Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

28.11.05

Idees per al Nadal 1 | els calendaris 


En aquests dies previs a la setmana més inútil de l’any, hi deu haver carretades de creatius amb el cap traient fum i dormint ben poc. La feina se’ls acumula i tot gira al voltant del mateix tema.

Cal inventar noves maneres enginyoses de felicitar el Nadal als clients, convé ser originals a l’hora de proposar campanyes nadalenques i és necessari no caure ni en el tòpic ni en la carrincloneria. Així que potser arriben a justificar, en poc menys de quinze dies, el sou de mig any.

Des d’aquí se’ns acut fer la bona obra de l’any enumerant una sèrie d’idees que se’ns han anat acudint en els temps morts (les visites al lavabo, la dutxa matinal, l’estona de rentar els plats, els minuts d’espera fins que arriba el metro, etcètera).

Un clàssic és el de regalar un calendari de l’any que ve. Hi ha categories. Els de pela llarga te’n regalen un de ben gros que dedica una pàgina sencera a cada mes, acompanyada de foto a tot color.

Després hi ha aquells calendaris que són una sola foto amb un bloc (de paper, no de weblog) grapat a la part inferior que conté els dotze mesos de l’any impresos en paper barat i amb els sants i les llunes corresponents.

Hi ha el calendari de sobretaula (que no és el que et dóna conversa després de dinar), que sol ser de cartró, te l’envien desmuntat dins d’un sobre i amb unes instruccions de com muntar-lo. És perfecte per minar l’ànim del personal ja que no hi ha déu que munti correctament aquesta mena de calendaris.

I després ja vénen els calendaris patrocinats pel col·legi d’oftalmòlegs, que són aquella mena de cartronets rancis i amb les puntes arrodonides (com les tisores per a nens que, per cert, a banda de no punxar tampoc tallen) que solen consistir en una foto d’un gat o un gos disfressat d’humà (de carter, de bomber, d’infermera, etc.) o en un mapa de les línies de metro de Barcelona per davant, i per darrere els dotze mesos en cos -10, on si t’hi fixes molt fins i tot pots veure que els diumenges i festius estan escrits en vermell, i gràcies. Útils per dur-los a sobre, diuen alguns... Sí, per si mai ensopegues amb David el Gnom i resulta que el pobre home no sap en quin dia viu.

Diria que aquests quatre són els clàssics, els ineludibles, els que tots acabarem rebent a partir de la setmana que ve i fins que canviem d’any. Me’n deixo modalitats, ho sé, com el calendari-pot de llapis (de cartró, no gastéssim!), o el calendari plegable amb anelles i un mes per pàgina amb foto i dies festius vermells (doble salt mortal!), o el calendari-acordió (desplegable i utilíssim sobretot per quan arribes al mes de desembre), etcètera.

De la darrera paraula del paràgraf anterior es pot desprendre que està gairebé tot inventat en el terreny dels calendaris. M’agrada que arribeu a aquesta conclusió, perquè ara us la rebatré (sí, ja sé que la conclusió me l’he treta jo de la màniga, però seguiu-me el joc, sisplau, és difícil mantenir la integritat quan fa més de mitja pàgina que es reflexiona sobre un tema tan vital com els calendaris).

Recordem què deia al principi: «Un clàssic és el de regalar un calendari de l’any que ve». De l’any que ve. Aquí volia arribar. Oi que hi ha concursos de guitarristes sense guitarra? Oi que està de moda anar pel món amb un carro de la compra encara que no vagis a comprar? Oi que la roba de farcell ara s’ha tornat fashion i llueix com a estovalles en els restaurants més moderns del barri?

Doncs en aquesta mateixa línia absurda (no se m’acuden més exemples, però segur que sabeu de què parlo, que us tinc per gent viscuda i experimentada), regalem calendaris d’altres anys. Jo regalaria el 1999, que per a mi va ser un bon any: vaig acabar la carrera, vaig descobrir què no volia ser i què sí i se’m van caure unes quantes benes dels ulls.

