Aquests dies procuro tancar els ulls quan pujo i baixo les escales, perquè són plenes de paletes i lampistes que fan una cara nova a l'immoble, tot i que com en la majoria d'edificis vells del barri els esglaons són irregulars i convé mirar on poses el peu per no prendre mal.

I si tanco els ulls és per vosaltres, per no castigar-vos de nou amb una altra història de les que inunden l'Aeroplà des que ens van aprovar les obres d'actualització de l'edifici (i des que al costat els han posat una bastida que fa que el menjador de casa pugui arribar a ser l'escenari d'una sitcom amb el copilot i servidora de protagonistes i els habitants de les bastides com a públic aplaudidor i comentador de la jugada). Però no serveix de res, me les posen en safata i necessito fer gala del meu esperit de servei a la comunitat i informar-vos-en de seguida.

Divendres, en tornar de fer uns encàrrecs a mig matí, un lampista (ni fornit ni pelut ni mostrador del principi del final de l'esquena) em va agafar les bosses, les va lligar a la corda que fan servir per pujar i baixar material i em va preguntar en quin pis vivia (tot dissimulant elegantment que ja ho sabia que era la del tercer). Qui vol ascensors? Mentre pujava cap a casa, tots els seus companys de proeses em van anar saludant amablement i donant-me la mà per esquivar els obstacles que havien disposat pel camí amb una gràcia divina perquè no se'm fes avorrit pujar quatre pisos (no ens estem de res i tenim principal).

En arribar al meu replà, les bosses eren a l'estora de benvinguda i un altre lampista em va ajudar a saltar un manat de canonades que descansaven al mig del pas. Em vaig agafar als braços (ni forts ni pilosos ni tatuats) del meu heroi particular i vaig fer un salt àgil i graciós a l'estil Norma Duval amb mallot de lluentons i mitges de reixeta, després vaig saludar el públic amb mig centenar de reverències, vaig fer un bis i vaig entrar cap a casa.

Més tard, en acabar d'estendre la roba amb el xiulador oficial, va trucar a la porta un dels sis que corren pels esglaons i ens va dir que en mitja horeta ens tallarien l'aigua, que ja sabien que era gairebé l'hora de dinar i que ens convidaven al bar de la cantonada a fer un menú de gaspatxo, llom a la planxa i flam.

Vam acceptar encantats i per no embrutar-nos amb les runes i la pols generades per la feina ben feta dels nostres futurs companys de taula ni ensopegar amb les canonades, cordes i cables que decoraven l'escala, els sis ressuscitadors d'edificis (ni fibrats, ni masculins ni amb samarreta imperi) ens van portar fins al carrer sense permetre que trepitgéssim ni un sol esglaó: tres lampistes duien a les espatlles el copilot estirat en posició de superman a punt de salvar el món d'una gran desgràcia, i els altres tres em portaven a mi en posició de maja vestida i pagada d'ella mateixa. I així vam sortir de l'immoble, que no se sabia si érem uns misteris de Setmana Santa que havien perdut el calendari o si estàvem gravant el nou videoclip de la Minogue.

La tremenda quantitat de vi amb gasosa que ens serviren al bar del xamfrà m'ha fet oblidar les converses de sobretaula que van servir per pair el dinar entre cigaló i xupito-convida-la-casa. Només sé que la tornada al pis no va tenir res a envejar a les rues del Carlinhos i que si mal no recordo els fans del Rrrrei Àfrrrrica es van afegir a la festa i vam acabar fent un karaoke dels grans èxits del creador de labooooomba amb les canonades fent de micro i els lampistes de claca. Però intento esborrar-m'ho de la memòria, i ho faig per vosaltres.