Us informo que el carrer Elisabets ha canviat de nom, a partir d'ara és el carrer Sabaters Camper (pronunciat "cám-per", amb e tancada). Si recorreu aquest trosset del Raval que va des de les Rambla de Canaletes fins a la plaça dels Àngels, hi veureu tres sabateries (una d'elles Camper i les altres dues de més alt nivell i per tant amb sabates més incòmodes, més estranyes i més efímeres --sí, i més cares, esclar--; sembla impossible però no ho és!?), un bar o restaurant o no sé què Camper on et donen boles de pinso compactes i et fan seure en una mena de grades de ciment i de cara a la paret, i ara, des de fa poc, també hi podreu trobar l'Hotel Camper Barcelona. Olé.

Anem per parts. El carrer Elisabets és un carrer en transformació. Encara hi queden tres o quatre bars normals (des d'aquí un missatge d'ànims per al bar que hi ha just davant de l'hotel de quatre estrelles més ben calçat de Barcelona). També hi ha una merceria i un estanc, que ens ajuden a tocar de peus a terra. I un herbolari i un parell de llibreries (una és la Central, que mereix un comentari a part que ara no faré).

La resta del carrer, d'un temps cap aquí, s'ha anat convertint, enrarint, recargolant. Hi tenim un parell de botigues d'instruments, una de les quals, per fer-ho més difícil, només ven timbals (no us podeu imaginar la quantitat d'estris aparentment diferents que existeixen per tocar les pilotes als veïns --sé de què parlo, tinc un veí que toca el timbal amb partitura i s'hi passa una mitjana de dues a tres hores diàries, assegudet davant del balcó, amb faristol i tot). Després hi ha les tres sabateries. Una de les quals és --sembla-- diferent de les altres, primer perquè és Camper i després perquè està muntada segons un concepte (?) que anomenen Walk in progress, que no sé ben bé què és, però us copio aquí com ho descriuen ells des de la seva web i a veure si hi enteneu res:

Walk in Progress es una forma única e innovadora de entender una tienda que se caracteriza por su montaje temporal y sus paredes blancas, en las que todo el que entra puede dejar plasmados sus pensamientos, mensajes, ideas, sentimientos... nuestros clientes son los artistas. La base de esta manera de concebir una tienda está en la temporalidad y la posibilidad de interacción del cliente. Gracias a este diseño “provisional” se evitan los tiempos de espera a los que obliga la burocracia.


Jo l'únic que hi entenc és que es pot guixar a la paret i que no gasten gaire en decoració o interiorisme. En fi, seguim.

Després trobem un parell de botigues de roba, seguides, que venen dissenys tan exclusius i tan originals que et poden fer pagar cent euros per una samarreta de tirants que s'acaba un pam abans d'arribar al melic i que està foradada, rebregada, recosida, sargida, guixada i amb pedaços d'altres teles sobreres. Això és ser modern. Espereu, té un nom... Ah, sí: roba costumitzada. Au.

Em deixo alguns comerços, no em sé el carrer prou de memòria, ja que la majoria de locals acaben tancant al cap de mig any o com a molt un any. En teniu l'exemple amb una llibreria (que ara és una sabateria) que va durar mig any i que pretenia centrar-se en literatura de viatges, diria. No n'estic segura perquè només hi vaig poder entrar una vegada, ja que era molt petita i sempre hi havia dos o tres clients que me n'impedien l'entrada, ja que un d'ells coincidia que duia sempre un gos de dos metres d'alçada i tres de llargada (espècie canina molt estesa al barri: gossos gegants per a pisos de cinquanta metres quadrats). Per cert, una cosa molt maca que feien en aquesta llibreria (i que dóna compte de la seva filosofia llibretera) era muntar l'aparador amb un criteri cromàtic, per contribuir una mica al caire superficial i modern que està agafant el carrer. O sigui, un dia hi havia tot de llibres de coberta vermella, un altre dia el tema era el blau, i anar fent. I tant era que la Maitena i Thomas Mann, per exemple, es toquessin els lloms només perquè els havien pintat de groc la cara.

I l'estrella del carrer, no cal que us ho digui, és la botiga de pinso per a persones. No, no he provat les foodball, ni ho faré mai. I aquí sóc conscient que em comporto com un vell remugaire, però sí, les criticaré sense provar-les. I tan feliça. En aquesta línia walk in progress tan pròpia de la Camper, a Foodball tampoc no s'han gastat gaires quartos en la decoració, ja que tots els rètols estan fets a cop de pinzell i poca paciència, des del mateix rètol del local fins a les llistes de boles que pengen de les parets.

A l'entrada, al mostrador, ja hi ha una selecció de les boles que t'ofereixen, una mena de vaticini de les píndoles de menjar que acabaran ingerint per dinar els nostres rebesnéts, suposo. És hu que té el progress, reis. Hi ha boles marrons, boles verdes (boles verdeeees vora el maaaar...; perdó, el component poètic, que em surt a batezegades), i altres que no saps si són verdes o marrons o què. I diu que unes són d'arròs i les altres de llegums i tal. I suposo que et deuen donar un gibrell de litre i mig de dissolvent per empassar-les, perquè aquelles pilototes no se les empassa una persona normal amb una cervesa de mida estàndard.

En fi, un cop tens la col·lecció completa de boles Camper, el litre i mig de sucs gàstrics addicionals i les quatre fulles d'enciam de rigor, t'envien cap a la zona d'ingerimenta de la cosa, que és com un estadi sense camp. Unes grades de color ciment (ni les han pintades... walk in progress, walk in progress!), una pantalla on hi deuen anar emetent les instruccions per no quedar-se sense respiració mentre s'empassa el pinso compactat, i unes làmpades la mar de modernes que es foten hòsties amb la resta de la no decoració. I au, ramats de gent allà asseguda menjant boles. I n'hi ha que et somriuen quan te'ls mires de fora estant. Fan ganes de llençar-los cacauets (o sals de fruita), ja em perdonareu.

Total, amb la sabateria de la paret guixada i la Foodball no n'hi havia prou, així que ara han obert un hotel Camper de quatre estrelles, amb bicicletes penjant del sostre i una decoració una mica més acurada (en el sentit que sembla que hi han pensat més de deu minuts abans d'executar-la, no més). Tan sols hi he passat un parell de cops des que l'han obert, però prometo fer-ne un seguiment (des de fora, sempre des de fora) i informar-vos-en amb aquesta objectivitat i modernor que em caracteritza. Paraula de progress.