9.6.05
Clyde Jones, el cérvol francès i el cocodril realista
Sol de justícia (quina mena de sol és aquest?) d’havent dinat (participi que també poso en cursiva perquè els americans no dinen, mengen sandvitxos de com a mínim deu ingredients —per no notar el sabor de cap— i beuen sucs de com a mínim tres fruites una de les quals és obligatori que sigui tropical o bé de nom impronunciable o bé les dues coses alhora).
Deia: el sol pica fort i el dinar se centrifuga a la panxa. Fotries una migdiada però aquí se sopa a les set i a les nou ja t'envien al llit, així que t'espolses la son de sobre i t'apuntes a l'excursió que toqui.
Som a Carolina del Nord, concretament a Carrboro, on diu que abans hi habitava la comunitat negra de la zona, i ara hi viuen una mena de hippies ecologistes molt conscients del patiment del planeta però amb uns cotxes de la mida d’un pis del Raval i cases com les de la señorita Escarlata. (Nota paisatgística: per als que no sapigueu res de Carolina del Nord —com jo fins fa ben poc—, els paisatges serien els d'Allò que el vent s'endugué o Tomàquets verds fregits.)
Així que pugem en un cotxe-casa i anem cap a Pittsboro, que segons l’autòctona que condueix és un poble típic del sud. Mentre anem cap allà, ens diu que visitarem un tal Clyde Jones, una mena d'escultor de la fusta que se sospita que és borderline (parlo molt seriosament) i que viu de la caritat dels veïns en una casa feta una porqueria i envoltada de les seves obres.
Pel camí, anem veient l'autèntic sud en forma d'homes de cellajunta, pantaló texà de tirants i camioneta pick-up, i de casetes de fusta amb porxo i balancí. Una cosa diferencia les cases de Pittsboro de les dels altres pobles de Carolina del Nord: davant dels porxos, enmig dels jardins poc cuidats, gairebé sempre hi ha un cérvol, una mula o un cavall de fusta, obra d'en Clyde, regalada.
Després de veure una dotzena i mitja de porxos farcits de balancins, arribem a la "Casa Museu Clyde Jones". Ell ens espera assegut en un... En un...??? Tots alhora, vinga!!! BA-LAN-CÍ! Aha. Ens mira rere unes ulleres de sol al més pur estil Jack Nicholson a la gala dels Oscar. I aquesta idea ens perseguirà per sempre: Clyde és clavat al Nicholson, però sense calés (vegeu-ho).
Al voltant de casa seva hi ha ple d'ases, cèrvols, cavalls i gossos de fusta, i no estan gaire clares les diferències entre els uns i els altres. N'hi ha de blaus, roses, grocs, verds. Fins i tot, en un atac d'heroïcitat escultòrica, Clyde ha gosat fer un cocodril verd: increïble brot de realisme enmig de tanta abstracció llenyataire. Perquè les seves escultures són troncs gruixuts i prims enganxats amb claus intentant figurar alguna bèstia. Els cérvols (potser perquè és un animal força comú a la zona) són els més afortunats, encara que en pinti algun amb la bandera francesa (que cliquin aquí els incrèduls).
Fem un volt pel seu jardí ple d'esquelets de fusta i la càmera va com boja. Ell, mentrestant, entra a casa a buscar el seu llibre de visites, perquè ens ha sentit parlar en una llengua estranya i vol que quedi constància escrita de la visita d'uns extraterrestres al museu de l'horror zoològic. Tornem fins al balancí i ens demana, amb un anglès incomprensible del sud, que li escrivim alguna cosa en la nostra llengua. Hi accedim de gust i mentrestant ell no deixa de mastegar paraules per fer-nos saber que ha viatjat per tot el món i que s'ha exposat obra seva arreu. Fem que sí, que oh, que ah, que uau, que l'enhorabona, i ell ja es dóna per sopat.
Li demanem de fer-li una foto al seu balancí i ell s'hi arrepapa. Un segon de felicitat amb un sol clic. Duu els pantalons tacats de pintura, una gorra mig treta i si no fos perquè fa un segon ens ha recitat els països que ha visitat, es diria que ja fot la migdiada que nosaltres ens hem hagut de reprimir per anar-lo a veure. Darrere seu, tot de fotos i postals que la gent li envia, suposem. És l'estrella, l'artista de la zona. Aquells cellajunts de les pick-ups l'adoren, el veneren i li accepten els cérvols francesos de bon grat.
