Quan érem petits i els pares ens treien a dinar fora, només hi havia dues amanides possibles, una bifurcació: la de la casa i la catalana (aquesta segona era com la primera però amb embotit i potser fins i tot un ou dur al mig, coronant-la). Com a molt, i considerat pels grans de la família com a extraordinari, hi havia l’esqueixada de bacallà o el xató. I tot que alguns experts potser no estarien d'acord amb mi, podríem incloure dins del gènere amanida els espàrrecs amb pernil del país i maionesa o les endívies amb rocafort o, fins i tot, l'escalivada.

En plena adolescència, vam descobrir l’amanida de pasta. Un bon dia, els macarrons ja no anaven acompanyats d’un sofregit de ceba, tomàquet i carn picada, sinó que els acompanyava el blat de moro, el pernil dolç, el formatge, les olives, la tonyina, el tomàquet fresc... Tota una revolució. El plat ideal per quan no es tenien ganes de cuinar i en el qual cabia gairebé tot el que hi havia a la nevera. Va ser la mateixa època en què van tenir tant d'èxit els còctels de gamba amb pinya i salsa rosa, un dels greatest hits dels casaments dels vuitanta i fins i tot principis dels noranta.

Després va venir allò tan avorrit de les rondanxes de tomàquet madur amb mozzarella i orenga, que és com fotre't dos gots d'aigua amb una mica de calci, l'amanida que demanen els que fan règim (esclar que hi ha variants que valen força la pena, sobretot si substitueixes la insípida mozzarella pel formatge de Maó i l'orenga pel pesto de menta, posem per cas).

I d'un temps ençà, la cosa s'ha diversificat de tal manera que la llista d'amanides acaba per marejar i pots trobar la clàssica amanida alemanya (que se't converteix en bola compacta a l'estómac i necessites quinze dies per pair la mostassa, el frankfurt i els cogombrets en vinagre) al costat d'una fatuix o una tabule més lleugeres.

A més, hem arribat ja a l'extrem de posar-hi fruita (i no parlo de la poma que ja fa temps que forma part d'un altre clàssic acompanyada de nous, formatge rocafort, panses i una maionesa suau), així que pot ser que enmig de la fulla de roure t'hi trobis un maduixot, un tros de taronja o un tall de mango; i fins i tot es fan amanides de caramels, cacauets i blat de moro torrat (un veritable esport de risc per als que tenen la dentadura delicada o de préstec).

L'únic que aguanta enmig d'aquesta revolta és l'enciam, que tot i que ja se'ns apareix poques vegades en la seva versió més corrent, es manté com a ingredient gairebé omnipresent en tot tipus d'amanides i cada dia li neix una varietat nova. Segur que ben aviat veurem amanides de bleda crua, perquè l'espinac ja fa temps que no el bull ningú, sinó que te l'acompanyen de fruita seca, una rodanxa generosa de formatge de cabra tebi i una vinagreta de mel i a remugar.

De tant en tant, convé agafar una ceba tendra, un tomàquet verd i unes quantes fulles d'enciam de debò (el de sempre, el que té sorra entre les fulles, el que mengen els periquitos), tallar-ho en trossos desiguals (re de dauets o rodanxetes idèntiques), amanir-ho amb oli, sal i vinagre (que no sigui de Mòdena) i posar-hi unes quantes arbequines. Que qui perd els orígens...