A mi el Clint Eastwood m'agrada, fins i tot fent de Harry o perpetrant aquells espagueti-western del Sergio Leone. Ja sabia què veuria, un paio dur i sense escrúpols, de mirada freda i poques paraules. La música de Morricone ja s'ocupava de posar una mica de sentiment a la cosa.

El que no m'agrada és que m'aixequin la camisa, que em diguin que nooo, que no va de boxa, i ara, que MDB (= Million Dollar Baby) és més que boxa. Home, sí, ja entenc què volen dir, ja, però no ens enganyem, amb la darrera pel·lícula del Clint et fots un fart de veure cops de puny, nassos sagnants, ganxos i altres delicatessen dels rings. O sigui que els que encara no l'heu vista cal que sapigueu que sí que en veureu de boxa, sí, i molta. Que darrere de la boxa hi ha alguna cosa més? No ho dubto. Hi ha l'esperit de superació, la força, la lluita de l'ésser humà per aconseguir el que somnia, etc. Sí, però massa guants encoixinats, massa sacs de cops, massa proteccions dentals; massa boxa, coi.

Què hi ha de dolent? Res, no res, i ara. Però que no ens enredin, que no diguin que MDB és alguna cosa més que boxa, que no diguin que aquest esport de repartir hòsties és una excusa per tractar altres temes, que no és veritat, que els altres temes es toquen, sí, però la boxa és el tema principal i només deixes de veure rings l'última mitja hora i gràcies. I no, no us explicaré res d'aquests darrers trenta minuts, que si no ja us acabo d'esguerrar la festa. Només dir-vos que els vaig trobar força previsibles, que els diàlegs, ho sento, em van semblar bastant suats i que ja em comencen a cansar els primers plans del Clint amb cara de no tenir ja no sentiments sinó ni tan sols pessigolles ni sang a les venes ni res.

Perquè aquesta ja seria l'altra enganyifa del film: els actors. De la Swank no en dic res perquè és el primer cop que la veig actuar i me l'he creguda i tot i que és allò de sempre, que es premien els papers estranys, penso que s’ha guanyat l’Oscar. Ara, el Clint i el Morgan fan el que sempre els hem vist fer i que saben fer tan bé: de Clint i de Morgan. Si no fos pel tel que li han posat a l'ull al senyor Freeman m'hauria pensat que al Floridablanca reposaven la cadena perpètua del Robins, sincerament, que fins i tot la seva habitació sembla una cel·la. Aquest home pot tenir una veu molt profunda i unes arrugues molt ben posades (i una pell molt fosca, si m’ho permeteu), però com a actor no és cap sorpresa. I el Clint, als seus setanta anys, segueix fidel als seus principis, com us deia abans, parlant a poc a poc, amb frases curtes i contundents i primers plans de la seva mirada suposadament expressiva (jo només hi veig duresa, deu ser que sóc poc donada a la poesia) a dojo.

I ja per acabar, vull referir-me a les frases curtes i contundents que deia que s’intercanvien Freeman i Eastwood, que m’han recordat les que recollien a Déu vos guard l’altre dia. No sé si és que tinc la pell molt fina pel que fa a la llengua o què, però aquestes sentències pròpies de reculls de frases cèlebres del Readers’ Digest em treuen de polleguera: que si «protegeix-te a tu mateix», que si «no n’hi ha prou de ser dur», que si «no preguntis i fes el que et dic», que si «no em diguis “cap”», buf. I la conversa Eastwood-Freeman sobre els mitjons amb forats, mare meva!; m’ha recordat una frase de la Trinity d’un dels Matrix (diria que de l’últim) que en un moment aparentment molt tens li deia al Keanu (per fer-li entendre que estava nerviosa): «He trigat deu minuts a cordar-me les botes»... Tota una declaració!

Suposo que ningú no estarà d'acord amb mi, ja m'ho imagino, perquè a tot arreu diuen i rediuen que per fi l'acadèmia l'ha encertada, que és la millor obra de l'Eastwood, que el Freeman fot un paperàs, etc. Deu ser que se'm posen malament les pel·lícules sobre esportistes amb entrenadors que sembla que en comptes de parlar esculpeixin epitafis.