Nedstat Basic - Web site estadísticas gratuito
El contador para sitios web particulares
Contador gratuito L'aeroplà del Raval | Tina Vallès <$BlogRSDUrl$>

8.4.05

Memòries del subsòl 


Encara hi ha gent que se n'esgarrifa, els que no tenen un «contacte» tan estret amb el submón editorial. Són aquells que en els sopars et demanen que els ensenyis algun dels últims draps bruts de què hagis tingut notícia per activa o per passiva. Aquells que sempre et pregunten què estàs «corregint» o «traduint» —eufemismes que sovint tenen poc a veure amb la realitat— en aquests moments i de qui és i què tal està l’«original» (a poc a poc n'aprenen l’argot).

La culpa és teva perquè un dia que estaves fins al capdamunt de rescriure aquell bunyol vas sortir a prendre una copa amb uns amics i vas acabar confessant-ho tot. La seva cara de sorpresa i estupefacció gairebé t’excità i no vas frenar fins que et van començar a ploure preguntes —les primeres, tímides; les darreres, sense embuts.

Des d’aleshores, als sopars, tard o d’hora, quan veuen que la copa es va buidant i els ulls comencen a desinhibir-se, deixen anar aquella pregunta i tu acabes buidant el pap tant sí com no. No dius noms, però dónes prou pistes perquè puguin lligar caps si són intel·ligents.

De fet, no et passes pas la vida «negrejant», i en ocasions no saps ben bé què estàs fent, si corregeixes, tradueixes o rescrius o simplement llegeixes, va com va. La frontera entre correcció i rescriptura es difumina tant com als editors els interessa. Ells mai no et demanen que refacis res, perquè també són addictes als eufemismes. És més, et fan creure que participes en la decisió de què fer amb aquell llibre —encara que ja el tinguin col·locat en el pla editorial i no tinguin intenció de moure’l ni un mes:

«Com el veus aquest original? Creus que li cal una correcció a fons?»

«Mira-te’n el primer capítol i digue’m què en tocaries, sense manies, eh. Si alguna cosa no s’entén o és massa llarga o hi falta informació... Tu mateixa. Llibertat total!»

«És massa llarg, l’autor es repeteix molt i caldria escapçar-ne algunes parts, t’hi veus en cor?»

I moltes altres fórmules per l’estil per fer-te creure que ets tu qui ha decidit donar cara i ulls a aquella novel·la. La majoria de vegades s’obvia parlar de rescriure (tot i que en alguna ocasió la cosa ha estat tan evident que ja t’ho han dit sense embuts i fins i tot t’han deixat decidir-ne el preu...!? Ah, si sempre fos així, quants negres seríem!), i tot es disfressa tan bonament com es pot perquè ni l’editor senti que traeix l’autor —si és que això l’arriba a preocupar gaire— ni tu et sentis malament per fer una feina no reconeguda i de la qual no podràs fer esment al currículum.

El primer cop —com tots els primers cops— els escrúpols t’aclaparen, no goses dir a ningú què fas i t’autoconvences que estàs corregint «a fons», tot i que esborres frases, n’escrius de noves, canvies títols de capítols, afegeixes diàlegs, escurces descripcions, matises narracions... Negreges.

Més endavant, el problema el tens a fer de corrector «de superfície» i acabes ennegrint tot original mediocre que t’arriba a les mans, no sense abans avisar a l’editor, que sol acceptar la proposta encantat, perquè vés a saber si no t’havia enviat l’original amb aquesta intenció enterrada en el fons.

I arriba un dia que ja ni entens de què s’alarma la gent, si no passa igual en tots els camps, que la feina «bruta» la fan uns i la medalla se l’emporten uns altres, que s’han preocupat de passejar el cognom i remenar el cul a tot arreu, mentre el teu era penjat a l’armari del rebedor perquè tenies massa feina recol·locant les comes d’altri.



Creative Commons License