Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

31.3.06

Pay-per-fly 

Ha arribat l’hora, després d’uns dies de poca dedicació bloguera per causes majors; ara digues als que encara tenen la paciència de llegir-te que dilluns, si tot va bé, començaràs a promocionar la criatura.

No saps com dir-ho, oi? Havia de ser una sorpresa i te la van espatllar, tot i que tampoc no era tan difícil de descobrir, només calia navegar una mica i ser un pèl tafaner.

O sigui que ara has d’anunciar una cosa que ja saben, i hi has de posar energia, ganes, entusiasme i molta música de fons. Perquè el que anuncies té un preu, perquè per primer cop ofereixes alguna cosa amb PVP, ISBN, dipòsit legal, etc., i tota teva.

Som-hi, doncs. I estrenem l'eina musical, que l'ocasió s'ho mereix. Cliqueu al play i no us oblideu d'engegar els altaveus:


Gentilesa de Castpost


A partir del 13 d’abril...

(Percussió eixordadora!)

... podreu comprar...

(Trompetista, fot-li pulmons!)

El llibre de L’aeroplà del Raval!



Tat-txaaaaan!

(Hi ha algú amb les mans lliures que pugui aplaudir, si us plau?)

Sé que falta una setmana perquè arribi a les llibreries, però dilluns en fem una prepromoció radiofònica i servidora volia dir-ho primer aquí que enlloc, tot i que ja hi va haver qui s’hi va avançar sense encomanar-se a ningú.

L’ordre habitual seria:
1. El llibre arriba a les llibreries.
2. Se’n fa promoció arreu on es pugui.

Però Labreu Edicions aposta per un sistema agosarat de màrqueting que ja veurem com resulta: així que dilluns començarem a posar la mel als llavis dels possibles compradors/lectors, i s’hauran d’esperar fins divendres per fotre-se-la a cullerades, si els ve de gust.

Aquí queda anunciada aquesta sorpresa que ja no és sorpresa, aquest llibre que encara no és llibre. A mesura que vagi sabent en quines llibreries es vendrà, quines altres promocions en farem, etc., us n’informaré. Tot i que ja us avanço que la cosa serà discreta i de petit comitè, com servidora. I per saber-ne més, no deixeu de visitar l'editorial, esclar, i els punts de venda dels seus llibres.

Prometo tornar a l’activitat bloguera habitual en breu i no excedir-me gaire amb l’autobombo. Gràcies per llegir aquesta parrafada sense gaire teca però amb molta il·lusió, i gràcies sobretot perquè en part sou culpables d'aquest pas de la gratuïtat digital al paper relligat en venda.


|| Afegit de 4 d'abril ||
Vilaweb ja se n'ha fet una mica de ressò.


ATENCIÓ:
El llibre definitivament serà a les llibreries després de Setmana Santa. A partir d'avui (13 d'abril), i de moment, ja el podeu trobar a La Central, Documenta i Laie.



27.3.06

Avís a novel·listes 


A les sales d'espera s'hi ha d'anar amb llibreta i llapis, són una mina. Només s'hi ha de parar l'orella. Hi ha casos com cabassos, i no surten a la tele ni ens han arribat per fonts poc fiables, els hem sentit en boca dels seus protagonistes. El tòpic es recontrareconfirma, la realitat supera la ficció. Per què t'has d'exprimir el cervell trenant trames impossibles si, per exemple, una setmana de la vida del teu veí d'espera dóna per a dues novel·les? Per què t'has anar a documentar per aconseguir un argument creïble, si el de l'habitació 245, durant vint minuts de conversa relaxada, te n'embasta un de sèrie negra sense cap esforç i amb un pijama de seda indiscretíssim que demana una pàgina i mitja per ser descrit?

