21.1.05
De sons i blogs
Hi ha blogs que suposo que per ubicar el lector i donar una idea de qui els escriu informen de què està llegint l'autor en aquell moment o bé, fins i tot, què escoltava mentre escrivia el post en qüestió. Que diguin quin llibre tenen entre mans em sembla bé, sempre que es vegi que el llibre va canviant si més no cada setmana, ja que si no denotaria una velocitat de lectura preocupant, i més si es tracta d'algú que se suposa que està interessat per la lletra.
Ara, a mi el que em fa una certa gràcia (i alhora m'intriga) és que diguin quina cançó escoltaven, ja que això vol dir que han trigat com a molt set o vuit minuts a escriure el post, cosa que sovint no em costa de creure, sincerament. Suposo que el que intenten dir amb aquella mena de colofó és que aquella cançó (normalment d'un grup de Sòria que canta en anglès de Manchester i té un nom llarg i absurd del tipus The Silly Aunt and her Clever Dog Sitting in the White and Blue Sofa and Reading an Old Bulgarian Newspaper) els agrada especialment, i els agrada fins al punt de considerar que els defineix, que diu molt d'ells, que si coneixes aquella cançó els coneixes a ells i si a sobre a tu també t'agrada ja et pots considerar col·lega seu per sempre més.
I és que la mena de blogs que posen aquesta petita llegenda musical final són regentats per joves bloguers amb ganes de compartir i conquerir gustos, cosa que no em sembla bé ni malament, alerta. Tan sols dic que em sobta que només posin una cançó, que en podrien posar dues o tres, que en total potser serien uns vint minuts, que ja és un temps més raonable per escriure un post llegible.
Si jo us hagués de fer una llista dels sons (ja no dic música, que seria apuntar massa alt) que he escoltat mentre escrivia aquest post, hauria d'incloure dues trucades de telèfon fix, un missatge al mòbil, un parell de miols de gat que vol jugar i no li foten cas, l'intèrfon (el carter), un "Butaaaaaaaaaaaano!" amb accent pakistanès, soroll d'obres, un gos rondinaire que deuen haver "tancat" al balcó i fa mitja hora que borda com un boig i fa bordar tots els altres gossos del carrer, una ambulància i, de fons, molt de fons, l'última banda sonora que ha parit el Kusturica, que diu que la vida és un miracle. I el silenci també, Emir.
Ara, a mi el que em fa una certa gràcia (i alhora m'intriga) és que diguin quina cançó escoltaven, ja que això vol dir que han trigat com a molt set o vuit minuts a escriure el post, cosa que sovint no em costa de creure, sincerament. Suposo que el que intenten dir amb aquella mena de colofó és que aquella cançó (normalment d'un grup de Sòria que canta en anglès de Manchester i té un nom llarg i absurd del tipus The Silly Aunt and her Clever Dog Sitting in the White and Blue Sofa and Reading an Old Bulgarian Newspaper) els agrada especialment, i els agrada fins al punt de considerar que els defineix, que diu molt d'ells, que si coneixes aquella cançó els coneixes a ells i si a sobre a tu també t'agrada ja et pots considerar col·lega seu per sempre més.
I és que la mena de blogs que posen aquesta petita llegenda musical final són regentats per joves bloguers amb ganes de compartir i conquerir gustos, cosa que no em sembla bé ni malament, alerta. Tan sols dic que em sobta que només posin una cançó, que en podrien posar dues o tres, que en total potser serien uns vint minuts, que ja és un temps més raonable per escriure un post llegible.
Si jo us hagués de fer una llista dels sons (ja no dic música, que seria apuntar massa alt) que he escoltat mentre escrivia aquest post, hauria d'incloure dues trucades de telèfon fix, un missatge al mòbil, un parell de miols de gat que vol jugar i no li foten cas, l'intèrfon (el carter), un "Butaaaaaaaaaaaano!" amb accent pakistanès, soroll d'obres, un gos rondinaire que deuen haver "tancat" al balcó i fa mitja hora que borda com un boig i fa bordar tots els altres gossos del carrer, una ambulància i, de fons, molt de fons, l'última banda sonora que ha parit el Kusturica, que diu que la vida és un miracle. I el silenci també, Emir.
