Els quatre fogons ocupats, la cullera de fusta com a batuta, el forn atapeït, la fusta i el ganivet de trinxar esperant per a la propera batalla, el davantal com a avançament del menú. El cava corrent a refredar-se al congelador, el vi blanc al costat de la llet i el suc, sorprès d’haver passat del rebost a la nevera després de tants mesos de temperatura ambient i posició horitzontal.
Sopar amb gent.

El drap de la pols ha sortit a passejar pels prestatges durant més estona del que és habitual. L’aspiradora ha recorregut la casa amb més deteniment i ha descobert el territori inexplorat de darrere el sofà. El plomall ha trobat l’hora de sortir de l’armari i lluir la ploma pels llocs més alts.
Gent a casa.

Els musclos s’obren sense torbament. La massa de la coca puja orgullosa. Els espàrrecs de marge s’entendreixen sensibles. El bacallà es daura ben entonat. Les gambes envermelleixen avergonyides. Aromes de peix i temperatures de cocció es barregen a la cuina.
Gent a sopar.

Tovallons a joc amb les tovalles, música suau de fons, coberts i plats d’estrena, copes altes i gots per als abstemis. Qui s'asseu on, on s’asseu qui. L’intèrfon: el gat que s'amaga. On deixem els abrics. Sou els primers. Una cerveseta? El timbre de la porta per segona vegada. Quan us posaran l’ascensor? Passeu, passeu. Quina bona olor. Res, un pica-pica.
Convidats a casa.

Una pila de plats a l’aigüera. Un exèrcit de copes al marbre. La brossa plena de closques i taps de suro. La música de fons que ha deixat de sonar. Els abrics que tornen als seus amos. Tot molt bo. A veure quan ho repetim.
Convidats a sopar. Gent de casa.