Una epifania, una odissea, un viatge (o passeig) iniciàtic...: podríem encabir Una vida al carrer dins d’una pila de clixés dels que solen sortir tard o d’hora a les crítiques literàries, però això ja ho fan els crítics. Un lector normal que es disposi a llegir aquesta raresa de la literatura catalana actual de seguida s’adonarà que, efectivament, és una novel·la estranya, amb un discurs anàrquic (com els pensaments), on els temes vénen i van per atzar, causalitat, i es barregen, s’intercalen i es teixeixen d’una manera caòtica i a la vegada organitzada segons la lògica del seu narrador, únic protagonista de la història. L’aparent espontaneïtat de la seva veu s’aconsegueix a través d’una prosa laberíntica, circular i un punt histèrica que fa que els punts i a part escassegin, els diàlegs es puguin comptar amb els dits d’una mà i els incisos sorgeixin com bolets (en tardors plujoses, esclar).

Jordi Ibáñez (Barcelona, 1962) construeix en cinc capítols una novel·la no apta per a tots els públics, perquè menys de la meitat dels que la comencin no l’acabaran (cosa que ja sabem que passa a les millors famílies —dic: novel·les). Dir això i no dir res és el mateix, però és que Una vida al carrer t’enganxa a les primeres pàgines per deixar-te anar quan li roti, sense miraments. Al principi no trobes el moment de deixar-la i llegeixes gairebé devorant, esperant-ne qui sap què; i aquí està l’error: no s’ha d’esperar res d’aquest llibre.

No hi ha un argument trepidant, no hi ha un misteri per resoldre (tot i que la vida, que n’és el tema, n’és ben bé un, de misteri), ni assassinats, ni amors. Res. Una vida al carrer és el que passa pel cap d’un home que, després de fer un cafè i entretenir-se mirant-ne el pòsit, decideix baixar la Rambla de Catalunya passejant mentre es distreu amb records, lectures, coneixences, experiències, opinions. A més, enmig de tanta reflexió encara té temps per fer referència als comerços que va trobant, tot aturant-s’hi a fer un whisky, un cafè o una cervesa.

Aquesta ment que pensa mentre passeja és ferotge i grotesca, ja que pertany a un personatge (en declivi?) que es menysprea a si mateix abans (o després) de menysprear els altres, que es destrona abans de carregar contra totes les institucions de la ciutat, contra tots els personatges, contra tots els clixés que abans comentàvem, contra les convencions, contra la normativa lingüística, contra els cànons literaris... Contra, contra, contra.

Tot amb el que ensopega durant el passeig és susceptible de ser objecte de reflexió (i atac, tot i que no sempre), fins i tot els dos animals que flanquegen la Rambla, la girafa i el bou, i l’escultor que els va fer i de qui no en recorda el nom fins a la penúltima pàgina del llibre. D’alguna manera, es pot dir que el protagonista baixa la Rambla tot intentant recordar aquest nom; i, enmig de deliris i grans digressions sobre la derrota moral pròpia i aliena, de tant en tant intenta fer memòria mentre els dos animals que us deia són, esclar, motiu de reflexió entre incisos, i acaba convertint-los en representants de dues actituds vitals: la reflexiva, el bou, i la irreflexiva, la girafa.

Una vida al carrer és una radiografia de la ment d’un intel·lectual (?) marginat que una tarda de setembre s’emborratxa, recapacita, s’ho replanteja tot i arriba a una conclusió que li salva la vida (o si més no l’hi justifica). Però no us espereu cap revelació miraculosa que també us salvi a vosaltres, ja que, com ja hem dit abans, Ibáñez no diu res que no sapiguem o puguem arribar a saber, però la manera valenta i innovadora amb què ens ho presenta fa que no ens sàpiga greu l’esforç de llegir-lo, ni que sigui per saber qui coi va fer aquella girafa despreocupada i aquell bou consirós que marquen l’inici i el final d’un dels passeigs més concorreguts de Barcelona, i d’un dels llibres més atrevits dels darrers temps al nostre país. Diria.

Fitxa del llibre:
Una vida al carrer
Jordi Ibáñez Fanés
Col·lecció «L’Ull de Vidre», 13
Tusquets Editors
Març de 2004