Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

29.4.05

La revolució entre enciams 



Primer pla d'uns enciams normals que fan pinya

Quan érem petits i els pares ens treien a dinar fora, només hi havia dues amanides possibles, una bifurcació: la de la casa i la catalana (aquesta segona era com la primera però amb embotit i potser fins i tot un ou dur al mig, coronant-la). Com a molt, i considerat pels grans de la família com a extraordinari, hi havia l’esqueixada de bacallà o el xató. I tot que alguns experts potser no estarien d'acord amb mi, podríem incloure dins del gènere amanida els espàrrecs amb pernil del país i maionesa o les endívies amb rocafort o, fins i tot, l'escalivada.

En plena adolescència, vam descobrir l’amanida de pasta. Un bon dia, els macarrons ja no anaven acompanyats d’un sofregit de ceba, tomàquet i carn picada, sinó que els acompanyava el blat de moro, el pernil dolç, el formatge, les olives, la tonyina, el tomàquet fresc... Tota una revolució. El plat ideal per quan no es tenien ganes de cuinar i en el qual cabia gairebé tot el que hi havia a la nevera. Va ser la mateixa època en què van tenir tant d'èxit els còctels de gamba amb pinya i salsa rosa, un dels greatest hits dels casaments dels vuitanta i fins i tot principis dels noranta.

Després va venir allò tan avorrit de les rondanxes de tomàquet madur amb mozzarella i orenga, que és com fotre't dos gots d'aigua amb una mica de calci, l'amanida que demanen els que fan règim (esclar que hi ha variants que valen força la pena, sobretot si substitueixes la insípida mozzarella pel formatge de Maó i l'orenga pel pesto de menta, posem per cas).

I d'un temps ençà, la cosa s'ha diversificat de tal manera que la llista d'amanides acaba per marejar i pots trobar la clàssica amanida alemanya (que se't converteix en bola compacta a l'estómac i necessites quinze dies per pair la mostassa, el frankfurt i els cogombrets en vinagre) al costat d'una fatuix o una tabule més lleugeres.

A més, hem arribat ja a l'extrem de posar-hi fruita (i no parlo de la poma que ja fa temps que forma part d'un altre clàssic acompanyada de nous, formatge rocafort, panses i una maionesa suau), així que pot ser que enmig de la fulla de roure t'hi trobis un maduixot, un tros de taronja o un tall de mango; i fins i tot es fan amanides de caramels, cacauets i blat de moro torrat (un veritable esport de risc per als que tenen la dentadura delicada o de préstec).

L'únic que aguanta enmig d'aquesta revolta és l'enciam, que tot i que ja se'ns apareix poques vegades en la seva versió més corrent, es manté com a ingredient gairebé omnipresent en tot tipus d'amanides i cada dia li neix una varietat nova. Segur que ben aviat veurem amanides de bleda crua, perquè l'espinac ja fa temps que no el bull ningú, sinó que te l'acompanyen de fruita seca, una rodanxa generosa de formatge de cabra tebi i una vinagreta de mel i a remugar.

De tant en tant, convé agafar una ceba tendra, un tomàquet verd i unes quantes fulles d'enciam de debò (el de sempre, el que té sorra entre les fulles, el que mengen els periquitos), tallar-ho en trossos desiguals (re de dauets o rodanxetes idèntiques), amanir-ho amb oli, sal i vinagre (que no sigui de Mòdena) i posar-hi unes quantes arbequines. Que qui perd els orígens...



25.4.05

Tot esperant el canvi 

«La primera vegada que vaig ser a S’Alambor, doctor Bloch, era un dia de principis de juliol de l’any 1929.»


Així comença el meu llibre de Sant Jordi, una novel·la (del mes de març de 2004) que no surt en cap llista ni de més venuts ni de recomanats (si més no en cap de les que m’han arribat) i l’autor de la qual no vaig veure signar en cap de les parades que vaig arribar a intuir dissabte (que van ser poques). Suposo que si va dedicar cap llibre ho va fer en terres gironines. Serà el primer que li llegeixi, així que ara per ara no us en puc dir res més, tan sols que m'hi vaig decidir pel que diu la contra, després de llegir-ne la primera pàgina i perquè el nom de l'autor em ballava pel cap com a pendent de conèixer de feia mesos.

No us faré una crònica de dissabte perquè a hores d’ara deveu estar tips de sentir-ne a parlar, amb aquesta mena de balanços abstractes que fa la gent del gremi, en els quals si surt alguna xifra és per casualitat i en una nota al marge en un cos de lletra ben remenut. Tampoc m'encendré en una contracrònica rondinaire i contestatària, ja que aquests darrers dies han estat molts els que han fet el ploricó, i ja cansa.

Enguany Sant Jordi ha estat atípic perquè en caure en dissabte els carrers del centre de la ciutat es van tornar intransitables des de primera hora del matí. Si vaig ser vint minuts a la Rambla de Canaletes ja va ser molt, i més d'un cop vaig estar temptada de cridar un «No a la guerra» un pèl tronat, ja que allò semblava ben bé una manifestació, tots ben enganxats, avançant pas a pas i sense poder veure més que els títols infantils i juvenils que solen estar a les puntes de les parades, on la gent no s'hi apilona tant.

L’avantatge, però, d’aquesta aglomeració està en una afició que tinc de fa temps: escoltar les converses dels altres. I les que se senten per Sant Jordi i a la vora dels llibres són les meves preferides. Aquest any la que s'emporta el primer premi és una que vaig sentir més cap al vespre al passeig de Gràcia, a la parada de la llibreria Jaimes.

Mentre jo intentava pagar el llibre de què us he parlat més amunt, una senyora de setanta anys llargs va aconseguir fer-se un lloc al meu costat i cridar l’atenció del llibreter en un temps rècord:

Iaia: Que el té l’últim del Rojas Marcos?
Llibreter: Un moment que l’hi miro.

