3.3.05
La música del futur
Molt a prop de casa, La Paloma, un espai on se solen programar bons concerts (aviat hi vindrà la Julieta Venegas) i a la vegada local de moda per a DJ i addictes al Chill Out i altres espècies, les tardes de dissabte i diumenge es converteix en un autèntic envelat (que és del que té aspecte, de fet) on hi van a petar nois i noies de la tercera edat (o gairebé), ben mudats i amb ganes de ballar i/o conèixer gent (per dir-ho fi, que tots som de carn, què coi).
Fins aquí, cap novetat. I suposo que tampoc us descobreixo res si us dic que precisament durant les tardes de dissabte i diumenge hi ha unes cues tremendes davant del local, que alguna vegada han arribat a la ronda de Sant Antoni o bé han tombat pel carrer de Sant Vicenç. Tots hem vist desfilar aquelles senyores reperfumades amb camises de botons daurats i estampats felins, i aquells senyors amb clenxa incorporada i sobredosi d'aftershave Floid.
El cas és que observant-los, veient-los cada cap de setmana, em pregunto sovint si els de la nostra generació (nascuts als setanta, per a més indicacions) farem el mateix. Potser aleshores el local davant del qual farem cua no serà La Paloma sinó el Razzmatazz o Les Enfants o la Sala Apolo o aneu a saber. Però no és això el que "em preocupa" més...
Quina mena de cançons hi tocarà l'orquestra? Perquè se suposa que si ara s'hi sent (fins i tot des del carrer) el No te vayas de Navarra o el Granada tierra soñada és perquè els que la ballen ja la ballaven de joves, oi? Això vol dir que als meus setanta anys (posem per cas) faré cua per ballar el Losing my religion de REM o el With or without you de U2? No m'ho puc imaginar. Però suposo que fa quaranta anys a la jovenalla que omplia les sales de ball d'arreu tampoc els passava pel cap que de grans ballarien aquelles mateixes cançons però amb vestit jaqueta, mitges compressives i ulleres per veure-hi de lluny.
I suposo que passarà tres quarts del mateix amb els balls de festa major, que em nego a creure que durant els propers quaranta anys no deixaran de banda Rosor o Mama que será lo que tiene el negro o Gavilán o paloma, i s'arrencaran amb versions d'orgue Casio (això segur que no canviarà, tot i que ara diuen que hi ha un corrent "musical" en què l'únic instrument, a banda de la veu, és la play station, que vindria a ser el substitut d'aquest orgue que tots vam tocar de petits i gràcies al qual vam saber què era una bossanova o una samba, per exemple, que no tot ho ha descobert en Carlinhos Brown, senyor Clos) del que aleshores ja seran clàssics com ara el Corazón latino o Cuando tu vas yo vengo. Inimaginable.
Ja ho diuen que és millor no pensar gaire en el futur, que de sobte t'agafa una mena de por abismal que et recorre l'espinada un temps. I jo ja fa un parell de dies que no dormo igual, que estic inquieta i gairebé a punt de redactar un testament vital que donaré als meus fills, tan bon punt neixin i fotin el primer plor, perquè si mai em veuen remenar el cul amb músiques del Rei Àfrica facin tots els possibles perquè deixi de patir.
Fins aquí, cap novetat. I suposo que tampoc us descobreixo res si us dic que precisament durant les tardes de dissabte i diumenge hi ha unes cues tremendes davant del local, que alguna vegada han arribat a la ronda de Sant Antoni o bé han tombat pel carrer de Sant Vicenç. Tots hem vist desfilar aquelles senyores reperfumades amb camises de botons daurats i estampats felins, i aquells senyors amb clenxa incorporada i sobredosi d'aftershave Floid.
El cas és que observant-los, veient-los cada cap de setmana, em pregunto sovint si els de la nostra generació (nascuts als setanta, per a més indicacions) farem el mateix. Potser aleshores el local davant del qual farem cua no serà La Paloma sinó el Razzmatazz o Les Enfants o la Sala Apolo o aneu a saber. Però no és això el que "em preocupa" més...
Quina mena de cançons hi tocarà l'orquestra? Perquè se suposa que si ara s'hi sent (fins i tot des del carrer) el No te vayas de Navarra o el Granada tierra soñada és perquè els que la ballen ja la ballaven de joves, oi? Això vol dir que als meus setanta anys (posem per cas) faré cua per ballar el Losing my religion de REM o el With or without you de U2? No m'ho puc imaginar. Però suposo que fa quaranta anys a la jovenalla que omplia les sales de ball d'arreu tampoc els passava pel cap que de grans ballarien aquelles mateixes cançons però amb vestit jaqueta, mitges compressives i ulleres per veure-hi de lluny.
I suposo que passarà tres quarts del mateix amb els balls de festa major, que em nego a creure que durant els propers quaranta anys no deixaran de banda Rosor o Mama que será lo que tiene el negro o Gavilán o paloma, i s'arrencaran amb versions d'orgue Casio (això segur que no canviarà, tot i que ara diuen que hi ha un corrent "musical" en què l'únic instrument, a banda de la veu, és la play station, que vindria a ser el substitut d'aquest orgue que tots vam tocar de petits i gràcies al qual vam saber què era una bossanova o una samba, per exemple, que no tot ho ha descobert en Carlinhos Brown, senyor Clos) del que aleshores ja seran clàssics com ara el Corazón latino o Cuando tu vas yo vengo. Inimaginable.
Ja ho diuen que és millor no pensar gaire en el futur, que de sobte t'agafa una mena de por abismal que et recorre l'espinada un temps. I jo ja fa un parell de dies que no dormo igual, que estic inquieta i gairebé a punt de redactar un testament vital que donaré als meus fills, tan bon punt neixin i fotin el primer plor, perquè si mai em veuen remenar el cul amb músiques del Rei Àfrica facin tots els possibles perquè deixi de patir.
