21.4.05
De qualsevol cosa en diuen novel·la...
Subtítol
... O programa de tele o tertúlia literària.
Pròleg
Ahir, a mitjanit, vaig fer una mica de zàping i vaig anar a petar al gran programa de Canal 50 JPS. Us desve(tl)lo què volen dir les sigles? (A CatRàdio tot ho desvetllen... Deuen haver descobert que són líders d’audiència en la modalitat de ràdio-despertador!) Repic de tambors (si ja ho sabíeu, dissimuleu i feu un ohhh ben creïble)...
Clímax de la novel·la
Julià Peiró Show
Plantejament de la trama
Havia vist aquest programa mil·lèsimes de segon algun dia, tot exprimint el comandament en busca d’alguna cosa mirable. Però ahir, just quan passava pel JPS de Canal 50 hi vaig veure l’Empar Moliner!? I vaig decidir quedar-m’hi. El programa ja acabava, només en vaig veure els darrers deu minuts, diria.
Presentació dels personatges femenins
No, confesso que no fou només l’Empar la que em va fer triar el 50, és que al seu costat hi havia la... Odette Pinto (confio que sapigueu qui és, perquè necessitaria trenta pàgines per descriure-la)!
Presentació dels personatges masculins
A banda de la Moliner i la Pinto, hi havia dos paios que representa que eren escriptors: un devia tenir uns cinquanta llargs, es deia Creus de cognom (no vaig entendre’n el nom) i crec que era professor d’alguna cosa (si algú ho va veure i ens pot il·luminar una mica...).
El tio va plantejar una mena de teoria espaterrant que va recitar tot mirant insistentment la pobra Empar, que s’amagava rere el llibre (no és conya) de la Pinto (cap parentesc amb el Rafaelle), i tot pujant cada vegada més el to . Després us explico la teoria.
I l’altre escriptor era un que es presentava com a poeta i que es deia no sé què Pujalte (il·luminadors, ho sabeu??) i que deia que havia guanyat més de cent premis de poesia i havia publicat dotze llibres de poesia (Peirò dixit: doncs toquen a deu premis per llibre!?). Es veu que els havien demanat a tots que li portessin el seu últim llibre (bé, aquest devia ser l’objectiu de la cosa) i aquest el Pujalte en va portar quatre o cinc. Va dir que ell és com en Miquel Àngel (suposo que es referia al de la Sixtina!?), que no dóna mai la seva obra (va dir obra) per acabada, que la va refent, perquè «jo tinc aquesta habilitat», deia... Vaja, que l’home es venia solet perquè suposo que les editorials que li han publicat els frescos no deuen tenir pasta per fotre promocions més enllà del JPS.
Nus de la història
Total, tenim el Creus, la Pinto, el Pujalte i la Moliner asseguts en cadires normals (i quan dic normals vull dir normals-normals) dalt d’un escenari de teatre (algú sap on ho fan, això?) normal-normal i davant d’un públic...
... Ehem, les quatre primeres files de platea eren plenes de iaies de l’edat del Ratzinger i la resta buit com una mala cosa.
I dalt de l’escenari el Peiró anava fent passeigs entre les cadires com un profe en un examen de secundària, els anava llençant preguntes i/o comentaris. I l’Odette les responia totes fent ruboritzar i escandalitzar l’Empar, que amb la cara —repeteixo— pagava!?
De sobte (i només en vam veure deu minuts!?) la Pinto enxampa el Peiró just quan passa per darrere seu i li diu: «I que n’era de maco allò teu de la casa dels famosos, Julià! —i adreçant-se al públic— Se’n recorden vostès?». I llavors van parlar del programa una estona... Però el Peiró insistia a dir que allò era una tertúlia literària.
Palla de la novel·la
I aleshores va ser quan el Creus va llençar la seva teoria: no surt el mateix text si escrius a mà que si escrius a màquina o a ordenador. Ehem. I llavors s’allarga explicant quina és l’actitud de l’escriptor davant d’aquestes tres maneres d’escriure. La Pinto afegeix que a ella el Gala li va dir que ho escrivia tot a mà i que després un secretari (sic!!!) l’hi passava a l’ordenador. El Pujalte recita que ell els poemes els escriu a mà i després els passa a l’ordinador. I l’Empar, que s’enduu literalment les mans al cap i diu que ella pren notes a la llibreta, però que escriu directament a l’ordinador i intenta, en debades, fer un cant elogiós a les noves tecnologies. I els altres tres, ajudats pel Peiró, dient que no, que primer a llapis, i fins i tot el Peiró diu que ell s’imagina els poetes escrivien amb una ploma d’ocell!?
Desenllaç
Total, que donen la volta al tema un parell de cops més dels que fan falta i el Peiró ja acomiada el programa recordant-nos els llibres dels quatre convidats i dient que allò ha estat una tertúlia literària molt agradable i tal (tertu-què? lite-què?) i les quatre fileres de iaies, en sentir la paraula comiat, deixen de fer punt de creu i aplaudeixen, mentre un pianista que sembla el germà bo del Sostres i que duu una americana que li va llarga de mànigues, tanca el programa tocant «you must remember this, a kiss is just a kiss...».
Conclusió o epíleg
Senyors de les teles, ja trigueu a programar la TLJP (Tertúlia Literària Julià Peiró) en horari de màxima audiència i en una cadena d'abast gal·làctic perquè hi convidi escriptors cada setmana, per favor. Tanta Alexandria i tant Manzano... Reee, home, reee!
