Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

26.2.07

El poder laxant dels serveis d'atenció al client 


El poder laxant dels serveis d’atenció al client per via telefònica és cada dia més esfereïdor. Algun metge incompetent n’hauria de fer un estudi (s’entén que els competents tenen altra feina que calcular tants per cent). Des del «Buenos-días-le-atiende-Begoña-en-qué-puedo-ayudarle» ja se’m comencen a remoure les tripes, i la cosa va en augment quan sento el primer «no-me-consta-doña-Cristina». Tant és així que quan vaig restreta truco a Ya.com o Vodafone (les meves preferides) i desfilo cap a Can Roca amb un somriure triomfador: sé que en sortiré més feliç. El problema ve quan hi he de trucar per problemes tècnics reals i, en canvi, tinc la flora intestinal al dia.

Begoña: Buenos días, le atiende Begoña, ¿en qué puedo ayudarle?
Tina: Hola, no em funciona el wifi.
B: Disculpe, no la he entendido.
T: Hola, no me funciona el wifi. (Noteu que el canvi d’idioma només afecta un parell de lletres que s'intercanvien les posicions: em passa a ser me.)
B: ¿Sería tan amable de decirme su DNI?
Tina: Sí.
B: ...
T: ...
B: ¿Perdone?
T: ¿Sí?
B: ¿Su DNI?
T: Ah, sí: XXXXXXXX, y la letra X, de Xilófono.
B: ¿Es usted Cristina Vallès?
T: Sí, la misma que viste y calza. (Quan truco a aquests llocs aprofito per treure la pols a la meva col·lecció de refranys en espanyol.)
B: De acuerdo, doña Cristina, dígame, si es tan amable, si es usted la titular de la línea. (El tractament d'Infanta és el primer cop de puny a les entranyes.)
T: Sí, se lo digo: sí lo soy, doña Begoña.
B: De acuerdo. ¿Qué es lo que le pasa, doña Cristina?
T: No me funciona el wifi, doña Begoña.
B: De acuerdo, doña Cristina, dígame, si es tan amable, qué tipo de módem tiene usted.
T: Sí lo soy. El módem XXX, con X de xilófono, doña Begoña.
B: De acuerdo, doña Cristina, dígame, si es tan amable, si están todas las luces del módem encendidas.
T: Sí lo soy. Y sí lo están, doña Begoña.
B: Un momento, doña Cristina.
T: De acuerdo, doña Begoña.

(...)

El «momento» dura més de deu minuts, així que me’n vaig al lavabo, poso el «manos libres» i assajo uns passos de ball amb el fil musical de la companyia. M’agrada com llisquen les sabates sobre les rajoles del bany, i com ressona la meva veu...

B: ¿Doña Cristina?
T: ¿Doña Begoña?
B: ¿Está ahí?
T: ¿Estoy ahí?
B: ¿Hola?
T: ¡Hola!
B: Doña Cristina, me informan que hay una avería en su zona.
T: Doña Begoña, ¿en qué zona estoy?
B: Gracias por utilizar el servicio de atención al cliente de…

José Coronado hauria de protagonitzar els anuncis d’aquesta gent, ni Activia ni romanços. «Està ocupaaaat!» Sempre acabo posant-me intestinalment al dia a la seva salut.



16.2.07

Reptes professionals televisats 


Sempre que conviden un cuiner a un programa de la tele acaben enfrontant-lo a una tauleta amb quatre ingredients difícils de combinar perquè faci una demostració de les seves aptituds culinàries. A un cantant, el fan cantar. A un polític, el fan xerrar, callar i donar explicacions impossibles. I para de comptar, gosaria dir que la resta de professions que passen per la pantalla no corren aquest risc de ser posats a prova en públic i sovint sense avís previ.

No sé per què no podrien convidar un escriptor i fer-lo seure en un racó de la taula amb un full i un llapis, a pèl, i filmar-lo mentre es concentra per vèncer la pàgina en blanc. O un traductor, assegut davant d’un portàtil sense connexió a Internet, i amb un document de banca o un sonet xecspirià esperant ser traduït. O un corrector, plantat davant del guió del programa amb un bolígraf vermell a la mà.

Ah, però no cal anar a la tele per trobar-te davant d’aquests reptes professionals de tant en tant. Tard o d’hora t’arriba aquella feina que ningú t'explica com s'ha de fer, aquell client que no sap què vol i pretén que li endevinis el pensament, aquella traducció irrealitzable, aquella novel·la que demana un intervencionisme corrector salvatge. I no hi ha càmeres gravant, per sort... O per desgràcia?



14.2.07

El dia del client 


El dimecres és el dia del client al súper i per les cues que s’hi fan sembla que hi regalin qui sap què. M’agrada fer cua i veure què compren els meus veïns, i acabo elaborant mentalment possibles receptes amb els ingredients que posen a la cinta transportadora de la caixa.