NOTA: Als clients que cada any m’envieu el calendari de sobretaula amb anelles i un mes per pàgina acompanyat de l’anterior i el següent en una mida més reduïda i al marge: sisplau, enguany també el vull, que em va la mar de bé!?



23.11.05

La senyorassa que estimava els gats 


Us dec de fa dies aquestes línies. No es poden anar prometent coses per després no fer-les. Som-hi.

En menys de quinze dies he entaforat el gat al seu maletí gairebé mitja dotzena de vegades. L’últim cop ja ni s’hi va resistir. El que no ha deixat de fer, però, és miolar com si l’estiguessin escorxant durant el trajecte, a peu, de casa a la consulta...

... Són entre cinc i deu minuts de pas decidit, que en podrien ser menys si no hi hagués obstacles en forma de furgonetes, gent encantada, nens jugant al carrer, iaies recollint caques de gos (del seu, del seu) i transportistes esbufegant rere carretons. Afegiu-hi algun nenet de trenta anys amb monopatí sota els peus o sota l’aixella, un parell de bicicletes que circulen per la vorera, grups d’adolescents que fan campana i pasturen de deu en deu i el clàssic avi que de tant en tant s’atura i fa que li repelis el taló de la sabata perquè tu ja tenies programades les properes vint passes.

No us dic res de nou, als que coneixeu el Raval; i tampoc és un tret diferencial del barri, sinó que el compartim amb molts d’altres. És un error pensar que al matí es va més per feina i que és a la tarda quan la gent surt a passejar, a badar i a vagarejar pel carrer. Al matí també hi ha badocs, gent que no té pressa i molts entrebancs i ensurts que fan que ningú pugui circular pel centre de la ciutat sense haver de fer periòdics driblatges que no s’ensenyen a la Masia de Can Laporta.

Així que si hi afegim un maletí miolador de cinc quilos penjant del braç, l’aventura és clar que es complica. I encara més si ensopegues amb la senyorassa que estimava els gats.

A veure, poseu la ment en blanc, va. Ara veieu una dona de setanta anys llargs, guarniu-la amb la típica faldilla just per sota del genoll que solen portar les de la seva generació, i després un jersei d’aquells que es porten sense cap camisa ni samarreta a sota, d’aquells finets que solen tenir algun lluentó cosit intentant fer una sanefa o, en el pitjor dels casos, un ós o un conill o un prat ple roselles o un bosc o tot de formes geomètriques que recorden els tests psicotècnics aquells de «continua la sèrie...».

Ja l’heu vestida? Ah, li falten les sabates: aquelles, aqueeeelles de roba, amb sola de goma, que tenen una mica de taló i que solen de ser color blanc o blau marí, que són com una mena de mala evolució de les càmping que els de la meva generació dúiem a l’estiu abans que arribessin les bambes Victoria i la moda absurda de dur-les sense cordons (algú ho entén...? És més: algú ho recorda?).

M’he perdut. Ah, les sabates... Bé, estic segura que ja teniu clar què duu als peus, la senyorassa, i també confio que hagueu afegit un incipient bony galindonesc a cada peu. Molt bé, premi! Ara el més important: evidentment, ens hem repintat i perquè les nostres galtes tinguin aquell color de vida que tenien hi hem fet un puntet amb el pintallavis carmí just al mig que després hem escampat amb una miqueta de saliva. En pintar-nos els morros, algunes de les dents que encara són nostres s’han tacat una mica. Als ulls no hi portem res, perquè les ulleres (degudament assegurades amb una cadeneta daurada que ens penja del coll) se’ns embrutarien, però sí que duem les ungles pintades de color rosa clar metàl·lic (aqueeeeell, aqueeeell rosa clar metàl·lic, ja sabeu...!). I el cabell, ah, curt, blanc, bé, aquell cabell blanc que quan se n’agrupen uns quants blens és lila clar.

