Dos mil cinc. Dia u, mig matí, lleganyes i ressaca per esmorzar. Telèfon, primera trucada de l'any:

- Si?
- Càaaaaandiiiiidaaaaaa? Boooon aaaany... (veu femenina d'ultratomba, tremolosa i panteixant)
- Perdoni, senyora, però s'equivoca.
- Què? Sí?
- Sí.
- Ah, bé, adéu.

Fi de la primera trucada de l'any, exactament igual que la primera de l'any passat. Una vella amiga de la Càndida que la truca cada dia u i no la troba. Però ella hi insisteix, any rere any, tossuda, tot i que cada vegada sigui més difícil distingir els números, tot i que sempre li diguin que s'equivoca.

Hi ha una Càndida al món a qui li han deixat de felicitar l'any nou des d'en fa dos. Així que des d'aquí, no em puc estar de dir (per si de cas):

Senyora Càndida, estigui on estigui, la seva amiga (tan si es diu Erèndida com si no) li felicita l'any nou, encara que no se'n recordi del seu número, encara que no sàpiga (o no recordi) que vostè ja no viu al Raval, encara que vostè ja faci temps que té el nom gravat en marbre.

I ara a passar tres-cents seixanta-cinc dies com sigui, perquè arribi el dia u de gener de l'any que ve i l'amiga de la Càndida pugui tornar a trucar, i que per molts anys ho faci i que jo la pugui sentir, amb aquella veu del més enllà, que em fa pensar que potser és ella la que ja no està entre nosaltres, i que la senyora Càndida tan sols ha canviat de telèfon perquè estava tipa de rebre trucades del passat. L'any que ve, si hi torna, ja l'hi demanaré.