Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

31.8.05

Els bloguers també tenen dia 




És coneguda pels lectors habituals d'aquest racó la meva aversió als Dia Mundial de... o als Any de...; però, com en tot, hi ha excepcions. I avui n'és una. No és que pensi obrir una ampolla de cava per celebrar-ho, però em fa una certa gràcia que el 31 d'agost sigui el Dia Mundial dels Blogs. Me n'he assabentat via Suntory Time i Forat, que han seguit la iniciativa BlogDay.

Els del BlogDay diuen que en un dia com avui toca parlar de blogs i proposen que cada bloguer en citi cinc de llengües diferents a la seva (si pot ser) i expliqui perquè els destaca. O sigui, un altre meme d'aquells, mig disfressat, però meme.

Voldria fer-los cas, però jo només llegeixo blogs en català i castellà i gràcies. Alguna vegada n'he tafanejat en gallec i italià, i fins i tot en vaig trobar un en occità, però a l'hora de la veritat són pocs els que acabo visitant més d'una vegada. Així que em mig salto les normes i opto per ser sincera i no perdre mig matí navegant per blogs en turc, polonès i gaèlic per després glossar-vos-els i quedar com una reina.

Així que passo ja a esmentar cinc blogs, tres en castellà i dos en català, dels quals dono fe que en segueixo la pista tant com puc. I demano ja disculpes als no esmentats, que seran molts.

La decadencia del ingenio
Ara mateix és el blog que més m'agrada. Hi estic enganxada. Us recomano les seves històries surrealistes sobre paios que s'ofeguen literalment en un got d'aigua o que es compren una americana de tres mànigues, les aventures dels germans Adenauer, el seu darrer manifest antisoja, etc. L'humor absurd del Jaime em té enganxada.

Qué mala soy dosificándote
Paola Vaggio ens explica les seves fites i fracassos sentimentals amb una prosa poètica molt naïf i una posada en escena suau, innocent i acurada. Des de fa un parell de mesos, assistim als progressos de la seva relació amb Giulia, amb qui ara està de vacances per Astúries. Molt diferent del Jaime, però també recomanable.

Ni una estrella, Michelin
L'Amanda de Siempre nos quedará París té un blog de cuina. Receptes tremendes, com l'amanida de pa amb tomàquet o la de llagosta amb taronja. I una manera molt particular d'escriure les receptes, evitant el discurs instructiu que tant avorreix quan es parla de pessics de sal, punts de cocció i grams de farina.

Atzucac!
Fotografies d'alt nivell artístic i viatges per terres llunyanes. Fa poc que l'he redescobert gràcies a un amic (fa uns mesos va tancar i ara ha tornat a obrir ben renovat) i ja hi sóc assídua. Va recomençar com a fotolog al març i després va publicar també textos. És un blog de viatges (Berlín, Austràlia, Singapur, Croàcia, Moscou...) i imatges (la que obre aquest article és seva).

Espais tacats
L'EA (que no sé si em deixa desenvolupar les sigles del seu acrònim) escriu poemes i fa fotografies. Ens la imaginem amb llibreta i càmera pels carrers de Barcelona o les platges de Costa Brava i Eivissa. No s'ha preocupat mai gaire de difondre el seu blog, però tot i així ja té una bona colla de lectors fidels. De tant en tant, ens recomana algun recital, passi de cinema o trobada artística inclassificable, i aleshores se serveix de la prosa. Però els seus espais tacats ho són de versos i fotomuntatges suggerents com el que tanca aquest article.

Enllaços d'interès sobre el tema:

Article a La Malla.net
Instruccions del BlogDay en català




30.8.05

Avís a la tripulació televident 


Els eterns usuaris de xampú anticaspa vidalsasoon continuen governant les pantalles en aquests mesos difícils per als addictes al comandament a distància.

S'ha pogut saber que els titulars als quals supleixen tota aquesta colla d'excèntrics sense sentit del ridícul estan tornant de les seves segones residències mitjançant la modalitat caravana-a-l'autopista o motí-improvisat-a-l'aeroport.

S'espera que en menys d'un mes les pantalles tornin a ser les de sempre i les velles glòries de la cançó i el circ (que ja no són velles gràcies a Sant Lífting, ni glòries perquè el pedestal tenia aluminosi) es desaran de nou a l'armari fins a l'estiu vinent.