Ara ja la veieu, oi? Doncs feu-la córrer darrere meu, feu-li cridar «¡¡¡¡¡¡¡¡Un gatiiiiito, un gatiiiiito!!!!!!!!», fins que s’esgargamelli, fins que tots els del carrer s’aturin per saber què passa (els avis, els nens, els transportistes, els adolescents, les caques, els gossos, els carretons, les bicicletes, els monopatins, TOTS). Ja? Ara veieu com se m’apropa (se’ns apropa), i amb tot això els miols del maletí no ens han donat ni un segon de treva.

Jo m’he aturat, però poso aquella cara de «anem per feina, senyora, que tinc pressa». Ella s'acosta inevitablement al maletí, fica els dits (recordeu el color de les ungles?) entre la reixeta que fa de porta i:

—Micheeeeta, micheeeeeta. (Us he dit que té veu d’espinguet?)
— ... (Aquest silenci em correspon a mi; passo de transcriure els miols del gat.)
—Qué-bonito. ¿Cuánto-tiempo-tiene? ¿Es-gato-o-gata? (Això m’ho diu a mi.) Micheeeeeeta, micheeeeta, qué te paaaaaaasa, oioioioioioioioioioioioioiiiiiiiii, qué-guapooooooooo. (Al gat.) ¿Guapo-o-guapa? (A mi.)
—Guapo. (Cal que us faci inventari de la colla de curiosos que s’han aturat a mirar per la reixeta, com si en comptes d’un gat hi portés un gremlin o una cria d’unicorn?)
—Guaaaaaaaaapo, guaaaaaaaaaaaaaaapo.

La senyorassa que estimava els gats té els ulls en blanc, s’aferra amb les urpes roses a la reixeta que la separa del meu gat mig afònic i absolutament estarrufat de por. La dotzena d’ulls que l’observen i no estan en blanc reprenen el seu camí (qui diu camí diu monopatí, carretó, badamenta, caqueta, etc.). I jo començo a estirar del maletí (us recordo que pesa cinc quilos?) provant de desenganxar-ne la senyorassa.

A la fi ho aconsegueixo, i la deixo palplantada, encara amb les urpes contretes, els ulls en blanc i el «guaaaaaaapo» entre les dents tacades de carmí. I quan empenyo la porta de la consulta em fa l’efecte que ja comença a reaccionar, perquè en el precís moment en què la tanco darrere meu sento:

—Ya-verás-como-no-será-nada, Micheeeeeeeeta, oioioioioioioioioi...

Cal que us descrigui quina cara poso al veterinari quan em diu que li hauré de portar el gat a la consulta durant tres dies seguits i a la mateixa hora?


ADVERTÈNCIA 1: Aquest text no l'he plagiat del Cafelitus, ni crec que inspiri cap poema a en TdQ.
ADVERTÈNCIA 2: Els que no entengueu l'advertència 1 considereu-vos més sans i feliços que els que l'hagueu entesa.
ADVERTÈNCIA 3 (només per al TdQ): Conec un advocat que em deu un favor...
ADVERTÈNCIA 4 (només per al Cafelitus): Conec un editor que em deu un favor...
ADVERTÈNCIA 5: No hi ha advertència 6.


|| Al Rebost: cuscús amb poma i fruita seca. ||


|| A l'Ima(t)ginari: Inventa'n la història. ||


ÚLTIMA HORA: JA PODEU LLEGIR EL NOU NÚMERO DE PAPER DE VIDRE



17.11.05

Riure dues hores 


En teoria avui tocava un publireportatge sobre el Saló del Llibre (altrament dit desert) i el Barcelona Degusta, que tota la redacció vam tenir la sort (vam tenir la sort?) de visitar divendres passat. El problema és que el reportatge ha caducat i fa tuf, i que l'únic que vam treure en clar de les tres hores que vam passar a les fires de Barcelona és:

1. que els nens, quan van de trenta en trenta, fan olor de pell de mandarina;
2. que els llibres es compren a les llibreries;
3. que el txacolí està boníssim (es confirma);
4. que hi ha més gent interessada en el llom ibèric que en la lletra catalana;
5. que els caramelets de Pagès Editors eren prou bons;
6. que els dels estands de vins fan continus controls de qualitat dels seus productes;
7. que el ram de l'alimentació parla castellà;
8. que les hostesses de Cola-cao agafen l'uniforme una talla més petita per marcar pit i cul i van al lavabo de deu en deu;
9. que es gasta molt de paper per fer catàlegs editorials, punts de llibre, cartells, adhesius i tríptics;
10. que al ram del llibre no regalen res (a banda del que hem enumerat en el punt 9).

