Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

12.5.05

A reveure! 




Tancaré tres setmanes això d'aquí. Em queden coses per dir sobre el cas Marco, però crec que ho deixaré córrer, tinc el cap en les vacances que són a tombar la cantonada i no em ve gens de gust de dir res més.

Només diré que em cansa la cançoneta de la causa justa (i això que només fa vint-i-quatre hores que la canten); jo també fotria uns quants disbarats amb una motivació ben digna de fons, però hi ha unes normes i tal. Diria que és tan simple com això.

No val a dir que el món és ple de mentides i de mentiders i de grans estafes i pantomimes, això ja ho sé i ho tinc claríssim, però quan les enganxem bé hem de poder dir les coses pel seu nom, no? Evidentment, hi ha paios molt pitjors que el Marco i amb unes finalitats ben fosques (fot-li eufemisme), però això no justifica res....

I em tallo a mi mateixa, que ja m'embalo i vénen tres setmanes de desconnexió de tot plegat que convé aprofitar-les al màxim per descansar i fer turisme (ja no us he atabalat més amb fragments de Pla a Nova York perquè m'ha semblat que no interessava bojament...).

Així que ja coneixeu les normes de les pauses aeroplanianes; els que tingueu mono de blogs, ja sabeu on són els copilots, que us seguiran parlant de Marco i de tot el que es presenti.

Ens retrobem al juny!

NOTA: La imatge és la coberta de New York notebook, de Laurie Rosenwald.



11.5.05

Qui devia ser el deportat 6.448? 

Els de l'Amical de Mauthausen van venir a fer unes xerrades a Mataró, on estudiava batxillerat, l'any 1993, ja que hi feien una exposició fotogràfica sobre l'horror als camps d'extermini nazi (exposició itinerant que l'Amical s'ocupava d'anar passejant per tot Catalunya).

No recordo si hi era el senyor Marco, però tant és. Aquella exposició, aquelles xerrades i algunes converses privades amb un parell d'avis entranyables i satisfets de poder explicar la seva experiència a gent de setze i disset anys, sí que les recordo, com si fos ara. No dic res de nou si afirmo que tot aquell horror narrat en primera persona no deixa indiferent a ningú; però si a més ets un adolescent amb ganes de canviar el món i les hormones ballant-te amunt i avall, la cosa esdevé molt més profunda i irreversible.

Des d'aleshores, doncs, tot el que ha tingut a veure amb l'Amical m'ha interessat especialment i sempre he aplaudit les seves actuacions, sobretot als instituts i altres centres d'ensenyament, perquè em consta que tot i tenir pocs anys i el cap ple de pardals, sentir aquesta història (insisteixo) en primera persona, en la teva llengua i de la boca d'un senyor que podria ser el teu avi, que se li entelen els ulls mentre et parla i que t'agafa la mà i s'emociona només perquè l'escoltes..., sentir això trasbalsa, commou, revolta. I encara puc veure tots els companys de classe ben tocats, caminant d'esma cap a l'institut després de les xerrades, alguns encara mig plorosos, altres muts, avançant lentament, com si una part de la càrrega de l'horror ens l'haguessin posat a les espatlles. I era així. Calia no oblidar-ho, calia transmetre-ho, calia tenir-ho present per evitar que tornés a passar.

I ara, dotze o tretze anys més tard, continuo sentint i pensant el mateix, i recordant-ho i explicant-ho sempre que ve a tomb. Per això llevar-me aquest matí i veure que el president de l'Amical no fou mai un deportat i que s'ha passat trenta anys mentint sobre això, m'entristeix, em deprimeix, m'estaborneix.

L'he vist en imatges d'arxiu aquest migdia (unes imatges que encara recordava), explicant una partida d'escacs que li va fer jugar un SS, una partida on deia que s'hi havia jugat la vida perquè no s'havia deixat guanyar. Sentir-li-ho explicar ara que sé que menteix em revolta i em desconcerta.

