Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

28.2.05

Visibilitat reduïda 


Una setmana més de fred que et deixa garratibat. Neu a primera hora del matí, el primer dia de la setmana. The oscar goes to Amenabar. Tothom pendent de l'informe mèdic d'un vell vestit de blanc que cada dia sembla més un guinyol en tots els sentits de la cosa. Atemptats a Bagdad que ja no sorprenen. Anar a la Setmana del Llibre en Català i coincidir amb Isabel Clara Simó amb pantalons de vellut negre mirant que tots els SEUS llibres estiguin ben posats. El Rei Àfrica continua sonant al tocadiscs dels veïns de replà sud-americans. Anar al cinema per animar-te i sortir-ne encara més trist (Para que no me olvides). El Carmel que ja gairebé no és ni notícia. Nacho Vigalondo tornant dels EUA amb les mans buides. I un monstre de tres caps que et diu que abandonis tota esperança.

Si neva, no es pot volar.



22.2.05

Peda-gogós 


Treballar per a editorials d’ensenyament ho té, això: t’assabentes d’una sèrie de baixeses del món de l’educació que d’una altra manera ignoraries eternament.

Ara tinc entre mans una mena de manual d’autoajuda per a professors insegurs que no se saben imposar a l’aula. No és el primer llibre d'aquest estil que corregeixo o tradueixo, i ja començo a veure'ls el llautó (o això em sembla).

La cosa deu anar més o menys així: tu ets professor, fas el que pots, te'n vas sortint, tens un mètode (mig teu mig reciclat del que has vist fer als altres) que et va funcionant, i vas fent. Els primers anys, prou feina tens a preparar classes, corregir exàmens, anar a les reunions i intentar entendre't amb els companys (que et fa l'efecte que no hi toquen). Però arriba un moment que ja ho tens tot sota control, et sobra temps i t'avorreixes. Voldries escriure, però no tens prou talent (o imaginació o ganes) per fer una novel·la.

Així que decideixes parlar del que saps fer: ensenyar. Se t'acut una frase brutal que pot ser el leit motif del llibre, i la resta ja és bufar i fer ampolles. Només es tracta d'anar dient el mateix de maneres diferents, ara en activa, ara en passiva, ara amb exemples, ara gràfiques, esquemes, quadres, taules, activitats, casos reals, anècdotes, fins i tot poemes (us ho juro, jo ho he vist). Ho remates amb un capítol final de conclusió (que titules «Epíleg») en què tornes a repetir la frase clau i l’analitzes fent una llista que en realitat no és cap llista, sinó un paràgraf fet bocins i amb números al capdavant. I au. Una mica de bibliografia bàsica (que seria com el julivert de l'Arguiñano) i al forn.

Confio que sigui aquest el procés de gestació de la majoria de llibres sobre pedagogia que m'han passat per les mans (i l'ordinador) fins ara. No vull ni pensar que algú s'ho hagi pogut prendre seriosament.



19.2.05

Miquel Bauçà o els vespres de divendres 

Ara que ja sembla que hem “enterrat” del tot Miquel Bauçà (d’ara endavant MB), que se li ha fet fins i tot un homenatge i que tots els que es consideren amics seus li han escrit articles amb més o menys encert, em reca de fer un solo amb el teclat i dir-hi quatre coses, totes meves i sense afany d'anar més enllà. Vagin doncs per endavant les meves disculpes a qui convingui o li vingui de gust de rebre-les.

No parlaré de MB home ni de MB escriptor, perquè personalment no el vaig arribar a conèixer (tot i que vam coincidir en espai i temps durant dos minuts o tres) i perquè no he llegit cap llibre seu sencer. Els llibres de MB, que en tinc un parell de regalats, me’ls reservo per quan els pugui gaudir més que patir, que de moment no és el cas. Tot i així aquests dies n’he llegit i escoltat alguns poemes o fragments de prosa i he estat temptada d’anar a alguna llibreria o biblioteca a fullejar El canvi o Una bella història, que no són els dos títols que tinc.

