Als Estats Units, si els fa falta alguna cosa i no la troben se la inventen, com si res, sense pensar-s'hi gaire. Això em va quedar clar el segon dia de ser a Carolina del Nord. Havent dinat, se'ns va proposar d'anar a un concert de rockabilly a l'aire lliure, a uns vint minuts d'on érem (en cotxe, evidentíssimament), i no ens hi vam poder negar... La gràcia, però, no era la música, sinó el lloc. No en recordo el nom (no me'l vaig apuntar a temps), però sí que no oblidaré mai que era un poble inventat. Feia menys de cinc anys que se l'havien tret de la màniga, alegrement.

Un poble sencer: amb l'església, el parc, la botiga de flors, el supermercat, cal dentista, ca l'advocat, el bar de la plaça, les casetes d'alt nivell adquisitiu amb jardins espectaculars, les més modestes, etc. Carrers i carrers de cases de tot tipus, totes construïdes feia ben poc. Em recordava la típica urbanització dels afores d'una ciutat catalana però amb una diferència important: no només eren cases, havien pensat en tot el que una família normal sol necessitar i també ho havien construït, inventat. El taller per al cotxe, l'escola dels nens, el restaurant italià (La Vita Dolce, es deia), etcètera. Molt pràctic, perquè els ianquis això sí que ho tenen: s'ho saben muntar per tenir-ho tot a l'abast de la mà.

Així que al parc del poble, de gespa d'un verd insultant, unes senyores rosses repartien gots de ponx i hot dogs als assistents, mentre els marits seien en unes tumbones que s'havien dut de casa i que tothom tenia del mateix color i model i tot. Espaordidor. Afegiu-hi que tot eren famílies normals, que tots estaven entre els trenta i els quaranta-cinc anys com a molt, que tots somreien exageradament i que tots tenien criatures (la majoria havien aconseguit la típica parelleta!?) rosses i de galtes rossades que corrien amunt i avall pel parc descalces (sobredosi de bucolisme insuportable per a un europeu urbanita i de tendència pessimista). I el concert era l'excusa per reunir la comunitat fictícia i aparentment massa ben avinguda en una tarda de diumenge primaveral. Tot era perfecte, s'ho havien fet a mida, per què no havia de ser-ho?

Mentre la música sonava, anaven arribant noves famílies, la majoria en cotxe, i sempre sortien dos nens rossos i perfectes de la porta del darrere de l'immens 4x4. I se saludaven: ei, Bill, ei Lucy, ei, Maggie, ei, Bob... I se servien gots de ponx mentre desplegaven les tumbones idèntiques i els descordaven les bambes a les criatures, perquè anessin a campar amb els seus clons per aquell immens parc postís de verd ofensiu.

I a mesura que la perfecció ens envoltava, més ens ofegàvem el copilot i jo allà al mig, potser perquè no teníem tumbona ni got de ponx, sinó una ampolla d'aigua i el cul directament sobre la gespa, que era de debò i estava al seu punt, ni molla ni seca, i per no haver-hi ni tan sols hi havia formigues!?

El rockabilly ni el vam sentir, però la boca no la vam tancar de tant badar mirant aquell escampall de famílies perfectes en un poble inventat, un paradís fet a mida dels consumidors, on no hi havia ni un paper a terra, ni una trista caca de gos, ni un sense sostre, ni un cotxe mal aparcat, ni un crit, ni unes calces esteses en un balcó, res. Tot al seu lloc, tot de colors vius, tot net i polit, a punt per rodar-hi una pel·lícula del Burton, perquè a ulls d'uns barcelonins avesats a totes les gammes del gris, allò era un decorat i per més que ens hi vam fixar, que vam buscar, regirar, espiar i gairebé interrogar policialment amb la mirada a tots aquells bills, bobs, lucys i maggies, no vam saber trobar el darrere del decorat, el maquiavèlic tramoista culpable d'aquell malson perfecte.