Mentider patològic? Potser sí, només una malaltia pot servir d'explicació d'una actuació així. I ara diuen que li retiraran la Creu de Sant Jordi, però em pregunto si això que ha fet no és un delicte, encara que la motivació sigui noble.

He recuperat del prestatge la Memòria de l'infern que David Bassa i Jordi Ribó van publicar fa tres anys amb Empúries. A la pàgina 307 hi ha una fotografia de Marco i a sota del seu nom hi diu "Deportat 6.448". Qui devia ser, en realitat, el deportat que hi havia rere aquesta xifra?

A la pàgina 320 se'ns narra l'experiència de la partida d'escacs:

... un dia mentre jugava a escacs amb un altre pres, un soldat SS volgué reptar-lo. Evidentment, hi accedí però al cap de poques jugades ja havia assetjat la reina del soldat i l'escac era fàcil de veure. El soldat s'enfurismà i llançà les peces per terra mentre s'arremangava la camisa. Volia fer un pols. I, evidentment, el guanyà [el soldat].
Digne de novel·la, i tant. Pura ficció, innecessària.

Afegitó: D'aquest tema en parlem molt encertadament tant a ca la Teresa com a cal Formaire (l'Aleppo).



Ima(t)ginari 


Ens hem associat blogairement amb Miranfú per parir un fotolog modestet. Hi esteu convidats. Esperem poder fer fotos aèries ben aviat!



9.5.05

Tenim un mestre a casa* 





1. Mostrar afecte (fregaments) i expressar felicitat (roncs).
2. No respondre sempre que et cridin. Mostrar-se misteriós.
3. Ser tolerant, però no acomodatici.
4. Passi el que passi, caure sempre de peu.
5. Preferir el temps desestructurat mirant qualsevol cosa.
6. Els diners només són paper, la televisió un soroll.
7. Ser acurat i buscar moments per a tu. Gaudir de tu mateix.
8. Enfadar-te amb qui et trepitja, però oblidar-ho ràpid.
9. Conèixer tots els llocs asolellats de la casa.
10. Mossegar de vegades la mà que et dóna el menjar.
11. No donar explicacions a determinades accions poc simpàtiques.
12. Reconèixer una joguina en qualsevol cosa.
13. Obeir els teus instints i evitar les companyies que no t'agraden.
14. Pujar les escales tan ràpid que oblides per què les puges.
15. Aconseguir que sigui dur deixar-te sol a casa.
16. Acceptar que no tots et voldran, però estimar incondicionalment.
17. Menjar només quan tinguis gana.
18. Aconseguir que un altre netegi el bany. Portar el mateix cada dia.
19. Dormir i fer estiraments està subestimat.
20. Estar a casa no és sinònim de contestar al telèfon.


De All I need to know I learned from my cat, amb dibuixos i text de Suzy Becker (Workman Publishing)
(Tret de La Vanguardia de diumenge.)





De moment hem après la 13, tot i que no sempre és fàcil d'aplicar, i la 20 (us la recomanem!!). La 17 la fem al revés: sempre que mengem tenim gana. La 15 la patim en silenci, ja que el mestre que tenim a casa la practica amb regularitat. La 14, amb un matís: el que no sabem és per què les hem baixades. La 1 va i ve, però procurem fer-nos-la nostra. I la 2 és una quimera, en això som més aviat canins. La 9 és fàcil perquè només cal mirar on hi ha més pèl per saber-ho (i els metres quadrats són escassos). La 10 potser no ens l'hauríem de prendre tant al peu de la lletra. La 4 ja és el nostre lema i la 18 més val que no se la faci seva un que jo sé...


*NOTA: Alerta, en aquest post es parla de bèsties i ha quedat una cosa una mica afectada, una sensibleria. Esteu avisats.



8.5.05

L'art de veure art 


Quan vas a un exposició, sempre t’acaba passant el mateix, la comences amb molt d'interès i llegeixes fins i tot les instruccions de l'extintor, si consideres que és necessari per entendre l'obra de l'autor.