Qui signa aquesta crònica, però, no sap si aquesta és una bona notícia, i per previsió recomana als sempre fidels lectors que consultin la cartellera, en triïn un títol i surtin de casa abans que un membre de la seva família s'acosti massa a la televisió. S'estalviaran reposicions diàries a dos capítols per barba, refregits de rebullits de rezàppings, gales per desenterrar antics temes musicals que ens havia costat molt d'oblidar i classes de repetidors d'ESO disfressades de concursos de cant, ball i psicologia barata.

És per això que gosem jugar-nos el lloc de feina i suggerir-vos que apagueu, desendolleu i deseu la tele fins a nou avís. Veureu quants llibres, CD o plantes d'interior caben en l'espai que fins ara ocupava aquest trasto que ens feia baixar la persiana durant les hores de més sol perquè ens vèiem reflectits a la pantalla.

I per als que aquesta acció preventiva representi un pas dur de fer, hi ha la possibilitat de suplir una pantalla per una altra. Internet pot ser la metadona dels teleaddictes. Tot i que en desconeixem els efectes secundaris, ens atrevim a afirmar que seria una addicció més fàcil de portar, atès que a pc city els portàtils estan molt bé de preu.

Us saluda,

El cronista antitele amb ulleres de pasta i llibre de Vila-Matas a la butxaca de l'americana sense planxar

NOTA: Al Rebost, la cuina de la néta.



27.8.05

Sempre ets a temps de descobrir James Salter 

La vida es el tiempo que hace. Son las comidas. Los almuerzos en un mantel azul a cuadros sobre el cual hay sal vertida. El olor a tabaco. Queso brie, manzanas amarillas, cuchillos con mango de madera.
La vida son los viajes a la ciudad, los trayectos cotidianos.

James Salter, Años luz. Barcelona: Muchnik Editores, 1999, p.30.


Hi ha llibres que no saps ben bé com han anat a parar al teu prestatge. De cop i volta, deixes la vista fixada en un punt mort i a poc a poc vas veient un llom que no et sona, entre dos que ja estan una mica rebregats per l'ús. Intentes esbrinar quin és, tot aguditzant la vista i la memòria, i no hi ha manera. Ja tens una lectura entre mans, i ha estat precisament mentre en descansaves una estona que has anat a parar a aquell llom de llibre desconegut. Decideixes que després miraràs quin títol és. Però no pot ser després. Punt de llibre, saltet, sabatilles i cap al prestatge a resoldre el dubte.

Resoldre el dubte, ha! Qui coi és aquest paio? Què hi fa aquesta novel·la, a casa? Qui l'ha comprada? Com és que no l'havia vista mai?

Oh, l'autor ha nascut a Nova York. Ah, els de la Bloomsbury Review diuen que és una obra mestra. Ei, la foto de la coberta és maca. Uf, és un retrat del matrimoni amb les seves virtuts i les seves esquerdes, una novel·la que fa descobrir "els límits de la felicitat".

Primera pàgina, segona, tercera... La lectura que tens entre mans ara ocupa el lloc buit on havies fixat la vista fa una estona. Acabes de descobrir James Salter i no saps com ja n'has llegit una seixantena de pàgines.

Poques vegades no vols que un llibre s'acabi, ets de les que normalment té ganes d'enllestir les lectures, de devorar-les, d'arribar fins al final tan aviat com puguis. Però Salter demana calma, llegir lentament, aturar-se en les descripcions, no esperar grans històries i deixar-se portar per la seva prosa trista i continguda. Años luz és d'aquelles novel·les que recomanaries a tothom havent-ne llegit només una cinquena part.

NOTA: Al Rebost, la Fonda dels Àngels de Montblanc.



25.8.05

De pinzells i enganys 


Fa un parell de dies us comentava la novel·leta curta de James en què un pintor intentava plasmar en un llenç el caràcter mentider del seu model. Avui, però, també va de pinzells i enganys, de pintors i mentides, però a un altre nivell.

El pintor sabadellenc Joan Vila Casas va quedar finalista al Premi Sant Jordi de 1961 amb la seva tercera novel·la, Operació Viaducte, en què es narra una història d'intrigues relacionades amb el quadre del Viaducte de Van Gogh.

