Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

31.8.06

Raval, el musical 


Viure en un barri de carrers estrets i superàvit de personalitats multiculturalment extravertides fa que de cop i volta et trobis protagonitzant un musical amb coreografia inclosa, i no entenc com no se n’ha adonat encara la Gonyalons, de la potencialitat del Raval per ser carn de cantarelles rimades sobre amors impossibles i altres temàtiques suadíssimes que la gent s’empassa sense rondinar si els les vens disfressades de musical amb nenets fibrats i noies poc vestides.

Això a l’Eixample no ho tenen, allà només sents els fils musicals de les botigues «tènuement» (eufemisme al canto!) esmorteïts pels motors dels cotxes i els autobusos. Al Raval, però, els cotxes poc que passen per segons quins carrers, d’autobusos no en gastem (tret que considereu que és un autobús aquella mena de furgoneta que s’han tret de la màniga els de la seu del districte i que malda per travessar el barri de nord a sud i de sud a nord carregada d’avis que no tenen pressa), i tenim un alt índex de durs d’orella que tot i així insisteixen a escoltar música i fer-la escoltar a tots els que comparteixen codi postal amb ells —«solidaritat musical» se’n diu.

Així, surts de casa sacsejant els malucs al ritme d’un rumba, baixes les escales trepitjant-li les síl·labes al Jagger, travesses el teu carrer empesa per una cúmbia, esquives tifes de gos (vols pensar que són de gos) recargolant el ventre amb l’ajut de la Shakira i saludes la senyorassa dels gats amb un «qué lástima pero adios» de la Venegas —ah, perquè si resulta que et saps la lletra del que surt pels balcons et sorprens taral·lejant a tot pulmó i fent duets amb els vianants més propers, sí!

Per això m’he fet un micro de cartró —amb filet incorporat perquè sigui més creïble (tot i que ara es porten els que es pengen al cap i fan que sembli que et surti un xupa-xup de darrere l’orella al qual no hi ha manera de fer-hi arribar la llengua)— i quan sento les primeres notes d’una tonada coneguda deixo de caminar, trec el micro de la bossa i em col·loco en posició de començar una coreografia (ço és: d’esquena al públic, mirant a terra i amb les cames obertes) i dono el millor de mi musicalment parlant, encoratjada, no cal dir-ho, pels filipins addictes al karaoke, que m’alegren la vida cada cop que travesso el carrer Sant Vicenç i que des que saben que canto pels descosits em saluden efusivament quan els enxampo en uns baixos oberts de bat a bat mastegant les síl·labes que els indica la pantalla i em conviden a participar a les seves llargues nits de competició karaokenca. Ja triguen a fer un cantamania a la plaça del Macba!?



29.8.06

L’hi diré a l’aeroplà 


Un dia vaig trobar un avi a la parada de l’autobús que va cometre tres infraccions incíviques en poc més d’un minut: va llençar un paper a terra, va escopir un gargall semisòlid i voluminós ben a propet de les meves xancles i va escriure les seves inicials al banc de la marquesina (M. L. G., per si a algú li interessa). Me’l vaig mirar i vaig pensar que li deia: «L’hi diré a l’aeroplà».

Un altre dia, mentre feia cua als lavabos del Museu del Prado, vaig topar amb tres senyores de cella única que s’assemblaven terriblement a «La maja vestida/desnuda» però en èpoques menys voluptuoses, totes tres anaven darrere meu i m’anaven fent petites empentetes perquè avancés una passa més cap a dins, ja que devien considerar que deixava massa espai lliure entre el meu cos i el de l’alemanyota alta i mal conjuntada que s’esperava davant meu. Em vaig girar i vaig suposar que els etzibava: «L’hi diré a l’aeroplà».

Una tarda vaig acabar de llegir un llibre que em va semblar una presa de pèl, una collonada, una manera de gastar paper força inútil i emprenyadora, una falsa promesa, una idea mal resolta, un avorriment gegantí, una pèrdua de temps horripilant, i vaig dir-li sense que em sentís: «L’hi diré a l’aeroplà».

Una matinada (i una altra i una altra i encara una altra) vaig sentir tots els grans èxits dels Rolling a un volum que Goya i Beethoven ho sentien des dels llimbs dels artistes i el tercer cop que vaig veure venir els «white horses» i el «brown sugar» vaig somiar que baixava al pis de baix i els deia a les dues nenetes erasmus: «L’hi diré a l’aeroplà».