No sóc original si dic que el dia de Sant Jordi és el pitjor de l'any per buscar un llibre atípic que demani una feina de recerca extra al dependent; però el que no sabia és que Rojas Marcos entrés dins del grup dels autors marginals i arraconats el 23 d'abril.

Jo encara esperava el canvi quan el noi va tornar per dir-li a la senyora que no, que el Rojas Marcos res de res. Llavors ella, que no se'n volia anar sense llibre, va contraatacar:

I: Doncs posa’m l’últim del Cercós, va.
L: Cercós? Deu voler dir Puigcercós, no?

Sort que no amenaçava de ploure i la senyora s’havia deixat el paraigua a casa, si no aquell noi ara seria a la sala d'espera de l'oftalmòleg per fer-se un ull de vidre:

I: Nooooo, nooooo. El Cercós... O Cercos? Això, Cercos, Cercos.
L: Perdoni, no sé qui és, vaig a buscar-ho.

Arribats aquí ja no em vaig poder reprimir:

Tina: Em sembla que aquesta senyora vol l’últim del Cercas, del Javier Cercas.
I: Sí, això, això! El Cercas! Com es diu, l’últim?
T: La velocidad de la luz.
I: Aaaaaaixò. Posi-me’l, doncs.
L: En català o en castellà?

Ja em donaven el canvi mentre la iaia afirmava convençuda:

I: En català, en català, home. On s'és vist comprar la traducció si puc llegir l'original!



22.4.05

Perillositat postmoderna ravalita 


Aquests dies previs a l'escapada novaiorquesa em trobo sovint amb l'advertència d'algun amic o familiar ben intencionat que em recomana que vagi amb compte per la ciutat dels gratacels, que em poden robar, i que determinades zones és millor trepitjar-les només amb llum de dia. Evidentment, faré bondat, però no sé fins a quin punt m'adonaré d'aquesta perillositat que diuen que s'hi respira, perquè ben a prop de casa n'ensumo cada dia una mica.

Dues perles (1 i 2) de mostra: prostitució encoberta i robatoris amb violència desmesurada, i avui són notícia, però el més habitual és que passin desapercebudes més enllà dels veïns.

No dic que el barri sigui una olla bullent de delinqüència, però sí que et trobes de tant en tant, quan passeges pel Raval menys in i walk in progress, situacions que podrien acabar malament i de les quals procures allunyar-te perquè no se sap mai on aniran a parar les mans, els crits, etc. Sí, me n'allunyo, no he nascut per fer de mitjancera de cap mena de conflictes, jo.

De la mateixa manera que si vas als jardins de Rubió i Lluch és ben normal que trobis algú entre adormit i inconscient en un banc --begut o drogat-- o bé un altre que es fot a pixar davant teu sense cap mena de pudor. Ahir mateix vaig anar a veure aquest nou bar-quiosc que han obert als jardins i entre els alumnes de la Massana, els turistes i els seriosos visitants de la Biblioteca de Catalunya hi havia també com a mínim mitja dotzena de personatges que feien equilibris per mantenir-se ja no drets sinó asseguts i amb l'esquena recta.

En aquesta mena de situacions és quan t'adones de qui viu al barri i qui n'és passavolant. Mentre feia un cafè per estrenar el bar El Jardí (que us recomano, sobretot perquè té una terrasseta silenciosa i envejable i fan un menú prou digne i original per només 7,50 euros), van passar per allà tres nois del 061 i en veure un dels equilibristes de banc fet un cabdell i a punt de caure a terra pel seu propi pes no es van ni immutar i, tot i que no els vaig sentir gaire bé, diria que van tranquil·litzar el cambrer que els havia avisat dient-li que mentre dormís la mona, rai.

Pot semblar cruel o insensible l'actitud dels veïns, però l'experiència et va endurint i a la vegada formant i saps que no hi tens res a fer i que si intentes ajudar o calmar algú el més probable és que t'enduguis un no-t'hi-fiquis ben merescut.

Així que anem fent, anem esquivant obstacles, i quan veiem que hi podem fer alguna cosa, la fem, però sense posar en perill la nostra integritat, que entre aquests episodis que us descric i els atacs de postmodernor que es viuen en segons quins altres racons* del barri, cal sobreviure i no perdre la fe en la humanitat. I hi ha dies que costa i que no saps què et fot més mal, si l'esbatussada d'un parell de ionquis i un cambrer que els fa fora, el nenet de trenta que encara duu gorra i es passeja en monopatí espantant el personal amb les seves cabrioles o el modernet de torn que viu a la part alta però mata el dia pel barri omplint-se la boca cada vegada que diu Raval per tocar el dos quan es fa fosc i els llençols de la mama l'esperen ben nets.

I com que demà és el dia que és, remataré la feina amb un llibre però sense sortir del barri: La cuina casolana de les dones del Raval demostra que tot el que us he explicat fins ara no és el pa de cada dia del barri (si no, no hi viuríem!?). Aquest receptari és una iniciativa del Casal d'Infants del Raval que Empúries ha convertit en llibre (per cert, amb un paper de batalla que és testimoni de la fe que els editors tenen en aquesta mena de publicacions) i que és possible que demà caigui al cistell, que de llibres de ficció ja en comprem tot l'any i almenys amb aquest no només t'enduus unes quantes receptes per quedar-te amb el personal sinó que també col·labores amb una causa justa (noooo, l'editorial noooo, a aquests ja els surten els números; em referia als projectes del Casal!). Bon Sant Jordi.

* Els que tingueu l'estómac blindat d'acer i una carretada d'hores sense compromisos ni encàrrecs ni res més a fotre que no sigui respirar i moure les pestanyes, podeu entrar a la web de l'hotel de Camper a Barcelona i veure com us venen el barri aquesta gent.



