Ho intentes tantes vegades i no te'n surts que arriba un punt que cada cop que t'entossudeixes a tornar-hi ho fas amb por i un excés de prevenció que gairebé et bloqueja. Però ho fas. I el bloqueig corporal actua en contra.

Ja, típic primer paràgraf per enganxar el personal, prou ambigu perquè pensin que parlaré de sexe. I després resultarà que parlo de llegir, com sempre.

Doncs el que us deia, que ho proves un munt de vegades i no sempre surt bé. Has d'estar d'humor, abans que res, i després s'han de donar tota la sèrie de factors que t'ajudin a disfrutar i a acabar la cosa amb un cert d'èxit.

Entesos, parlo clar. És que marejava la perdiu perquè se m'han tornat a avançar, però aquest cop no vull donar el tema per tancat, jo també hi vull dir la meva.

Ahir vaig tornar a anar al teatre. De tant en tant ho faig, hi torno, però amb la cella aixecada i la mirada crítica en línia. M'ho miro tot de reüll, foto mala cara, no m'agrada res, torno a veure la mateixa merda (sempre molt ben decorada) i surto resant el ja ho deia jo típic. Torno a exagerar, sí, en realitat no hi vaig tant de mala gana i ni veig la mateixa merda; tampoc és això.

Però sí que em passa que vaig al teatre i si és una sala gran trobo que la majoria de vegades s'han deixat els quartos en el vestuari i la posada en escena i els actors estan com deixats de la mà de Déu, dient el text amb aquell to que els foten al disc dur quan passen per l'Institut del Teatre. I sí, hi ha excepcions, però massa poques.

I si és una sala petita, tot és tan experimental, tan transgressor, tan alternatiu i tan volgudament diferent de la resta que em surt fum del cap als deu minuts de seure en aquelles butaques tan incòmodes (que aquest seria un altre tema). I de fons sempre aquelles rialletes dels entesos que sembla que diguin "jo he entès aquesta referència implícita a Wittgenstein i tu no".

Doncs no hi vagis, direu. Potser no t'agrada el teatre. Mentida. Sí que m'agrada. He vist obres que m'han fet riure o plorar tant o més que quan llegeixo o vaig al cine, poques, però les he vistes... Existeixen. Per això, tot i les males experiències, hi acabo tornant, perquè de tant en tant sona la flauta, i quan sonaaaa...!

I ahir va sonar. Al Romea. Amb el Joel Joan i la Clara Segura, dirigits pel Javier Daulte, que també és l'autor del text, Ets aquí? (Espero que l'editin!). Ara em podria embolicar a fer-vos una dissecció de la cosa fins que només en quedin les espines, però prefereixo que llegiu aquesta crítica de la versió argentina de l'obra i en canvieu el nom dels actors, i ja la teniu. Jo només afegiré que ahir em vaig desbloquejar, em vaig relaxar i vaig disfrutar dels 95 minuts d'obra oblidant que era al teatre, que les butaques eren incòmodes i que al Romea fotia un fred terrible (així que si hi aneu --hi ha temps fins al 20 de febrer-- abrigueu-vos bé!).

NOTA: Jo d'entesa en teatre queda clar que res. Simple espectadora eventual, així que els que hi aneu sovint, no em feu ni cas: oblideu aquest text ja, HOP!