De vegades anar a comprar és córrer el risc que t'escupin a la cara que tens una edat, i ho diu una que encara no ha arribat a la trentena (tot i que cada dia s'hi acosta més). I el millor és que t'ho acostuma a engaltar una senyora dependenta d'aquelles d'ulleres penjant del coll amb una cadeneta d'or, rebeca d'angora, mitges de color carn, pentinat tofa i brusa d'estampat criminal i botons daurats. Una dona que podria no ja ser ta mare sinó ton àvia. Una dona que cada vespre quan arriba a casa fot els peus en remull en una palangana d'aigua i sal i els galindons sobresurten com periscopis a la recerca d'enemics russos. Una dona que diu e-mail una vegada al trimestre i se li fot un nus a la llengua abans d'arribar a la ela final. Ella és qui t'ho diu, amb cella aixecada, somriure mofeta, respiració resabuda sortint-li pel nas i so de ntsé-ntsé-ntsé per dir que no.

I és que és que no, i tu no ho saps perquè no estàs al dia, reina; però és que no. Que no i punt, aquí i a Roma. D'aquest model ja no se'n fan, no. Ningú no en vol, ja no es porta. I au. I tu insisteixes que no fa ni un any que en vas comprar un d'igual allà mateix, que va ser ella amb aquella brusa d'àncores i nusos mariners la que t'ho va vendre i et va dir el siguis servida i tot.

Ntsé, ntsé, ntsé. Ja no se'n fan. Aquest model va sortir molt bo, a casa el gastàvem tots, però ja fa més de mig any (fixa't tu quina eternitat) que n'han deixat de fer. Ja no es porta, ja no en vol ningú. Ara està de moda una altra cosa, més així, més aixà, més no sé què, més no sé com. Ja no se'n fan, ntsé, ntsé, ntsé.