El president i la primera dama van al súper a la mateixa hora que nosaltres, i mentre fan cua al peix ens fan brometes en veu ben alta que fora d’aquell context no em farien cap mena de gràcia, però allà dins els propino uns somriures que competeixen amb els fluorescents que pengen del sostre.

No sé què posen a l’ambientador que em torno la persona més amable del món i puc mantenir llargues converses sobre pernil dolç o compreses alades sense perdre la paciència.

Des de les conserves, sento les conyetes del president i alhora ajudo un senyor a trobar cogombrets amb gust d’anxova sense tenir ni la més mínima temptació de demanar-li per què els vol.

Passa el noi que representa que t’ha de dir on són les coses si no les trobes i ni s’adona que se’ns cremen les pestanyes de tant llegir etiquetes. Porta els cascos posats i balla salsa. «Reserva’m un ball», li diria. M’estic esverant per moments, boja de felicitat entre prestatges ben ordenats i ofertes destacades amb colors vius.

El senyor dels cogombrets crec que em vol adoptar, li porto el carro i passegem junts fins als iogurts, allà ens separem, ell vol vi barat i jo me’n vaig cap a les garrafes d’aigua: ens separa una set diferent.

Fent saltets amb la garrafa en braços busco el copilot, que se’m deu haver desmaiat a la secció de les fruites i les verdures intentant trobar la tecla dels alvocats a la bàscula digital. Cridaria «La dos!» des de l’altra punta del local, però em continc, i gairebé caic en les xarxes d’un parell de «tres al preu de dos», però a l’últim moment els driblo i me’n sento orgullosa.

Rescato el copilot, pesem els alvocats i anem cap a la cua. Davant nostre, una senyora ha comprat espaguetis frescos, tires de bacó, crema de llet i formatge ratllat: «fàcil», he bavejat. «Que aprofitin els espaguetis a la carbonara», li diria, però ja ens toca, ja ens toca!, i ve el moment més adrenalínic, el d’omplir les bosses a velocitat supersònica perquè el de darrere nostre fa sorollets amb la boca. Si la vida fos un súper el dia del client...!



12.2.07

Salutació de cuir vell 


De cuir vell, la seva cara és una de les fixes al meu tros de carrer. Amb unes ulleres d’informàtic dels anys vuitanta, vigila el seu pam de vorera i saluda els veïns tot deixant entreveure una cremallera de dents grogues rere uns llavis com cigars. La seva salutació és discreta, un lleugeríssim cop de cap i un petit aixecament de celles, i no per timidesa, no vol molestar.

De tant en tant es passa la mà pels cabells, una mata espessa i negra que fa pensar en el Felipe González dels primers anys de presidència. La camisa de quadres li corda just, i els pantalons grisos li tapen les sabates, de les quals només se’n pot veure la punta, de color negre desgastat.

No sempre és a la porta de la botiga, de vegades té visita, algun amic que se li asseu en una cadira, davant del mostrador, i observa com despatxa, alhora que també somriu als clients: ració doble d’amabilitat pakistanesa.

Només ell entén la distribució dels productes al seu local, on les salses de tomàquet estan al costat dels cordons de sabata, i les galetes amb les pastilles de sabó, i el més visible són les garrafes d’aigua i les bosses de patates i succedanis, i una mena de barretes energètiques de sèsam i mel que té en un dispensador just al costat de la caixa.

Se sap tots els preus de memòria, i et canta les xifres com si et donés la combinació guanyadora de la loto. La seva felicitat de comerciant s’encomana, i tot i els prestatges plens de pols, el terra brut i el fluorescent que fa pampallugues, et transporta a un estat d’agradable comoditat dins del desordre imperant.

Els quiosquers i ell són les meves dues salutacions fixes diàries, nimis cops de cap que m’empenyen de camí al dia rere dia, com els crits encoratjadors dels espectadors que segueixen una cursa ciclista. No sé si el pakistanès del meu carrer escriu poesia, però encara que no ho faci, hi ha dies que li cridaria «mushaira!» només pel gest prosaic de saludar-me.



9.2.07

Mitjons 


Des de fa uns dies, vida rima amb estabornida, derrama amb drama i pitjor amb mitjó —i no m’han posat el pitjor mitjó possible, però sí el pitjor que he vist fins ara. Rimes consonants, ben travades, que no deixen lloc al dubte, i marquen un ritme concís, fort i sonor dels dies.

I em pregunto si no seria millor una rima assonant, més suau, més lliure, més dèbil, que em recités els dies amb una certa nebulosa. I arriscar-me a dur bons mitjons sense gaudir-los del tot, només passavolant.

Em debato entre assonant i consonant, i trio sempre la segona opció, i que vinguin els mitjons que vulguin, que jo tinc els peus a punt de vestir-los i treure’n tot el partit possible, fins a foradar-los, desgastar-los i deixar-los plens de boles.