Així que com que m'he llevat amb vocació de servei, faig saber als pocs novel·listes que perden el temps llegint aquestes línies en comptes d'estar teclejant com a bojos o assajant signatures per a d'aquí menys d'un mes, que facin el favor d'anar al metge (no, no els titllo de malalts), a un que trigui una mica, i que s'asseguin a la sala d'espera, prenguin paciència i posin cara de buscar contertulià. Els garanteixo que en sortiran amb el canell cansat de gargotejar. Ara, com tot, té el seu risc...

... A les sales d'espera s'hi ha d'anar amb llibreta, llapis i... cronòmetre, que hi ha gent que si no els dónes una hora límit no troben el moment de posar el punt i final; i n'hi ha que ni el punt i seguit, no posen. Per això recomano, si més no als més agosarats/desesperats, que encetin la conversa amb un «tens vint minuts per explicar-me la teva vida». Resultats garantits, feu-ne la prova; cada família té una trilogia com la dels Corleone amagada sota una capa d'aparent normalitat!



22.3.06

Primera reacció 


Pell de gallina, la primera reacció és pell de gallina, trucar als pares, posar la tele i no poder continuar asseguda a la pantalla si no és per llegir aquest comunicat mentre el sol em torra l'esquena en aquest matí de dimecres històric. Massa d'hora per celebrar res, tot i que la temptació de fotre un crit de visca és gran. Precaució és la consigna.



20.3.06

Paper de vidre: quartet de novetats 


Paper de vidre encara la primavera amb quatre novetats importants.


La primera és que estrena web: paperdevidre.net: la revista ja té domini propi i una pàgina sense propagandes ni pop-ups que destorbin. I és de collita pròpia, així que em toca fer-ne promoció, ara més que mai.

A banda de veure-hi la portada i els articles destacats del darrer número de la revista i de poder-vos-el descarregar, a sota teniu tots els altres números apareguts fins ara i a la dreta un apartat de notícies que anirem actualitzant.

I parlant de notícies (segona novetat), el proper 23 d'abril surt un número especial de Paper de vidre amb motiu de la festa (tercera novetat) que es farà el 3 de maig a la Jazz Cava de Terrassa, amb les actuacions següents:

· ÒSCAR INTENTE ens oferirà un fragment del seu espectacle poeticomusical Ca... lluny, reDéu...!;
· ROGER PUIG / SR. POLISSÓ, cantautor, cantarà acompanyat pel seu germà Aleix al violí;
· SANJOSEX, la seva actuació serà un fi de festa ben sonat.

I per últim, la quarta novetat, la més important, la que tots esperàvem: ha sortit el número 36 de la revista, la coberta de la qual és obra de l'artistíssima Cucucaracha de Cháchara.


Sobre els continguts, no us en diré res més que quatre noms propis: Jordi Puntí, Francesc Garriga, Gabriel Ferrater i Miquel Bauçà, la resta busqueu-la a paperdevidre.net. No sé què hi feu, aquí, encara... Aneu-hi!

Afegit, 21 de març: Vilaweb se'n torna a fer ressò.



Barri reservat per a filmació 


Fins fa pocs anys vivia en un poble que no excel·lia per res en especial, que jeia tranquil a la costa maresmenca i ni el port, que no arribava a ser port, no cridava l’atenció de ningú, i menys dels mitjans de comunicació.

Un dia, sí, hi van voler fer una mesquita i tots els clients de vidalsassoon anticaspa que residien al poble van sortir dels seus nínxols marmoris i es van passejar pels carrers del casc antic (el seu hàbitat natural) amb els ulls en blanc i la llengua enverinada, i fins i tot algunes mòmies van recollir signatures amb bolígrafs enteranyinats i llibretes esgrogueïdes.

I un altre dia hi va caure pedra, molta pedra, calamarsa en deien els homes del temps. I l’Antonieta, o la Conxita, van sortir a la tele, també: bé, elles no, les seves mans sostenint l’esquerra una nou i la dreta una pedra, perquè els telespectadors (ruquets de mena, sembla) les poguessin comparar i endur-se les mans al cap en veure que havien caigut pedres grosses com nous, al poble —que no és el mateix que dir «han caigut pedres grosses com nous».

