Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

27.10.05

Confessió a títol pòstum (o adéu al gremi dels missatgers) 


Durant els darrers tres mesos, he estat rebent visites periòdiques d'un formós missatger bru i de dents blanques que avui se m'ha acomiadat indefinidament. Direu que m'encapritxo per gremis i no anireu desencaminats.

Tres mesos d'intercanviar sobres de tercers donen per a molt, i més si el principi de la relació fou en el calorós mes de juliol, en què la majoria de missatgers es passegen pel món en calça curta, armilla plena de butxaques i casc a tall de barret, mig tret, damunt la closca. Irresistible, pensareu, i l'encertareu.

Afegiu-hi, a més, que tot just em recuperava d'un trencament amb el gremi dels paletes (i de la construcció, per extensió) i que, per tant, quan el meu colomet de la pau va trepitjar per primer cop la nostra estoreta de Benvinguts servidora estava tova tova tova.

No n'he dit res aquí perquè no volia que això es convertís en un serial sud-americà (tot i que diria que el missatger és del Perú), però ara que tot just assaboreixo les seves últimes paraules, que intento pair el seu comiat, que maldo perquè no se'm corri el rímel amb tanta llàgrima, que ni tan sols tinc esma per enemistar-me amb un altre gremi, que... (poseu-hi el que vulgueu), sento la necessitat de fer-ho públic, a títol pòstum, perquè quedi constància de la meva nul·la capacitat seductora més enllà del trimestre.

S'accepten apostes sobre quin serà el proper gremi que m'il·luminarà l'esperit i em distraurà la vista. Mentrestant, intentaré recollir la meva autoestima de damunt l'estoreta, que me l'hi deixada uns segons després de lliurar el sobre i signar el comprovant.



25.10.05

L'error més gran de la meva vida 


No sé si ja he comès l’error més gran de la meva vida, i em sembla que m’estimo més no saber-ho. Ni tan sols sé si voldria que m’avisessin si estigués a punt de cometre’l. Hi he pensat aquests dies, perquè he recaigut en la lectura de James, que no falla mai. Una altra noveulle de la mà de la gent de Funambulista: Diario de un hombre de cincuenta años.

Tota la vida convençut d’haver fet bé aquell dia i vint anys després topes amb una mena de segona oportunitat en forma d’un alter ego teu dues dècades més jove i... Com pots resistir la temptació de dir-li per quin camí ha d’anar? És inevitable que el segueixis, l’intentis adoctrinar, guiar, ajudar..., encara que no t’ho hagi demanat, encara que s'hi negui.

En forma de dietari, assistim a la tornada a Florència d’un senyor anglès de cinquanta anys que un dia va prendre una decisió en aquesta ciutat italiana, una decisió de la qual sempre s’ha enorgullit, convençut que havia fet el que tocava. Per això, vol mostrar-se com a exemple, com a model, a un noiet anglès que sembla que es troba en la mateixa bifurcació vital.

James torna a recórrer a l’home solter (com ho féu, per exemple, a El mentiroso que us vaig comentar no fa gaire), com ell, per fer un altre dels retrats psicològics als quals ens té acostumats, enganxats. No ens costa gaire subscriure el discurs del protagonista i de seguida se’ns escapa el riure davant la suposada innocència del jove.

En una hora de lectura ens sembla conèixer a la perfecció el cinquantenari i saber perfectament què ha de fer el jove, i tant. Hem assistit a les seves converses nocturnes i hem gaudit de la ironia amb què James tracta el noi enamorat (de què, si no d’amor, parlaríem?). Hem caigut en la trampa. Les darreres pàgines ens engaltaran un final inesperat, per a nosaltres i per al protagonista (tot i que el final, a parer meu, no és el més important en James, encara que se serveixi de cops d'efecte sorprenents per estabornir els seus lectors). Qui ensenya a qui?



24.10.05

Sorolls a casa 


Vaig viure força anys en una casa gran i en sentia tots els sorolls en estat d’alerta gairebé contínua. Era, a més, una casa en un carrer silenciós, envoltada d’altres cases també grans i també plenes de sorolls inquietants. Fins i tot ara que visc en un pis petit en un barri sorollós, encara estic al cas dels sons que emeten aquestes quatre parets, dels grunys de la nevera, dels espetecs de la televisió apagada... Així que no em va costar gaire posar-me en la pell del protagonista d’El habitante incierto.

