Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

27.9.05

Novel·les decoratives 


De vegades et toca traduir llibres que aspiren a ser uns bons petjapapers, i sol ser aleshores (i no quan treballes en alguna petita meravella o fins i tot en un text sense efectes secundaris nocius) quan l'editor, que t'ha agafat confiança a base de demanar-te favors i pagar-te'ls a preu de saldo, te’n demana l'opinió. «Sigues sincera, eh, que ja sé que no tens pèls a la llengua.»

No, no n’hi tinc, tret de quan m’hi jugo el pa, esclar. Llavors em sento a mi mateixa deixant anar:

a) Opció màrqueting:
«Home, aquesta mena de llibres tenen un públic...»

b) Opció premi de consolació:
«Per tocar el tema que toca, no està malament.»

c) Opció estrès de la vida diària:
«És ràpid de llegir i això avui dia s'agraeix!»

Si poguessis, però (ah, si poguessis!), li diries que s’esmercessin a fer-li un bon llom, al llibre, perquè com a mínim fos un bon candidat a decorar un menjador de tons càlids i sofà acolorit d'IKEA (tot i que per a això caldria que el traduïssin al suec!?) .

Perquè hi ha llibres que són això: una bona coberta (si més no des del punt de vista estètic) i res més, i faríem bé de farcir-los directament de fulls blancs perquè cadascú hi escrivís el que volgués, amb la condició que no fos una novel·la. Que avui dia una novel·la l'escriu qualsevol mancat d’escrúpols que sàpiga fer anar el processador de textos i tingui tres tardes lliures a la setmana.

NOTA: Aquest és un text terapèutic (per a la seva autora, s'entén).

NOTA2: Al Rebost, El pa ratllat i el misteri de l'arrebossat.



26.9.05

La finestra 

El teatre del món és tan vast i divers, tan matisat i sorprenent, que treure una estona cada dia el cap per la finestra constitueix un inesgotable divertiment.
Josep Pla (1897-1981)

El Rodamots d'avui conté aquesta citació de Pla, i atès que el Raval és part del món, aquí guaitar per la finestra també és una bona manera de passar l'estona.

A banda de l'anar i venir de gent (i més durant els dies de Festa Major), dels veïns que surten, xerren, criden, compren, increpen el carter, entretenen el quiosquer, pots veure tota la troupe del grup musical 08001 fent una cervesa asseguts a la vorera, o una colla de gent de quaranta mudats i amb ulleres de pasta que assisteixen a la última inauguració de la galeria fotogràfica que representa el percentatge cultural del carrer.

I si travesses la finestra, si vas més enllà del teu carrer, hi haurà els filipins fent-la petar davant del seu videoclub, els pakistanesos fent tres quarts del mateix davant del seu locutori, els nens (ara filipins i pakistanesos barrejats) jugant a pilota o patinant i les nenes gronxant-se penjades de les bastides omnipresents.

Aquests dies tota la informació que ens arriba i sabem pair ve de la finestra, del balcó, del carrer. Una informació que no caduca, que no té pressa, que es repeteix cada dia amb algun petit canvi.



Avui els del videoclub també venen pastissets típics filipins, els del locutori pakistanès s'han fet un rètol nou la mar de llampant amb les banderes de tots els països que coneixen, el quiosquer ha après a fer el sord segons amb quin veí topa, el carter no ha trucat a l'intèrfon perquè la presidenta d'escala tornava de comprar i li ha obert la porta, a les nenes els fan una foto.

I aquestes petites alteracions són les que fan que cada dia calgui fer una ullada per la finestra, i no només llegir les notícies publicades, recitades o emeses pels mitjans. És informació de primera mà, sense interpretacions. Les nenes que es gronxen a les bastides del Raval no surten als diaris.



16.9.05

Avís 


Seguirem inactius uns dies més (hem tret la imatge perquè havia caducat).

NOTA: El rebost i l'Ima(t)ginari van fent al seu ritme...



14.9.05

Raresa 


Hi ha dies que comencen rars i no saps ben bé per què. Avui n'és un. Escric això i m'adono que les mans no llisquen com sempre, hi ha algun nervi que les priva de relaxar-se en escriure. Ja fa una mica que no duc el pijama i encara no sé què ho fa que avui sigui un dia rar. Em miro les mans i no hi veig res de nou, res que m'hagi d'amoïnar. I no és que em llevi amb el peu esquerre, que parlo de mans. Els peus són a lloc i fan el que han de fer: reposar a l'espera d'un encàrrec que els faci calçar-se les sandàlies i anar escales avall cap al carrer. Enyoro alguna cosa, avui, quan escric això; alguna cosa menuda però necessària que no em deixa escriure ben bé lliure. Em miro de nou les mans en acció i veig que obvien un bocí de l'abecedari. És curiós el canvi que origina una cosa ben minúscula. Qui hi ha abans de la u? Qui s'alça després de la essa? Algú que avui se m'escapa en escriure. Algú que fa que avui visqui en un barri bru, que és la causa que vagi en mero (que no perca) als llocs...; algú que provoca que avui l'huracà que va assolar Nova Orleans es digui Karina...!?