Fa poc, quan jo ja no hi vivia, al poble on no passa mai res (perquè no surt mai als diaris) es van inventar una cursa per captar l’atenció dels mitjans: a la matinada d’un dels dies de la festa major tothom qui volgués estava convidat a córrer a pèl per la platja, que no és platja, del poble. L’endemà el cava corria com l’aigua, al poble, a l’hora del TN Migdia.

Antimesquites, fenòmens naturals excepcionals i gent en boles, aquests són els tres moments estel·lars del poble on no passa mai res.

Ara el meu barri surt als diaris i a la tele en qualsevol moment i pel motiu que vulguis: perquè una colla d’adolescents mal crescuts i addictes a l’essa-ema-essa s’han reunit per enriquir els de la Coca-cola i els de Don Simón a parts iguals; perquè no sé quin director neozelandès hi ve a rodar una pel·lícula que en realitat està ambientada a la Letònia medieval, però ves per on que el barri hi té un aire; perquè el fan servir de plató per anunciar-hi l’últim model d’Audi que ha sortit al mercat; perquè hi ha un paio que hi ha obert una botiga on infla globus i te’ls cobra a preu d’or; perquè està de moda i està de moda i està de moda; perquè aquí els vells els tenim en edificis sense ascensor, escales plenes de merda i amb instal·lacions elèctriques predemocràtiques; perquè ui que multicultural i multidivers i policromàtic i de moda i de moda i de moda que és; perquè un altre paio que devia necessitar blanquejar diners ha obert una galeria que no és galeria que és un cafè i no ho és i que podria ser un pub però no ben bé on exposa fotografies que no són fotografies i els cedés de chill out van que volen mentre les cambreres aprenen l’espanyol gràcies als clients, que no són clients que són col·legues, amb paciència i poca feina; perquè tot i que fot pudor de pixats està de moda i de moda i de moda; ara perquè sí, ara perquè no, i ara perquè toca, perquè és in, és on, és off, és out, és oh, oh, mo-da, mo-da, mo-da...

És estrany viure en un barri que surt cada dos per tres als mitjans, perquè ho és dinar veient la fleca on has comprat el pa a la pantalla, i ho és sopar amb el carrer per on has passejat aquesta tarda al televisor; i ho és encara més si véns d’un poble que no destacava per res, que passava desapercebut, que només era una parada de la renfe, un poble amb una platja postissa i un port que va fer riure. És estrany passejar esquivant càmeres i «espais reservats per a filmacions» si abans et senties les passes quan travessaves el teu carrer a qualsevol hora del dia.



16.3.06

Les llambordes assassines | Primeres impressions lisboetes 


First round!

El comandant ja ens avança que no hi fa tan bon temps com a Barcelona, però em manca aquesta referència meteorològica perquè n’he sortit de matinada, amb els carrers a mig fer.

Amb les maletes a l’hotel i la vista tenyida de gris, el resol fa que mig acluqui els ulls, que ja tenien prou feines a mantenir-se oberts a causa de les hores de son robades per a l’escapada lisboeta.


Lisboa per ara fa baixada, i constato que el paviment demana a crits una revisió urgent; molts turmells es deuen haver torçat per aquests verals. Tot i així, veig força portugueses abillades com el dia i amb uns talons que els fan remenar el cul mentre trepitgen les llambordes irregulars sense por. Observo el meu calçat d’esport i celebro haver-lo triat amb tant d’encert malgrat l’hora en què me l’he cordat als peus. No remeno el cul, però tampoc ensopego.

Miro més a terra que enlloc, perquè si em despisto apareixen unes escales, una baixada més pronunciada, un tros de vorera aixecat, unes obres que em fan desviar cap al mig del carrer, un cotxe mal aparcat. El verb passejar de moment és inconjugable, el trànsit és caòtic, el paviment me la té jugada i el plànol incomplet que tinc entre mans se’m replega de qualsevol manera a causa del vent que s’intensifica a mesura que vaig apropant-me a la costa.