Uns quants matins m’he trobat mantenint converses absurdes de temàtica meteorològica amb el trio de pintors que ens han refet la sanefa de l’escala, i ara sé que n’hi ha un que va patir una angina de pit i es va salvar de miracle, que l’altre sap imitar el so de la trompeta i que el tercer, tot i no aparentar-ne més de trenta-cinc, gasta la calma i la serenitat dels setanta llargs. I vaig imaginar que enmig d’un d’aquells diàlegs que el de l’angina convertia en monòlegs els confessava: «L’hi diré a l’aeroplà».

Un vespre vaig trepitjar un xiclet verd i vaig afigurar-me que analitzava l’ADN de la saliva que hi hagués pogut quedar barrejada, en trobava el mastegador, el sorprenia al seu domicili a altes hores de la nit i li anunciava: «L’hi diré a l’aeroplà».

I encara l’últim diumenge, jugant-me la vida passejant per les Rambles, vaig llegir en un suro del filòsof més fluorescent de Ciutat Vella que de tots els animals domèstics preferia l’ameba i vaig convèncer-me que el millor era dir-li: «Ensenyi’m on domestiquen amebes, bon home, que encara l’hi diré a l’aeroplà».



28.8.06

La puta trista 


Des del moment que vaig començar a reconèixer-la d’entre totes les altres noies que «fan» la Ronda, vaig tenir clar que l’anomenaria «la Trista». La veia cada dia davant del pas zebra de Riera Alta, amb la bossa penjant-li just per sota l’aixella, ben agafada a l’estil de les iaies quan van a plaça i es pensen que el peruà que descarrega les caixes de fruita els voldrà fotre la pensió que porten sencera i trinco-trinco en un sobre amb el logotip de la caixa, perquè sigui fàcil d’identificar.

La Trista et mira sempre amb uns ulls d’un blau buidat d’expressió i afecte, encabits enmig d’unes faccions eslaves ben correntes que estan emmarcades per una cabellera pèl-roja llarga i mal cuidada. No és que les altres putes saltin d’alegria mentre esperen pescar clients, però la Trista no dissimula el seu desencís vital rere una màscara de maquillatge, cigarretes i paraules gruixudes, es limita a restar de peu, ben arrapada a la bossa —com una columna imaginària que la sosté durant tot el dia—, amb els ulls ben lluny, potser veient paisatges nevats, i la boca semioberta i inexpressiva.

No la veuràs mai amb una cua, a la Trista, perquè els cabells li calen per amagar unes orelles prominents que sembla que puguin sortir volant en qualsevol moment, i també per endolcir la duresa d’uns pòmuls marcats que li enfosqueixen el blau dels ulls. Té el coll llarg, la Trista, i és gairebé l’única part del cos que mou mentre «està a l’aguait», ja que la resta del cos roman hieràtica al costat del semàfor, vora els contenidors de plàstic, paper i vidre, lluny de les altres noies, que aprofiten l’espera per fer-la petar, fumar o escandalitzar les velles que maten la tarda assegudes en un banc de la Ronda.

La Trista vol passar desapercebuda i interroga els possibles clients amb la mirada, que de tan buida que és produeix vertigen si t’hi atures més de cinc segons; com a molt allarga el braç i toca l’espatlla d’algun mascle a qui ja ha ofert els seus serveis, per recordar-li que encara és allà. La majoria de noies de la Ronda vesteixen amb roba ajustada, per destacar les corbes generoses i mostrar el gènere sense embuts, però la Trista no té gaire carn per oferir i es cobreix els ossos amb unes faldilletes de volants que no amaguen unes cames llarguíssimes i fines que acaben en unes xancles vulgars, res de sabates de taló d’agulla com les seves companyes. Els peus plans a terra, les mans aferrades a la bossa, els ulls a l’infinit i anar esperant, amb un escot minso i caigut que no promet gaires fantasies.

Més d’una vegada he estat temptada de convidar-la a un plat de macarrons, a la Trista, però estic segura que ni em veu quan passo, perquè només detecta possibles clients i la competència, aquest seu esguard vacu. La convidaria a un plat de macarrons amb força tall, li faria repetir, l’obligaria a fer una becaina i fins i tot li deixaria dormir amb la bossa arran de la galta, talment un peluix, només per veure-la ajaguda i descansada una estona, amb els pòmuls menys destacats després de la ingesta, i amb la mirada amagada rere unes parpelles que no tanca gairebé mai.



Creative Commons License