Tampoc entraré gaire en el que s’ha escrit sobre MB des que el van trobar mort al seu pis. Em sembla la mar de bé que alguns elements de la cultura catalana aprofitin l’avinentesa de la mort de MB (com ho van fer amb la de MVM o de MMP o de tots els escriptors que l’han dinyat fins ara) per parir quatre línies d’homilia, panegíric, record, homenatge o el que els roti. Per això tenen el seu espai en el diari o revista que els paga per escriure. I tan me fa si aprofiten per recordar el perfil literari del difunt, per evocar-ne uns versos, per explicar quina relació hi van tenir, per alimentar-ne la llegenda, per publicar entrevistes inèdites, per repetir quatre anècdotes morboses o per renyar els que parlen més del mite que de l’escriptor. Insisteixo: que facin el que vulguin mentre els deixin. Jo ja he deixat de llegir a segons qui, a no ser que m’hagi llevat amb vocació massoca o ganes de guerra.

Si he esperat tants dies abans de dir res sobre MB era perquè volia veure primer aquest homenatge “d’urgència” que se li va fer ahir al Palau Moja. Al principi no hi volia anar, pel que us deia més amunt, que no li he llegit cap llibre sencer i em semblava de mal gust anar a treure el nas el dia que l’homenatjaven desconeixent-ne l’obra. Però l’exèrcit de noms que s’havia previst que recitessin MB em va fer sortir de casa tot i el fred i la mandra d’un divendres al vespre, en què el cos i el cap no em demanen pas anar a escoltar segons què.

Havia passat el dia traduint uns textos d’una exposició de papiroflèxia que es farà aviat a Barcelona. Mitja hora abans de l’inici de l’acte vaig anar a fer una cervesa amb un amic que també em va confessar que desconeixia l’obra de MB, però que arran de la seva mort tenia intenció de descobrir-lo. El vaig avisar que li seria difícil, de moment, trobar algun llibre de MB a les llibreries, ja que el dia abans havia llegit al Quadern d’El País l’article d’Andreu Manresa en què explicava que li havia costat molt fer-se amb un exemplar d’alguna obra de MB a les llibreries de la ciutat.

La cerimònia començava a dos quarts, així que vam pagar les estrelles i vam anar cap al Palau Moja. La primera sorpresa va ser veure que el recital es feia a la mateixa sala on hi ha l’exposició sobre Costa i Llobera. La segona: l’assistència. La sala era plena a vessar, i de fons un murmuri inintel·ligible. “Xxxxxt!” com a rebuda: una senyora retenyida i reperfumada ens increpava per haver aixecat la veu més del compte.

Un dels organitzadors de l’acte, de qui en preservo la identitat per allò de les disculpes que deia al principi, ens va informar de seguida de l’èxit inesperat de públic. Inesperat? Tota la setmana que s’anunciava la celebració de l’homenatge tant a Vilaweb com a la pàgina de la Institució de les Lletres Catalanes, els diaris també n’havien informat i la tele en el seu moment també havia alertat la població oportunament.

El cas és que no s’esperaven que al voltant de tres-cents persones, a quarts de vuit d’un divendres, no tinguessin altra cosa a fer que anar al Palau Moja a escoltar les paraules de MB recitades pels seus “amics”. Així que com que no s’ho esperaven no havien previst que aquella sala se’ls faria petita, que l’equip de so, si és que n’hi havia, els seria insuficient, i que, en definitiva, bona part dels assistents ni sentirien ni veurien res. Un homenatge a l’alçada de la presència mediàtica de MB. Els afeccionats al vil art de la metàfora ja tenen teca per anar fent: un homenatge discret com MB, un recital gairebé inaudible com la parla xiuxiuejant de l’escriptor, que diuen que gairebé ni se’l sentia quan parlava. Etcètera.

O sigui que no vaig arribar a veure ni un segon els recitadors, perquè els de les darreres files de la multitud que poblava la sala no em van deixar treure el cap per entreveure qui era que llegia durant els deu minuts que vaig ser-hi.

Just quan ja decidíem marxar van arribar els de TV3, tres quarts d’hora tard, i a cop de càmera i colze es van anar obrint pas dient “Tevetrésssss, sisplaaaau, tevetréssss”. Suposo que s’hi devien estar el temps just per enregistrar un parell de frases de MB i quatre o cinc cares de la vintena llarga que s’esperaven darrere de l’impotent micro tot fent cua en ordre alfabètic, com al cole. I avui han passat les imatges a cuita corrents cap al final del TN i han dit que ja s’havia fet l’homenatge a Bauçà i que un èxit i que au.