Llencem, doncs, el reportatge al cubell de restes orgàniques i ens decantem per una notícia d'última hora (o no tant):

A BARCELONA ÉS POSSIBLE RIURE DURANT DUES HORES SEGUIDES PER UN PREU RAONABLE.

Aquest seria el titular. I és que ahir vam riure durant cent-vint minuts i sense treva, i no vull dir allò de somriure i deixar anar alguna tímida cleca de tres temps de tant en tant; vull dir riure de debò, amb tot el cos, amb la boca desencaixada, les costelles sacsejades i algun crit histèric de tant en tant. Riure i sentir riure de la mateixa manera expansiva i entusiasta tots els altres companys de sala.

Així que parafrasejant el hit d'aquell grup musical que, incomprensiblement, ja no apareix en cap de les llistes d'èxits (que com tots sabeu es compten de quaranta en quaranta) del país: ens fa mal la cara de tant de riure (tot i que la gent quan riu de gust no està precisament guapa).

No et moguis és la consigna, i el Capitol, el punt de trobada. Hi ha temps fins al 8 de gener de 2006. No us avançaré res de l'obra, només us dono cinc motius per anar-hi (a banda de l'assegurança a tot risc de riure de gust que ja us he comentat):

1. Hi surten la Clara Segura i en Bruno Oro, que a la vegada en són els autors; això vol dir que hi fan el que hi volen fer, el que els agrada fer, i això es nota.

2. Els dos protagonistes són un retrat còmic i cruel dels que hem nascut entre els anys seixanta i setanta; això vol dir que de qui riurem serà de nosaltres mateixos, alerta.

3. El ventall de personatges que passen per l'escenari (i la platea) és variat, heterogeni i sempre dut a l'extrem de la ridiculesa o l'absurditat; us n'apunto dos exemples perquè vegeu que la cosa ens queda propera: un exmonitor d'esplai que ara vol ser actor i una teleoperadora de Timofónica que no entèn el català, entre d'altres coses.

4. Hi ha una escena de zàpping televisiu impagable, i no diré més.

5. I aquesta última raó la dedico als qui arrufeu el nas perquè fins ara sembla que No et moguis només sigui una obra per fer riure. No és així, no és només riure, també hi ha crítica, hi ha reflexió, hi ha retrat generacional, hi ha enyorança del passat, hi ha dubtes sobre el futur, hi ha descontent pel present, i hi ha, sobretot, una bona producció, dos bons actors, un text rodó i cent-vint minuts ben aprofitats.

I més barat que una sessió de risoteràpia, segur. Que bé que dorms quan l'últim que has fet és riure de gust.



15.11.05

Entrevista exclusiva: «Jo sí que me’n vull anar al 22@, senyor Clos!» 


Encetem una nova línia d’investigació que gosem considerar pionera en el món del periodisme. La nostra unitat mòbil es va desplaçar dissabte passat fins a la frontera del barri del Raval per entrevistar un testimoni d’excepció.

La cita era inevitablement a les cinc de la tarda (hora catalana, laica i homosexual) davant del Zurich. Quan el nostre intrèpid reporter va arribar a l’entrada del Triangle, l’entrevistat ja hi era, esclar. «Fas un minut tard i avui tinc molta feina», van ser les primeres paraules de qui preferim mantenir en l’anonimat fins al final de l’exclusiva, perquè si no la feinada que ens ha tingut desapareguts d’aleshores ençà se n’aniria en orris.