Des de l’avió, havia imaginat una altra Lisboa, més propera als carrers dibuixats en aquest llençol de paper que se m’enganxa ara a la cara ara al pit. La feina és meva perquè els noms de les plaques i els del mapa coincideixin. I Lisboa ja no fa baixada, sinó que em vincla mentre ascendeixo i forço els bessons, els malucs i l’esquena. I trona.

Trona i llampega i per primer cop miro del tot enlaire sense saber on caurà el proper pas. Té, pluja de la bona, de la forta, de la que et deixa el cos xop en poc menys de cinc minuts; i vent, vent que dificulta la pujada, obliga el paraigües a ser reversible i et fa acotxar encara més mentre avances ja no saps cap a on: el plànol plegat de qualsevol manera i entaforat a la primera butxaca que t’has trobat tot palpant-te.

Un cafè ben carregat per veure l’aigua que cau rere un vidre entelat. Reanimo el mapa, mig xop, mig rebregat i esquinçat per la meitat, a l’alçada de la Praça do Marqués de Pombal, la frontera entre la Lisboa nova i la vella.

Examino la ruta que he de seguir, en memoritzo les coordenades, pago el cafè i em calço la caputxa de l’abric. Paraigües a la mà esquerra i plànol a la dreta, espasa i escut, i em llenço kamikazement al carrer. Obrigado és el meu crit de guerra. Gràcies, gràcies per aquesta prova de foc, gràcies per la pluja, pels llamps i els trons, pel vent, per tots els fenòmens naturals que tinc a l’abast de la mà per gaudir d’una experiència lisboeta particular. Sol? Passejar? Perdre’s? Ca, dona, ca, puja’t la cremallera, bandeja’t aquests somnis del cap encaputxat i ataca Lisboa amb coratge.

A l’horitzó, la tela blau marí del paraigües del Caprabo, però la vista fixada al sòl, per apreciar la varietat de les llambordes de Lisboa, tot calculat perquè el vianant no s’avorreixi; que n’arriben a saber els del consistori lisboeta, recoi. Gràcies, gràcies, obrigado per aquesta varietat ornamental que a més rellisca que fa goig; ara desitjaria dur talons per clavar-los a les escletxes de terra sense pavimentar, l’única manera segura d’avançar per aquests carrerons costeruts. El calçat esportiu em garanteix relliscades que per sort es resolen amb una estrebada al braç més proper, que no sempre és el del copilot. Obrigado a totes les mans anònimes que m’ajuden a fer camí per la ciutat de les llambordes homicides; obrigado als braços forts portuguesos de bigoti fosc que em van regalar un somriure humit mentre m’acompanyaven durant uns metres fins a recuperar l’equilibri perdut.


Second round!

La pluja se’n va a dinar en horari europeu i ens regala una estona de treva durant la qual aconseguim treure la càmera de la motxilla, identificar alguns dels llocs marcats amb una creu fosforescent al mapa, i fins i tot engolir el primer plat de bacallà cuinat per mans portuguesocelestials i degustat al costat de la taula on es veu que (fot-li merchandising) seia un tal Fernando a fer la copeta i a escriure versos en nom d’altri. Sortirà més car el bacallà si ens el fotem acompanyats de l’absència del poeta?

Mentre cullerejo el doce da avozinha que ens recomanà en paper cuixé el nobel portuguès que té la traductora a casa, no deixo de fer llambregades d’esquitllèbit a la finestra, per caçar possibles paraigües oberts d’altri que ens anunciïn la bona nova d’una altra pluja miraculosa.

Trec pit mentre assaboreixo la darrera cullerada de les postres i demano al cambrer els cafès que han de segellar aquest dinar de luxe merescut. Deso el paraigües a la motxilla i decidim anar al Castelo de São Jorge, ara que els núvols es contenen en una grisor que no fa tenir massa esperança de llum per al que queda del dia (obrigado, Ishiguro!).