Així que sense arribar a veure ni sentir res que no fos un munt de gent amuntegada i un tímid murmuri de fons, vaig tocar el dos del Palau Moja no sense abans resaludar l’anònim organitzador que se les veia i se les desitjava desfent-se en explicacions per als que anaven arribant.

I vaig fer el que s’ha de fer un divendres al vespre: anar a fer una cervesa amb uns amics i fer-la petar, sobre MB, sobre literatura, el referèndum no vinculant de diumenge, els preus dels pisos, les hipoteques, Víctor Hugo, els negres dels escriptors, els costums dels danesos en relació amb el tabac, la gairebé impossible traducció al castellà dels termes esplai i kumbaià...

I mentrestant al Moja devien seguir llegint en veu alta alguns fragments de MB, que suposo que si hagués seguit viu hauria triat el bar, la cervesa i la conversa planera. Suposo, eh, que jo no el vaig conèixer, tot i que hi vaig coincidir un parell de minuts o tres, tal vegada com algun dels que feien cua rere el micro estèril, ordenats de la A a la Z.

NOTA D'ACTUALITZACIÓ
Rebo un correu que diu "Però qui és MB?". Amb això d'aquí us en fareu una idea. I si després encara en voleu saber més, llegiu-ne els llibres, que per això hi són. És evident que si no llegiu MB no us perdreu res (com tampoc no us perdríeu res sense llegir Shakespeare, Pla, Cervantes, Joyce, Borges, Proust, etc.), però si us hi animeu, alguna cosa hi guanyareu. Perquè llegir és això, "guanyar" alguna cosa.



17.2.05

L'errrra del Rrrrrei Àfrrrrica 


Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholita,
Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholita.

Diria que ja ha passat, el Carnestoltes.
Diria que ja vaig veure paios vestits amb roba de sa mare i nens embolicats amb bosses de la brossa blaves que se suposava que anaven disfressats de núvols.
Diria que ja ens hem menjat la sardina, ja ens han embrutat el front amb cendra i fins i tot hem tastat els primers bunyols de Quaresma.
Diria que t’equivoques, mi cholito.

Fiesta de la quebrada humahuaqueña para bailarrrrrrrrrrrrrrrrr.
Erke, charango y bombo.
Carnavalito para bailar, bailar, bailar, bailarrrrrrrrrrrrrrrrrrr. ¡ESOOOOO!

I diria que no són hores de fotre aquests crits, Rrrrrrei Àfrrrrrica.
Diria que tinc un veí que a banda de no tenirrrrrrrrrrr sensibilitat musical (cosa que tant me fa), tampoc té rellotge. I encara diria més. Diria que ara mateix em trec el pijama, em vesteixo mínimament i vaig demanar-li (tan educadament com la son m’ho permeti) que acabi ja la fiesta quedrada (no sé si té res a veure amb les matemàtiques) o bé se la posi directe als cascos i que li rebentin els timpans només a ell.

Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholita.
Llegando está el carnaval quebradeño, mi cholita,
Fiesta de la quebrada humahuaqueña para bailarrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.

M’aixeco, em vesteixo, surto i truco al timbre del cholito...

Erke, charango y bombo
carnavalito para bailar, bailar, bailar, bailarrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr.

... que obre la porta ballant i cantant «para bailar, bailar, bailarrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr».

Quebradeño humahuaqueñito
Quebradeño humahuaqueñito
Quebradeño humahuaqueñito
¡¡¡Quebradeño humahuaqueñitooooooooooooooooo!!!

PUUUUUM!

S’ha tancat la porta de casa. Busco a les butxaques dels texans i no hi trobo les claus. Encara no he saludat el Cholito, que balla la lambada amb la porta de casa seva i no s’ha adonat que la meva ha petat pel corrent d'aire. Provo d'empènyer-la, però està ben tancada. I a dins només hi ha aquella massa de pèls atigrada que ara mateix es deu estarrrrrrrrrrrrr fonent gràcies als de Ya.com. Reformulo mentalment la pregunta que anava a fer-li i intento adoptarrrrrrrrrrrrrrr el to més amable que la música em permet emetre...

Fiesta de la quebrada humahuaqueña para bailarrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr

—Perdona, em deixes fer una trucada?

[Atenció, aquesta pregunta és pura ficció, en realitat l'he feta en castellà i repetit dues vegades deixant-m'hi les cordes vocals i un trosset d'orgull —no perrrrrrrrrr la llengua, que jo parlo sense vergonya i amb llibertaaaaaat, sinó perquè això d'alçarrrrrrrrrrrrr la veu no és el meu fort i més acabada de llevarrrrr, sense ni haverrrrrrrrrrrrr fet el primer riu del dia, amb els cabells embullats i sense ulleres.]