El nostre reporter va passar la nit de divendres davant d’una pantalla en blanc rumiant preguntes i frases enginyoses per a la tan esperada entrevista (el nostre testimoni d’excepció té l’agenda molt concorreguda i treballa fins i tot els diumenges). Per això no va poder evitar ensorrar-se quan en preguntar, cortesament, «Com està?» al seu convidat (cal dir que vam improvisar un plató aprofitant els recursos tècnics de la banda de peruans de torn) va tenir lloc la primera entrevista monòleg de la història del periodisme d’investigació mundial.

Després d’un «Com vols que estigui!?» un pèl hostil, el testimoni va anar responent totes i cadascuna de les preguntes que el nostre reporter havia redactat en Garamond 12 i interlineat doble, tot i que sense fer cap punt i a part (aquí trenquem una llança —algun cavaller medieval a la sala?— a favor seu per afegir que ell en fa molts, de punts i a part, i que després de cadascun d’ells deixa una línia en blanc perquè el text respiri).

Així doncs, el nostre reporter, tot i ser jove i sobrerament preparat, va engegar la gravadora i va desar la moleskine nova de trinca a la butxaca petita de la seva bossa feta amb la lona del cartell de les festes de la Mercè de 2004. Val a dir que el testimoni d’excepció no va apartar els ulls de la bossa durant bona part de l’entrevista, semblava que li portava mals records.

I de records (noteu l’habilitat del nostre redactor a lligar temes, al més pur estil de l’Escola Francino) és del que ens va parlar el convidat. Així que li cedim la paraula tot valorant com es mereix la tasca del nostre reporter (no tothom sap prémer REC i PLAY a la vegada, la tecla REC sempre va més dura).

Com vols que estigui!? No has pogut triar una hora millor, eh? (...) Digues als peruans que o deixen de tocar Simon & Garfunkel o tindran una carrera musical més breu que la dels Puturrú De Fuá. (...) Gràcies. Has premut REC i PLAY, ara, o he de tornar a començar per tercer cop? (...) Ah. Doncs estic com puc, com em deixen. No tinc ni un minut de pau, estic tip d’aquesta colla de compradors compulsius que es pensen que em poden trepitjar així com així. (...) Metàfores? No fotis! Metàfores, diu... Ha! Posa’t al meu lloc una hora i després torna a intentar pronunciar la paraula, xato. Això és un infern. Dia i nit es confonen si no fos pels llums; i parlant de llums, els de l’Ajuntament han tingut la gentilesa de penjar-ne els de Nadal perquè em vagi fent a la idea que el pitjor encara ha d’arribar. (...) Vendes, beneficis, dius? I una merda. Gentada i més gentada, tots carregats de bosses, tots emprovant-se roba que els va petita i sabates que no poden pagar. Colla d’inútils. Ni un moment de descans, no tinc. És horrible. Mira que hi ha les Glòries, el Maremagnum, l’Illa... I no, tots cap aquí, a tocar el que no sona. (...) Què vol dir de vianants? (...) Ah! Doncs digui peatonal, no se n’estigui! De vianants... La Ronda Litoral hauria de passar per aquí! I tota la xarxa d’autobusos metropolitans! O l’AVE o el TGV... El que sigui! Foteu-me set o vuit carrils i cotxes tot el sant dia, per pietat. I si hi ha d’haver embussos, que n’hi hagi, cap problema. Però sisplau, aquesta vorera tan ampla, aquests aparadors de vidre i marbre, aquestes ofertes de tops de les Supernenes i botes de Doctor en Alaska... Per l’amor de Déu, que volen acabar amb mi? (...) Els de La Vanguardia ja han tocat el dos, i sembla que fins i tot n’hi va haver que es van emprenyar... No plou mai a... Ai, no em faci parlar de la pluja, que m’embalo. Hauria de venir un cosí del Zumosol de l’huracà Katrina perquè tota aquesta gent se n’anés a casa i parés d’emprenyar-me! (...) Què li deia? Ah, sí, els de La Vanguardia, que se’n van anar allà al Poblenou. Allà sí que hi viuen bé, els meus col·legues. Jo sí que me’n vull anar al 22@, senyor Clos!* I pagant, si convé! (...)



* La cursiva és nostra, per destacar el que ha acabat sent el titular, s'entén?