Aquí es menteix, si es vol, amb el pinzell, ja que entrem en el món de la falsificació d'obres d'art, i el protagonista posa a prova la xarxa internacional de tràfic de pintures falses amb una operació per a la qual comptarà amb l'ajut d'una jove alemanya que apareix a la seva vida precisament davant del quadre de Van Gogh, al museu Kröller-Müller, del qual ell és assessor tècnic.

El nostre protagonista és un restaurador i a la vegada el màxim expert en Van Gogh, però també es dedica a la falsificació de quadres i, per tant, és un hàbil identificador de falsos Van Goghs. Afegim-hi que la seva família havia tingut una relació especial amb el quadre del Viaducte i ja tenim la trama servida.

Irka, la jove alemanya, acaba d'arrodonir la tensió de la novel·la, ja que la relació que té amb el protagonista (i amb un tercer en discòrdia que li va enviant cartes) ens manté a l'aguait fins al final. Els dos tenen uns diàlegs gairebé monosil·làbics que s'intercalen amb el desenvolupament de l'operació Viaducte i fan que el lector avanci pàgines i pàgines a velocitat vertiginosa i batec descontrolat, sense tenir temps ni de mirar el rellotge o la parada de metro per on passa.

Operació viaducte es llegeix d'una tirada, o dues, i ens recorda les millors novel·les policíaques, tot i que sense cadàvers, sinó llenços. El mateix autor esmenta Simenon com un dels referents del protagonista i és clar que també seu.

Salvant les distàncies, m'ha recordat també novel·les com La Tabla de Flandes, de Pérez-Reverte, i no pas per la cosa holandesa, sinó perquè la intriga gira al voltant de l'art, tot i que Vila Casas no necessita jugar a escacs ni fer passar a ningú a millor vida, només li cal un quadre petit, un taller de restauració-falsificació i dos personatges rodons per tenir-nos amb l'ai al cor fins a la darrera pàgina. I freno aquí perquè si segueixo un paràgraf més deixaré anar alguna cosa que us espatllarà la intriga.

NOTA: Al Rebost, la cuina de l'àvia.



23.8.05

La rondalla del matalàs al Raval 


M'agrada que surti avui aquest article perquè precisament tenia ganes de tractar aquest tema des de fa dies. Aviso que avui no ficcionejo, que això és real i ben real, tant com l'olor a pixats que es respira sovint al barri.

És un tema recurrent, aquest de la brutícia acumulada als barris de Ciutat Vella, fins i tot pot semblar un d'aquells tòpics que es recuperen a l'estiu, quan els polítics estan de vacances i cal omplir el diari com sigui. Però el cas és que és ben cert que durant els mesos de més turisme, el barri està més porc que mai, tot i que sembli impossible.

Ara, jo no penso que la culpa la tinguin els turistes, no pot ser que sempre donem les culpes als que vénen de fora. No és així. Sí, els turistes beuen cervesa pel carrer i la pixen en una cantonada o rere un contenidor, o la vomiten davant d'una oficina bancària. Sí, també llencem papers a terra i restes de menjar. Però... I els mobles inservibles amuntegats pels racons i que acumulen més merda encara?

La rondalla del matalàs al Raval

Un dia de bon matí, al replà de l'escala aparegué un matalàs tronat doblegat per la meitat. La veïna X, en veure'l, pensà, innocentment, que es tractava d'un veí de l'escala que l'havia deixat allà un moment, fins que vinguessin els del 010 a recollir-lo. Per això, passà de llarg i no en va dir res.

L'endemà, cap al migdia, la veïna X va tornar a veure el matalàs al replà, i va pensar que el cartell de Prohibido dejar bicicletas en la entrada feia molt de goig just damunt d'aquella andròmina que ja començava a acumular pols. Però va pensar que els del 010 no vénen sempre que les ho demanes, que tenen una ruta fixada i toca quan toca, així que passà de llarg i no en va dir res.

Van passar un parell de dies, i el matalàs, més doblegat i més brut, seguia fent guàrdia al replà, davant dels ulls astorats de la veïna X, que se'l mirava i intentava veure-hi alguna pista per saber de qui era.

