Al meu cap, una llosa: parlar-vos de La vida és un miracle, del Kusturica. Avui toca. És el que passa quan tens molts temes de què parlar, que te'n fas una llista (en el millors dels casos), i els vas fent a poc a poc, i quan arribes als últims ja ho fas amb ben poc entusiasme; i això en el cas de la darrera pel·lícula del Kusturica és una llàstima.

La crítica ha dit que no calien dues hores i mitja de pel·lícula, que s'ha passat. Però és que Kusturica és excés, és generositat il·limitada, és sobredosi, és opulència. Les pel·lícules d'aquest home són per veure-les dues o tres vegades abans de poder parlar-ne amb propietat, ja que cada escena, cada pla, cada segon filmat és ple de detalls impossibles de captar per un espectador normal, i més si es veu en versió original i s'ha d'anar llegint els subtítols. Si em permeteu que faci una comparació poc acadèmica, La vida és un miracle, en alguns moments, em recorda les històries de Rue 13 de Percebe, sembla que la pantalla es divideixi en vinyetes i hi passen tantes coses a la vegada que és possible que l'espectador del costat hagi vist una història completament diferent de la que has vist tu.

Ara no em vull enredar a explicar-vos l'argument del film, ja que seria fer-li un mal favor a Kusturica, perquè tot i que la trama és important, si la despullem de l'excés d'imatges, de la sobrecàrrega de detalls i de la música extremament optimista i hiperactiva i histèrica, es queda en un no-res que no fa justícia a les dues hores i mitja de cinema pur. Perquè deu ser per això que segons qui s'embafa amb aquesta pel·lícula, perquè és cine cine, del potent, en estat pur, sense barreges que l'aigualeixin. Escenes que et foten el cor a cent, moments que t'arrenquen riallades descontrolades, caos cinematògrafic que et fa aixecar de la butaca i aplaudir com un imbècil (cosa que no s'ha de fer mai en una sala de cinema on no hi ha ningú de l'equip que ha fet possible la pel·li, alerta!). I la música que et fa tornar boig.

Sí, potser és bogeria la paraula que defineix millor aquesta darrera creació de Kusturica. Una bogeria. Una catarsi, també. Fins i tot un orgasme (o més d'un!), sí. Kusturica, ja em perdonareu, ejacula cine, escup cine, sua cine, emana cine, plora cine, pixa cine. Des del primer segon fins a l'últim, a cent.

Que exagero? Ell també. I és això el que fa que surtis de la sala col·locat, al·lucinat, esverat, encès. Acollonit! Acollonit perquè a veure qui s'atreveix ara a tornar al cinema, a veure qui és el guapo que té el valor de pagar una entrada, seure a la sala i pretendre veure cine de nou i disfrutar-lo. Jo no. Encara he de veure el miracle de l'Emir dues vegades més, després ja en parlarem.

Ara veig que potser no és cert això de la llista que deia al principi, que es perd gas i tal; perquè ha estat evocar la pel·lícula que vaig veure dissabte passat, escriure un parell de cops aquest cognom que pocs pronuncien bé ('custurítza') i reprendre l'entusiasme del primer dia, dels primers segons de mono de cine, quan has vist ja la darrera filera de lletres dels crèdits i et poses l'abric i la bufanda amb resignació, perquè en vols més, més, MÉS.