7.2.07

Uns bolquers i un astronauta 


En els tallers de redacció que he arribat a patir en vida, tard o d’hora sempre arribava l’exercici que consistia a construir una història amb dos objectes o idees aparentment difícils de fer lligar.

Recordo el dia que la professora Conxita, que xalava de debò omplint-nos de vermell les redaccions («Hi falta sensibilitat», «Hi falta dramatisme», «No és sincer», etcètera) i que em semblava que ens volia convertir en guionistes de serials per a tevetrès, ens va demanar que escriguéssim un relat en què hi sortissin un tractor i una biblioteca. Tothom va arrufar el nas i a mi se’m va caure una petita bava de plaer per la comissura.

Em vaig inventar la història d’una bibliotecària que treballava a la facultat de ciències agrònomes i que es desplaçava pels enormes i nombrosos prestatges de la biblioteca amb un tractor amb unes pinces per col·locar els llibres al seu lloc. Crec que encara la conservo en alguna carpeta... La cosa acabava fatal, amb una tempesta terrible, la iaia que perdia els estreps i començava a empaitar els alumnes amb el tractor, i aixafava joves i llibres sense cap mena de mirament. Els comentaris de la Conxita van ser: «Vols dir que llegeixen tant els aprenents de pagès?» i, en el desenllaç, «Massa sanguinari».

En llegir aquesta redacció, m’he recordat de la Conxita: sembla que l’hagi encarregada ella, aquesta notícia: «Per demà, vull que feu de periodistes i escriviu una notícia, de no més de sis-centes paraules, en què hi surtin un astronauta i uns bolquers.» I he imaginat els comentaris en vermell que hi deixaria: «Vols dir que els astronautes tenen sentiments?» o «Costa de creure que l’astronauta gelosa no s’aturés en cap àrea de servei ni per anar de cos»!?



2.2.07

Vel·leïtats a la barra 


M’he fet implantar unes ventoses als colzes per poder-los tenir recolzats a la barra del bar durant hores. Uns escuradents em mantenen obertes les parpelles, i uns petits dispositius fabricats amb comptagotes em van remullant les ninetes regularment. La cervesa la ingereixo amb una canyeta, fent petits glops de manera periòdica, i gràcies a una sonda faig les meves necessitats líquides d’una manera més o menys digna sense haver-me d’aixecar del tamboret.

«Faig llàstima», em dic mentre em veig constantment reflectit al tros de mirall que queda lliure entre el calisay i el melody. «Faig llàstima», ho escric en una pàgina en blanc de la meva llibreta de mà, la que duc a la butxaca de la camisa per si la inspiració m’enganxa bevent —que és altament probable, no perquè m’inspiri sovint, sinó perquè tres quartes parts del dia les passo literalment enganxat a la barra d’aquest bar, amb els morros a la palleta blanca amb ratlles vermelles.

L’amo del bar em fia perquè encara m’admira, és el meu primer i últim fan. Sap que sóc escriptor, em diu, i que algun dia guanyaré un premi i en els agraïments em recordaré d’ell. I jo li etzibo que no sé si ho sóc, i que si mai guanyo res segur que no l’esmentaré en el meu discurs, perquè només és el tio que em serveix els quintos i em mira amb pena mentre eixuga les gerres amb un drap que un dia va ser blanc.

Però no guanyaré mai res, perquè no escric, perquè la llibreta que duc a la butxaca de la camisa és plena de merda, de la meva merda, i dubto que ningú estigui tan desesperat com per convertir-la en matèria guardonada amb un nom propi d’un autor trilingüe i multidisciplinari (que dirien ara) de fa segles...

... De sobte, algú em toca l’espatlla, em diu que fa més de vint minuts que remeno el cafè amb la cullera, que se m’ha caigut la llibreta a terra, i que si m’ha vingut a destorbar és perquè li ha semblat que m’havia adormit a mig esmorzar, i perquè són dos euros amb vuitanta, el croissant i el cafè amb llet.

Ja he tornat a somniar que era un autor inèdit i maleït en un bar ronyós d’un barri brut i literari a parts iguals. És un malson recurrent, malson perquè no m'agrada seure en tamborets, perquè el gust de la cervesa cada cop em disgusta més i perquè si un dia Jean Genet es va inspirar en aquest racó de món és perquè ja duia la inspiració de casa, no perquè cada cantonada pixada del barri de moda de la ciutat destil·li alta poesia.

Pago els dos euros amb vuitanta, recullo la llibreta plena de notes d’altri i passo pel WC abans de sortir cap a la feina, que en tinc i molta, i no puc perdre el temps amb els colzes damunt d'una barra d’una cafeteria ultramoderna i recontralluent.



Creative Commons License