Un cambrer, amable mentre sosté la meva targeta de crèdit, vol saber d’on venim i a on anem, i decideixo respondre-li des d’un prisma geogràfic: Barcelona i el Castelo. No tinc prou lletres al teclat per descriure l’expressió de sorpresa que ens regala quan sent un rere l’altre els fonemes que construeixen la paraula Castelo, fins a la o no ha pogut ni respirar ni inspirar, i gairebé no expira quan li hem reconfirmat que sí, que ara agafem el tramvia 28 i passarem la tarda entre les rotllanes de merlets que coronen la ciutat. Ens ha acompanyat fins a la porta amb expressió de dol, ha mirat el cel, se’ns ha acomiadat amb llàgrimes als ulls i ens ha donat una targeta del local per si mai hi volem tornar, tot i que quan ha pronunciat la sentència que ve darrere del si s’ha mig ennuegat i ha cobert la seva tristor amb el tovalló que li penjava del braç.


Last round!

Els tramvies lisboetes llisquen pels llocs més insospitats i et porten arreu on vulguis, però primer has de trobar-los, i per saber per on passa el 28 has d’anar mirant amunt de parada en parada, fins que el banderí metàl·lic groc et retorni les dues xifres que fa estona que et dansen entre celles. I mirant amunt, mirant amunt, he vist que del gris passava al negre, el cel, com si es disposés a regalar-nos un recital de fados.


Rock dur tocaven els llamps i els trons, vestits de cuir, mentre ascendíem el turó dalt del 28, intimant amb turistes i locals apinyats en aquella cabina groga i rovellada que seguia els fils elèctrics de memòria. Com a mínim hem estalviat als nostres peus una estona de llambordes amb set de sang catalana.

Si el trànsit a Lisboa és garantia d’una visita a urgències per a cardíacs, afegiu-hi els tramvies fent uns revolts vertiginosos, els portuguesos travessant per allà on els sembla i els turistes encantats al mig del pas. Sortim del 28 amb les faccions per ordenar, el caliu dels altres passatgers impregnant-nos les robes i els peus amb ganes de gresca després de mantenir-se quiets i ferms durant els deu minutets de trajecte —ja se’n penediran.

Diu que el 28 t’acosta al castell, doncs encara bo! Perquè des de la parada batejada irònicament com a Castelo fins a la fortificació que li dóna nom hi ha un bon tram de pujada de la que et fa vinclar tot formant un angle de noranta graus, una delícia si tens l’estómac ocupat paint bacallans i dolços a parts iguals.

I a mesura que els merlets es van fent més grans davant meu, el cel s’enfosqueix novament i el recital elèctric reprèn la partitura allà on l’havia deixada abans. Tothom baixa del castell a corre-cuita i s’aixopluga en el primer bar que troba, però la tossuderia i la pressa (la nostra escapada és de tres dies) ens fan accelerar el ritme d’avançada i reforçar el pas picant ben fort de peus damunt de les llambordes llustroses.


Fora de combat

No cal dir que ni caputxes ni paraigües ni vinclades de noranta graus ens van protegir de la pluja en diagonal que va caure sobre Lisboa l’estona que el meu consort i jo vam passejar pels dominis del castell. La boira ho va envernissar tot i la banda sonora va incloure temes més monòtons com ara el repic de les gotes sobre les fulles dels arbres, els passos accelerats d’algun turista fugitiu o el «compte, un toll!» que ens dedicàvem l’un a l’altre.

I si pujar al castell ja va ser una odissea, baixar-ne ens va fer sentir com els participants d’aquells concursos orientals que passaven per la cinc ara fa uns anys en què els feien baixar per un barranc abillats de groc i amb un casc al cap i la gràcia estava a veure’ls caure de cul i tornar-se a aixecar. Sumeu llambordes desiguals més paviment xop més tolls més paraigües en una mà i mà del consort a l’altra més llamps i trons més pressa més carrers plens de revolts i baixades, i ara intenteu no riure —no es pot.