12.9.05

Ai, pena 


Profunda és la pena.

Bocí rere bocí, la bastida va desapareixent davant dels meus ulls impotents.

Ja puc passar tot el matí al balcó amb el mocador xop i mocós amagat a la pitrera, les trenes penjant entre els barrots i l'esperança esmicolada. Res, no hi ha remei.

S'han acabat les obres de l'edifici del costat i el meu paleta se'n va. No sap on el durà el destí, però sí que se'n va lluny d'aquí.

Li he cantat un parell de coples i li he ballat un xotis, i ell s'hi ha tornat amb L'emigrant i L'estaca (la segona amb una coreografia dalt de l'estructura metàl·lica que trigaré segles a oblidar). Les darreres notes del nostre comiat han estat, doncs, d'intercanvi multicultural, ben propi del barri. No ens estem de res.

Però encara que refilés com la Caballé i ballés com la Maña, el meu paleta se n'hauria d'anar a un altre lloc, ben lluny d'aquí.

Així que al final he recollit les trenes, he posat el mocador a rentar i he intentat recuperar el senderi després d'aquests darrers mesos de lúxuria visual al balcó. Ara, a veure qui s'acostuma al paisatge erm de mascles i curull de silenci, ai lassa.

NOTA: I amb aquest patetisme tanquem la sèrie dels paletes, cosa que els lectors faran bé de celebrar.



8.9.05

Més lluny de terra 


Ha estat baixar al carrer i adonar-me que avui el pis es trobava més amunt del que és habitual. Crec que avui he baixat del quart i no del tercer. Les coses es mouen de lloc.

Deu ser veritat que hi ha algú que cada nit treu els carrers i al matí els torna a posar, i potser aquesta nit, amb la pluja, no ho ha deixat tot ben bé on tocava. És possible que mentre recol·locava el nostre carrer, hagi aixecat un moment el nostre edifici i després no l'hagi tornat a disposar a l'alçada de sempre.

Avui estem més amunt, segur; tinc els peus més lluny de terra. I no és cap metàfora: tinc el cap on toca, a lloc, ni somnio ni divago.

És només que miro avall pel balcó i veig la gent més petita que ahir i els sento menys les veus. Podria ser que la pluja, que ara hi torna de la mà del flaix fotogràfic d'un sol estrany, esmorteís els crits de les velles que cada dia escombren el seu pamet de vorera per poder fer-la petar a volum de macroconcert a l'estadi.

Sort que no tenim ascensor, perquè avui el trajecte hauria estat més llarg i hauríem acabat parlant del temps amb el veí de torn, segur.



7.9.05

Vull anar a un reality show 


Hola, em dic Tina i m’he presentat a Operación Triunfo perquè crec que em mereixo gravar un disc i tenir una carrera musical ja que canto a la dutxa, he anat dues vegades a un karaoke i els dos cops vaig clavar el Nino Bravo cantant ¡Américaaaa, Américaaaa! amb falset i tot.

Hola, em dic Tina i m’he presentat a Gran Hermano perquè penso que sóc la persona indicada per participar en aquest concurs, ja que sóc una crack en la convivència i els jacuzzis.

Hola, em dic Tina i m’he presentat a La Granja perquè ningú muny com jo una vaca i perquè m’agradaria rentar-me les dents cada matí al costat del Rappel i l’Arévalo.

Hola, em dic Tina i m’he presentat a La Casa de tu Vida perquè crec que el copilot i jo som una parella prou sòlida per resistir en una situació així i perquè tot l’estiu que observem com treballen els paletes i en sabem un niu.

Hola, em dic Tina i m’he presentat a Gente de Primera (apadrinada per Bertín Osborne, esclar) perquè crec que sóc la persona ideal per representar a Espanya al Festival d’Eurovisió. Diuen que canto com el José Vélez. ¡Oh! Michelle, ¿dónde estás? Yo no sé si tú recordarás...

I no hi ha manera d’entrar en un reality. Ara diu que en faran un de Miss i Míster España. Hi insistiré, però em diu la intuïció (femenina, masculina, singular i plural) que no m’agafaran, que fallaré en el test psicològic!?

NOTA: Al Rebost, una recomanació editorial.



6.9.05

No falla 


Si vas pel carrer i de sobte veus que tothom abaixa una mica la mirada i posa cara babaua, no falla.

Si en un bar veus que la majoria miren cap a un punt concret amb ullets enyorats i tendres, no falla.

Si al metro totes les mirades en punt mort (curiosa actitud la dels passatgers subterranis, de deixar la vista en stand by mentre dura el trajecte) recauen en el mateix racó del vagó, no falla.

Si fas cua en una botiga i t'adones que ningú no mira el mostrador sinó cap a un racó del comerç on ni tan sols hi ha productes exposats sinó cadires, no falla.