Arrenques fort, doncs, llegint els anys i pensant en què passava aleshores en aquella ciutat, pendent de les tècniques utilitzades i procurant identificar-les apropant-te molt a la peça (cosa que fa que qui ve darrere teu s'inquieti una mica i faci algun intent de pressió acostant-se't més del compte perquè entenguis que també vol veure aquella obra i que cal avançar).

Intentes prendre’t el teu temps i mirar l’obra fins que n’hagis copsat tots els detalls, però ets conscient que no podràs mantenir aquest ritme i aquest nivell de dedicació i atenció fins al final del recorregut, i no pas per culpa de qui ve darrere, que ben sovint acaba decidint saltar-se un quadre o una foto per poder avançar-te i fer més via.

De sobte, en el curt trajecte entre sala i sala, un sospir i una ullada al rellotge et fan adonar que ja fa força estona que contemples en silenci, emmagatzemes anys i col·lecciones tècniques pictòriques. D’una banda, et sents orgullós d'haver ingerit tanta cultura i de l’altra ja tens ganes d’arribar a la darrera època de l’autor i comences a calcular quants anys tindria quan va fer l’última peça que has vist i quina devia ser l'esperança de vida en aquella època.

Però encara queden un parell de sales, potser tres, i és possible que abans del final topis amb la famosa i inevitable sala fosca on passen un curt sobre l'autor en versió original russa i subtítols en francès. Els seients estan tots ocupats, hi ha gent asseguda i ajaguda a terra i, al costat de la cortina de vellut negre que evita que la llum s’escoli en aquell petit temple d'art-per-la-vena, hi ha un cartellet on s’explica que aquest curt és imprescindible per entendre la concepció de l’art del protagonista de la retrospectiva i que està rodat amb una càmera domèstica en mà i en blanc i negre. Ideal.

Mires a banda i banda i decideixes saltar-t’ho. I és que segur que si hi entres et trobaràs que només falten cinc minuts perquè acabi i t’hauràs d’esperar que passin totes les lletres i que torni a començar el curt per entendre'n alguna cosa. I sempre et passa allò que no goses marxar fins que no faci ben bé deu minuts que ets allà fent veure que mires la pantalla i repassant què has de fer quan surtis del museu (estendre la roba, trucar a l’editorial, recollir la jaqueta a la tintoreria), perquè hi ha una mena de gent que viu en aquestes sales fosques (d’aquí que els seients còmodes sempre estiguin ocupats) i que et mira amb un menyspreu pietós quan treus el cap entre les cortines de vellut i fuges amb la cua entre cames espantat pel duo idiomàtic amb què et pretenen engaltar la pedra de Rosetta que t'interpretarà el món interior de l'autor, a qui segons els teus càlculs encara li queden vint anys de vida creativa i per tant com a mínim t'esperen dues sales més i vés a saber si algun altre vídeo miraculós —aquest cop enmig de la sala i amb uns quants auriculars immensos disposats sobre uns pufs que diu que són per seure.



6.5.05

«Caro diario...» 


En fer, dilluns, l'agenda d'actes de la setmana sembla que el meu subconscient va deduir (o decidir) que com que ja tindríem la clientela distreta no caldria tornar a volar en set dies. Però sempre hi ha algú o altre que es preocupa per la salut de la pilot, així que valguin aquestes ratlles per informar als senyors passatgers que tot rutlla, que el motor està intacte i que esperem tornar a volar aviat.

Mentrestant, aquí teniu informació sobre unes jornades sobre dietarisme i blogs que es faran d'aquí a un mes a Sant Cugat. La cosa és gratuïta però cal inscripció. I per als que us estimeu més la virtualitat, es veu que en faran seguiment a través d'un blog. Quan en sàpiga més, us ho dic, si interessa.

Sé que hi han convidat uns quants bloguers (alguns dels quals figuren en la llista de copilots, però no els destaparé, que ho facin ells). Ara, el que no sé és quins els han confirmat l'assistència i quins no, i, esclar, també hi haurà escriptors de paper (novel·listes, dietaristes, poetes, periodistes). Només puc dir-vos que jo hi seré i que la llista de noms que en teoria està previst que hi vagin és llarga i variada.