Entre relliscada i relliscada, però, vam tenir temps d’apreciar novament el noble art de la col·locació de les llambordes, que no sempre es disposen de la mateixa manera, i vam començar a constatar que aquella seria la imatge que ens quedaria de Lisboa si el temps no canviava: un mosaic de mosaics de llambordes blanques i negres, en forma de flors, estrelles, creus, línies ondulades i motius semiheràldics. I un cel gris com a horitzó, rere el blau marí caprabesc que ens pretenia aixoplugar de l’aigua.

NOTA: I si us voleu fer una idea de les quaranta-vuit hores restants passades a la ciutat del poeta amb més identitats que la mà dreta del José Luis Moreno d’abans de Noche de fiesta, feu un Control+C i després dos Control+V i canvieu tan sols els circumstancials de lloc per Monestir dels Jerónimos, Torre de Belém, Padrão dels Descobrimentos, Casa do Alentejo, Chiado, Baixa, Bairro Alto, Alfama, Sé... I al final afegiu-hi que va sortir el sol quan matàvem el temps sobrer entre el check in i l’hora d’embarcament asseguts en una cafeteria anodina de l’aeroport lisboeta, lluny de les llambordes assassines d’empenyes i turmells catalanets.



10.3.06

Bon dia cada dia 


Bondiasócelcarter.
Bondia.
Bondiasócelcarter, cada matí a quarts de deu.
Bondia, i li obro la porta de baix.
Bondiasócelcarter amb català d’Osona.
Bondia amb català del Maresme.
Bondiasócelcarter, i amb això en tens prou.
Bondia, i per què no puges?
Bondiasócelcarter, la carta te la deixo a la bústia.
Bondia, i per què no me n’arriben, de certificades? Jo et signo el que vulguis.
Bondiasócelcarter, i d’aquí no passo.
Bondia, en vull més.
Bondiasócelcarter, tinc més cartes per repartir.
Bondia, que s’esperin.
Bondiasócelcarter, no totes són factures.
Bondia, segur que no són lletres d’amor.
Bondiasócelcarter, potser Vodafone és el pseudònim d’un teu amant secret.
Bondia, només em vol pels diners.
Bondiasócelcarter, hi ha un sobre gran que no cap a la bústia.
Bondia, puja-me’l, moreno, que estic fent cafè.
Bondiasócelcarter, te’l deixo damunt dels comptadors de l'aigua.
Bondia, no em truquis més, bandarra.
Bondiasócelcarter, fins demà.
Bondia, no t’obriré.
Bondiasócelcarter, sempre dius el mateix.
Bondia, demà baixaré.
Bondiasócelcarter, no t’atreveixes.
Bondia, vull veure’t la cara.
Bondiasócelcarter, no ho espatllem.
Bondia, no tens curiositat?
Bondiasócelcarter, no ets l’única.
Bondia, en tens una a cada porta.
Bondiasócelcarter, sí, però tu...
Bondia, jo res, vés-te’n.
Bondiasócelcarter, fins demà.
Bondia, demà és dissabte, no m’enredis.
Bondiasócelcarter, bon dia sóc el carter.
Bondia, bon dia.
Bondiasócelcarter, mmmm...
Bondia, mmmm..., més!



6.3.06

Retorn forçat per dignificar la professió 


Torno de l'escapada lisboeta i veig que insulten un portuguès de fama reconeguda (el seu llibre de memòries sic!!!!! és als aparadors de totes les llibreries de Chiado i Baixa) amb el meu ofici. Estranya coincidència.

Difícil mantenir-se callada quan se'n foten (sense voler-ho, molt bé, i què?) de la manera com et guanyes la vida. Ara sé com es deuen sentir les putes quan els gasten el nom per insultar algú no ho faré més.

No, no m'ofèn que emprin la meva feina per desacreditar a algú (senyal que no tenen ni p... de què faig per arribar a final de mes!), el que em revolta és que pensin que el senyor Mourinho durant el Barça de Robson feia de traductor!?

Gràcies per la imatge, Francesc.



Creative Commons License