He dit que ho faria i ho faig: aquí teniu el que he dit avui a la cosa santcugatenca. Les conclusions, reflexions i comentaris sobre l'experiència... un altre dia. És llarg perquè havia de durar 10 min.

Jo això dels blogs ho vaig descobrir mig per casualitat, com totes les bones descobertes. Vaig començar enviant els escrits als amics, fins que me’ls van deixar penjar, gairebé per caritat, en un web local, Vallromanes.info, que ara crec que ha desaparegut, i em vaig acabar batejant la secció com a L'aeroplà del Raval, sense gaire convenciment, perquè els noms al principi sonen forçats i fins i tot sembla que van balders.

A poc a poc em vaig anar creient una mica el meu paper d’articulista d’estar per casa i escrivia amb més o menys convicció una vegada a la setmana, ara sobre un llibre, ara una pel·lícula, ara comento una notícia, i anar fent. Hi va haver gent que va cometre l’error d’encoratjar-me i jo m’hi vaig aferrar, esclar. Perquè una cosa és clara: si avui estic aquí, si L’aeroplà del Raval aguanta, és perquè hi ha gent que el llegeix, que el comenta, que el critica, que l’elogia, que en parla i me’n parla. Per això m’ha enganxat això del blog, perquè hi ha la immediatesa, que et llegeixen de seguida i et responen i comenten. I això enganxa, la carn és feble i l’ego també. Però els comentaris ja els reprendré després, anem a pams.

Més tard, l’espai setmanal a la web que us deia se’m va començar a fer petit, i un bon amic em va dir que hauria de fer un blog i em va passar els enllaços d’uns quants blogs en espanyol. Després, cercant al Google un llibre que havia traduït per saber si se n’havia parlat enlloc, vaig anar a petar a les Notes al Marge d’en Carles Miró, a qui ja coneixia per motius professionals però que no sabia que fes aquestes coses, i m’hi vaig enganxar. Va ser el primer blog en català que vaig visitar, després ja van venir tots els altres que vaig anar descobrint gràcies als enllaços i a la web de Bitàcoles.net (Les paraules i els dies, Un que passava, Flaneuse, Quaderns, Diària, Cromets, etcètera).

I avui diria que cada dia neixen un munt de blogs nous, molts dels quals no passen del post o article de presentació típic que sol dir alguna cosa com: «Hola, avui començo el blog i no sé gaire què hi diré, suposo que parlaré del que m’agrada fer, del que em passa i del que penso, una mica de tot.» I després vés a saber si hi tornen mai més.

Bé, deia que vaig trobar el blog del Carles (en pau descansi, el blog, no ell, que espero que no descansi gaire i que tard o d’hora hi torni encara que ja no siguin notes marginals) i no vaig trigar gaire a entrar a la pàgina de Blogger (un editor de blogs) i a començar a remenar-la fins que en va sortir L’Aeroplà en format de blog. Vaig activar-hi l’opció dels comentaris i de cop i volta vaig ser per primera vegada realment conscient que tenia lectors (al principi no gaires, ara ja uns quants més), tot i que no sé ben bé quants, perquè els comptadors et diuen quantes vegades entren al teu blog, però el nombre de visites, evidentment, no correspon al nombre de lectors.
I em pensava que això del blog no passaria d’aquí: jo escriuria un parell o tres de textos a la setmana, dos o tres persones en farien algun comentari més o menys amable i anar fent. Però a poc a poc les visites augmenten, els comentaris —segons quin tema toques— també, i comences a rebre correus electrònics plens d’elogis, comentaris, crítiques, algun insult i fins i tot propostes de feina i de les altres, ja m’enteneu. Gent que et llegeix des de vés a saber on, altres que et van descobrir buscant no sé què al Google, uns que diuen que obriran un blog perquè els ha agradat el teu i s’hi han animat, altres que en volen obrir un i et demanen que els assessoris perquè no s’hi aclareixen, etcètera.