Erke, charango y bombo.
Carnavalito para bailar, bailar, bailar, bailarrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr
¡ESO!

—Sí, claaaaaaro. Paaaasa.

I he passat, i he trucat i he esperat i he escoltat tot un CD del Rrrrrrrei Àfrrrrica. I us volia parlarrrrrrrrrrrrr de gats funcionaris, de concursos de disseny de bosses de vomitarrrrrrrrrrr als avions, de tires còmiques sobre la Sida, de poetes maleïts de dits curts i pocs amics, de negatives a propostes europees, de l’últim totxo que he llegit, de l'exposició que inauguren avui al CCCB sobre el París Surrealista, de l'omnipresència preocupant del Quixot (i aprofitaria perrrrrr comentar-vos que al març a La Pedrera inauguren Visions del Quixot, amb obres de Picasso, Dalí, Hogarth, Saura, Doré, Daumierrrrrrrrrrr, Ponç i Matta relacionades amb la novel·la de Cervantes), o dir-vos, als que encara no ho heu fet, que us podeu subscriure al butlletí de l'Aeroplà (al menú de l'esquerra, a dalt, hi trobareu l'enllaç) i així rebreu un correu cada vegada que hi publiqui un nou text. Però no podrà serrrrr, perquè des que he tornat a casa que se'm multipliquen les erres finals, em retronen les temples i tinc unes ganes boges de trencar una figura de fang que em va portarrrrrrrrrrrrrrr una amiga de Kenya.

NOTA BIBLIOGRÀFICA: els versos en cursiva són del poema Carnavalito (el Humahuaqueño) del poemari La Bomba - The Party Album, 2001.



14.2.05

Dilluns de baixa 


—Setmana Associats, digui?
—Bon dia. Miri, truco perquè voldria fer un canvi en la meva setmana.
—Particular o empresa?
—Ni una cosa ni l’altra. O les dues...
—Li passo amb el departament d’autònoms.

[Cinc minuts de fil musical d’un gran èxit dels seixanta recuperat per un vella glòria dels setanta i amb remescles més pròpies dels vuitanta.]

—Setmana de l’Autònom, digui?
—Bon dia, ja li he explicat al seu company que vull fer un canvi en la meva setmana.
—Té tarifa de matí o de tarda?
—De tot el dia.
—La de 8 a 20 h i amb possibilitat d’abonament de dues hores més al dia, oi?
—Sí.
—Sap que amb aquesta tarifa li entren fins a dos dissabtes al mes laborables, oi?
—Sí.
—I quin canvi vol fer?
—Voldria donar de baixa els dilluns.
—Ja sap que ha de tenir contractat un mínim de cinc dies?
—Sí, sí. Vull donar de baixa els dilluns i contractar un altre dimarts.
—No es pot repetir cap dia. El que li puc fer és convertir-li el dilluns en mitja jornada, que veig que no en té cap, i les hores que sobrin les convertim en un altre dissabte laborable.
—No, no, no. Jo vull anul·lar el dilluns. No és possible? De la mateixa manera que es pot donar d’alta, s’hauria de poder donar de baixa, no troba?
—Un moment, si us plau.

[Aquest cop no hi ha fil musical. Se senten dues veus que discuteixen esmorteïdes per la mà que tapa maldestrament l’auricular.]

—Perdoni?
—Sí, sí, digui.
—Hi ha una possibilitat, tot i que és una mica complicada. Hauria d’enviar un fax al departament de reclamacions i explicar per què vol donar de baixa els dilluns. Ha de posar-hi com a mínim cinc raons i si pot adjuntar-hi proves, millor. Hi ha hagut gent que ha aconseguit donar de baixa el diumenge, per exemple, argumentant que aquell dia sempre patien de ressaca i presentant un informe mèdic que ho demostrés.
—I un cop hagi enviat el fax, quant trigaran a donar de baixa el dilluns?
—Dos mesos. Ja rebrà una carta amb la baixa i la redistribució de les hores del dilluns. El més habitual és posar-les en un diumenge laborable al mes i fer que tots els dissabtes siguin de mitja jornada. Faci números, a veure si li surt realment a compte. I enviï’ns les cinc raons ben aviat i amb els comprovants. Bon dia tingui.



