El millor que puc fer veient que s’acosten encara més dies d’excessos laborals i d’encàrrecs impossibles d'ajornar, és tancar un temps, entre una i dues setmanes.

De coses a dir, a explicar, a comentar, a inventar, ja en tinc, ja, però el cert és que tot i que tindria temps per escriure-les i després col·locar-les aquí (sóc de les que passen pel word abans d'entrar a l'editor del blog), el que no tinc és energia. No em falten ànims ni ganes ni empenta, no és res d'això. Només que fa dies que vaig sense reserves de combustible i a més he volat per alguns territoris una mica perillosos (per desconeguts) dels quals no vull parlar aquí perquè, malgrat el que pugui semblar, això no és un diari personal.

Suposo que això dels «territoris perillosos» ha quedat molt interessant, de persona viscuda i amb experiències fortes i tal, però no us enganyeu, si ho batejo així és perquè si ho digués pel seu nom això esdevindria un confessionari de pa sucat amb oli, al més pur estil televisiu de mitja tarda en cadenes privades.

Així que abans que xerri més del compte i us assabenteu de coses de les quals, la majoria, no n'heu de fer res, aterro i desaparec uns dies, no sense abans amenaçar-vos de tornar amb el dipòsit ple d’aquí no res. Aparteu-vos, deixeu la pista buida, que la pilot té ganes de tocar de peus a terra. A terra.