Fa temps que no parlo de cinema, aquí. No és que no hagi vist bones pel·lícules en aquestes darreres setmanes o mesos, sinó que cap m’ha fet venir ganes de parlar-ne, de recomanar-la. En aquest sentit, la primera pel·lícula de Guillem Morales m’ha reconciliat amb el cinema. No n’hi havia barallat, no, però últimament hi havia perdut una mica la fe i fins i tot havia arribat a obviar la cartellera durant la lectura del diari.

Amb una casa gran i un arquitecte solitari (acabat de separar i que treballa a casa), n’hi ha prou per posar la por al cos als que som porucs de mena. A més, és una mena de por o de tensió molt real, molt fàcil d’encomanar, sense necessitat d’efectes especials fora del comú ni amenaces de bitxos postissos. Tot és creïble, tot encaixa, tot et podria passar a tu.

Us n’avanço els primers minuts, perquè aneu fent boca o bé la descarteu d’entrada: un arquitecte acabat de separar que viu sol en una casa immensa (tres plantes, golfes i soterrani —el típic soterrani de les pel·lícules—). És un home pulcre, meticulós i gairebé obsessiu amb l’ordre. Truquen a la porta: un senyor li demana de trucar des del seu telèfon perquè el de la cabina de davant no funciona. El deixa sol al menjador trucant i quan hi torna passats uns minuts l’home no hi és. A partir d’aleshores, comença a sentir sorolls estranys i li passa pel cap que el desconegut encara sigui a casa. Surt a comprovar si funciona el telèfon de la cabina i, efectivament, funciona.

Els que viviu sols o en una casa gran (o les dues coses a la vegada!), penseu-vos-ho dues vegades abans d’anar-hi, o bé assegureu-vos que aquella nit podreu dormir acompanyats. No cal dir, però, que sigui com sigui us recomano que l’aneu a veure de seguida, ja que m’atreviria a dir que és la millor pel·lícula que he vist enguany després del miracle de Kusturica (no tenen res a veure, però la sensació en sortir del cinema és semblant). I si algú és capaç de veure-la sencera sense canviar de posició a la butaca, és que no té sang a les venes!

Per cert, evidentment el millor de la pel·lícula, a banda dels dos actors protagonistes (Andoni Gracia i Mònica López —l’actriu, no la dona del temps—), és el so. La música completa les escenes i guia l’espectador a través de les sensacions dels protagonistes, i els sorolls són terriblement reals i angoixants. I insisteixo que és una història absolutament creïble i ben lligada. Afegeixo Guillem Morales a la llista de directors que cal tenir compte, i l’Andoni Gracia a la d’actors. La Mònica ja l'hi tenia des que la vaig veure a A la ciutat (tot i que allò de Marie i Bruce, Mònica, ai, ai).



20.10.05

Bon inici de novembre 


Aquest dissabte, de 15 a 16 h, en el programa Punt de Llibre, a Ràdio Barcelona-Cadena SER (96.9 FM), emeten un reportatge sobre blogs. Els entrevistats són Biel Mesquida (sobren les presentacions), Teresa Férriz (de Lletra) i la que escriu aquestes línies. També s'esmentarà el blog del premiadíssim Llibreter i se'n llegiran alguns fragments.

No cal dir que m'alegra compartir cartell amb aquestes celebritats, i espero estar-ne a l'alçada; i si no, no m'ho tingueu en compte, que no és el primer cop que dic que jo sóc del mitjà escrit i que els micros i les càmeres i les gravadores..., ai, ai, ai.

Comença bé el meu novembre, doncs.


NOTA: A l'Ima(t)ginari, comença la sèrie Esperant els gira-sols.



19.10.05

Demà, novembre 


Octubre fa pujada, i cal encarar-lo sense mirar-lo directament als ulls, fent el sord quan crida massa, esquivant-lo quan te’l trobes pel passadís.

Octubre sempre ha fet pujada, sempre ha estat d’arrossegar els peus, esbufegar, sospirar, rondinar i empènyer el carro amb el cap cot.

