Dissabte o diumenge havent dinat. La mare frega els plats i el pare acaba de desparar taula (o al revés, sí). Et rentes les dents i les mans i fas un pipí. A la tele diuen quin temps farà demà i demà passat i l’altre i l’altre, i, com sempre, ho fan llarg i s’emboliquen massa amb els anticiclons i les isòbares.

Tu ja estàs a punt. T'escarxofes al sofà i esperes pacientment. Re, ara vénen quatre anuncis i ja comença, ja. Que si Repsol, que si la primavera del Corte Inglés, que si les piles Duracel i ja han arribat els Bobobobs! O els Diminutos. O David el Gnomo. Mitja horeta de dibuixos abans de la pel·li que et farà saltar del sofà per anar a jugar (o a fer els deures), la pel·li que els teus pares dormiran després de prendre's el cafè i fumar la cigarreta de rigor.

Això era abans, quan la que escriu tenia edat de mirar dibuixos animats. Ara ja no, ara després del Temps ja ve la pel·li i els dibuixos te’ls fan a les vuit del matí o bé a les tardes d'entre setmana. I s’han inventat una cadena, el K3, per encabir-hi tot el que els pares no tenen ganes de veure. De manera que si el fill vol veure dibuixos se n’ha d’anar a l’altra tele (en el cas que n'hi hagi), i s’ha acabat mirar-la en família.

I potser els rentaplats hi tenen alguna cosa a veure. Fa uns anys, rentar els plats després de dinar en un dia festiu volia dir de vint minuts a mitja hora d'estada a la cuina, just l'estona que durava un capítol dels Caçafantasmes, per exemple. Ara, mentre passen quinze anuncis de vint segons cadascun, hi ha temps de posar els plats al rentaplats, engegar-lo, servir-se dues tasses de cafè i encendre la cigarreta. Així que no calen els dibuixos.

Ja no hi ha motiu perquè els fills s'estiguin a taula fins a l'hora de les postres, perquè després del Molina no ve en Bavetes, sinó que comença la reposició del western del Wayne, de la comedieta de la Roberts o del dramot de la Streep, tant és. S’han acabat les sobretaules dels grans mentre els petits baden davant de la pantalla i van apujant el volum de la tele perquè no senten bé els crits del Gargamel.

I no sé si la culpa és dels que manen a la tele, dels que es van inventar els rentaplats, dels nens, dels pares o de tots plegats (si és que hi ha culpables, si és que hi ha culpa... Si és que hi ha delicte). Però amb la supressió dels dibuixos de sobretaula han acabat amb un costum que anava camí de tradició, si és que no ho va arribar a ser.

Els de la meva generació vam créixer amb aquest moment tan sublim de jaure al sofà amb el regust del fluor al paladar, l’aroma del cafè escampant-se pel menjador, els colors vius a la pantalla i el murmuri de fons dels grans, que parlaven de política, futbol, veïns o plans de pensions. No sé a partir de quin any es van deixar d'emetre dibuixos havent dinat els dissabtes i diumenges, em consta que fins a mitjan anys vuitanta en van fer. Després vaig començar a aixecar-me de taula amb l'última cullerada de flam a la boca per refugiar-me a l'únic lloc segur de casa quan ets un adolescent: la meva habitació.