Ens n'acomiadem abans no ens encolomi el cocodril realista, més que res perquè ja és prou difícil passar els controls dels aeroports americans, on et magregen i et remenen la bossa, sense cap rèptil de llenya per mascota.
Deia: el sol pica fort i el dinar se centrifuga a la panxa. Fotries una migdiada però aquí se sopa a les set i a les nou ja t'envien al llit, així que t'espolses la son de sobre i t'apuntes a l'excursió que toqui.
Som a Carolina del Nord, concretament a Carrboro, on diu que abans hi habitava la comunitat negra de la zona, i ara hi viuen una mena de hippies ecologistes molt conscients del patiment del planeta però amb uns cotxes de la mida d’un pis del Raval i cases com les de la señorita Escarlata. (Nota paisatgística: per als que no sapigueu res de Carolina del Nord —com jo fins fa ben poc—, els paisatges serien els d'Allò que el vent s'endugué o Tomàquets verds fregits.)
Així que pugem en un cotxe-casa i anem cap a Pittsboro, que segons l’autòctona que condueix és un poble típic del sud. Mentre anem cap allà, ens diu que visitarem un tal Clyde Jones, una mena d'escultor de la fusta que se sospita que és borderline (parlo molt seriosament) i que viu de la caritat dels veïns en una casa feta una porqueria i envoltada de les seves obres.
Pel camí, anem veient l'autèntic sud en forma d'homes de cellajunta, pantaló texà de tirants i camioneta pick-up, i de casetes de fusta amb porxo i balancí. Una cosa diferencia les cases de Pittsboro de les dels altres pobles de Carolina del Nord: davant dels porxos, enmig dels jardins poc cuidats, gairebé sempre hi ha un cérvol, una mula o un cavall de fusta, obra d'en Clyde, regalada.
Després de veure una dotzena i mitja de porxos farcits de balancins, arribem a la "Casa Museu Clyde Jones". Ell ens espera assegut en un... En un...??? Tots alhora, vinga!!! BA-LAN-CÍ! Aha. Ens mira rere unes ulleres de sol al més pur estil Jack Nicholson a la gala dels Oscar. I aquesta idea ens perseguirà per sempre: Clyde és clavat al Nicholson, però sense calés (vegeu-ho).
Al voltant de casa seva hi ha ple d'ases, cèrvols, cavalls i gossos de fusta, i no estan gaire clares les diferències entre els uns i els altres. N'hi ha de blaus, roses, grocs, verds. Fins i tot, en un atac d'heroïcitat escultòrica, Clyde ha gosat fer un cocodril verd: increïble brot de realisme enmig de tanta abstracció llenyataire. Perquè les seves escultures són troncs gruixuts i prims enganxats amb claus intentant figurar alguna bèstia. Els cérvols (potser perquè és un animal força comú a la zona) són els més afortunats, encara que en pinti algun amb la bandera francesa (que cliquin aquí els incrèduls).
Fem un volt pel seu jardí ple d'esquelets de fusta i la càmera va com boja. Ell, mentrestant, entra a casa a buscar el seu llibre de visites, perquè ens ha sentit parlar en una llengua estranya i vol que quedi constància escrita de la visita d'uns extraterrestres al museu de l'horror zoològic. Tornem fins al balancí i ens demana, amb un anglès incomprensible del sud, que li escrivim alguna cosa en la nostra llengua. Hi accedim de gust i mentrestant ell no deixa de mastegar paraules per fer-nos saber que ha viatjat per tot el món i que s'ha exposat obra seva arreu. Fem que sí, que oh, que ah, que uau, que l'enhorabona, i ell ja es dóna per sopat.
Li demanem de fer-li una foto al seu balancí i ell s'hi arrepapa. Un segon de felicitat amb un sol clic. Duu els pantalons tacats de pintura, una gorra mig treta i si no fos perquè fa un segon ens ha recitat els països que ha visitat, es diria que ja fot la migdiada que nosaltres ens hem hagut de reprimir per anar-lo a veure. Darrere seu, tot de fotos i postals que la gent li envia, suposem. És l'estrella, l'artista de la zona. Aquells cellajunts de les pick-ups l'adoren, el veneren i li accepten els cérvols francesos de bon grat.
Ens n'acomiadem abans no ens encolomi el cocodril realista, més que res perquè ja és prou difícil passar els controls dels aeroports americans, on et magregen i et remenen la bossa, sense cap rèptil de llenya per mascota.
