Quan vas a un exposició, sempre t’acaba passant el mateix, la comences amb molt d'interès i llegeixes fins i tot les instruccions de l'extintor, si consideres que és necessari per entendre l'obra de l'autor.

Arrenques fort, doncs, llegint els anys i pensant en què passava aleshores en aquella ciutat, pendent de les tècniques utilitzades i procurant identificar-les apropant-te molt a la peça (cosa que fa que qui ve darrere teu s'inquieti una mica i faci algun intent de pressió acostant-se't més del compte perquè entenguis que també vol veure aquella obra i que cal avançar).

Intentes prendre’t el teu temps i mirar l’obra fins que n’hagis copsat tots els detalls, però ets conscient que no podràs mantenir aquest ritme i aquest nivell de dedicació i atenció fins al final del recorregut, i no pas per culpa de qui ve darrere, que ben sovint acaba decidint saltar-se un quadre o una foto per poder avançar-te i fer més via.

De sobte, en el curt trajecte entre sala i sala, un sospir i una ullada al rellotge et fan adonar que ja fa força estona que contemples en silenci, emmagatzemes anys i col·lecciones tècniques pictòriques. D’una banda, et sents orgullós d'haver ingerit tanta cultura i de l’altra ja tens ganes d’arribar a la darrera època de l’autor i comences a calcular quants anys tindria quan va fer l’última peça que has vist i quina devia ser l'esperança de vida en aquella època.

Però encara queden un parell de sales, potser tres, i és possible que abans del final topis amb la famosa i inevitable sala fosca on passen un curt sobre l'autor en versió original russa i subtítols en francès. Els seients estan tots ocupats, hi ha gent asseguda i ajaguda a terra i, al costat de la cortina de vellut negre que evita que la llum s’escoli en aquell petit temple d'art-per-la-vena, hi ha un cartellet on s’explica que aquest curt és imprescindible per entendre la concepció de l’art del protagonista de la retrospectiva i que està rodat amb una càmera domèstica en mà i en blanc i negre. Ideal.

Mires a banda i banda i decideixes saltar-t’ho. I és que segur que si hi entres et trobaràs que només falten cinc minuts perquè acabi i t’hauràs d’esperar que passin totes les lletres i que torni a començar el curt per entendre'n alguna cosa. I sempre et passa allò que no goses marxar fins que no faci ben bé deu minuts que ets allà fent veure que mires la pantalla i repassant què has de fer quan surtis del museu (estendre la roba, trucar a l’editorial, recollir la jaqueta a la tintoreria), perquè hi ha una mena de gent que viu en aquestes sales fosques (d’aquí que els seients còmodes sempre estiguin ocupats) i que et mira amb un menyspreu pietós quan treus el cap entre les cortines de vellut i fuges amb la cua entre cames espantat pel duo idiomàtic amb què et pretenen engaltar la pedra de Rosetta que t'interpretarà el món interior de l'autor, a qui segons els teus càlculs encara li queden vint anys de vida creativa i per tant com a mínim t'esperen dues sales més i vés a saber si algun altre vídeo miraculós —aquest cop enmig de la sala i amb uns quants auriculars immensos disposats sobre uns pufs que diu que són per seure.