... no one remembers your name, deien els Doors. Ja no.

No m’havien demanat mai com em dic per servir-me un cafè amb llet. No m’havien dit mai que de cafè amb llet ja no en tenien. No havia hagut de llegir mai una carta per demanar per esmorzar. Deu ser que no estic avesada a esmorzar fora de casa i que quan ho faig no goso sortir del clàssic cafè amb llet i croissant (o magdalena).

Avui he anat a esmorzar en territori estranger (o això m’ha semblat) i he tingut molta feina per aconseguir el meu esmorzar monòton i sense filigranes.

Normalment, el cafè amb llet ocupa el tercer lloc en l’apartat de cafès de qualsevol bar, després del cafè i del tallat. Ah, ja està tot dit: qualsevol bar. Avui no he anat a un bar qualsevol.

Una vintena (o més) de combinacions diferents de cafè, amb nata, vainilla, xocolata negra, xocolata blanca, canyella, caramel. De tot menys llet i prou. I al final, després dels cafès, tes i xocolates mesclats amb tot el que us pugueu imaginar, hi havia l’opció del cafè amb llet rebatejada amb un nom que no recordo però que combinava l’italià i l’anglès, diria. Ah, no havia vist mai que hi haguessin talles de cafè.

He esperat pacientment a la cua, i si no fos perquè a través del vidre anava veient autobusos de TMB i taxis grocs i negres, en cinc minuts m’hauria convençut que havia travessat mig món per anar a esmorzar. Davant meu hi havia un noi que sospito que se sentia tan en terra estranya com jo. Li ha tocat i ha demanat una flauta de pernil i una aigua. Apuntava alt! Que d’aigua no en tenien, se’ls havia acabat. El noi ha provat de demanar-la amb gas i tampoc. Després ha dit que llimonada, i no. Al final, suc de maracujà car com una mala cosa (això sí, com a mínim li n’han encolomat mig litre). I ha pagat l’oro i el moro per un entrepanet ridícul de pernil i la litrona de suc.

Em toca. Hola, un cafè amb llet i un croissant. Ho dic ràpid, sense pauses, i normalment no m’ho fan repetir i ni tan sols em contesten, se’n van i en dos minuts tinc l’esmorzar a taula. Però ara em trobo demanant-ho al mostrador i la noia de l’altra banda està molt a l’altra banda.

Que no, que de croissants normals no en tenen. Ah, doncs una magdalena. De què, diu. Com que de què? Normal. No, no n’hi ha. Que si gingebre, que si gerds, que si toffee. No, no. Doncs què tens més? Diu que croissants de mantega, que són «els més normals que tinc». Va, doncs aquests, posa-me’n un.

I ara el cafè amb llet. Que no, que no els en queden. Així m’ho ha dit. Que no n’hi queden? Si la majoria de combinacions de la cartellera contenen un d’aquests ingredients o derivats!? Diu que millor que agafi un moka no sé què o un latte no sé com, que si fa o no fa són el mateix. Sí, l’únic que en varia és el preu. Dos euros amb cinquanta per un cafè amb llet. Va, doncs el latte dallonses, vinga. Que si el vull petit, mitjà o gran. M’ensenya les mides dels gots quan veu la cara que li torno. Colló, hi ha algú capaç de fotre’s un litre i mig de cafè amb llet?! Petit, petit.

I llavors ve quan em pregunta com em dic. Me la miro pensant que potser li he sonat i que em demana el nom per saber si de debò hem anat juntes a l’institut o no. Ella hi insisteix. Sembla que s’ha emprenyat una mica i tot, com si fos normalíssim dir-li el nom. Hola, em dic Tina i vull un cafè amb llet i un croissant. Miro enrere, tot són estrangers. No havia dit mai el meu nom amb tan poc convenciment. Llavors em contesta que seran tres amb vuitanta. I després de cobrar-m’ho i sorprendre’s que no tingui la targeta vip i no la vulgui tenir, m’envia a un altre mostrador, on hi ha una clònica seva fent anar una màquina que m’ha fet pensar en Kafka i el professor Franz de Copenhague alhora (no m’havia passat mai).

La clon em somriu i em diu hola Tina, i un moment Tina, i aquí tens el croissant Tina i ara et fem el latte daixonses Tina. Em torno a girar i tots continuen sent estrangers. Per sort, a fora veig un home amb un Avui sota el braç (no m’havia alegrat mai tant de veure aquest diari!). I aquí tens el teu latte dallò Tina. Personalitza-te’l com vulguis Tina. Persoquè?!

Un got de plàstic tapat. Ni cullera ni sucre. Les culleres, també de plàstic, m’esperen a la zona de personalització de cafès o com es digui, on hi ha tot de salers amb pols de diferents colors, entre les quals només reconec el cacau i la canyella. Localitzo el sucre i me n’hi poso, convençuda que no n’he encertat la quantitat.

Amb la safata del meu esmorzar mig normal començo a buscar lloc per a dos, perquè que quedi clar que he vingut a aquest bar no qualsevol perquè hi he quedat amb algú, que si no, no (algú que torna de territori ianqui i que per tant troba normal quedar en aquesta mena de bars). I em toca seure de cara a galeria, en unes butaques de color morat al costat del vidre, perquè tothom vegi com esmorzo un croissant de mantega i un latte no sé com. Al meu costat, dos rossos molt rossos amb una guia de Barcelona en anglès pessiguen unes magdalenes que semblen ovnis i xarrupen d’uns gots com banyeres.

I mentre espero m’empudego de l’olor de vainilla que envaeix el local i enyoro el perfum de tabac dels bars qualssevol. Perquè aquí, en aquesta nau espacial de cafès sense gust de cafè, en aquest temple despersonalitzat on et repeteixen el nom i et fan sentir cada vegada més estranya, no es pot fumar, però no per la qualitat de vida ni per la salut de ningú, no. Hi ha un rètol que diu que està prohibit fumar perquè podria afectar la qualitat del cafè. Doncs jo diria que alguna de les clons ha transgredit les normes, perquè la qualitat del cafè està com a mínim afectada.

Al final ha arribat la meva cita i ha anat al mostrador amb el cap ben alt i li ha demanat a la clon número u un te de no sé què amb vainilla, li ha dit el nom sense titubejar, li ha ensenyat la targeta vip abans de pagar, s’ha personalitzat la cosa amb com a mínim tres salers diferents i ha agafat una canya per xuclar el mig litre de líquid perfumat que li ha costat més de quatre euros.

No m’havia sentit mai tan estranya per demanar un cafè amb llet i un croissant.