Al mes d'agost, hi ha pocs veïns a l'escala i feia uns dies havia vist que uns del principal havien estat traslladant mobles amunt i avall, així que potser entre tanta passejada de gangues d'Ikea s'havien deixat aquell matalassot vell i lleig allà. De tota manera, tot i tenir aquestes proves, la veïna X no va gosar trucar a la porta del principal i demanar explicacions a aquella parella jove i moderna que hi vivia des de feia uns mesos, sinó que confià que tard o d'hora sabrien com desfer-se adequadament del matalàs.

Tan sols esperava, desitjava, la veïna X, que la cosa es resolgués abans que el president d'escala i senyora tornessin de la seva segona residència a la costa, perquè qui si no ells havien penjat aquell cartell sobre les bicicletes al vestíbul? Qui si no ells havien decidit punxar les rodes de la bicicleta d'una amiga de la veïna X que havia deixat el seu mitjà de transport al replà una estona perquè no tenia cadena per lligar-la?

Passaven els dies i el matalàs seguia a l'escala, la veïna X continuava amb la seva fe en la parella del principal i els presidents d'escala encara no havien tornat. Però un dia, quan ja era negra nit, la veïna X va sentir pel celobert la veu penetrant i greu de la dona del president d'escala. Havien tornat i el matalàs encara estava doblegat, brut i vexat al replà de l'escala!

La veïna X va somniar que els presidents d'escala, sense encendre el llum de l'escala, baixaven al replà a la matinada amb un ganivet de tallar pernil cadascun i esventraven el pobre matalàs en viu. Es va llevar tota suada i alterada i quan va baixar per fer uns encàrrecs va veure el vestíbul més buit que mai. El matalàs ja no hi era. I el cartell de les bicicletes tampoc. Es va quedar una estona observant l'absència de l'andròmina i va voler pensar que els del 010 havien passat a primera hora a recollir-lo, instats pels presidents d'escala.

Va sortir al carrer confiant que el tema s'havia resolt i va ensopegar amb alguna cosa tova i grossa en tombar la cantonada. El matalàs! Era al bell mig del carrer, estès, amb la marca del doblec al bell mig i alguna taca de pixum acabada d'estrenar per les vores. Què hi feia allà? Quina una en duien de cap els presidents d'escala? O havien estat els del principal que en sentir que els manaires de l'escala tornaven havien decidit treure el cos del delicte al carrer?

El mateix dia, a la tarda, la veïna va sortir per veure com estava el matalàs, mentre baixava anava tocant la fusta de la barana tot desitjant que ja no hi fos. Però en sortir el va veure més vexat que mai: no eren pixums, no era pols acumulada en el doblec, no era, en definitiva, la brutícia, el que l'acabava de rebaixar moralment, sinó una enganxina de color verd fosforescent que deia: No es poden deixar trastos vells al carrer. Si te'n vols desfer, truca al 010.

No només l'havien abandonat a l'escala, no només l'havien fet fora i l'havien deixat tirat al mig del carrer, sinó que ara el titllaven de trasto vell i li penjaven un rètol de culpable ben lluent perquè ho veiés tot el barri; i a més l'havien recolzat, llarg com era, al costat del portal de l'edifici on havia exercit de matalàs primer i d'andròmina al replà, després.

La veïna X es va quedar una estona palplantada observant-lo i pensant d'enganxar aquell cartell verd a la porta del principal, ja que ara ja gairebé estava segura que el matalàs, pobret, havia viscut allà. Però els veïns del carrer observaven el matalàs i esperaven frisosos, rere les cortines de ganxet, que algú el recollís i en carregués la culpa. Així que la veïna X, amb molta pena, va pujar cap a casa tot desitjant no coincidir amb els presidents d'escala i prometent-se no mirar pel balcó fins passats uns dies.

Avui la veïna X no gosa anar al quiosc, té por d'ensopegar amb el cadàver del matalàs enmig del carrer, estès davant del portal i amb l'enganxina fosforescent mig arrencada al pit. Tard o d'hora haurà de sortir, però ho allargarà tant com pugui, perquè ja fa més d'una setmana que carrega el pes del matalàs abandonat entre cella i cella i no entén perquè ahir, en comptes d'enganxar-li la sentència al pit, els dels serveis municipals de neteja no se'l van endur perquè passés a millor vida d'una manera més digna. Quina culpa en té, el matalàs, de l'incivisme regnant entre alguns veïns del Raval (veïns, que no turistes)?



