapat d’una sessió intensa d’electroxocs i camises que es corden per darrere. Ha deixat anar la seva frase estrella: «Esperarem uns dies, i si la cosa no es resol sola, aleshores ja pensarem què fem».

Ha vingut el carter mentre ella organitzava les seves caixes a l’entrada i buscava el moneder dins de la que duia escrit «coses de valor» per pagar el taxista, la cara del qual indicava clarament que feia més de dues hores que suportava les excentricitats de la senyora. El carter ha anat col·locant la correspondència com cada dia, i quan ja se n’anava s’ha vist increpat per la dona amb un «I per a mi no hi ha res, oi? Cada dia igual!».

La comunitat no entén res, més que res perquè «la comunitat» no és ningú, és un ens abstracte que el president es treu de la màniga sempre que li convé. Sigui com sigui, els veïns que hem coincidit amb la nouvinguda en el que va de dia ja no podem pensar en res més. A mi ja m’ha citat per parlar d’«això nostre»; el vidu de l’àtic diu que li ha pessigat el cul i li ha dit que es prepari, que aquesta nit serà millor que la passada, i la vicepresidenta afirma que l’ha presa per la seva assistenta i li ha dit que a veure si es fica al cap d’una vegada que els dilluns toca fer la plata.

I quan li demanes en quin pis viu, ella diu que el tercer quarta i es queda tan ampla. Així que com a teràpia de xoc, el conco del principal —que té molt de temps lliure— l’ha ajudada a pujar caixes fins a «casa seva» per fer-li veure que s’equivoca. Quan han arribat al tercer, ella ha tret les claus de la bossa, les ha intentades fer cabre en els tres panys del replà i en veure que no entrava en cap s’ha exclamat: «Ho veu, senyor manyà? Ni la porta principal ni la de servei ni la del garatge. En aquesta escala ja fa massa temps que passen coses rares!».



9.2.06

Perdut el tren, la llana 


És ben bé que els trens s’han d’agafar quan passen, que és del tot estèril empaitar-los després, amb l’abric al vent, la bossa penjant de l’esquena i sacsejant els braços mentre la gola es desfà en crits. I n’he perdut un que ara voldria que tornés a passar. No, no el vaig perdre, rectifico: es va aturar davant de casa, me’l vaig mirar ben remirat i em vaig negar a entrar-hi, convençuda que no em calia per res.

Ara, la temptació és mirar per l’espiell cada dos per tres, perquè em fa l’efecte que sento xiulets que m’anuncien trens semblants. Falses esperances que col·lecciono per fascicles. Aquell tren no passarà, i he de confessar que el vaig veure de prop més d’una vegada i que mai vaig sospitar que un dia el cercaria amb la vista, l’oïda, l’olfacte.

Veia com algú hi pujava i un cop dins se li envermellien les galtes, es desenrotllava la bufanda, es descordava l’últim botó de la camisa: pur confort. I jo seguia pàl·lida, embolicada amb un metre i mig de llana teixida a mà, la camisa ben cordada, pensant que aquell tren no corria per a mi.

Fins al dia que, en treure els peus del niu de llençols i invents nòrdics, vaig començar a somiar desperta en l’arribada d’un altre tren com aquell, i els xiulets em van empaitar per tots els racons freds de casa.

No només l’he esperat des d’aleshores, també l’he buscat, n’he intentat endevinar el trajecte, trobar-ne el rastre. He interrogat desconeguts, he marcat combinacions de números amb veus robòtiques i fils musicals com a resposta, he arrossegat la bufanda per terra mentre en cercava l’estació on comença el viatge que ara sí que vull fer.

Però se m’hi ha negat l’accés. A aquest tren només s’hi puja si passa per casa, no se’l pot anar empaitant pel món i decidir en quin moment hi vols pujar.

He de deixar d’increpar desconeguts, de teclejar xifres, d’arrossegar la bufanda, perquè és clar que tindré per sempre més les galtes pàl·lides, la camisa ben cordada i la llana com a companya de vida, la llana teixida a mà, la que no es pot rentar a màquina, la que demana tracte delicat i paciència, perquè si no no em garanteix l’escalfor que aquell tren em prometia; aquell tren amb vestit jaqueta, carpeta d’imitació de pell, accent argentí i formularis a les mans a qui vaig tancar la porta amb un cop sec pensant que no el necessitaria mai.

NOTA: Text «inspirat» en l’experiència real d’intentar donar-me d’alta a Gas Natural per decisió pròpia, sense que hagi vingut cap comercial a casa ni m’hagin trucat prometent-me l’oro i el moro a preu de saldo i amb devedé de regal.