21.4.05

De qualsevol cosa en diuen novel·la... 


Subtítol
... O programa de tele o tertúlia literària.

Pròleg
Ahir, a mitjanit, vaig fer una mica de zàping i vaig anar a petar al gran programa de Canal 50 JPS. Us desve(tl)lo què volen dir les sigles? (A CatRàdio tot ho desvetllen... Deuen haver descobert que són líders d’audiència en la modalitat de ràdio-despertador!) Repic de tambors (si ja ho sabíeu, dissimuleu i feu un ohhh ben creïble)...

Clímax de la novel·la
Julià Peiró Show

Plantejament de la trama
Havia vist aquest programa mil·lèsimes de segon algun dia, tot exprimint el comandament en busca d’alguna cosa mirable. Però ahir, just quan passava pel JPS de Canal 50 hi vaig veure l’Empar Moliner!? I vaig decidir quedar-m’hi. El programa ja acabava, només en vaig veure els darrers deu minuts, diria.

Presentació dels personatges femenins
No, confesso que no fou només l’Empar la que em va fer triar el 50, és que al seu costat hi havia la... Odette Pinto (confio que sapigueu qui és, perquè necessitaria trenta pàgines per descriure-la)!

Presentació dels personatges masculins
A banda de la Moliner i la Pinto, hi havia dos paios que representa que eren escriptors: un devia tenir uns cinquanta llargs, es deia Creus de cognom (no vaig entendre’n el nom) i crec que era professor d’alguna cosa (si algú ho va veure i ens pot il·luminar una mica...).

El tio va plantejar una mena de teoria espaterrant que va recitar tot mirant insistentment la pobra Empar, que s’amagava rere el llibre (no és conya) de la Pinto (cap parentesc amb el Rafaelle), i tot pujant cada vegada més el to . Després us explico la teoria.

I l’altre escriptor era un que es presentava com a poeta i que es deia no sé què Pujalte (il·luminadors, ho sabeu??) i que deia que havia guanyat més de cent premis de poesia i havia publicat dotze llibres de poesia (Peirò dixit: doncs toquen a deu premis per llibre!?). Es veu que els havien demanat a tots que li portessin el seu últim llibre (bé, aquest devia ser l’objectiu de la cosa) i aquest el Pujalte en va portar quatre o cinc. Va dir que ell és com en Miquel Àngel (suposo que es referia al de la Sixtina!?), que no dóna mai la seva obra (va dir obra) per acabada, que la va refent, perquè «jo tinc aquesta habilitat», deia... Vaja, que l’home es venia solet perquè suposo que les editorials que li han publicat els frescos no deuen tenir pasta per fotre promocions més enllà del JPS.

Nus de la història
Total, tenim el Creus, la Pinto, el Pujalte i la Moliner asseguts en cadires normals (i quan dic normals vull dir normals-normals) dalt d’un escenari de teatre (algú sap on ho fan, això?) normal-normal i davant d’un públic...

... Ehem, les quatre primeres files de platea eren plenes de iaies de l’edat del Ratzinger i la resta buit com una mala cosa.

I dalt de l’escenari el Peiró anava fent passeigs entre les cadires com un profe en un examen de secundària, els anava llençant preguntes i/o comentaris. I l’Odette les responia totes fent ruboritzar i escandalitzar l’Empar, que amb la cara —repeteixo— pagava!?

De sobte (i només en vam veure deu minuts!?) la Pinto enxampa el Peiró just quan passa per darrere seu i li diu: «I que n’era de maco allò teu de la casa dels famosos, Julià! —i adreçant-se al públic— Se’n recorden vostès?». I llavors van parlar del programa una estona... Però el Peiró insistia a dir que allò era una tertúlia literària.

Palla de la novel·la
I aleshores va ser quan el Creus va llençar la seva teoria: no surt el mateix text si escrius a mà que si escrius a màquina o a ordenador. Ehem. I llavors s’allarga explicant quina és l’actitud de l’escriptor davant d’aquestes tres maneres d’escriure. La Pinto afegeix que a ella el Gala li va dir que ho escrivia tot a mà i que després un secretari (sic!!!) l’hi passava a l’ordenador. El Pujalte recita que ell els poemes els escriu a mà i després els passa a l’ordinador. I l’Empar, que s’enduu literalment les mans al cap i diu que ella pren notes a la llibreta, però que escriu directament a l’ordinador i intenta, en debades, fer un cant elogiós a les noves tecnologies. I els altres tres, ajudats pel Peiró, dient que no, que primer a llapis, i fins i tot el Peiró diu que ell s’imagina els poetes escrivien amb una ploma d’ocell!?

Desenllaç
Total, que donen la volta al tema un parell de cops més dels que fan falta i el Peiró ja acomiada el programa recordant-nos els llibres dels quatre convidats i dient que allò ha estat una tertúlia literària molt agradable i tal (tertu-què? lite-què?) i les quatre fileres de iaies, en sentir la paraula comiat, deixen de fer punt de creu i aplaudeixen, mentre un pianista que sembla el germà bo del Sostres i que duu una americana que li va llarga de mànigues, tanca el programa tocant «you must remember this, a kiss is just a kiss...».

Conclusió o epíleg
Senyors de les teles, ja trigueu a programar la TLJP (Tertúlia Literària Julià Peiró) en horari de màxima audiència i en una cadena d'abast gal·làctic perquè hi convidi escriptors cada setmana, per favor. Tanta Alexandria i tant Manzano... Reee, home, reee!



20.4.05

Rosa al canell 


Dubtava sobre quin llibre recomanar des d’aquest espai petit però llegit de la xarxa. Aquest any no he estat gaire al cas del que ha sortit i abans-d’ahir vaig anar a una coneguda llibreria del barri i de què no me n’han de treure en llitera i respiració assistida.