22.8.05

L'infal·lible Henry James 


La mentida és carn de novel·la, i de la bona. Per què mentim, com, a qui, quant..., dóna molt de si, es poden omplir pàgines i pàgines descrivint un mentider i les seves estratègies. Però com es dibuixa la mentida? Com es retrata un mentider? Com podem dir que algú menteix si només tenim el pinzell per fer-ho?

El mentiroso de Henry James tal vegada respon alguna d'aquestes preguntes, o potser no, però el que sí que fa és construir una trama al voltant de la mentida, i no només la del mentider víctima del pinzell, sinó la del retratista i la de la dona que fa que s'enfrontin el mentider i el pintor, perquè és ella qui fa que el pintor no pugui resistir la temptació del retrat del seu contrincant.

Escrita al 1888, aquesta novel·la curta de James té tot el que ha de tenir una obra de l'autor de Washington Square, tot el que se n'espera: retrat psicològic dels personatges, ambigüitats i ironies. Però el que predomina és el retrat psicològic, fins al punt que és això el que pretén fer el pintor protagonista de la novel·la, Oliver Lyon: vol plasmar al llenç el caràcter mentider del coronel Capadose perquè la seva dona en sigui conscient i no hi pugui continuar casada.

Tot i així, El mentiroso és sobretot una plasmació dels pensaments, sentiments i obsessions del pintor, que es pot dir que també menteix, encara que sigui només en la seva ment. James fa una radiografia de la personalitat d'Oliver Lyon i no se li escapa ni un detall, i tot ens és explicat des de l'òptica de Lyon, que no és del tot sincer amb ell mateix, tampoc.

Així que tenim un triangle de mentiders en diversos graus, tot i que el coronel s'enduu el premi, perquè és qui ho fa sense motiu, sense prentendre aconseguir res amb les proeses i aventures impossibles. Això és potser el que més sobta i enutja al pintor, que el marit de la dona que estima tingui un defecte tan absurd i a la vegada tan molest, ja que més d'un cop fa que la seva dona hagi de mig seguir-li la farsa per no quedar en evidència. I aquesta és la mentida que encèn el pintor i que el fa engegar l'empresa del retrat psicològic del mentider. El pintor no suporta que la seva dona ideal sigui capaç de mentir per amor i vol posar-la a prova.

Hi ha, doncs, tres tipus de mentiders a la novel·la: el mentider compulsiu (coronel Capadose), el que ho fa per amor (senyora Capadose) i el que es menteix a ell mateix (Oliver Lyon). Però enmig de tanta farsa, de tanta astúcia, el lector és capaç (o creu ser-ho) de distingir la realitat de la situació i prendre partit, potser enganyat pel pintor o pel mateix James.

Tot plegat, un trencaclosques breu que es llegeix d'una tirada en una edició atractiva, de format petit, tacte agradable, lectura amable i final a l'alçada. I la traducció de Pilar Adón acaba d'arrodonir el sempre efectiu Henry James.

NOTA: Al Rebost, Amanida de brie arrebossat amb vinagreta de gerds.



18.8.05

Sí! 


Aaaaara. Ara sí. Ja sóc aquí del tot.

Feia falta sentir la Cadena 100 a tot gas bramant des de la bastida, el crit de la iaia rondinetes que no vol que li deixin runa davant del portal i el pakistanès del butano. El gos esquifit i trepitjable del veí conco s'ha afegit al clam. El camió fent marxa enrere amb aquell xiulet m'ha posat la pell de gallina. L'intèrfon ha sonat més de mitja dotzena de vegades i l'últim cop ja hi he contestat amb els ulls negats de llàgrimes. El correu comercial va que vola i la bústia està exultant de felicitat. Espero que les cagarades canines em facin un passadís aquesta tarda, quan surti a veure si al quiosc ja hi ha la cara de sempre.

Ara sí. Sóc aquí. Sóc aquí!

NOTA: Al Rebost: Alberto Moravia.



17.8.05

Anant tornant (i recomanació que caduca) 


Amb avions carregats de gent que s'estavellen mortalment cada dos per tres, no sé si convé que això continuï sent un aeroplà o bé ho he de transformar en el monopatí del Raval que, d'altra banda, s'adiria més amb el tarannà del barri.

