A vegades maleeixes haver anat al cinema el dia de l’espectador, no perquè hi hagi cues, ni perquè sigui dilluns, sinó perquè el preu de l’entrada anirà a parar a una causa que et sembla justa (tot i ser de natura desconfiada amb el tema de les donacions, etc.). En els títols de crèdit d'En el mundo a cada rato: «els beneficis d’aquesta projecció seran íntegrament per a UNICEF». Vaja.

Ara que tothom està començant a sentir els efectes de les llums de Nadal, toca anar a veure En el mundo a cada rato. Cinc curtmetratges: l’envàs de moda. Cinc documentals mig reals mig de ficció: un altre cop la moda. Tant és. La cosa funciona. Cinc històries en cinc països del mal anomenat Tercer Món, si és que nosaltres encara ens en considerem el primer: l’Índia, Guinea Equatorial, l’Argentina, Perú i Senegal. Un viatge amb cinc parades.

Però viatgem amb nens, alerta, cal prendre precaucions. No, no parlo de cinturons de seguretat ni cadiretes. Els nens de qui us parlo no tenen sabates, no han pujat mai en cap cotxe (si no és de la policia o bé una ambulància, si és que n’han vist mai cap), i només tenen la gent que els envolta (que és la mateixa que els estima, alerta).

Ja hi som, una altra lliçoneta sobre com són de bons els del Tercer Món i tot el que n’hauríem d’aprendre. Sí. I què? Aquesta lliçó cal, no ens la sabem encara.

Us en faig una sinopsi breu (breu?):

El primer curt (El secreto mejor guardado) és la història de Ravi, un nen de l’Índia. No sap per què ha d’anar a l’escola del poble del costat, no sap per què la gent se’l mira malament, no entén el recel de la resta de veïns del poble, ell només vol anar a l’escola i guanyar prou diners venent galetes per poder comprar-se l’uniforme escolar. No cal que us digui que, com sempre, els ulls de Ravi ho diuen tot.

El segon curt (La vida efímera) és una visita al pavelló de la infància d’un hospital de Guinea Equatorial, on cada dia reben centenars de casos de paludisme. És el més proper al reportatge i el que s’oblida de la poesia de les imatges, que parlen soles. «A Guinea els nens a vegades no tenen temps ni de tenir nom».

El tercer curt (Las Siete Alcantarillas) és un dia en la vida de Maca, una nena argentina de tres anys que ens vol mostrar que és feliç, però el que ella assenyala amb un somriure no és el que nosaltres estem avesats a considerar un entorn ideal: viu en la més absoluta misèria. La mare neteja els vidres dels cotxes («amá es muy limpia») i el pare recull cartrons i altres materials de les escombraries per revendre’ls («apá es coleccionista»). L’Argentina no és considerada estrictament el Tercer Món, però hi té bocins, com la majoria de països del món, i Las Siete Alcantarillas n’és un.

El quart curt (Hijas de Belén) no està protagonitzat només per nenes treballadores, sinó també per una àvia que ha treballat des de nena fent olles de fang al Perú: ulls enfonsats, milers d’arrugues, mans tranquil·les, veu profunda, diminutius a la boca, afecte en cada gest, un metre i mig corbat i ple d’experiència, vuitanta anys de fang i herbes medicinals. Afegiu-hi els testimonis de les nenes que seguiran el camí de la vella Eusebia i a veure qui és el guapo que s’hi resisteix.

El cinquè curt (Binta y la gran idea) és potser el més elaborat, el que cuida més la trama, que ens narra el mateix que els altres quatre però en forma de conte. Binta, una nena de set anys, escriu una carta al governador del Senegal dictada pel seu pare, que ha tingut una idea però no sap escriure. I quan finalment sabem què és el que se li ha acudit al pare de Binta no sabem com reprimir les ganes d’aixecar-nos de la butaca, en la qual ens hem anat encongint, per aplaudir amb entusiasme.

El futur està en mans dels que ara són nens, molts dels quals no deixaran mai de ser-ho perquè la malaltia els condemnarà per sempre a continuar com a infants en la memòria dels seus grans. A més, l’escola (aprendre a llegir i a sumar i a restar..., no més) és sovint un somni irrealitzable per a la majoria, sobretot per a les nenes, i no totes treballen carregant plàtans o fent suc de fruites tropicals, n’hi ha que es prostitueixen, que roben, que maten.

Aquest viatge amb nens, doncs, ens prova que arreu fan falta les mateixes coses per ser persona, el caliu dels qui ens envolten (que a cap dels cinc protagonistes els manca), però també l’educació i la salut, i per aconseguir-ho cal que els que ens considerem del primer món hi fem alguna cosa: podem començar aprenent la lliçó del pare de Binta.