Però avui ha succeït el miracle (escau aquesta paraula en aquests dies tan divins), llegiu-ho vosaltres mateixos. Al costat d’això, l’estratègia de màrqueting cocaítica fa riure. I no hem de llegir ni posar res en aigua.


LA POLSERA DE SANT JORDI’05




Seguint el mateix disseny que les polseres que Nike ha llençat al mercat (vegeu imatge adjunta), neix una polsera identificativa de la festa dels enamorats catalans.

No regalis cap llibre al teu xicot, que no té temps de llegir.

No regalis cap rosa a la teva xicota, que l’haurà de passejar tot el dia i se li pansirà.

Neix la polsera rosa de Sant Jordi, perquè tothom vegi que hi ha algú que ha pensat en tu en aquest dia tan especial per als catalans.

A més, la polsera absorbeix l'energia solar durant tot el dia i fa que a la nit brilli per si sola. Per això proposem una concentració de polseres el mateix dissabte 23 a la plaça Catalunya a les 21 h. No hi pots faltar!

Fes-te amb una polsera rosa abans que s’acabin!

Per Sant Jordi, la rosa la duràs al canell, i sense espines!

Preu de la polsera: 2 euros (més barat que una rosa, i és per sempre).
On comprar-la: a les parades que posarem el pròxim dia 23 a tot Catalunya.
Més informació: polseradesantjordi@yahoo.es (assumpte: "polsera rosa")

Només se n’han fet 20.000. Afanya’t!

No farem cap campanya promocional, confiem en la difusió que en pugui fer la gent a través d'Internet. Confiem en tu!

Associació Polsera Rosa de Sant Jordi'05
(Col·lectiu preocupat per la pervivència de la festa de Sant Jordi)



19.4.05

Coca de Sant Jordi 


Uf. Una cosa menys. S'han decidit en 24 h. Benet XVI. Qui decideix el nom i en funció de què? Continuo fent gala de la meva ignorància en temes papals, ja ho veieu.

La victòria de Ratzinger (té nom d'insecticida i somriure hannibal·lecterí, malament van) ha fet ombra a una rebequeria que el senyor Coca ha tingut fa poques hores. Diu que s'hauria de fer vaga de signar llibres, però que aquest any no, que el que ve.

És que enguany el senyor Coca ha tingut una idea que (feu-me cas) crearà escola: munta la paradeta a casa.

Així que ja ho sabeu, dissabte allunyeu-vos de les Rambles i el passeig de Gràcia i aneu cap al carrer Bruc, 16 (entre ronda Sant Pere i Ausiàs March, ben a prop del centre), que el Coca us hi espera amb el boli a punt i qui sap si alguna cosa per picar (no faré la broma fàcil). Bon màrqueting, sí senyor.

I l'any que ve que no signi ningú, eh, recordeu-vos-en.


||Actualització||
(20 d'abril, 8.05 h)

A La Vanguardia d'avui surt l'estirabot de Coca. I continuo sense entendre perquè no proposa la vaga per aquest dissabte, que així ens en recordarem tots. Qui sap on serem i què farem el 23 d'abril del 2006!

Carles Miró proposa continuar la ruta un cop haguem vist Coca a Bruc. I Jaume Subirana i Oriol Izquierdo en parlen més seriosament.



18.4.05

Qüestions d'eleccions papals i tòpics llibrescos 


Per què el Papa no es tria mitjançant eleccions democràtiques, es fan quinze dies de campanya d’abast mundial, es convoca els electors a la parròquia més propera, es fa un debat televisiu entre els papables, es fa la clàssica enganxada de cartells, es visiten hospitals, escoles i geriàtrics (i hi podríem afegir monestirs, convents, esglésies, catedrals, ermites...) per convèncer els electors i donem feina al Francino amb una nit electoral amb forquilles, tants per cents escrutats i connexions a les seus dels papables?

Per què cada any quan s’acosta Sant Jordi surt algú que diu que llegir és vital i algú altre que, en canvi, afirma que llegir és una afició com qualsevol altra? Per què cada vegada es repeteixen els mateixos tòpics però només es considera repetitiu aquell que diu que llegir és necessari per viure i al que diu que no ho és se’l continua trobant original i fins i tot provocador? I, ja posats, què m'importa a mi quins llibres llegeix un cantant encara que m’agradi com canta? I, encara més, es pensen que compraré i/o llegiré els títols que recomana el futbolista o el polític? I... És més... De debò creuen que ens ho empassarem, tot plegat? D'un cantant m'interessa saber què escolta, en tot cas; i d'un futbolista..., no m'ho feu dir, que és d'hora i hi poden haver nens.

Per cert... S'hauran decidit abans de dissabte els de la Capella Sixtina? Des d'on faran el TN de dissabte: Roma o les Rambles? És fàcil d'endevinar com lligaran una notícia amb l'altra, oi?



12.4.05

Anakareninejar 


Si algú s’avorreix i té un exemplar d’Ana Karenina a mà, pot fer un d’aquests dos experiments:

1. Llegir-lo. (Tot seguit, no; es recomana parar com a mínim per beure i per mirar-se al mirall de tant en tant —si constateu que comenceu a fer més mala cara del que és habitual, renteu-vos-la amb aigua i sabó i aneu al CAP de seguida, no sense endur-vos el llibre, que segur que us hi faran esperar!)

2. Sortir al carrer amb el llibre sota el braç. (Si no el teniu, podeu agafar algun altre llibre del mateix autor —«Ése de la guerra y la paz que tienen mis padres en el comedor», alumne de 4t d’ESO dixit a una servidora quan feia les pràctiques tot decidint si això de l’educació era el seu fort; i no, no fou això el que li va fer girar cua corrents: els més lúcids no eren pas a la sala de professors—, o bé de qualsevol autor rus decimonònic que surti a les preguntes del Trivial.)

