24.12.04
Camells
No, ara descanso i no parlaré del barri, tot i que de camells n'hi ha, sí. Però avui toca cine. Cine i camells dels de debò. I més ara que se suposa que els tres d'Orient es desplacen dalt d'aquests animals per portar regals i carbó i tal i qual.
A La historia del camello que llora els camells no són només un mitjà de transport, sinó de vida, i per això quan un camell que acaba de parir rebutja el seu fill i es nega a alletar-lo, tota la comunitat de pastors mongolesos es preocupa per trobar-hi solució.
I ara no començaré amb la cançoneta de sempre, que si és una lliçó per als que vivim a Occident i que si pim i que si pam. No. És un conte de Nadal (amb perdó de Dickens), sí. I com tot conte de Nadal, té un final que s'escapa de tota lògica, tal vegada un miracle.
No sé vosaltres però jo de camells només n'he vist al pessebre i per a mi són una icona nadalenca ben potent. Res de rens ni bates vermelles amb vores de cotó blanc. Tot i que avui dia els Reis es desplacin en barca o vaixell o iot o moto o camió o furgoneta o vés a saber què.
O sigui que aquests dies de festa, si voleu anar al cinema, en comptes d'empassar-vos una americanada amb xemeneia plena de mitjons vermells i un pare noel que abans era lladre de bancs però que el dia de Nadal no sé què li passa que es reconcilia amb la humanitat sencera i part de l'estranger; en comptes de veure l'Steve Martin o Eddie Murphy o Jim Carrey o el pallasso de torn foten conyes idiotes enmig d'uns grans magatzems amb un milió de nens al seu càrrec a quin més repel·lent; en comptes de perdre el temps amb versions barates del conte de Nadal adaptades a l'actualitat (puta mania d'adaptar a l'actualitat tot clàssic que ens passi per davant dels nassos)...
... En comptes de tot això, deia, feu un esforç i aneu a veure el camell que plora, un pel·lícula-documental més, sí, però amb una fotografia peculiar, uns protagonistes poc corrents i un paisatge poc nadalenc però molt més real que les muntanyes nevades amb el trineu travessant el cel i amb una "banda sonora" més agradable que l'insofrible hoooo-hoooo-hoooo del gras barbut.