... O programa de tele o tertúlia literària.
Pròleg
Ahir, a mitjanit, vaig fer una mica de zàping i vaig anar a petar al gran programa de Canal 50 JPS. Us desve(tl)lo què volen dir les sigles? (A CatRàdio tot ho desvetllen... Deuen haver descobert que són líders d’audiència en la modalitat de ràdio-despertador!) Repic de tambors (si ja ho sabíeu, dissimuleu i feu un ohhh ben creïble)...
Clímax de la novel·la
Julià Peiró Show
Plantejament de la trama
Havia vist aquest programa mil·lèsimes de segon algun dia, tot exprimint el comandament en busca d’alguna cosa mirable. Però ahir, just quan passava pel JPS de Canal 50 hi vaig veure l’Empar Moliner!? I vaig decidir quedar-m’hi. El programa ja acabava, només en vaig veure els darrers deu minuts, diria.
Presentació dels personatges femenins
No, confesso que no fou només l’Empar la que em va fer triar el 50, és que al seu costat hi havia la... Odette Pinto (confio que sapigueu qui és, perquè necessitaria trenta pàgines per descriure-la)!
Presentació dels personatges masculins
A banda de la Moliner i la Pinto, hi havia dos paios que representa que eren escriptors: un devia tenir uns cinquanta llargs, es deia Creus de cognom (no vaig entendre’n el nom) i crec que era professor d’alguna cosa (si algú ho va veure i ens pot il·luminar una mica...).
El tio va plantejar una mena de teoria espaterrant que va recitar tot mirant insistentment la pobra Empar, que s’amagava rere el llibre (no és conya) de la Pinto (cap parentesc amb el Rafaelle), i tot pujant cada vegada més el to . Després us explico la teoria.
I l’altre escriptor era un que es presentava com a poeta i que es deia no sé què Pujalte (il·luminadors, ho sabeu??) i que deia que havia guanyat més de cent premis de poesia i havia publicat dotze llibres de poesia (Peirò dixit: doncs toquen a deu premis per llibre!?). Es veu que els havien demanat a tots que li portessin el seu últim llibre (bé, aquest devia ser l’objectiu de la cosa) i aquest el Pujalte en va portar quatre o cinc. Va dir que ell és com en Miquel Àngel (suposo que es referia al de la Sixtina!?), que no dóna mai la seva obra (va dir obra) per acabada, que la va refent, perquè «jo tinc aquesta habilitat», deia... Vaja, que l’home es venia solet perquè suposo que les editorials que li han publicat els frescos no deuen tenir pasta per fotre promocions més enllà del JPS.
Nus de la història
Total, tenim el Creus, la Pinto, el Pujalte i la Moliner asseguts en cadires normals (i quan dic normals vull dir normals-normals) dalt d’un escenari de teatre (algú sap on ho fan, això?) normal-normal i davant d’un públic...
... Ehem, les quatre primeres files de platea eren plenes de iaies de l’edat del Ratzinger i la resta buit com una mala cosa.
I dalt de l’escenari el Peiró anava fent passeigs entre les cadires com un profe en un examen de secundària, els anava llençant preguntes i/o comentaris. I l’Odette les responia totes fent ruboritzar i escandalitzar l’Empar, que amb la cara —repeteixo— pagava!?
De sobte (i només en vam veure deu minuts!?) la Pinto enxampa el Peiró just quan passa per darrere seu i li diu: «I que n’era de maco allò teu de la casa dels famosos, Julià! —i adreçant-se al públic— Se’n recorden vostès?». I llavors van parlar del programa una estona... Però el Peiró insistia a dir que allò era una tertúlia literària.
Palla de la novel·la
I aleshores va ser quan el Creus va llençar la seva teoria: no surt el mateix text si escrius a mà que si escrius a màquina o a ordenador. Ehem. I llavors s’allarga explicant quina és l’actitud de l’escriptor davant d’aquestes tres maneres d’escriure. La Pinto afegeix que a ella el Gala li va dir que ho escrivia tot a mà i que després un secretari (sic!!!) l’hi passava a l’ordenador. El Pujalte recita que ell els poemes els escriu a mà i després els passa a l’ordinador. I l’Empar, que s’enduu literalment les mans al cap i diu que ella pren notes a la llibreta, però que escriu directament a l’ordinador i intenta, en debades, fer un cant elogiós a les noves tecnologies. I els altres tres, ajudats pel Peiró, dient que no, que primer a llapis, i fins i tot el Peiró diu que ell s’imagina els poetes escrivien amb una ploma d’ocell!?
Desenllaç
Total, que donen la volta al tema un parell de cops més dels que fan falta i el Peiró ja acomiada el programa recordant-nos els llibres dels quatre convidats i dient que allò ha estat una tertúlia literària molt agradable i tal (tertu-què? lite-què?) i les quatre fileres de iaies, en sentir la paraula comiat, deixen de fer punt de creu i aplaudeixen, mentre un pianista que sembla el germà bo del Sostres i que duu una americana que li va llarga de mànigues, tanca el programa tocant «you must remember this, a kiss is just a kiss...».
Conclusió o epíleg
Senyors de les teles, ja trigueu a programar la TLJP (Tertúlia Literària Julià Peiró) en horari de màxima audiència i en una cadena d'abast gal·làctic perquè hi convidi escriptors cada setmana, per favor. Tanta Alexandria i tant Manzano... Reee, home, reee!