No us cal res més, ni calés, ni un abillament concret, només que sigui de dia (els que tingueu molt de temps lliure i poques alternatives per passar-lo a casa ho podeu fer de nit, sí). Un cop al carrer, passegeu-vos sense por i sense pressa, preferiblement per llocs força concorreguts, i deixeu que la gent pugui veure perfectament quin llibre porteu sota el braç.*

Feu-ho i tindreu moltes anècdotes per explicar en el proper dinar familiar, reunió de feina o sopar amb els amics. Una perla per encoratjar-vos:

«Tant llarg i amb nom de dona, quina mandra; dóna'm el Mundodeportivo.»**

*Si no es llegeix bé perquè el disseny de la coberta és més aviat auster, no us reprimiu de rememorar les classes de pretecnologia o treballs manuals —pensem en aquestes denominacions durant cinc segons... Prou!— i amb una cartolina, unes tisores i un retolador gruixut improviseu una coberta que garanteixi que fins el més assidu visitant a l’oftalmòleg pugui llegir quina magna obra passegeu amb orgull.

**Pronunciat per un exemplar mascle de subespècie casat-des-de-fa-més-de-mig-segle amb qui he coincidit aquest matí al quiosc.



10.4.05

Pla a Nova York III | Gent, botigues, menjar 


Seguim llegint Pla, que, a banda de fer-nos cinc cèntims sobre la ciutat dels gratacels abans que hi posem els peus, ens reconcilia amb la literatura en aquests dies de campanya editorial i bombardeig de novetats oportun(ist)es.

ELS AMERICANS... I LES AMERICANES
«Venint d’Europa, tres coses sorprenen, en aquest país, d’entrada: la netedat, l’ordre que hi ha a tot arreu, la impressió que tothom sap el que vol i que va al gra.»

«La dona millor per a anar a sopar seria probablement la que tingués la cama i la cuixa anglosaxones, el bust de la francesa, la cara ibèrica i el darrera italià. La dona monogràfica és incompleta, d’una bellesa parcial.»

«... en aquestes primeres hores de la meva estada aquí no he pas vist, encara, córrer ningú. He espiat incessantment l’aparició del ciutadà que es llença a córrer pel carrer amb la noble intenció, és clar, de fer marxar el país. Si aquesta aparició s’hagués produït, no solament de bona gana l’hauria constatada —perquè sempre és agradable de veure que les profecies es compleixen—, sinó que m’hauria posat a córrer darrera d’ell, donada la preparació favorable en què es trobava el meu esperit.»

Haurem de comprovar si les cuixes americanes continuen sent les més perfectes, si tot és encara tan polit i ordenat i si la gent és tan decidida, té les coses tan clares i aprofita tant el temps com Pla constata en el seu primer dia de visita a la ciutat (Sí, tot i ser el tercer cop que citem Pla, encara no hem passat de les vint-i-quatre primeres hores a Nova York; i el de Palafrugell, amb aquell to de pagès que reprèn de tant en tant, ens confessa que no havia vist mai tantes coses en un sol dia).

LA LLUM DEL COMERÇ
«... si a les persones que viuen en les grans ciutats europees o americanes la luminotècnia els rellisca sobre la pell, el meu cas és distint; jo visc al camp, en despoblat, i pràcticament com a l’Edat Mitjana. Per això aquests raigs d’electricitat a mi em fan efecte, tot i que comprenc la seva puerilitat.»

«A les deu del vespre, moltes tendes poden ésser tancades; però poden ésser també obertes, perquè ací la persona disposada a treballar i a guanyar diners no coneix les traves i les dificultats que a Europa ha imposat la vagància general progressiva.»

«... en aquesta ciutat hom pot, a la nit, realitzar les mateixes coses que durant el dia: hom pot entrar en una perruqueria, com comprar un tocadiscos o un aparell de televisió, o fer-se arreglar un ull de poll, o menjar una salsitxa amb mostassa i un cogombre en vinagre i beure un vas de cervesa.»

Impossible no relacionar la «llibertat comercial» de Manhattan amb la dels comerços pakistanesos del Raval. Avui dia, però, en comptes d’entrar en una perruqueria ho faríem en un centre d'estètica; el tocadiscs el substituiríem per un discman o un iPod, i en comptes d’arreglar-nos l’ull de poll ens regalaríem un massatge.

LA CUINA I ELS RESTAURANTS
«... la cuina de llaunes d’aquest país no té ni olor ni sabor, ni gust de cap classe; que el peix és més aviat insípid; que la fruita té una presència magnífica, però no té cap gust; que els vins francesos hi són prohibitius i que en determinats Estats d’aquest país es menja molt de blat de moro.»

«Per a comprendre les coses d’ací cal no desviar-se del significat gramatical de les paraules. Els restaurants són uns llocs que serveixen per a menjar, i mentre són utilitzats amb aquesta estricta finalitat no hi ha dificultats. El que no es concep és que els restaurants serveixin per a llegir el diari, per a fer tertúlia o per a meditar.»

«Restaurant vol dir un lloc de restauració, i hom va al restaurant precisament a restaurar-se. Els clubs serveixen, en canvi, per a enraonar. Així la vida segueix un automatisme ineluctable. A Nova York la pressió aliena regula en gran part la pròpia vida i fatalment l’emmotllura. Sempre hi ha algú o altre en el vostre immediat veïnatge. Sempre sou el veí d’un altre.»