I no són només un ramat de mirades fixes en el mateix lloc, són també cares bledes, ensucrades, amb un somriure relaxat i exageradament sincer. Gairebé ningú pot evitar-ho...

Si es creuen amb una embarassada pel carrer, la repassen de dalt a baix i no deixen d'observar-la a l'alçada de la panxa fins que ha desaparegut. No falla.

Si estan prenent un cafè i dues taules més enllà hi ha una dona en estat, obren el sobret del sucre mirant-la, l'aboquen a la tassa (o on sigui) escrutant-la, remenen el cafè espiant-la. No falla.

Si quan tornen cap a casa ensopeguen amb una panxa voluminosa de peu dret, li cedeixen el lloc però a canvi els seus ulls s'hi queden estacionats durant tot el trajecte. No falla.

Si en demanar tanda a la xarcuteria els sembla veure una prenyada a les cadires del fons de la botiga, ja tenen entreteniment fins que els arribi el torn. No falla.

No sé què ho fa que al 90 % (feliçment jo m'invento la xifra) de la població se'ns aturin les neurones per una estona quan a la vida se'ns creua una dona que espera (gent gran dixit).

Potser és que de sobte enyorem la posició fetal i la tranquil·litat aquàtica que hi vam viure. O tal vegada és que l'instint maternal és universal i etern i per molt que en l'adolescència arribin a ser els motius de les canes i arrugues de la majoria, no podem evitar embadocar-nos quan veiem una panxa que sobresurt de la samarreta, que aixeca el davant del vestit, que malda per guaitar per damunt de la goma dels pantalons.

Sigui com sigui, és clar que ens quedem hipnotitzats, com si patíssim una regressió als temps fetals (que no fatals), als inicis. I encara que siguis conscient que estàs fixant-te massa en aquella panxa setmesona i procuris dissimular per no incomodar a la futura mare, els teus ulls continuen desafiant la norma i esquivant tots els obstacles visuals per passar el màxim de temps possible enganxats al melic de la partera.

A la Glo, que m'hi ha fet pensar i té una panxa molt observada.

NOTA: Al Rebost, el kiwi.



4.9.05

L'aniversari de la senyora Càndida 


Potser la senyora Càndida fa (o faria...) els anys avui. Ja són dues les persones que l'han trucada en el que va de dia. Ja són dues les senyores a qui he hagut de dir que com a mínim fa dos anys i mig que la Càndida no té aquest número de telèfon. Quina mena d'amistats són que encara no saben que la Càndida s'ha canviat de número o bé...?

A banda d'avui, a l’agost ens van trucar de l'hospital de la Vall d’Hebron per dir-nos que la Càndida ja tenia dia i hora assignats per fer-se unes proves cardio-alguna-cosa.*

Cada vegada que truquen demanant per ella creixen les meves ganes de conèixer-la, de saber qui tenia el nostre telèfon abans que arribéssim al barri i, sobretot, per què el va donar de baixa. Se n'ha anat a una residència? A viure amb algun dels seus fills (si en té)? O bé...?

No vaig prendre nota del dia que s’havia de fer la prova, ni he sol·licitat més informació a les dues senyores que ens han telefonat aquest matí. Però si tornen a trucar demanant per ella, començaré a fer indagacions.

Ja són dos anys i mig de rebre les seves escasses trucades, i tot em fa pensar que es deu (es devia) sentir ben sola, visqués on visqués de Ciutat Vella (hàbil deducció que he fet jo soleta a partir de la pista del prefix telefònic), perquè en el que va d'any potser hem rebut mitja dotzena de trucades demanant per ella; i la de l'hospital potser no hauria de comptar, perquè ves que no hagi estat el cor el que l'hagi fet deixar de rebre les trucades que li corresponen...

Sigui com sigui, vull pensar que avui és (seria) el seu aniversari. Així que per molts anys, Càndida.

*Tenint en compte com estan les llistes d'espera de la sanitat pública, aquesta trucada no és cap indici que la senyora Càndida estigui viva encara. Potser s'hi va quedar esperant.



1.9.05

El novè del calendari 


Benvolguts passatgers,

Cordin-se els cinturons, desin les seves pertinences sota el seient i deixin els passadissos lliures d'obstacles. Seguin bé, respirin fons i mirin endavant. Estem arribant a setembre. En pocs segons, aterrarem.

El comandant espera que hagin gaudit del viatge i els convida a tornar a volar amb la nostra companyia sempre que vulguin.

En sortir, trobaran una sala plena d'agendes, material de papereria, roba de tardor i targetes de metro a molt bon preu, perquè la tornada a la normalitat no els suposi un daltabaix.

Benvinguts a setembre, gràcies per passar la pàgina del calendari amb nosaltres.

NOTA: És que ahir, arran del BlogDay, això es va omplir de gent, més del que és habitual, i convé ser agraït.



Creative Commons License