Aquí acaba la primera entrevista monòleg del món i en exclusiva també mundial, els punts suspensius que hem posat entre parèntesis no corresponen a les preguntes del nostre reporter ni a les pauses del convidat, les hem posades perquè el codi deontològic ens hi obliga, no hi ha testimoni d’excepció sense punts suspensius atrapats entre parèntesis, això s’aprèn a primer de carrera.

Per cert, el nostre convidat, després d’aquesta buidada de pap, va tornar a la seva posició horitzontal i submisa, agreujada per una manifestació a favor dels xampinyons d’hivernacle tallats a làmines fines. No vam tenir temps de demanar al senyor Carrer Pelai què en pensava, de les protestes ciutadanes que se celebren contínuament en els seus maltractats dominis, tot i que el nostre reporter se sent capaç d’improvisar-ne una possible resposta, resposta que no reproduirem aquí per estalviar-nos unes quantes querelles.

Retornem la connexió als estudis centrals, per burofax.



11.11.05

«Fa tanta companyia» 


El destí darrerament em porta a conèixer nous gremis i a aprofundir en ambients fins ara desconeguts o poc sovintejats. Per circumstàncies que no relataré aquí perquè no he aconseguit que em patrocinin el blog els de Purina, aquesta setmana he passat força hores en una clínica veterinària, ara a la sala d'espera ara a la consulta del metge.

Que no se'm prengui per una malànima incorregible si dic que a mi la resta d'animals se me'n fumen. Sabeu que no és ben bé això, però em penso que fins ara no ha sortit cap llei o decret que dictamini que si estàs esperant la visita del veterinari hagis de saludar efusivament tota bèstia que et passi pel davant.

Tanmateix, sembla que és ben bé aquest el comportament habitual en aquesta mena de llocs. Tu arribes amb la teva bèstia (que sol estar malalta o bé li toca una vacuna, però que sigui com sigui no té gaires ganes d'estar-se quieta i calmada entre aquelles quatre parets) i automàticament un parell de mans desconegudes i que no saps què han tocat abans comencen a acariciar-la i a dir-li rucades ensucrades no aptes per a oïdes amb sentit comú i una mica d'esperit crític. Valgui la redundància, automàticament et surt la bèstia que duus a dins (totes les besties que hi ha en mi) i comences a marcar territori al voltant de la teva mascota.

Per sort, tard o d'hora arribarà una altra víctima, qui sap si un minipequinès malhumorat i objectivament lleig, que captarà l'atenció d'aquelles mans que ara llisquen pel llom del teu animal. I pot ser que la mestressa del pequinès se t'acosti amb la intenció que li toquis la bèstia, cosa que no vols fer ni per un cap de setmana a Marina-d'or-ciudad-de-vacaciones.

A última hora, quan la situació ja és insostenible, et veus arrossegant la mà pel cap, qui sap si pollós, del pam i mig de gos, res, dues passades, just perquè la seva mestressa deixi de mirar-te amb cara de «és que potser no t'adones que tinc una bèstia adorable que és com una personeta?».

Ara, el millor de tot, com sempre, és parar atenció a les converses que s'entrecreuen durant els minuts d'espera: la frase estrella «fa tanta companyia», si es pronuncia amb el marit al costat, produeix un efecte d'anul·lació en el pobre mascle que va dir el «Sí, vull» fa quaranta anys davant d'un altar que no recomano de veure amb l'estómac buit.

Un altre hit és el tediós «Com es diu?», que ve acompanyat d'una resposta meteorològica del tipus «Boira» o «Tro» o «Llamp». El problema semiòtic que se't presenta després de sentir la informació és gravíssim: he vist veritables proeses de contorsionisme facial (gairebé sempre fallides) per evitar que l'interlocutor percebi que el nom de la seva mascota és d'allò més previsible i vulgar. També se m'escapa si hi ha algun reglament que indiqui com s'ha d'actuar en aquests casos, però és clar que les normes del saber estar en una sala d'espera d'una clínica veterinària no les tinc gaire clares.