Pot ser, però, que quan es defineixi més tot plegat jo ja hagi volat de debò i sigui lluny del Raval i de l'Aeroplà... Per això us ho deixo aquí ara, tot i que falti un mes, perquè si a algú li interessa tingui temps d'estar-ne al cas i no perdre-s'ho (o al contrari: allunyar-se de Sant Cugat i rodalia els dies 6 i 7 de juny, ja que la densitat de població lletratocada creixerà notablement i ningú no en pot preveure les conseqüències).



2.5.05

D'un dilluns de saudade a un diumenge titellaire 


Reprenc aquell costum que em va durar dues setmanes de recollir possibles coses a fer durant els set dies que vénen. Aquesta setmana està força atapeïda i n'hi ha per a tots els gustos, però destacaria especialment el dilluns i el divendres, que són dues grans bones notícies.

DILLUNS
El grup portuguès Madredeus, amb la màgica Salgueiro al capdavant, torna a Barcelona i torna, també, al Palau de la Música. Aquesta vegada no els veuré, però ja he tingut el gust de sentir-los tant al Palau (fa sis o set anys) com al Teatre Grec (el 2000, em sembla) i valen molt la pena si us agrada la música portuguesa i podeu deixar les ganes de ballar penjades a l'armari per disfrutar d'un parell d'hores de bon so sanificador.

DIMARTS
A l'Ateneu, com ja us n'ha informat la Teresa, aprofitant que presenten el Nuevo Pascual, l'Arnau Puig tornarà a convertir-se en Pujols i tornarà a deixar amb la boca badada tots els que tinguin la sort de veure'l. Aquest joveníssim actor de Teatre Kaddish es mereix que l'aneu a veure si no vau poder anar a l'Artenbrut (just abans que el tanquessin) ara fa uns mesos.

DIMECRES
Al cafè Lletraferit (Joaquim Costa, 43), a les 19.30 h, se celebra el Concurs Homenatge 100 Anys de Poesia amb Rimbaud, en el qual els concursants llegiran fragments de les obres d'aquest poeta francès.

DIJOUS
A l'Antic Teatre (c. Verdaguer i Callís, 12), es fa un recital de poesia àrab i persa contemporània a les 21 h. Hermann i Nausicaa Bonnin recitaran i Mohamed Soulimane els acompanyarà amb el violí.

DIVENDRES
Després de dos dies seguits de poesia, un concert i una presentació d'un llibre, potser que descansem una mica i aprofitem el divendres per anar, a l'hora que vulguem, a la llibreria més propera a comprar El telón, la darrera obra de Kundera. Així, al sofà, amb l'assaig del txec entre mans, podreu descansar perquè dissabte toca marató.

DISSABTE
Si em vaga..., Marató poètica d’homenatge a Josep Carner, de 10 a 20 h. Cal inscriure-s'hi prèviament (del 28 d'abril al 5 de maig, 629 430 965, 93 481 33 10, jvalls@llibreriacatalonia.com o efarras@llibreriacatalonia.com). En plena marató, pot ser que us toqui llegir abans o després d'Enric Casasses, David Castillo, Lluís Solà, Enrique Badosa, Jaume Subirana, Josep Pedrals o Vinyet Panyella. I el més possible és que dels sense fre no n'hi trobeu, que es veu que el Carner no l'entenen gaire.

DIUMENGE
Després de tanta alta literatura i esforços mentals, potser que aneu a la trobada de titellaires que es farà a la plaça Sant Felip Neri a les 19 h. És possible que no s'hi pugui entrar, que ensopegueu amb tots els que es passegen com autòmats cada diumenge pel Barri Gòtic, però val la pena intentar-ho, i si l'allau de gent ens aclapara, ens acostem al cafè del Museu Frederic Marés i fem el primer te fred amb menta de la temporada a l'aire lliure.

Altres opcions, aquí (no us ho acabareu).



Creative Commons License