Diu que l'origen del somriure està en l'acte animal d'ensenyar les dents a l'enemic. Quan l'home va deixar de tenir els ullals tan desenvolupats, la "reestructuració" de les seves faccions li va permetre començar a expressar-se amb la cara, i el que havia estat un gest de defensa, va esdevenir una manera de mostrar uns sentiments més positius (a priori, ja que tots sabem que hi ha somriures i somriures) envers l'altre.

M'acabo d'empassar 140 pàgines de palla, de fum, de lletres de saldo, i l'únic d'interessant que n'he tret és això. Dues línies d'informació nova, i després un munt de boira, de rucades, d'exemples, de repeticions, de dir el mateix però ara d'una manera i ara d'una altra, i anar fent, i anar publicant, i anar venent, i anar prenent el pèl a qui se'l deixa prendre.

I fot-li, que això és un negoci, per si algú no se n'havia adonat encara. I ara presentem el llibre, i ara ens en fa una bona ressenya un amiguet que tenim en el diari tal, i ara el qual en parlarà bé al seu programa, i ara recomanaré a tots els meus alumnes de la universitat que es comprin (i fins i tot llegeixin) el bunyol que acabes de parir (idèntic a l'anterior i a l'altre i l'altre i a tots els que has escrit i escriuràs en ta vida).

I anar gastant el somriure (sí, el que està en cursiva) i desitjant tornar a tenir ullals per mostrar les dents a l'enemic, encara que a aquestes alçades ja no sàpigues qui és.