«Veig de seguida que ningú no pren vi. Els uns prenen cervesa; els altres, cafè amb llet o llet gelada; altres, llimonada; alguns, simplement un vas de soda. El cafè amb llet, no pas el capucino italià, sinó presentat en una tassa molt gran, sembla ésser majoritari. M’havien assegurat que la beguda habitual en els repassos familiars americans diríem corrents era el cafè amb llet. Em costava de creure-ho.»

Algunes coses importants a l’hora d’anar a un restaurant típicament americà (un «automàtic», segons Pla): sempre hi ha cua; les racions són abundants; no hi ha tovalles i els tovallons són de paper i els agafa un mateix d’un dispensador que hi ha a la barra, i no hi ha possibilitat de sobretaula. L’hem deixat assaborint un clàssic pastís de poma un pèl insípid mentre calculava la propina que havia de deixar damunt de la taula.



8.4.05

Memòries del subsòl 


Encara hi ha gent que se n'esgarrifa, els que no tenen un «contacte» tan estret amb el submón editorial. Són aquells que en els sopars et demanen que els ensenyis algun dels últims draps bruts de què hagis tingut notícia per activa o per passiva. Aquells que sempre et pregunten què estàs «corregint» o «traduint» —eufemismes que sovint tenen poc a veure amb la realitat— en aquests moments i de qui és i què tal està l’«original» (a poc a poc n'aprenen l’argot).

La culpa és teva perquè un dia que estaves fins al capdamunt de rescriure aquell bunyol vas sortir a prendre una copa amb uns amics i vas acabar confessant-ho tot. La seva cara de sorpresa i estupefacció gairebé t’excità i no vas frenar fins que et van començar a ploure preguntes —les primeres, tímides; les darreres, sense embuts.

Des d’aleshores, als sopars, tard o d’hora, quan veuen que la copa es va buidant i els ulls comencen a desinhibir-se, deixen anar aquella pregunta i tu acabes buidant el pap tant sí com no. No dius noms, però dónes prou pistes perquè puguin lligar caps si són intel·ligents.

De fet, no et passes pas la vida «negrejant», i en ocasions no saps ben bé què estàs fent, si corregeixes, tradueixes o rescrius o simplement llegeixes, va com va. La frontera entre correcció i rescriptura es difumina tant com als editors els interessa. Ells mai no et demanen que refacis res, perquè també són addictes als eufemismes. És més, et fan creure que participes en la decisió de què fer amb aquell llibre —encara que ja el tinguin col·locat en el pla editorial i no tinguin intenció de moure’l ni un mes:

«Com el veus aquest original? Creus que li cal una correcció a fons?»

«Mira-te’n el primer capítol i digue’m què en tocaries, sense manies, eh. Si alguna cosa no s’entén o és massa llarga o hi falta informació... Tu mateixa. Llibertat total!»

«És massa llarg, l’autor es repeteix molt i caldria escapçar-ne algunes parts, t’hi veus en cor?»

I moltes altres fórmules per l’estil per fer-te creure que ets tu qui ha decidit donar cara i ulls a aquella novel·la. La majoria de vegades s’obvia parlar de rescriure (tot i que en alguna ocasió la cosa ha estat tan evident que ja t’ho han dit sense embuts i fins i tot t’han deixat decidir-ne el preu...!? Ah, si sempre fos així, quants negres seríem!), i tot es disfressa tan bonament com es pot perquè ni l’editor senti que traeix l’autor —si és que això l’arriba a preocupar gaire— ni tu et sentis malament per fer una feina no reconeguda i de la qual no podràs fer esment al currículum.

El primer cop —com tots els primers cops— els escrúpols t’aclaparen, no goses dir a ningú què fas i t’autoconvences que estàs corregint «a fons», tot i que esborres frases, n’escrius de noves, canvies títols de capítols, afegeixes diàlegs, escurces descripcions, matises narracions... Negreges.

Més endavant, el problema el tens a fer de corrector «de superfície» i acabes ennegrint tot original mediocre que t’arriba a les mans, no sense abans avisar a l’editor, que sol acceptar la proposta encantat, perquè vés a saber si no t’havia enviat l’original amb aquesta intenció enterrada en el fons.

I arriba un dia que ja ni entens de què s’alarma la gent, si no passa igual en tots els camps, que la feina «bruta» la fan uns i la medalla se l’emporten uns altres, que s’han preocupat de passejar el cognom i remenar el cul a tot arreu, mentre el teu era penjat a l’armari del rebedor perquè tenies massa feina recol·locant les comes d’altri.



5.4.05

Nens, llibres i pameles 


No és mania meva, cada any Sant Jordi arriba abans. I enguany amb justificació oficial afegida: l'any de l'ídem i tal. No hem superat encara que el juny vinent ens tornin a omplir el barri d'addictes a músiques amelòdiques de tot el planeta, i ja ens diuen que del 16 al 24 d'abril ens l'ompliran de criatures, els seus pares, titellaires, pallassos, rondallaires i... escriptors!!

Aparteu les criatures? Doncs sí. Perquè si la cosa funciona, si se'ls omple de gent i és un èxit d'assistència (són poc exigents, només demanen assistents), potser ho repetiran cada any, perquè no es fa cap cosa semblant a tot Espanya (o deien Europa?) i tal i qual. Ves que no es fes perquè no calia!? Noooo, que els nens, que els llibres, que els hàbits lectors, que patatim, que patatam. Que dolenta que és la Tina, no ha ni començat el Món Llibre i ja rondina.

Aquesta és l'excusa, la canalla. Fa maco, no dic que no. Però si els nens són o no lectors no depèn d'una fira de vuit dies, ni tan sols és a les mans dels professors, està comprovat, perquè aquests ja fa molts anys que fan campanya a favor de la lectura i no se'n surten.

