Fart que tothom li preguntés per la iaia (Què fa ton àvia? Fa dies que no la veiem pel barri? Es troba bé? Ella sempre llegint, oi?), un dia li va passar pel cap fer-li una foto amb la digital i fer-se-la imprimir en una samarreta, amb una inscripció a sota que digués: «Està bé». Però no ho va fer. Els companys de generació de l’àvia eren la mar d’amables i no es mereixien un moc tèxtil com aquell.

Però cada vegada que voltava pel barri amb la bossa plena d'esprais, i disposat a passar desapercebut per poder omplir les parets dels solars amb les seves creacions, ensopegava amb algú que li demanava per ella i el cosia a preguntes (I de les cames està bé? Ja camina prou? A la seva edat s'ha de moure cada dia o es rovellarà!).

Un dia, amb la digital, va fer fotos de tots els de la família: els volia caricaturitzar en una tira còmica, per al fanzine de la facultat. Els pares van ser fàcils de parodiar, sa germana encara més, però la iaia... No hi havia manera de treure'n una versió còmica, només es veia en cor de retratar-la sent fidel a la realitat. Tan difícil que havia estat arrencar-li una cara mínimament amable després de treure-li el llibre de les mans (M'has fet perdre el punt, talòs!). A la foto havia sortit mirant cap a la taula del menjador, on tenia la novel·la, ni tan sols podia mirar a càmera.

Més endavant, mentre buscava una paret buida (verge) per deixar-s'hi anar sense traves, va veure que al mateix carrer de casa seva enderrocaven un edifici i va decidir que quan el buidessin de runa l'aniria a pintar. I va arribar el dia, tota una paret blanca per a ell sol, encara amb les marques de les habitacions. Es va asseure just davant i va començar a rumiar.

Estava acostumat a dibuixar en trossos de paret enmig d’altres dibuixos i grafitis, mai havia ensopegat amb una paret buida del tot, per estrenar. Feia setmanes que vigilava les grues per ser el primer a arribar-s'hi un cop ho acabessin de buidar. Ara, la paret era seva, estaven a punt de tocar les dotze de la nit d'un dimarts tranquil del mes de març, i no hi havia ningú al carrer. Encara hi havia una grua al solar, just al costat de la «seva» paret: perfecte, podria enfilar-s'hi per pintar.

Va agafar la digital i durant una estona es va dedicar al mal vici d'anar passant les fotos que hi tenia guardades. De sobte, la iaia amb aquell posat forçat. «Només es veia en cor de retratar-la sent fidel a la realitat.» La iaia per qui li preguntava tothom i que es deixava veure tan poc. Es mereixia aquella paret, ella que no s’havia mogut mai del barri. Sí, però amb discreció, amb el gris clar dels seus cabells recollits en un monyo mal fet (molt pràctic per evitar anar a la perruqueria i trobar-se totes les conegudes xerraires), i amb les ulleres de llegir, les «de prop», que deia ella, «que de lluny no vull veure res». Doncs ningú no la veuria de lluny, no, que s’hi anessin apropant i ella ja es deixaria veure discretament però, això sí, sense el llibre tapant-li la cara.