I després ve una periodista (aquell dia sense camisa florejada, diria, potser perquè era febrer -Eva, no te m'enfadis-), t’entrevista juntament amb dos bloguers més, surts al diari amb foto i tot, en una web et classifiquen com a blog literari, en un altre diari també t’esmenten en un especial sobre blogs... I de cop i volta sembla que estem de moda, que som fins i tot un gènere literari, que ens mig dediquen unes jornades, que ens conviden a la ràdio, a la tele... I tot perquè t’agrada escriure quatre rucades amb una mica de conya i penjar-ho en una adreça web perquè ho llegeixi qui pugui i vulgui. No n’hem fet un gra massa? I ara que ningú s’ofengui, que no he vingut pas a fotre bombes, jo prou feina tinc a llegir-vos això, que ja us he dit abans que per escrit el que vulgueu, però l’oralitat de moment fluixeja (i no malpenseu, que no vaig amb segones).

Dels blogs a la literatura hi ha un bon camí a fer, i pocs són no els blogs sinó els posts que sobreviurien (literàriament parlant, no m’ho feu explicar més, que no hi ha temps) passats quinze dies o un mes. La immediatesa de què parlava fa una estona té pros i contres, i un dels contres és precisament el de la qualitat literària, que surt perjudicada arran del poc temps que passa, en general, des que escrius l’article fins que surt publicat al web. (Tot i que crec que són pocs, ara per ara, els bloguers que es preocupen per la qualitat literària dels seus textos; i ja no parlo de la qualitat lingüística perquè m'alteraria.) Els dietaris en paper no dic que siguin millors literàriament parlant, però com a mínim fan cara d’estar més madurats, encara que només sigui pel pas de temps i dels correctors d’estil de l’editorial que els publica, no ens enganyem.

Però deixo les anàlisis literàries dels blogs per als entesos. Només vull afegir, com em sembla que ja he llegit o sentit dir a algú altre, que jo encara estic sorpresa de tenir un dietari i fins i tot una poètica, però vaig ballant el ball que toca, i així anem fent tots plegats. I encara m’atreviria a dir que la història de la literatura deu anar plena de capítols similars, en què algú comença fent una mica el que pot i ja n’hi ha dos que se’l miren i se’l remiren i se’l prenen seriosament i fins i tot li construeixen una teoria de la cosa, i llavors n’hi ha dos més que s’ho creuen i quatre que l’imiten, etcètera. I de cop i volta neix un gènere, una tendència, una escola, i anar fent. Ja sé que trivialitzo, però suposo que enteneu per on vaig.

Per acabar, vull explicar una intimitat, i crec que sóc la primera a fer confessions íntimes en aquestes jornades sobre dietaris i blogs, cosa estranya perquè són parents dels diaris íntims.

I el que crec que no ha fet ningú fins ara (vull dir ningú en aquestes jornades, eh) és explicar com es fa un post, i no em refereixo a si es fa en word o directament en l’editor de textos, com deia abans. Sinó a què et porta a fer-ne un, què fa que parlis d’un tema i no d'un altre? Passió literària? No. Exhibicionisme? Sí. Ara m’explico; vull dir em confesso.

Jo suposo que quan escrius un dietari en paper, el que fas primerament és prendre nota de tot el que és susceptible de ser comentat o reelaborat després, sense acabar de polir-ho, simplement per recordar que segons quina posta de sol, copa de lambrusco o conversa del metro et van recordar aquell vers de Baudelaire o aquella ària de Puccini o aquella cançó de bressol que vas sentir cantar a una dona mamelluda quan vas perdre’t en aquella illa grega per provar de trobar les muses, etcètera.

Doncs gosaria dir que els bloguers no ho fem, això. Sí que prenem notes, sí que anem pel carrer i veiem segons què i pensem «d’això en parlaré al blog», però com que no hi ha editor, no hi ha intermediaris i qui ho publica és qui ho escriu, arribem a casa (o a la feina, alerta!) i ens hi posem quan tenim un moment, no ho deixem covar a la llibreta durant un temps prudencial o no.