Si ton pare no agafa mai un llibre; si a casa potser només n'hi ha trenta i amb els lloms vermells que fan joc amb les cortines del menjador; si l'únic que et diu que llegeixis és el pesat del profe de català (o el de socials); si no has entrat en cap llibreria a no ser que sigui també papereria; si l'única biblioteca que has trepitjat és la de l'escola (on, per cert, el sonat del profe fot els ulls en blanc i resa no sé quins misteris sobre els llibres); si a casa només llegeixen el diari els diumenges; si als vespres la tele s'engega a quarts de nou i s'apaga quan aneu a dormir; si la col·lecció de dvd creix tot i que els lloms no lliguin gens amb les cortines vermelles; si el més semblant a un llibre que fullegen els teus pares és el dominical i per veure'n les fotos; si tens més llibres tu a l'habitació que ells a la resta de la casa...

... I si un dia, en un atac de consciència estrany com aquest país, als teus pares els agafa per portar-te a l'antic Barri Xino (que no havien tornat a trepitjar des que es van casar) i fer-te passar el dia entre paios grans com ells disfressats com criatures que t'expliquen contes com si tu no sabessis llegir i titelles ràncies que et pregunten on és el llop i tu representa que has de cridar "allàaaaa!"...

Si veus tota una colla de gent que es desviu exageradament pels llibres (en teoria) dins d'un recinte reduït de la ciutat i amb una aglomeració de gent (de la qual depèn l'èxit de la contesa, recordem-ho) que no hi ha qui resisteixi... Vols dir que tindràs ganes de llegir? Posem que sí, siguem optimistes (la casa és gran).

Aleshores, al vespre, extenuats, arribeu a casa i tu decideixes llegir el llibre que t'han comprat els teus pares (la consciència estranya), però ells posen el dvd que regalaven amb el diari i no hi ha qui es concentri a llegir amb l'enrenou de trets, crits i persecussions, i els demanes que abaixin el volum i et diuen que te'n vagis a l'habitació... I te n'hi vas?

Hi ha un error. Hem pecat d'optimisme molt abans de tornar a casa amb el llibre sota el braç. Els teus pares no et portaran a les rodalies del CCCB i el MACBA, no. Els pares que s'hi deixaran caure aquells dies són els que llegeixen normalment, els que fan llegir als seus fills, etc. Els de sempre, els que ja estan convençuts. I Món Llibre els entretindrà i potser fins i tot coneixeran l'autor d'un dels llibres que més han agradat al seu nen. I segur que compraran més llibres. I l'empresa editorial d'aquest país viurà uns dies de somni, perquè serà com si Sant Jordi durés una setmana i per tant les vendes no se septuplicaran, però segur que sí que es triplicaran (depèn de l'assistència). Que millor que es venguin llibres que una altra cosa? Suposo que sí.

Però si calen mesures per fer llegir a la gent, potser que comencen a fer com els nostres germans grans... Que de fer negoci en saben un tou.

I mentrestant no ens decidim a agafar miss i misters per promocionar la lectura en banyadors de licra, aprofito l'avinentesa, ja posats, per fer promoció del meu llibre...!? No, meu no. Nostre. D'uns quants. De la revista Paper de Vidre, que demà presenta el seu llibre, amb relats i entrevistes dels seus col·laboradors (servidora hi publica un conte; l'últim del volum, que dir-se Vallès ja ho fa, això...). Si voleu anar a la presentació (que promet ser sonada), és a les 21 h al bar Horiginal, al carrer Ferlandina, davant del MACBA (tranquils, Món Llibre comença el dia 16). I si no, el podreu comprar en algunes llibreries* del centre de Barcelona i en d'altres de fora.

* On podeu trobar el llibre:
Barcelona: Tartessos, Central del Raval, Documenta, Laie, Laie-CCCB, Catalonia.
Terrassa: Cau Ple de Lletres.
Badalona: Llibreria el Full.
Sant Cugat del Vallès: Llibreria Alexandria.




4.4.05

Pla a Nova York II | La hipotètica vida de balneari dels carrers barcelonins 


«Els carrers de Nova York més tranquils i plàcids estan en relació amb els nostres carrers més animats en la proporció en què està la vida moderna amb la vida de balneari.»
Josep Pla. Weekend d’estiu a Nova York


Desconec si Josep Pla va arribar a trepitjar mai el Barri Xino, ara Raval; però si els carrers més tranquils de Manhattan continuen sent com els més moguts de Barcelona (o sigui, com els del centre: Raval, Born i Gòtic), ja cal que em calci unes botes d’aquelles amb puntera d’acer i un casc integral, perquè prendré mal segur.

Sovint quan surto dels confins del barri (on ja sé moure’m sense tenir accidents més greus que el de trepitjar una cagaradeta d’un gos amb amo assassinable) tinc la sensació que o bé em torno transparent o, així com Harry Potter lluu un llamp al front, jo hi duc una inscripció que hi diu «Sóc la primera dona-auto-de-xoc».

Però avui mateix he travessat el carrer Elisabets (territori aparentment controlat) a quarts d'una del migdia —acte summament perillós, sobretot perquè és dilluns i els transportistes van de bòlit subministrant el gènere a les botigues que s'han buidat durant el cap de setmana—, i he estat a punt de ser atropellada per:

1. Un camió de la brossa
2. Una bicicleta
3. Una furgoneta petita
4. Una furgoneta gran
5. Un esquèiter amb el monopatí sota els peus
6. Un esquèiter amb el monopatí sota l'aixella i distret mirant l'esquèiter del punt 5
7. Un cotxe
8. I una mena d’híbrid entre cotxe i moto molt estrany

D’aquesta llarga llista (en relació amb la longitud del carrer) es podria deduir que o bé no hi veig o circulo distreta o algú s’està divertint fent passar tot un exèrcit de cotxes i camions de joguina per sobre d'un ninot de budú amb la meva cara. Però els que venien darrere meu en l'expedició d'anar de les Rambles fins al MACBA han passat més o menys pel mateix calvari que jo per sortir-ne il·lesos.