I podria seguir enumerant situacions i retratant amos i gossos, però no sé si els assidus a aquest racó són gaire animalaires, de manera que ho deixo aquí per por d'avorrir-vos més del compte. Quedi clar, però, que és segur que la setmana que ve recolliré nou material sobre aquest tema, així que si algú té ganes de fer l'obra caritativa de l'any (s'acosta Nadal, alerta) i em vol demanar que ho reprengui, que no se n'estigui.

Tinc grans aportacions a fer sobre l'experiència mística de passejar pel carrer amb un gat dins d'una maleta per transportar gats (no sé pas com es diuen aquests trastos aparatosos que ningú no sap on guardar i els dissenyadors dels quals deuen ser, aquests sí, uns malànimes amb ganes de putejar els qui convivim amb bèsties en pisos petits), però ja us dic, em faig la interessant i me les reservo, també perquè no us voldria enviar de pet a una altra mena de consulta a causa de llegir segons què. I una altra vivència que em reservo (i ja paro) és l'agradable cop de puny a l'autoestima que suposa que la noia del mostrador et pregunti si Tina és el teu nom o el del gat!?



7.11.05

Concert enlluernador 


No m’havia passat mai d’anar a un concert sense ganes. Em pensava que ja havia après a destriar quins artistes vull sentir en directe i quins són carn de CD i llestos.

Però si divendres vaig arrossegar els peus de mala gana fins al Palau de la Música va ser perquè les entrades les vaig comprar quan encara anava amb màniga i calça curta i al cap tenia encara un lleu record de les vacances. No es poden comprar entrades amb mesos d’antelació. Vaig adquirir dues entrades per veure Marlango quan tot just despuntava el setembre i els he anat a veure el primer dia de jersei i mocador al coll.

Per sort (o per desgràcia), la meva acompanyant erosionava la vorera amb la mateixa gràcia que jo, així que tot i que el concert començava a dos de deu, a un quart encara érem al Raval, i en veure l’hora no vam arrencar a córrer, sinó que ens hi vam arribar passejant i fent-la petar, com unes senyores que saben que les esperen.

Però no es esperaven, no. En arribar, el Palau era fosc i se sentien uns primers acords de guitarra que no vam aconseguir associar amb cap cançó del trio de la Watling. Vam pujar fins al galliner (no som tan tan senyores) i l’acomodador, que devia tenir la regla tot i lluir un bigoti generós, no ens va voler acomodar.

Vam seure en els primers dos pams buits de butaca que vam trobar a les palpentes. I vam entomar els vint minuts de teloner amb dignitat i alguna cabeçada. No ens vam reprimir la riallada quan el destrossador de guitarres i amic dels sintetitzadors ultramoderns va decidir imitar en Chris Isaac amb un Wiked game tronat i fora de lloc.

El teloner se’ns identifica mentre s’acomiada, però com que la fèiem petar no ens vam assabentar de qui era, així que potser hi tornem a ensopegar per accident en qualsevol altre concert i sense avís previ (ni un trist artista invitado no van posar a l’entrada, els despietats).

S’encenen els llums i allò sembla el joc de les cadires: tot cristo amb l’entrada davant del nas resant xifres de files i seients i fent emprenyar encara més l’acomodador del galliner. Al final, trobem el nostre lloc, entre una colla de fans repintades i remodernes (darrere) i una parella d’aquelles tan enamorades que t’ho han de fer saber tant si vols com si no (davant).

No hem d’esperar gaire per veure sortir els músics que acompanyen la Watling, el veritable toc de distinció de Marlango. Després, apareix la Leonor (bromes fàcils, no) i ens quedem tots enlluernats. No, no és cap metàfora. El aprenent de professor Bacterio que s’encarregava de la il·luminació del concert devia tenir accions a General Óptica perquè durant dues horetes es va dedicar a fer-nos veure taquetes arreu, fins al punt que tots els de les primeres files del primer i segon pis es van posar unes improvisades viseres de cinc dits al llarg de tota la nit. Tots tret de les groupies de darrere nostre, que s’haurien quedat cegues si la Watling els ho hagués demanat. Tots tret de la parella de davant nostre, que com que no van mirar cap a l’escenari ni un sol cop ni es van adonar de l’atac dels focus assassins.