Posem per cas que vas pel carrer i sents una conversa entre dos senyors que et fa gràcia, la retens o te la mig apuntes en el primer paper que trobes, que sol ser el tiquet de l’últim cop que vas anar al súper. (I no pas una preciosa moleskine plena d’anotacions en llengües no romàniques i retalls de diari esgrogueïts.) Arribes a casa, obres el word, escrius primer el que has sentit (amb les orelles, no parlo de sentiments). Després, hi afegeixes tocs de collita pròpia, fins que de la conversa que has escoltat en queda ben bé l’essència (perdoneu, abans d’acabar volia fer servir aquesta paraula, ja que em fan declarar la poètica, posem-nos una mica excelsos), hi poses una introducció graciosa o amb ganxo o amb doble sentit, amb la clara intenció d’atraure el lector (perquè el lector de blogs té menys paciència que el de dietaris o novel·les o poesia, per allò de la immediatesa: un altre contra, ja ho veieu; i sovint el primer paràgraf és del tot determinant!) i després ho remates amb una conclusió més o menys provocadora o que faci riure o que emprenyi el personal i llestos. Ho repasses, rellegeixes, remires. Obres l’editor del blog, hi aboques el text, passes una bona estona pensant-ne el títol i posant-hi algun enllaç a alguna pàgina web que sant Google t’ha proporcionat quan li has dit les paraules màgiques, ho publiques, fas ping (que és com avisar a les bases de dades de bitàcoles que has penjat un article o post nou) i au, ja ho tens. Com a molt l’endemà, en rellegir el post, trobes que hi ha una paraula que no s’hi adiu, o un ball de lletres que t’ha passat per alt, i tornes a entrar en el post i ho corregeixes. Però després aquell text, la majoria de vegades, es queda allà per sempre més així, i s’enriqueix o s’incendia amb els comentaris dels lectors.

I acabaré, ara sí, amb això dels comentaris, perquè veig que n’hi ha que s’emprenyen perquè hi ha blogs sense comentaris i d’altres que diuen que no se’n posen perquè no sé què de l’adolescència dels lectors. Jo alguna vegada m’he penedit d’haver-ne posat, però han estat més, en total, les alegries que les penes arran d’aquesta eina de comunicació (o si ho voleu feedback) amb els lectors. I jo sí que he esborrat comentaris, estic a favor de la censura (si més no en aquest sentit), perquè penso que els comentaris són responsabilitat meva (estan a la meva pàgina i jo hi signo amb noms i cognoms, no sóc cap blog anònim), així que si un comentari em sembla fora de to l’esborro. Si n’he esborrat cinc durant l’any i mig que fa que tinc el blog ja és molt, tot s’ha de dir. I consti que no he esborrat les crítiques, sinó les ofenses que sovint ni tan sols anaven adreçades a mi.

Dit això, dono per acabada la meva poètica amb la sensació d’haver-m’ho deixat tot al tinter, tot i que això que us llegeixo també ha estat escrit al word i tal vegada ho acabi penjant al blog, més que res perquè el pobre Sala no hagi de teclejar com un desesperat, que sempre m’han dit que llegeixo ràpid, i ahir el vaig mig seguir des de casa i feia patir, pobre noi. Per sort, ell no fa el blog de franc, que em consta que rebrà alguna cosa a canvi, no? Ves que no hagi inventat un altre gènere ell entre ahir i avui, el blog retribuït. (Potser que el fem sortir també i que ens expliqui la seva poètica!?)

Sobre el que us deia aquest matí de la tele: demà dimecres, a les 22 h, a BTV, a Saló de Lectura: Màrius Serra, Carles Miró i Tina Vallès. El tema a parlar amb l'Emili Manzano durant 40 min és... No cal que us el digui. Au, al cine.