Octubre té una veu d’espinguet que et fa perdre els estreps. Cal dissimular quan et saluda amb la mà oberta pel carrer, i fins i tot canviar de vorera.

Octubre et pot fer decidir el que novembre segur que et retreurà: no li facis cas, no li tornis les trucades i esborra tots els seus missatges.

Octubre és ofenós, corsecador (i cor-secador), tenebrós, ufanós, barroer, rancuniós i esbalaïdor.

Per això a partir de demà serà novembre, aquí. I si veieu algun octubre extraviat, no en feu cas.



17.10.05

Comèdia planetària 


Diu que ara ens hem de sorprendre per les declaracions de Marsé, Regàs i Posadas. Diu que ens hem d'enfadar pel premi de la Janer i el Bayly. Diu que hem de seguir aquesta polèmica i fer "oh!", i "ah!", i "quina barra!", cada vegada que ens ho digui el regidor de la pantomima.

Marsé & Co. ja poden anar perbocant bilis en els micros que els plantin davant (sí que se n'han adonat tard, de tot plegat), mentre als de Planeta se'ls van posant cada vegada més els ulls de Tío Gilito.

I anem allargant la baralla pels mitjans fins a principis de novembre, que és quan sortiran els dos llibres, oi?

Aviseu quan poguem deixar de fer escarafalls perquè el premi l'ha guanyat una obra mediocre, va, que altra feina hi ha.



10.10.05

Finestrejant encara... 




... I de vegades hi ha el mateix davant que darrere la finestra, només en canvia la perspectiva. La tediosa mania de mirar a fora i no a dins, de saber què han de fer els altres i, malgrat tot, restar immòbils davant del mateix entrebanc quan el tenim a casa, tan clar que ho vèiem des de l'altra banda del vidre!

Potser les finestres s'han inventat per mirar de fora cap a dins, cadascú la seva. Sortir al carrer, fer unes passes, plantar-s'hi davant i decidir si ens agrada el que hi veiem, a dins. I si no és així, tornar a entrar, endreçar la sala, i anar fent fins que veiem el mateix de dins que de fora estant, i despreocupar-nos del que veiem a les finestres dels altres, si no és que hi volem entrar a ajudar, esclar. I no amoïnar-nos pel que puguin veure els altres a través de la nostra finestra.

He retratat aquesta finestra al món gairebé sense pensar-hi, fins que després, un cop a casa (rere la meva finestra), m'he adonat que és la finestra més equilibrada que he vist mai.



4.10.05

Cap a on mirar 


Ahir que tothom mirava cap amunt amb unes ulleres de cartró de per riure, vaig ensopegar amb aquest dibuix en una persiana del carrer d'en Guifré. No negaré que vaig mirar l'eclipsi, però sí que afirmaré que prefereixo mirar a banda i banda i no pas amunt, i no cauré en la conyeta fàcil de dir que al barri el més recomanable és mirar avall per saber què trepitges.

Al vespre, vaig deixar de mirar a banda i banda per mirar punt fix, la tele, i vaig veure que en dos canals diferents s'omplien la boca, i la pantalla, parlant de l'incivisme a Ciutat Vella. Sembla que aquest serà un altre dels temes recurrents per quan no sapiguem amb què entretenir els espectadors.

Per això insisteixo en el que deia fa uns dies, mirar per la finestra, mirar a banda i banda, fins i tot mirar cap amunt, abans que deixar-se entabanar per deu minuts de reportatge a la plaça George Orwell (ja ho saben que hi ha més places a Barcelona?) amb un paio borratxo que s'està fent pipí i una veïna de més setanta anys que no sent la tele perquè a fora hi ha xivarri.

A veure si comencem a entendre que ni tots els que emmerden el carrer i fan soroll a les nits són joves, ni tots els que volen dormir de nit i tenir un barri net són iaies jubilades amb manteta de llana plegada en un racó del sofà. A veure si aconseguim mirar a banda i banda sense l'objectiu de la càmera com a sedàs, i així veureu que al Raval no tot són àvies emprenyades, clients postadolescents dels cerveza-bier i grafitis sense sentit. També hi ha dibuixos com aquest d'aquí dalt, gent gran que embruta i gent jove que a les dotze dorm i a les set es lleva per anar a treballar.



Creative Commons License