I malgrat les viseres digitals, els sospirs de fan incondicional i les llengotades d’enamorats enganxosos, vam aconseguir adonar-nos de la vàlua vocal de la Watling (que és una cantant que actua i no una actriu que canta), de la potència de Marlango en directe, de la qualitat de les seves cançons i de la verborrea innecessària del seu teclista, que no va parar de pixar fora de test i intentar fer-se el graciós, robant-li un protagonisme que no volia a la tímida Leonor, que va començar a ballar en la segona cançó del bis, quan alguns ja ens havíem posat el jersei.

Va ser, però, un concert accidentat, i ara ja no parlo de la poca predisposició musical que lluíem la meva acompanyant i jo, sinó dels problemes amb el so en l’arrencada de més d’un parell de cançons, de la il·luminació més pròpia d’un interrogatori en una comissaria predemocràtica i dels 39 de febre de la Watling, que no van afectar gens la seva potentíssima veu, una potentíssima veu que no s’endevina pas en els seus discos, però que en directe va omplir el Palau i ens va ajudar a trobar les ganes perdudes de sentir pop jazzístic (o jazz poper) en directe.

NOTA: No he vist que en parlés cap diari, del concert (corregiu-me si m’equivoco), suposo que els crítics de pop estaven ocupats amb el concert d’Oasis d’aquella mateixa nit i els de jazz amb el de Corea i Benavent la nit abans al Palau. Sigui com sigui, és clar que això d'aquí dalt no pretén ser una crítica musical, amb prou feines si arriba a crònica (cal remarcar el canvi d'un parell de lletres: crítica / crònica).



4.11.05

Amb qui es comparen els mecànics? 


Passa sovint que quan es troben més de dos traductors fent una copa la festa s'acaba convertint en una mena d'assemblea amb un seguit de reivindicacions i protestes de marcat to sindical. No ho podem evitar.

I les probabilitats que passi això augmenten si a més els que brinden són autònoms i passen moltes hores sols davant de l'ordinador, defensant-se davant dels clients (els dolents de la pel·lícula quan ja portem dues copes al sarró) i justificant unes tarifes més que dignes (cal pronunciar amb ímpetu la ge) i uns terminis raonables (els més agosarats solen afegir aquí "que els traductors també tenim vida privada").

Passa sovint, però és clar que no és exclusiu del nostre gremi. I parlant de gremis, el dels traductors percebo que té una certa tendència a comparar-se amb altres per acabar de reivindicar els seus drets amb vehemència. Quin traductor no s'ha comparat mai amb un mecànic quan ha volgut defensar la dignitat de la professió?

Ho il·lustro: el client (dolent, dolentíssim, on vas a parar!) et pregunta, sisplau (aquest marcador de cortesia ni el sentim, esclar), si li pots abaixar una mica el preu... No té temps d'acabar la frase que ja ens surt l'alien sindicalista que tots tenim a dins: "Que potser li demanes rebaixes al mecànic quan t'ha de canviar una roda?"

Una altra: el client (vegeu una mena de llop de la caputxeta ja disfressat de iaiona convalescent) demana, sisplau (ha!), si pots corregir només el més greu, sense fer cas de l'estil... Altra vegada l'alien que brama: "És que li dius al mecànic que només et revisi la meitat de la maquinària del cotxe?"

Sí, de vegades també ens servim dels metges, que és un altre col·lectiu que va de conya per fer entendre al client la gravetat de la seva demanda: "És que li dius al metge que et recepti el medicament més barat?", "Que potser li demanes que miri si tens càncer però que no t'ho tracti si només és una úlcera?"

Ah, és que és un vici això de comparar-se amb altres gremis. El que em pregunto és: amb qui es comparen els mecànics quan un client els deixa anar un estirabot i no disposen de prou arguments per respondre?

NOTA: Al Rebost, Culleres justes. A l'Ima(t)ginari, Adéu, gira-sols.



Creative Commons License