20.1.05
Vull deixar de fumar i no puc
Fa un parell de dies el Bohemi comentava amb quina mena de cerques al Google li arriben visitants al Club. Avui m'he entretingut a mirar-ho a l'Aeroplà i he descobert que algú que vol deixar de fumar ha cercat "Vull deixar de fumar i no puc" i ha anat a parar aquí.
La frase m'ha semblat desesperada i no he pogut vèncer la temptació d'aprofitar aquest espai que el déu Blogger m'ha donat per adreçar-me a aquest fumador fora de si. Li vull explicar com va deixar de fumar una senyora que conec de retruc, la Nuri, que ara té més de vuitanta anys, diria, i gaudeix d'una salut envejable (tant mental com física, cal remarcar-ho).
El dia que la senyora Nuri va decidir deixar de fumar no va fer res especial. No va llençar tots els paquets de tabac a la brossa, no va amagar tots els cendrers a l'armari que menys obria de casa, no va desar tots els encenedors al calaix dels mals endreços de la consola del passadís. No. Al contrari.
Cendrers, encenedors i paquets de tabac van passar a decorar casa seva més que mai. A cada taula, a cada prestatge, a cada racó de ca la Nuri hi havia algun d'aquests tres objectes que li recordaven que era fumadora. Tenia paquets encetats al menjador, a la cuina, al lavabo, al despatx, al dormitori. Els encenedors se li multiplicaven a les butxaques de tots els abrics, damunt de la tauleta de davant del sofà, al costat del despertador, entre el raspall de dents i el perfum, enmig dels pots d'espècies... I els cendrers, tots amb alguna burilla temptadora, li havien envaït literalment els mobles.
La senyora Nuri es passejava per casa i veia la seva addicció al tabac pertot. La veia i la vencia, ja que per més que ensopegués amb cendrers, encenedors i cigarretes a totes hores, no queia en la temptació.
I això que el seu marit, que aleshores encara vivia, també fumava i molt. Quan la Nuri va decidir que deixaria de fumar, no li va dir res al seu home. Bé, sí, li va dir que no la respectés, que ell podia seguir fumant, que podia (que gairebé havia de) fumar en presència seva. I així ho va fer, fins al seu últim dia. Però la Nuri, tot i el marit fumador, tot i l'exèrcit de cigarretes, encenedors i cendrers que l'envoltaven, tot i l'olor de tabac que li seguia empudegant les cortines i la moqueta, va deixar de fumar. Perquè ho volia.
I ara ja fa uns quants anys que no fuma, tot i que continua tenint la casa plena de cendrers, vidus, com ella, de cigarretes i marit. I si li demaneu foc, fica la mà a la butxaca i en treu un encenedor passat de moda però que encara funciona.