7.2.06

Assassins de poetes 


Barreja els crits del butano,
els renecs de la iaia dels gats,
l’intèrfon insistent del carter,
el correu comercial triplicat,
les obres del final del carrer,
les motos del taller de baix,
el clàxon del transportista,
el camió al mig del pas,
les ordres de la veïna pel balcó,
els «què?» del marit de la veïna,
el mòbil que reclama atenció,
el fix que no només sona
sinó que t’avisa que sonaria més
si pengessis el telèfon,
els cops de pic al replà,
els cops de pic al carrer,
els cops de pic al pati,
els cops de pic a l’escala,
els cops de pic a cal veí,
els cops de pic al terrat,
els cops de pic arreu, arreu, arreu.

Barreja-ho, escolta-ho, i ara digues,
digues que sempre parlo del mateix.

Cada segon, al món, un poeta és assassinat per la contaminació acústica.

INSTRUCCIONS D'ÚS AQUEST «POEMA»:
S'ha d'escoltar, llegit per una veu en off, en silenci, en dejú, despullats, en una sala deserta (buidor duta l'extrem) i amb un retroprojector mostrant imatges dels assassins dels poetes del segle vint-i-u-sense-calces-vés-hi-tu.



6.2.06

La setmana dels tres dilluns 

Aquest és el tercer dilluns que engego, tocant fusta perquè sigui l’últim. Aquest és el tercer dilluns que engego, i el dilluns d’ahir i el d’abans-d’ahir em pesen a l’esquena i les parpelles.

A l’escola em van ensenyar que després de dilluns venia dimarts; i que després de divendres, dissabte, i tot seguit diumenge; i que de dilluns només n’hi havia un cada set dies.

A l’escola, després de dilluns venia dimarts, a la pissarra i escrit amb guix. I després de divendres, dilluns, tot i que el divendres s’allargava tres dies. Dissabte i diumenge me’l van ensenyar els pares. Dissabte feia olor de mercat i de lleixiu, i diumenge de paper de diari i pastisseria.

Ara la setmana de vegades té tres dilluns seguits, d’altres el cap de setmana dura un sol dia, i fins i tot hi ha vegades que s’ajunten set diumenges o més i també acaben sent una càrrega entre cella i cella.

La meva setmana ideal té tres dijous, dos divendres, un dissabte i un diumenge.

PS: envejo aquest dissabte.



4.2.06

A l'autobús 


Res més trist que un autobús ple de gent: tot de cares mirant enfora amb un posat desesperançat, com si el final de la línia no fos plaça Espanya o Diagonal Mar sinó la fi del món en forma d'escorxador humà.

Res més angoixant que l'autobús que arrenca quan la senyora amb bastó i cistell encara no s'ha pogut asseure: la pobra dona comença a sacsejar-se com si estigués a la corda fluixa i els seus moviments lents i calculats s'assemblen als d'Amstrong quan va trepitjar la lluna.

Res més desesperant que esperar l'autobús en dissabte. Res més impossible que somriure-hi un cop dins. Res més difícil que travessar-ne el passadís amb pas ferm i trajectòria recta.

I no se t'acudeixi llegir-hi, que de seguida notaràs els ulls del senyor del costat clavats en les lletres que tens entre els dits. I molt menys escriure-hi, que després no t'entendràs la lletra, i el senyor tampoc per molt que aprofiti cada estossec fingit per acostar-se't una mica més.

Però, malgrat tot, hi escrius, amb lletres majúscules i clares:«EM FARIA EL FAVOR DE MIRAR CAP A UNA ALTRA BANDA, SI US PLAU? VULL ESCRIURE LES MEVES MEMÒRIES SEXUALS EN LA INTIMITAT!» I ara sí que somrius mentre la vermellor epidèrmica del teu eventual company de ruta es reflecteix al vidre de la finestra.



1.2.06

Tres recomanacions per anar fent temps 


Ara que vaig més justa de temps, que no tinc gaire estona per volar..., ara comença a fer sol, ara es fan coses que m'interessen!?

Ara que els minuts compten, passo les estones mortes visitant les agendes de tota mena d'entitats, per veure tot el que em perdré.

Aquí us deixo tres recomanacions, espero seguir-les jo també. Se n'accepten més, i si algú ens fa cas, té aquí sota la finestra oberta per fer-nos-en dentetes. Preneu nota:

1. La que caduca avui
A les 19 h, al CCCB, s'estrena el documental sobre Miquel Bauçà d'Agustí Villaronga, Miquel Bauçà, poeta invisible. Més informació aquí.*

2. La que no caduca
S'acaba d'estrenar el web de J. F. Mira, elaborat per Jordi Palou, l'artífex de Rodamots.

3. I una a llarg termini
Els dies 8, 11 i 25 de març, també al CCCB, tindrem l'ocasió de (tornar a) veure El espíritu de la colmena, El sur i El sol del membrillo respectivament, per 3,60 euros/sessió. Tot plegat dins de l'exposició Kiarostami-Erice Correspondències que s'inaugurarà el proper 9 de febrer a les 19 h i que podrem veure fins al 21 de maig d'enguany. Més informació sobre les sessions aquí.

*Els que ho llegiu massa tard o no hi pugueu anar, sapigueu que al 33 no trigaran gaire a emetre el documental.



Creative Commons License