10.2.05

Calefacció per adsl 


A aquestes alçades de la pel·lícula (és un dir, avui no parlo de cine, ja) qui no té adsl és perquè no vol (això també és un dir, no em salteu al coll tots els que us connecteu des de cibercafès o per un mòdem via telefònica o per cable o per on sigui), ja que les companyies es desviuen en ofertes «irresistibles» (surt més a compte posar cometes que anar obrint parèntesis per dir que és un dir) perquè piquis, perquè compris, perquè contractis. I després, t’arriba a casa el patracol amb el cd i els drivers i tot allò que té noms tan insofribles i au, pitjor que quan tornes de l'IKEA!?

Però aquest no és un post protesta, no els diré el nom del porc als de Ya.com, que ara fa molt de temps que la cosa funciona i no vull cridar el mal temps. Tampoc tinc intenció de parlar dels serveis d'atenció al client (l'any Dalí ja ha passat!?). L'adsl no serveix només per connectar-se, no. Fa uns dies que a casa li hem (han) trobat una altra utilitat.

Va ser amb l’arribada del fred aquest que diu que ens han enviat (no pas per adsl) els de Sibèria. No trobava el gat en cap dels llocs on sol refugiar-se quan les temperatures baixen de sobte. En el rectangle de sol que es projecta al mig del menjador pel matí no hi jeia ningú. Entre els coixins del sofà només hi havia uns quants pèls de testimonis. Al capçal del llit tampoc hi havia cap bony sospitós, ni a les cadires del despatx. En canvi, sentia la presència de la pobra bèstia ben a prop, fins i tot diria que em mirava mentre traduïa algun certificat bancari o informe sobre plaques solars a l’Índia.

De sobte, la connexió va fer llufa. «Et funciona el correu, copilot?», em pregunten des de la central de Miranfú. No, no funciona. Ni el correu ni Internet. Recoi! «Prova de reiniciar el mòdem»...

... Al lloc del mòdem, allà on van a petar tots els cables, hi havia un gat escarxofat, abraçat a l’aparell com qui s’aferra a un tronc miraculós en un naufragi. Havia vist gats damunt de radiadors, d'estufes, de teles, de prestatges, fins i tot de fils d'estendre roba, però mai damunt d'un mòdem i a més fent de manera que tot el cos, contorsionat, li capigués en aquell pam quadrat de màquina negra i bullent.

I tot i que ara fa menys fred, aquí el tinc, totalment desfet per l'escalfor del darrer crit en tecnologia, fent que de tant en tant desconnectem de tot durant una estona.

L’adsl, doncs, és també un nou sistema de calefacció, i les companyies que prometen l’oro i el moro sense saber-ho!



9.2.05

Veig una pel·lícula 


Ja ho veig, hi podríem posar el Bardem de protagonista. Una mica de maquillatge, que ja hi està avesat, i estaria a l'alçada. Al paper de la dona hi podem fotre la Kidman (com a nota internacional), que després de veure-la disfressada de la Woolf a Les hores ja me la imagino fent del que sigui.

El director? No cal que us el digui. La música, ell també. El guió, ell l'acabarà de polir i hi fotrà uns cops d'efectes, però no gaires, que la cosa estarà basada en fets reals. De fet, potser el nen se'ns pren la cosa tan a pit que ho acaba fent tot ell i és possible que s'acabi disfressant d'estufa i tot; que estem parlant del segon Alexandre Magne, el del setè art, el messies del cinema espanyol, etcètera, etcètera!

Ja el veig, doncs, l’Amenabar, buscant una casa rural amb aires de tragèdia per encabir-hi seixanta persones. I el Bardem assegut al sofà de casa seva (amb la Kidman fent mitja al seu costat) amb l’agenda oberta i trucant a tots els seus amics i familiars (la Penélope, la Pilar Bardem, la Nawja, el Luis Tosar, la Watling —que cantarà un blues als crèdits—, el Fele, el Noriega... Un bon exèrcit de secundaris del tot imprevisibles!?) per dir-los que en fa cinquanta i ho vol celebrar amb una festa al camp.

I el Tosar (ha de ser el Tosar) que digui que ell porta una estufa, que si no passaran fred. Ja el veig arribant amb un tot terreny i descarregant l'estufa amb l'ajuda de la matriarca Bardem carregada de joies i els pits penjim penjam, perquè la seva esposa, la Watling, està prenyada (llicència del guionista) i no el pot ajudar.

