25.8.05
De pinzells i enganys
Fa un parell de dies us comentava la novel·leta curta de James en què un pintor intentava plasmar en un llenç el caràcter mentider del seu model. Avui, però, també va de pinzells i enganys, de pintors i mentides, però a un altre nivell.
El pintor sabadellenc Joan Vila Casas va quedar finalista al Premi Sant Jordi de 1961 amb la seva tercera novel·la, Operació Viaducte, en què es narra una història d'intrigues relacionades amb el quadre del Viaducte de Van Gogh.
Aquí es menteix, si es vol, amb el pinzell, ja que entrem en el món de la falsificació d'obres d'art, i el protagonista posa a prova la xarxa internacional de tràfic de pintures falses amb una operació per a la qual comptarà amb l'ajut d'una jove alemanya que apareix a la seva vida precisament davant del quadre de Van Gogh, al museu Kröller-Müller, del qual ell és assessor tècnic.
El nostre protagonista és un restaurador i a la vegada el màxim expert en Van Gogh, però també es dedica a la falsificació de quadres i, per tant, és un hàbil identificador de falsos Van Goghs. Afegim-hi que la seva família havia tingut una relació especial amb el quadre del Viaducte i ja tenim la trama servida.
Irka, la jove alemanya, acaba d'arrodonir la tensió de la novel·la, ja que la relació que té amb el protagonista (i amb un tercer en discòrdia que li va enviant cartes) ens manté a l'aguait fins al final. Els dos tenen uns diàlegs gairebé monosil·làbics que s'intercalen amb el desenvolupament de l'operació Viaducte i fan que el lector avanci pàgines i pàgines a velocitat vertiginosa i batec descontrolat, sense tenir temps ni de mirar el rellotge o la parada de metro per on passa.
Operació viaducte es llegeix d'una tirada, o dues, i ens recorda les millors novel·les policíaques, tot i que sense cadàvers, sinó llenços. El mateix autor esmenta Simenon com un dels referents del protagonista i és clar que també seu.
Salvant les distàncies, m'ha recordat també novel·les com La Tabla de Flandes, de Pérez-Reverte, i no pas per la cosa holandesa, sinó perquè la intriga gira al voltant de l'art, tot i que Vila Casas no necessita jugar a escacs ni fer passar a ningú a millor vida, només li cal un quadre petit, un taller de restauració-falsificació i dos personatges rodons per tenir-nos amb l'ai al cor fins a la darrera pàgina. I freno aquí perquè si segueixo un paràgraf més deixaré anar alguna cosa que us espatllarà la intriga.
NOTA: Al Rebost, la cuina de l'àvia.
El pintor sabadellenc Joan Vila Casas va quedar finalista al Premi Sant Jordi de 1961 amb la seva tercera novel·la, Operació Viaducte, en què es narra una història d'intrigues relacionades amb el quadre del Viaducte de Van Gogh.
Aquí es menteix, si es vol, amb el pinzell, ja que entrem en el món de la falsificació d'obres d'art, i el protagonista posa a prova la xarxa internacional de tràfic de pintures falses amb una operació per a la qual comptarà amb l'ajut d'una jove alemanya que apareix a la seva vida precisament davant del quadre de Van Gogh, al museu Kröller-Müller, del qual ell és assessor tècnic.
El nostre protagonista és un restaurador i a la vegada el màxim expert en Van Gogh, però també es dedica a la falsificació de quadres i, per tant, és un hàbil identificador de falsos Van Goghs. Afegim-hi que la seva família havia tingut una relació especial amb el quadre del Viaducte i ja tenim la trama servida.
Irka, la jove alemanya, acaba d'arrodonir la tensió de la novel·la, ja que la relació que té amb el protagonista (i amb un tercer en discòrdia que li va enviant cartes) ens manté a l'aguait fins al final. Els dos tenen uns diàlegs gairebé monosil·làbics que s'intercalen amb el desenvolupament de l'operació Viaducte i fan que el lector avanci pàgines i pàgines a velocitat vertiginosa i batec descontrolat, sense tenir temps ni de mirar el rellotge o la parada de metro per on passa.
Operació viaducte es llegeix d'una tirada, o dues, i ens recorda les millors novel·les policíaques, tot i que sense cadàvers, sinó llenços. El mateix autor esmenta Simenon com un dels referents del protagonista i és clar que també seu.
Salvant les distàncies, m'ha recordat també novel·les com La Tabla de Flandes, de Pérez-Reverte, i no pas per la cosa holandesa, sinó perquè la intriga gira al voltant de l'art, tot i que Vila Casas no necessita jugar a escacs ni fer passar a ningú a millor vida, només li cal un quadre petit, un taller de restauració-falsificació i dos personatges rodons per tenir-nos amb l'ai al cor fins a la darrera pàgina. I freno aquí perquè si segueixo un paràgraf més deixaré anar alguna cosa que us espatllarà la intriga.
NOTA: Al Rebost, la cuina de l'àvia.
