Així comença el meu llibre de Sant Jordi, una novel·la (del mes de març de 2004) que no surt en cap llista ni de més venuts ni de recomanats (si més no en cap de les que m’han arribat) i l’autor de la qual no vaig veure signar en cap de les parades que vaig arribar a intuir dissabte (que van ser poques). Suposo que si va dedicar cap llibre ho va fer en terres gironines. Serà el primer que li llegeixi, així que ara per ara no us en puc dir res més, tan sols que m'hi vaig decidir pel que diu la contra, després de llegir-ne la primera pàgina i perquè el nom de l'autor em ballava pel cap com a pendent de conèixer de feia mesos.

No us faré una crònica de dissabte perquè a hores d’ara deveu estar tips de sentir-ne a parlar, amb aquesta mena de balanços abstractes que fa la gent del gremi, en els quals si surt alguna xifra és per casualitat i en una nota al marge en un cos de lletra ben remenut. Tampoc m'encendré en una contracrònica rondinaire i contestatària, ja que aquests darrers dies han estat molts els que han fet el ploricó, i ja cansa.

Enguany Sant Jordi ha estat atípic perquè en caure en dissabte els carrers del centre de la ciutat es van tornar intransitables des de primera hora del matí. Si vaig ser vint minuts a la Rambla de Canaletes ja va ser molt, i més d'un cop vaig estar temptada de cridar un «No a la guerra» un pèl tronat, ja que allò semblava ben bé una manifestació, tots ben enganxats, avançant pas a pas i sense poder veure més que els títols infantils i juvenils que solen estar a les puntes de les parades, on la gent no s'hi apilona tant.

L’avantatge, però, d’aquesta aglomeració està en una afició que tinc de fa temps: escoltar les converses dels altres. I les que se senten per Sant Jordi i a la vora dels llibres són les meves preferides. Aquest any la que s'emporta el primer premi és una que vaig sentir més cap al vespre al passeig de Gràcia, a la parada de la llibreria Jaimes.

Mentre jo intentava pagar el llibre de què us he parlat més amunt, una senyora de setanta anys llargs va aconseguir fer-se un lloc al meu costat i cridar l’atenció del llibreter en un temps rècord:

Iaia: Que el té l’últim del Rojas Marcos?
Llibreter: Un moment que l’hi miro.

No sóc original si dic que el dia de Sant Jordi és el pitjor de l'any per buscar un llibre atípic que demani una feina de recerca extra al dependent; però el que no sabia és que Rojas Marcos entrés dins del grup dels autors marginals i arraconats el 23 d'abril.

Jo encara esperava el canvi quan el noi va tornar per dir-li a la senyora que no, que el Rojas Marcos res de res. Llavors ella, que no se'n volia anar sense llibre, va contraatacar:

I: Doncs posa’m l’últim del Cercós, va.
L: Cercós? Deu voler dir Puigcercós, no?

Sort que no amenaçava de ploure i la senyora s’havia deixat el paraigua a casa, si no aquell noi ara seria a la sala d'espera de l'oftalmòleg per fer-se un ull de vidre:

I: Nooooo, nooooo. El Cercós... O Cercos? Això, Cercos, Cercos.
L: Perdoni, no sé qui és, vaig a buscar-ho.

Arribats aquí ja no em vaig poder reprimir:

Tina: Em sembla que aquesta senyora vol l’últim del Cercas, del Javier Cercas.
I: Sí, això, això! El Cercas! Com es diu, l’últim?
T: La velocidad de la luz.
I: Aaaaaaixò. Posi-me’l, doncs.
L: En català o en castellà?

Ja em donaven el canvi mentre la iaia afirmava convençuda:

I: En català, en català, home. On s'és vist comprar la traducció si puc llegir l'original!