I a la nit, quan els més grans de la festa retirin, el Tosar que engega l'aparell i tanca la porta, amb un bon esgarip de dos-cents violins desafinats de fons, per crear suspens. I la Watling s'aixecarà a pixar, i respirarem per un moment perquè haurà obert la porta del dormitori. Però tornarà del lavabo i passarà per davant de l’estufa sense ni mirar-la (aquí, primer pla de l’estufa que ja comença a fer estralls) i se’n tornarà al llit. I es deixarà la porta oberta. Però el Tosar pujarà un moment a l'habitació a veure si la seva dona necessita res i després de fer-li un petó i prometre-li que les coses canviaran i que buscarà feina i no la pegarà més, tancarà la porta i se'n tornarà amb el Bardem, encara que no sigui dilluns ni faci sol.

La resta de la història ja la sabeu. I potser ara esteu pensant que quina poca sensibilitat que tinc de fer conya d'un fet tan tràgic, però no he estat pas jo qui ha començat. Temps al temps, de moment els telenotícies de totes les cadenes ja s'han preocupat de recrear-s'hi i sabem un munt de dades personals dels morts de Todolella que no hauríem de saber, perquè no n'hem de fotre res, i perquè la putada ja és prou grossa com per anar-la inflant des de la tele, amb l'única finalitat de tenir-nos entretinguts, enganxats i atemorits. I anar creant alarma social amb les estufes. Les estufes! Això rai, les obres del metro, d'això ens haurien d'alertar!?



7.2.05

Beneficis literaris 


«Els editors acorden que adaptar llibres al cinema beneficia la mateixa literatura. Molts títols que en la seva publicació passen desapercebuts, o bé es mantenen oblidats a les prestatgeries de les llibreries, salten de cop a la fama quan algun director els utilitza com a guió.» El Punt

La cursiva és meva, i ben meva. Beneficia la literatura? Primera notícia. Havia pensat, ingènuament, que els beneficis eren per a l'editorial.

Deixant de banda aquestes menudeses, aprofito l'ocasió per dir que detesto els llibres que es reediten amb la caràtula de la pel·lícula com a portada. Apa, que no se'm quedi dintre.

Dissabte vaig anar a un parell de llibreries (una de molt grossa i una de força petita) i en totes dues vaig veure la cara del Santi Millán i la de la Guillén Cuervo sota el nom del darrer guanyador del Llull. No tenia cap intenció de comprar-lo —fins i tot sense la cara d'aquests dos actors— però si l'hagués tinguda, me n'hauria desdit per culpa de (o gràcies a) la coberta. Manies? Sí, que no en faltin.

Seria com comprar-se Seny i sentiment amb la cara de la Thompson saludant-te, perquè ens entenguem millor. I no és que compari Austen amb Baulenes, eh. He passat més bons moments amb la primera, no cal dir-ho.

Tornant a la notícia puntera, sembla que hem de celebrar que la gent es llenci a comprar les cartes del Sampedro després de veure Mar adentro (cartes que fins i tot han estat traduïdes al català; ho vaig veure dissabte al costat de la caixa de la llibreria gran), encara que no se les llegeixin mai, encara que el de la portada sigui el Bardem repintat com una mona, encara que el text no s'ho valgui gaire (no tinc entranyes, ai), etc. El cas és que la foto del Bardem disfressat de Sampedro serveixi de reclam, entre els tres micos en pilotes, el discurs de la Manjón, la darrera ocurrència del rei de la semiòtica i la del seu cosí germà i gran analista de les intel·ligències i estupideses humanes.



3.2.05

Coses que no entenc i que no sé si fan que la vida valgui la pena (1 i 2 / 1429) 


1/ Per què els presentadors de telenotícies de tevetrès (i no sé si de les altres cadenes) tenen la mania d’enllaçar les notícies encara que no tinguin res a veure?

Estàs veient imatges del desastre del tsunami i de sobte t’apareix el papissot de Reus amb el seu bronzo envejable i t'engega: «I mentrestant, a Barcelona, s'ha celebrat la primera trobada mundial de lluitadors de sumo transvestits».