Tinc la sensació que aquests dies hi ha més turistes eventuals que clients dels fixos, a l'Aeroplà, i fa l'efecte que les lletres es perden, es malinterpreten més que mai o bé s'acumulen als arxius sense gaire ressò. Això i la quantitat de gent d'altres planetes que trobo pel carrer em fan sentir fora de lloc tot el sant dia.

Afegim-hi que sovintejo llibres d'altres èpoques i llocs, que les notícies amb prou feines si les segueixo i que els amics i els coneguts fa dies que només els llegeixo en postals viatjades que arriben amb retard i correus electrònics sense accents ni ces trencades. La desubicació és absoluta, el caos mental i temàtic, també. He vist pel·lícules, exposicions i llocs dignes de ser descrits i recomanats. Queda pendent alguna altra crònica ianqui (no totes les que pretenia acabaran sent carn de blog). Al barri hi continuen passant coses dignes d'esment, crítica, escarni i potser fins i tot celebració.

I de paletes no en falten, tot i que a la bastida més propera a la pantalla des d'on us escric no hi hagi res més que pols, fang de l'última pluja bruta i alguna corda escapçada que tal vegada serví per ajudar a baixar de l'estructura al meu paleta, per tal que se'n pogués anar de vacances i deixar-me del tot descol·locada al costat d'aquesta finestra al Raval que ni tan sols em regala els sorolls habituals que marquen el ritme dels dies dels onze mesos de l'any en què no faig vacances.

Però perquè aquest no sigui un altre article estèril sobre les dificultats de reprendre la vida diària després d'uns dies de repòs, remato la feina amb una recomanació que caduca aviat.

Al Palau Moja i de franc s'exposen els originals de cinc llibres sobre catalans universals (Dalí, Miró, Casals, Gaudí i Subirats) que va fer Pilarín Bayés per a l'editorial Mediterrània. Per als que hem crescut amb els dibuixos de la vigatana, és una oportunitat de fixar-nos en els detalls que de petits ens van passar per alt, en el llapis mig esborrat, les anotacions al marge de l'original, el rastre del llapis de color o del pinzell, les anotacions... Hi ha temps fins al dia 19 (aquest divendres), i tanquen a quarts de vuit.

I si en sortir la nostàlgia us fa venir ganes d'endur-vos-en un record (no n'han fet ni un trist targetó, de l'exposició), podeu anar a la llibreria de la Generalitat (tombant la cantonada) i comprar algun dels llibrets protagonistes de la mostra (disponibles en català i els idiomes habituals dels rètols dels hotels de la Costa Brava: Habitaciones - Rooms - Chambres - Zimmer).

NOTA: Al Rebost: Truita catalanobretona.



16.8.05

Això no és tornar 


Tornar amb la bastida desèrtica no és tornar.

Tenim la sensació d'haver-nos quedat a mig camí, al llimb, sense inventiva per seguir fent el que ens rota i mancats d'esma per reprendre la feina acumulada. Surem enmig dels dos punts, acostant-nos a poc a poc cap a la rutina del paleta, la crònica de barri i l'últim crit en les lletres nostrades.

Abans tornar era posar-se la màniga llarga, era un matí fresquet, era la primera tassa de cafè amb llet calenta, era la jaqueta a la bossa perquè al vespre refrescaria... I tots els col·leccionables lluents i arrenglerats al peu del quiosc, i la Lliga començadíssima i amb favorits i tot, i les acadèmies d'idiomes plenes d'adolescents mastegant el mytaylorisrich.

Ara es torna encara amb la xancleta regnant entre els dits dels vianants, el sol que peta per eixugar el biquini de la veïna, la llet freda que no apaivaga la calor que ja fa de bon matí... I el quiosquer de guàrdia que encara no té clar on té segons quina revista ni ha memoritzat quin diari compra cadascú, els partidets de pretemporada presos massa seriosament pels addictes a la pantalla verda i les acadèmies encara envaïdes d'estrangers que volen aprendre la llengua de Cervantes i la Macarena.

I la bastida que acumula pols. I ni un trist camió fent marxa enrere pel carrer amb aquell xiulet adespertadorat. Això no és tornar.

NOTA 1: Al rebost: amanida egípcia del Fidel.

NOTA 2: Mentre érem de vacances hem sortit (amb Rebost i tot) a l'especial sobre blocs de Vilaweb i del suplement Presència del diari El Punt. Gràcies! A l'estiu, tot és notícia!




Creative Commons License