Així que aquesta tarda potser torno a travessar el maleït carrer (acompanyada d'un bon home-armari que em protegeixi) i m'arribo fins al Decathlon del carrer Canuda per comprar-me unes genolleres, unes colzeres, un casc i unes ulleres de sol amb goma, i cada matí assajaré davant del mirall cares de mala llet i de «Campiona del món en trencament de tíbies i peronés d'altri».



1.4.05

Pla a Nova York I 


El 3 d'agost de 1954 Josep Pla va anar a Nova York i s'hi va estar deu dies. D'aquest viatge, com no podria ser d'una altra manera, en va sortir el llibre Weekend (d'estiu) a Nova York (jo el tinc en l'edició de Destino de 1999).

El proper mes de maig jo també aniré a la ciutat dels gratacels i en comptes de posar-me a llegir guies corrents, he decidit mirar què en diu Pla, que tot i que fa més de mig segle que hi va anar segur que l'encerta molt més que els redactors de Trotamundos i altres immundícies. I m'estic fent un fart de subratllar, llegir en veu alta (si hi ha algú a la vora escoltant), riure i prendre notes.

Aquí en teniu una primera selecció de fragments agrupats per temes:

PRIMERA IMPRESSIÓ DE LA CIUTAT
«Nova York, entrevist a penes, a través de les seves tendes i dels seus automòbils, és l’espectacle d’abundància més gran, probablement, de la història humana. És aquest espectacle el que empetiteix Europa; és aquest contrast el que converteix Europa en un món esquàlid, reduït i insignificant.»


Tot i forçar la nou del coll, com diu ell, Pla mira enlaire des d'un taxi i s'adona de la immensitat de la ciutat. I aquesta primera impressió es va repetint al llarg del llibre fins a esdevenir la idea principal que l'escriptor s'enduu de la ciutat dels gratacels.

L’ESTÀTUA DE LA LLIBERTAT
«És costum de dir, ara, que aquesta estàtua és una gran obra d'art i que el que representa ja no té sentit. Em sembla que la veritat és exactament el contrari: l'estàtua, que puc contemplar molt de prop, em sembla una mica pesada; no és res de l'altre món; el que representa, en canvi, és d'una importància vital, decisiva.»


Pla arriba a Nova York en vaixell i el primer que veu és l'estuari de Hudson i l'estàtua de la Llibertat.

ELS GRATACELS
«Davant dels meus ulls apareixen, tocats d’una boira blavissa, agrupats en un feix gegantí, com un manat fantàstic d’espàrrecs.»

«És una impressió de força humana radiant i esplèndida, a la qual es barreja la impossibilitat (venint d’Europa) de fer comparacions.»

«Hi ha persones que han vist centenars i centenars de films una gran part dels quals contenen aquestes imatges que ara tenim davant. I bé, aquestes persones no queden, davant de l’espectacle, tan fascinades com jo, per exemple, que, pel fet de no anar mai al cinema i viure al camp, em trobo més candorosament i inèditament preparat per a rebre el seu impacte.»

«Les verticals de Nova York no són formes simbòliques, ni màgiques, ni còsmiques, ni naturalístiques; es troben, per contra, dins del que pugui tenir de més occidental la geometria. Les verticals de Nova York són l’anti-Gaudí.»


Al llarg de la seva estada Pla ho compara tot amb Europa, que és a la vegada el model en què s'ha basat Nova York i la víctima d'aquesta enorme ciutat que acaba per ridiculitzar el vell continent, tal com insisteix l'autor.

LES BOTIGUES
«M’aturo davant de moltes tendes, i una de les coses que constato és que els líquids que en les de comestibles venen, les mercaderies, abracen totes les procedències de la terra i que l'origen és autèntic i real. Els vins italians i francesos són d'aquests mateixos països, com els conyacs són de Cognac i l’acquavit és suec, i la cervesa alemanya —s'entén, quan es ven com a alemanya. Amb els aliments no americans, l'autenticitat és igual. Això és molt satisfactori i molt agradable de constatar en aquest món de falsificacions indecents i sistemàtiques.»

«¿Com és possible que el fons individualista i comercial de Nova York —que potser és una de les seves claus—, que aquesta ciutat de tendes i comerços particulars i, per tant, que té com a característica l’ànsia d’ascensió social, no hagi temptat i atret els catalans? És inexplicable... i sobretot és una llàstima. Nova York hauria pogut ésser la terra de promissió de l'emigració catalana.»


El primer dia a Nova York Pla va en taxi a l'Empire State Building, i de camí cap allà decideix baixar del cotxe uns quants carrers abans per tenir un primer contacte amb la ciutat, que descobreix atapeïda de botigues i cotxes. Botigues plenes de fruites i verdures de celul·loide (no és meu, és seu) i cotxes aparcats en doble i triple fila, cotxes grans, com tot a Amèrica.

ELS COTXES
«L’abundància d’automòbils és impressionant. Les últimes estadístiques afirmen que als Estats Units hi ha un automòbil per cada tres habitants i mig. Les estadístiques, que generalment no diuen res, esdevenen importants quan es veuen confirmades en aquests carrers literalment coberts de cotxes, en marxa o parats.»

«Aquesta abundància prodigiosa, que arribant d’Europa és inconcebible i arriba a atabalar no és per a ésser descrita, perquè la meva incapacitat per als adjectius rimbombants és total; és per a ésser vista i prou. Hi ha una quantitat tan fabulosa de cotxes que hom acaba per no mirar-los.»

I de moment deixo al de Palafrugell entre cotxes i botigues, aclaparat entre els carrers de Nova York, que diu que no són gaire més amples que els del «nostre Eixample».



Creative Commons License