Quan no els agafa per fer un pas més en l'enllaçament de notícies i no se serveixen només d’un connector per fer-ho sinó que arriben a lligar un estudi sobre l’índex de natalitat al Pol Nord amb la celebració del Carnestoltes al Brasil i gosen dir coses: «I mentre al Pol Nord procuren fer passar el fred de la manera més íntima que es coneix [eufemismes, els que vulguis!?], n’hi ha que es disfressen d’esquimals i cerquen intimar amb desconeguts amagats rere màscares i antifaços...». Ehem.

2/ Per què les senyores grans (les velles, vaja) quan et volen mirar de prop t'acaben ensenyant les dents (o l'absència d'ídem) tot fent una ganyota impossible de reproduir per escrit?

— Nena, què posa aquí? [Bata blau elèctric, sabatilles foradades perquè els galindons campin lliures, clariana al cap al més pur estil franciscà, ulleres greixosos al precipici del nas; un pam i mig de doneta davant del contenidor]

— Eh? ... No, els tetrabriks es llencen amb el plàstic, senyora.

— Què? [Ensenyada de dents, arrugada de nas, les ulleres que s’acosten més als ulls, el cap que se t’acosta i comences a sentir-li la respiració que de tan profunda et sembla que surt de la boca del metro i no pas d’aquell trosset de senyora que hauria d’estar ajaguda al sofà de casa fent mitja i no enmig de la Ronda Sant Antoni amb un tetrabrik de la Central Lechera Asturiana sota el braç]

— El cartró de la llet [a qui se li acut dir-li tetrabrik!], que no és cartró, que és plàstic, que va al contenidor del plàstic, aquí no!

— Ahhhh. [Segona ensenyada de dents amb la resta de la coreografia inclosa] Gràcies, maca!

Per què se'm posa tan malament aquest «maca» en aquestes situacions?


Escoltant Hotel California a desgrat, sorpresa, encara avui, de l'èxit d'aquesta cançó dels Eagles. Per cert, què se n'ha fet?? No. No, no, no: retiro la pregunta!?



1.2.05

Estúpids fulls blancs 


Quan corregeixes segons quines estupideses (no és cap endevinalla), perds el món de vista, i amb el món hi van inclosos els familiars, amics, obligacions, aficions, i tot el que t’omple les vint-i-quatre hores del dia, tret de les vuit indispensables de son. Les frases que has reconstruït al matí se t’apareixen entre els llençols; els sinònims que has canviat a la tarda s’estampen al mirall quan et raspalles les dents; les errades que has adobat al vespre et sembla llegir-les als subtítols de la pel·li d’havent sopat.

Quan corregeixes segons quines estupideses (seria difícil descobrir a quina faig referència, n’hi ha massa), et passa pel cap que potser tu també et podries fer l’estúpida algun dia i escriure damunt de fulls blancs (res de pantalles), i visitar algun voltor-editor amb la intenció que t’ho estampi en volums de cent vint o cent trenta pàgines ben relligats i amb una faixeta vermella que digui «L’Última Estupidesa del Món Editorial Català! Amb DVD del making off de regal!».

Quan corregeixes segons quines estupideses (deixeu de pensar-hi, no ho encertareu), et demanes què passaria si no les corregissis, ni tu ni ningú. Què pensaria la gent d’aquell autor (o autora) de culte si el veiessin sense el vestit de la correcció, completament en pilotes? Que és un estúpid.

Quan corregeixes segons quines estupideses (encara que ho encertéssiu no us ho diria), et demanes perquè les corregeixes. Només pels diners? Hi ha feines més ben pagades. I descobreixes, a desgrat, que dins teu encara queda un raconet (cada dia més a prop de la bilis) de fe romàntica (ningú parla d’amor aquí, el romanticisme és una altra cosa) en tota aquesta martingala dels llibres, tot i que a vegades sembli que tot el gremi es posi d’acord perquè et tornis ben escèptica i si pot ser d’un cop sec i inesperat.

Quan corregeixes segons quines estupideses (feu el favor de deixar de donar-hi voltes), entens perquè ja no llegeixes tants llibres com abans, perquè en deixes tants a la meitat, i perquè d’alguns només necessites radiografiar-ne el text de la contra per saber que aquella estupidesa no està feta per a tu (amb el risc d’equivocar-te, sí), que tu ets carn d’estultícies més exquisides, d’àpats més elaborats, però que no per això deixen de córrer el risc de ser tant o més estúpids que els que et garanteixen el pa.



Creative Commons License