Treballar per a editorials d’ensenyament ho té, això: t’assabentes d’una sèrie de baixeses del món de l’educació que d’una altra manera ignoraries eternament.

Ara tinc entre mans una mena de manual d’autoajuda per a professors insegurs que no se saben imposar a l’aula. No és el primer llibre d'aquest estil que corregeixo o tradueixo, i ja començo a veure'ls el llautó (o això em sembla).

La cosa deu anar més o menys així: tu ets professor, fas el que pots, te'n vas sortint, tens un mètode (mig teu mig reciclat del que has vist fer als altres) que et va funcionant, i vas fent. Els primers anys, prou feina tens a preparar classes, corregir exàmens, anar a les reunions i intentar entendre't amb els companys (que et fa l'efecte que no hi toquen). Però arriba un moment que ja ho tens tot sota control, et sobra temps i t'avorreixes. Voldries escriure, però no tens prou talent (o imaginació o ganes) per fer una novel·la.

Així que decideixes parlar del que saps fer: ensenyar. Se t'acut una frase brutal que pot ser el leit motif del llibre, i la resta ja és bufar i fer ampolles. Només es tracta d'anar dient el mateix de maneres diferents, ara en activa, ara en passiva, ara amb exemples, ara gràfiques, esquemes, quadres, taules, activitats, casos reals, anècdotes, fins i tot poemes (us ho juro, jo ho he vist). Ho remates amb un capítol final de conclusió (que titules «Epíleg») en què tornes a repetir la frase clau i l’analitzes fent una llista que en realitat no és cap llista, sinó un paràgraf fet bocins i amb números al capdavant. I au. Una mica de bibliografia bàsica (que seria com el julivert de l'Arguiñano) i al forn.

Confio que sigui aquest el procés de gestació de la majoria de llibres sobre pedagogia que m'han passat per les mans (i l'ordinador) fins ara. No vull ni pensar que algú s'ho hagi pogut prendre seriosament.